Monestir de Sant Quirze de Colera

Una de les sortides que vam fer aquestes vacances va ser la visita al Monestir de Sant Quirze o Sant Quirc de Colera, un monestir mil•lenari, amb el claustre més antic d’Europa, a la Serra de l’Albera, a l’Alt Empordà.

Malauradament, no hi vam poder accedir perquè està en procés de rehabilitació i només l’obren dues tardes a la setmana.

Pel camí, quan ja faltava poc per arribar-hi, em van cridar l’atenció aquestes flors.

Tot i que m’ho havien explicat, no em podia imaginar el que vaig veure: un conjunt monumental important, crec que força desconegut, que val molt la pena de visitar, en un paratge natural preciós.

De tornada, camí de Rabós, vam aturar-nos per visitar el menhir conegut com la pedra dreta del Mas Roquer, que es calcula que té uns 5.000 anys d’antiguitat i del que Joan Amades, l’any 1941, va publicar la llegenda que diu que la part soterrada és tan gran que subterràniament arriba amb la seva punta a tocar el mar que es troba a considerable distància. Per això, els habitants de la rodalia creien que aplicant l’oïda a la pedra s’escoltava el so de les ones i que segons la intensitat d’aquest es coneixia amb certesa l’estat de la mar. També es deia que la pedra transpirava o que moltes vegades era humida a causa del seu contacte amb el mar.

Finalment, vam fer una visita a Rabós, un poble petit i amb molt d’encant.

Darrer dissabte d'estiu

M’aixeco, em faig l’esmorzar i enceto una confitura. Agafo el pot i llegeixo: confitura de taronja de Sóller. Somric, és un somriure còmplice, em ve al cap una tarda, una persona.

Quan ho tinc tot a punt, m’assec a l’ordinador, amb la safata al costat, amb el cafè amb llet, les torrades amb mantega i la confitura. Un plaer que em dono només de tant en tant, menys del que m’agradaria.

Poso 105TV, obro el bloc i començo a mirar-me els que segueixo. Quan porto una estoneta llegint i comentant apunts, una cançó em fa aixecar el cap: One. Una cançó que sempre em recorda una persona, la que me la va fer conèixer, torno a somriure.

Noto fresqueta, m’haig de posar alguna cosa al damunt, i penso que ja està arribant la tardor.

La tardor té uns colors molt macos, sobretot en el bosc, posa mil colors als arbres, però a mi me’ls treu. Em treu el bronzejat, em treu llum, i em posa grisor i mànigues. Necessito que passi ràpid, però no me’n surto perquè quan passi encara em quedarà l’hivern, que és molt pitjor, em posa fred, fred per dintre, que no em trec mai, per més que m’abrigui. No m’agrada que s’acabi l’estiu, no m’agrada passar fred, vull un estiu permanent, al carrer i dintre meu, però sembla que això encara està per inventar.

Too much

Google


Una matinada d’estiu, en una discoteca, Amnesia, a Eivissa.

Un noi amb un bon cos, escultural, maco, amb uns cabells rossos, llargs, amb texans i una jaqueta curta i oberta, tipus torera, sense res a sota.

Té un got a la mà, buit, només hi queden els glaçons.

És arran de pista, no balla, però segueix la música amb el cos.

Tot d’una aboca el got, deixa caure un glaçó a l'altre mà i se’l comença a passar pel tors, molt a poc a poc, refrescant-se, seguint la música.

De fons sona Too much.

Hong Kong Syndikat - Too much

Fa uns quants anys d’això. Jo era joveneta i hi passava uns dies de vacances amb una amiga. Vam quedar embadalides. Després d’allò, sempre que vèiem un noi que ens agradava dèiem –mira, un too much!–. M’encantava la cançó, però no havia aconseguit trobar-la. Avui, un amic, expert en música, me l'ha aconseguida. M’ha fet molta gràcia recordar-ho.

Acabant l'estiu

Google

Cançó de rem i de vela n. XII

Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Entre les barques quan passa l’amor,
no s’ha vestit de passades molt llargues,
l’amor que passa a la vora del mar,
curt refilet de pinsà i cogullada.

Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i una aigua ben blava.

Perquè a la platja hi estigui de grat,
ni una estrelleta li amagui la cara;
l’amor que passa a la vora del mar,
va sospirant per les nits estrellades.

L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es diu a la vora del mar,
és un amor de molt poques paraules.

