M’he despertat sentint el seu discurs: ha guanyat i m’ha fet il·lusió.
No faré una crònica política, prou n’hi haurà avui i de persones expertes. Però sí m’agradaria remarcar la paraula il·lusió.
En Barack Obama, sortit del gairebé no res, i contra tot pronòstic, ha estat capaç de crear i d’encomanar il·lusió, ho ha fet als Estats Units i a la resta del món i se n’ha sortit.
No sé com ho farà, ni quin serà el balanç d’aquí un any, però ara com ara, el messiànic Obama, amb la seva il·lusió i amb les seves ganes, però també amb serenitat, em fa sentir contenta i m’ha despertat una sana enveja.
Ara més que mai penso que amb il·lusió, no només, però sí sobretot, podrem aixecar el cap i tirar endavant. Catalunya necessita recuperar la il·lusió i necessita un líder, potser també sortit del no res, que ens torni la il·lusió, perquè amb il·lusió penso que tot és possible.
No vull deixar de recordar, en un moment com aquest, en Martin Luther King a qui li diria que ja pot començar a dormir tranquil, que finalment el somni s’ha acabat, que ja és una realitat, així com tampoc als milers de negres anònims que al llarg de molts anys hi han deixat la vida: El meu sincer i sentit homenatge a tots ells.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eleccions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eleccions. Mostrar tots els missatges
dimecres, 5 de novembre del 2008
Han pogut!
dimecres, 11 de juny del 2008
Carretero
No sóc militant d’Esquerra i, per tant, tampoc no hagués pogut votar dissabte passat, però, d’haver-ne estat, hagués votat en Carretero. No conec en Joan Carretero, però, pel que he pogut veure fins ara d’ell i dels Srs. Carod-Rovira i Puigcercós, em mereixia més confiança inicialment.
Confesso que creia que se’n sortiria, encara que fos per poca diferència, però sembla que el poder és el poder i qui l’ostenta, suposo que és fàcil d’imaginar, fa mans i mànigues per no perdre’l.
Diumenge al vespre, però, em va alarmar l’anunci d’encetar converses, per part d’en Puigcercós. La possibilitat de fer-los “regalets” i posar-los a l’executiva, crec que en diuen així –val a dir que no domino el vocabulari–, em va fer pensar que normalment aquests tipus d’ofertes solien ser prou temptadores com per fer claudicar el més valent, això sí, embolcallades amb un nou discurs d’unitat, d’acceptació de condicions per part dels altres, etc.
La meva opinió és que si Carretero, juntament amb la Ruth Carandell, ha arribat fins on ha arribat, i amb prou bon resultat, encara que no guanyador, ara, precisament ara, ha de seguir demostrant les seves conviccions i no afluixar gens ni mica. Deixar passar el temps, seguir treballant, insistir en les seves idees i esperar la seva oportunitat, que de ben segur arribarà.
De moment, estic més tranquil·la, ara com ara, sembla que no té cap intenció d’acceptar la proposta de formar part de l’equip directiu d’Esquerra i espero que no canviï perquè tinc el ple convenciment que en Puigcercós no ho farà pas.
Confesso que creia que se’n sortiria, encara que fos per poca diferència, però sembla que el poder és el poder i qui l’ostenta, suposo que és fàcil d’imaginar, fa mans i mànigues per no perdre’l.
Diumenge al vespre, però, em va alarmar l’anunci d’encetar converses, per part d’en Puigcercós. La possibilitat de fer-los “regalets” i posar-los a l’executiva, crec que en diuen així –val a dir que no domino el vocabulari–, em va fer pensar que normalment aquests tipus d’ofertes solien ser prou temptadores com per fer claudicar el més valent, això sí, embolcallades amb un nou discurs d’unitat, d’acceptació de condicions per part dels altres, etc.
La meva opinió és que si Carretero, juntament amb la Ruth Carandell, ha arribat fins on ha arribat, i amb prou bon resultat, encara que no guanyador, ara, precisament ara, ha de seguir demostrant les seves conviccions i no afluixar gens ni mica. Deixar passar el temps, seguir treballant, insistir en les seves idees i esperar la seva oportunitat, que de ben segur arribarà.
De moment, estic més tranquil·la, ara com ara, sembla que no té cap intenció d’acceptar la proposta de formar part de l’equip directiu d’Esquerra i espero que no canviï perquè tinc el ple convenciment que en Puigcercós no ho farà pas.
dijous, 13 de març del 2008
Veieu el llop?