Amor d’estrella que apunta en el cel,
amor tranquil si agonitza la tarda,
ran de la cara se’ns gronxa l’airet
i el cant del grill ens arriba a la platja.

Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar,
és un sospir que batega com l'aigua.

Que si per cas hi ha una punta de grop
si xiscla el vent, i si trona, i si llampa,
l’amor que passa a la vora del mar
esporuguit va fugint de la platja.

Josep Ma. de Sagarra

Final de festa

Google

Demà tot tornarà a ser com era: el despertador, els horaris, les presses, el metro, la fitxa, la rutina...

Em queden els bons records dels dies passats: el sol, la platja, les sortides, els sopars, les passejades, les persones –les de sempre i les noves–, els bons moments, les converses relaxades, les fotografies,...

Ara, el futur: Projectes, plans, il·lusions, nous somnis en definitiva.

És com un final de festa, de Festa Major, però sabent que tornarà, l’any que bé!

Avui s’acaben les vacances... Demà torno a la feina.

El regal d'avui

Des de molt joveneta, tinc el costum de dormir amb un petit transistor sota el coixí. Havia estat motiu de disputes a casa, perquè els meus pares em deien que no descansava, que no podia ser bo dormir tota la nit amb la ràdio engegada, però jo vaig seguir fent-ho, sóc tossuda, i fins avui.

M’agrada adormir-me sentint música o qualsevol programa nocturn, sempre són especials les converses que s’hi donen, i, durant el curs, despertar-me amb les notícies, les úniques que durant el dia podré escoltar fins al vespre que torni a ser a casa.

Quan faig vacances, i sóc per casa, mai sé què em trobaré quan em desperti, tant per l’hora, perquè lògicament ho faig sense despertador, com per la programació d’estiu, que sempre és més diversa, i avui he tingut un magnífic regal: he obert els ulls sentint aquesta versió de What a wonderful world del Louis Armstrong.

Només és dissabte, només 16 d’agost, cap data especial per a mi, però cal que sigui res especial perquè la vida et faci un regal? M’he sentit tan afortunada que he vingut a veure si la trobava per tenir-la, tornar-la a escoltar i compartir-la amb qui passi per aquí.

Eva Cassidy - What a wonderful world

Sopar improvisat

Horacio Bellotti

Un pati amb molta vegetació: plantes, cactus, atzavares,... Espelmes estratègicament repartides, una taula, 7 comensals: un pintor, un cuiner professional, un físic, els propietaris d’una bodega, petita, però de molta qualitat, i una funcionària.

Una conversa variada i distreta, però sempre interessant, parlant de vins, de cuina, d’estudis de cuina –a França són universitaris, de grau superior–, de fumats, de vins i caves, de gossos, de llibres, de malalties, de països, de maria,...

Al voltant d’un pernil d’aglà, deliciós, un pa de Taüll, d’aquells de tota la vida, boníssim, uns espaguetis al pesto, fets per l’artista, amb alfàbrega collida poc abans al mateix pati, exquisits, i de postres uns formatges, a quin més bo, i una xocolata negra, gruixuda, regat tot amb bons vins i cava per acabar.

La gossa del cuiner, recollida en una gossera, discreta, només pendent de si hi havia restes d’alguna cosa, però bonassa i tranquil·la.

Bona música, entre d’altres Joan Bibiloni.

Es pot demanar res més, quan tot havia començat amb una clara, al davant de casa, a mitja tarda?

Una trucada d’una amiga a l’artista, va fer improvisar aquest sopar, a casa seva, a l'Alt Penedès, on les seves paraules van ser prou contundents: "et perdràs uns espaguetis al pesto, amb alfàbrega collida de casa?"

Perla estiuenca

Un fragment de pissarra, anunciant el menú, en un restaurant de l’Alt Empordà.

Quin mal al ulls!

Cels (2)

Como vaig explicar en l'anterior Cels, m'agraden els cels i m'encanta fotografiar-los. Aquí hi ha cels d'aquest estiu...

Barcelona - Buenos Aires / Buenos Aires - Barcelona

Ahir vaig passar una vetllada molt especial. Una passejada per la platja de la Barceloneta, un sopar en un restaurant del Palau de Mar, després passeig per la passarel·la del Maremagnum, seguidament rambla amunt fins la plaça Reial, plaça Sant Jaume i plaça del Rei.

Durant el sopar vam fer plans de viatges: un creuer per l’Amazones –que el més probable és que no faci mai–, celebrar el proper aniversari a Buenos Aires –aquest té més possibilitats–, al febrer,... Va ser com 8 anys enrera que érem a Buenos Aires, les mateixes persones, i fèiem plans de viatges també.

Jo hi havia anat amb un argentí, que viu a Catalunya fa molts anys, i allà vaig conèixer els seus amics de joventut, alguns dels quals ara han vingut a passar uns dies per Europa. Em van ensenyar la ciutat, una ciutat preciosa i enorme, encara ahir em recordaven com un dia, que vaig sortir sola a voltar, al vespre els vaig explicar que gairebé m’havia fet por creuar l’Avinguda 9 de Julio de gran que la vaig trobar –140 metres d’amplada, i considerada una de les més amples del món.

Quan hi vaig anar vaig sortir d’aquí amb abric i vaig arribar que era estiu. Havia pres una mica de sol artificial, però tot i així estava blanca i ells ben morenets. Ahir, va ser tot el contrari, havien sortit de Buenos Aires amb 0º, estan blancs com la llet, fa cosa i tot mirar-los amb el nostre color.

Quan viatjo procuro llegir coses del país i abans d’anar a Buenos Aires vaig llegir Guapa, rica, culta i argentina, del Xavier Febrés, que vaig rellegir a la tornada també, i encara el vaig gaudir molt més. De tornada, també, vaig llegir la biografia de la Victoria Ocampo, editada per Circe. Havia sentit parlar d’ella, sabia que era argentina i una activista cultural, però poc més. Després, vaig saber que va ser una dona generosa, guapa, culta, als 10 anys ja parlava correctament anglés i francès, oberta al món i al seu temps, nascuda l’any 1890, en el si d’una família milionària de l’aristocràcia, i que va dedicar la seva vida a la seva gran passió: la literatura. Per casa seva van passar Rabindranath Tagore, André Malraux, Albert Camus, o José Ortega y Gasset, que la va definir com “la Mona Lisa de l’hemisferi sud”.

El 1931, va fundar la revista Sur, que va dirigir durant gairebé 40 anys, i que va donar a conèixer autors com Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Adolfo Bioy Casares o Ernesto Sábato. La seva incansable activitat en favor de la cultura i de la llibertat es va veure obstaculitzada per la incomprensió d’una societat patriarcal i masclista i per les persecucions del règim de Perón. Va morir el 1979 a l’edat de 88 anys.

De tornada vaig descobrir Fito Paez i no parava d’escoltar el seu àlbum, Abre, editat el 1999. Feia molt, anys, que no l’escoltava. Avui, des de que m’he llevat que l’estic escoltant de nou.

Viatjar és fantàstic, però, si coneixes gent del país, encara ho és més. I retrobar-se al cap dels anys, com vam fer ahir, és molt entranyable i emotiu. Ahir, vaig ser molt feliç.

Compte enrera

Comença el compte enrera. Una setmana laboral més i vacances! Serà una setmana de tancament de coses i de comiats. Sempre que marxo de vacances, d’estiu o Nadal, tinc comiats. És bo trobar-se amb els amics i desitjar-se coses bones. Al setembre, hi tornem i ens expliquem com ha anat. Ahir ja vaig començar amb un dinar d’aquests i avui a fer la maleta mentalment.

Físicament la faré, com sempre, a darrera hora. Ahir vaig comprar algunes coses que necessito o em ve de gust emportar-me, entre d’altres, finalment ja he comprat el llibre del veí, cremes per al sol –abans i després–. També he tingut una sorpresa, he trobat la meva colònia, la d’hivern, ja la tornen a fer!

Avui començaré a mirar-me la roba que em vull endur, hauré de planxar (quina mandra, quina calor, quin tot!), però la causa m’ho farà més portable: les vacances i em quedarà la depilació a darrera hora, i a punt.

Mentalment ja n’estic de preparada. Mica en mica t’hi vas fent a la idea i això va molt bé i molt malament a l’hora. A mesura que s’acosten les vacances, sembla que ja no puguis més amb la feina. I això tant ho fa que comencis ara, com a l’octubre. Ens posem el límit, el límit de supervivència, allà on comencen.

Les vacances són bones perquè sempre s’aprofita per fer neteja mental també. És una enganyifa si ho voleu dir així, perquè quan tornes, el primer que et trobes és el mateix que has deixat, però sempre marxes pensant que no, que desapareixerà. I amb aquesta il·lusió, o necessitat, marxes. I el millor és que mentre hi ets ni hi penses. Tot és fantàstic, meravellós, bo, maco, per això m’agraden tant les vacances.

La cançó que volia posar, òbviament, The final countdown d'Europe, no la deixa penjar el YouTube... Poso l'enllaç:

http://www.youtube.com/watch?v=0ZkllM8znx4

Temps de revetlles

Imatge de google

Per Sant Joan a casa començava l’estiu. El dia de la revetlla ens traslladàvem a la casa d’estiueig i ja no tornàvem a la ciutat fins a finals de setembre. Quan jo era una nena, l’escola començava a primers d’octubre.

I el començàvem bé: amb revetlla! Al carrer de casa, amb els veïns, i ens ho passàvem molt bé. Els nens amb els petards, jo mai vaig passar de les bombetes i les bengales –sempre m’han fet por els petards–, els grans ballant, i així fins les tantes. A més, era el Sant de la mare i l’avi.

Bé, els Sants de la família, tots, queien a l’estiu, però la festa grossa de veritat, a casa, era per Sant Pere.

Era la festa major del poble i era el Sant del pare. I si per Sant Joan es feia a mitges amb els veïns, per Sant Pere no, per Sant Pere la festa la pagàvem nosaltres: sopar, coca, cava, de tot i força.

Normalment, cap a les 10 de la nit feien els focs, a la platja, els anàvem a veure, i tot tornant començava la festa. A més dels veïns venien amics dels pares, alguns familiars, bé, ens aplegàvem una bona colla. Ja era tradició que per Sant Pere a casa hi hagués festa grossa.

El pare era una bona persona, tremendament masclista, d’un origen extremadament senzill, i amb uns certs aires de grandesa i, això del Sant, li servia per demostrar que bé que vivíem a la gent, tot i que sempre vaig pensar que era a ell mateix a qui s’ho volia demostrar.

De nena l’adorava i m’adorava, d’adolescent, tot i seguir-nos estimant molt, no ens vam entendre gens, pel seu masclisme desmesurat, que jo no suportava, i perquè sense cap mala fe, però per ser la nena, m’havia tallat moltes ales, fins que vaig reaccionar, per sort molt aviat, i vaig marxar de casa.

Quan ja no vivia amb ells, encara pretenia controlar-me, aleshores ja per ser dona, no hi podia fer més, i encara vam tenir algunes topades, no entenia que sent independent ja podia fer la meva i ell ja no hi podia fer res.

Amb els anys, per sort, m’hi he reconciliat molt amb ell. Els pares no aprenen enlloc a ser pares, no hi ha manuals, i bàsicament es guien pel que han rebut a casa i ell va tenir una infantesa difícil. A la seva manera, d’això n’estic segura, ell ho va fer tan bé com va saber i poder.

Una vegada, vaig trobar unes notes seves i me les vaig guardar fins que va ser el moment de fer-les servir. Quan va morir, tal com havia demanat en aquelles notes, el vam incinerar i vam llençar les seves cendres en aquell mar –el del poble– que ell sempre s’havia estimat tant i que tants bons moments ens havia donat a la família.

Avui és Sant Pere i, llegint un post del ddriver, m’han vingut al cap el pare i el poble.

Henry Stephen - Mi Limón, mi limonero

Estiu

Ha arribat l’estiu i amb ell la preocupació pels cossos. Aquells quilets que a l’hivern amb tanta roba no es notaven gaire, ara, amb tan poca i tan primeta, i amb la platja a la vista, s’han de treure com sigui. I, com diu la dita, que tothom se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona, ara corrents a fer dieta.

Cels

No sóc professional de la fotografia i només agafo la càmera quan viatjo. En tinc una de força normaleta, i de rodet encara, però funciona bé i em sap greu arraconar-la.

Confesso que els darrers viatges que he fet m’he sentit una mica incòmoda, perquè era la única persona que encara enganxava l’ull a la càmera. Tothom anava amb les seves digitals i la memòria i les bateries, mentre que jo només amb els rodets de recanvi, però em sentia observada i, com que m’agrada molt passar desapercebuda, suposo que aviat sucumbiré a les noves tecnologies, però de moment, em ve de gust penjar fotos de la meva antiga càmera, que només té 8 anys, però això en tecnologia ja és una antigalla.

M’agraden molt els cels i quan viatjo sempre els fotografio, conec una persona que diu que se’ls mira més que abans, des de que sap de la meva afecció. No hi busqueu tècnica, perquè no n’hi ha, només hi ha el que es veu: quan m’agraden, quan m’impacten, o quan em sorprenen,... els fotografio.