A vegades penses en un tema per a un post, però el descartes per diferents raons. Sembla, però, que si no el fas, no en pots fer cap més. Això mateix, ja em va passar un altre dia. Porto dos dies justificant-me perquè tinc molta feina, perquè havia de fer un treball que em tenia atabalada, perquè ahir tenia molt mal humor, perquè... mil coses més, però en realitat és que el volia fer i prou i per això ara, un cop acceptada l’evidència, m’hi he posat.
Torna a anar de política i és ben cert que no era la meva intenció parlar-ne al bloc de política, no en sé tant com per dedicar-m’hi, però amb les eleccions i amb les conseqüències és gairebé inevitable i hi ha una cosa que no sé si s’ha reflexionat aquests dies i a mi em va venint al cap tot sovint.
Acabo de contestar un comentari a la fada que precisament diu que sota de la pell de xai hi ha el llop. I, efectivament, penso que té tota la raó.
Fixeu-vos en els socialistes catalans (PSC-PSOE*). Després de les eleccions i abans del primer tripartit van jugar al “divide y vencerás” i van aconseguir que ERC i CiU s’enfrontessin més que mai, es barallessin més que mai i ells, fent veure com si no hi tinguessin res a veure. Quan en realitat són els que van fer el tripartit i els que van convèncer ERC, suposo que sabent que ja els anirien debilitant mica em mica –com realment ara s’ha vist–, sabent que era més senzill que a CiU i així aconseguint dividir el nacionalisme català i consegüentment, minimitzant-lo.
Posteriorment, a l’hora de formar el 2n tripartit, han tornat a fer el mateix i a més un altre “divide y vencerás” dintre mateix d'ERC, i han aconseguit que el que era un secret a veus, gràcies a ells –i a les eleccions, és clar–, salti al carrer i tothom s’hi vegi amb cor, fins i tot els mateixos protagonistes. La conseqüència és: en Puigcercós i en Carod ja s’estan barallant públicament i enviant-se emissaris amb recadets. Cosa que encara afavoreix menys al nacionalisme català, perquè encara el debilita més.
Però el que és més fort de tot, si mireu la premsa, o escolteu la ràdio, enfrontament Puigcercós-Carod, enfrontament ERC i CiU i ells, els socialistes, com si no hi fossin, com si res tingués a veure amb ells, quan són els artífex de tot. Aquest matí, en Montilla –ho sento, però em costa dir-li President– al programa d’en Bassas, ha dit, com aquell que res, que si en Carod deixés la presidència d’ERC, que lògicament hauria de sortir del Govern.
Ja ho vaig dir al post anterior, amb tot això encara acabaran fent fora del Govern ERC novament i nosaltres, els catalans i nacionalistes, veient només l’enemic en l’altre partit català. Quan en realitat, penso, la única manera d’intentar fer alguna cosa és que ERC i CiU vagin junts i facin un front comú. Jo no hi veig cap més sortida, si és que encara en queda alguna.
* Vaig tenir un bon mestre que sempre escrivia PSC-PSOE, suposo que perquè ningú se n’oblidés i em va quedar gravat.
I ara, i per desengrassar una mica, com diuen als restaurants, després d’un àpat consistent, musiqueta de la que m’agrada... No es molt bo el vídeo, però m'agrada veure'ls ballar i com que sí que se sent bé...
Torna a anar de política i és ben cert que no era la meva intenció parlar-ne al bloc de política, no en sé tant com per dedicar-m’hi, però amb les eleccions i amb les conseqüències és gairebé inevitable i hi ha una cosa que no sé si s’ha reflexionat aquests dies i a mi em va venint al cap tot sovint.
Acabo de contestar un comentari a la fada que precisament diu que sota de la pell de xai hi ha el llop. I, efectivament, penso que té tota la raó.
Fixeu-vos en els socialistes catalans (PSC-PSOE*). Després de les eleccions i abans del primer tripartit van jugar al “divide y vencerás” i van aconseguir que ERC i CiU s’enfrontessin més que mai, es barallessin més que mai i ells, fent veure com si no hi tinguessin res a veure. Quan en realitat són els que van fer el tripartit i els que van convèncer ERC, suposo que sabent que ja els anirien debilitant mica em mica –com realment ara s’ha vist–, sabent que era més senzill que a CiU i així aconseguint dividir el nacionalisme català i consegüentment, minimitzant-lo.
Posteriorment, a l’hora de formar el 2n tripartit, han tornat a fer el mateix i a més un altre “divide y vencerás” dintre mateix d'ERC, i han aconseguit que el que era un secret a veus, gràcies a ells –i a les eleccions, és clar–, salti al carrer i tothom s’hi vegi amb cor, fins i tot els mateixos protagonistes. La conseqüència és: en Puigcercós i en Carod ja s’estan barallant públicament i enviant-se emissaris amb recadets. Cosa que encara afavoreix menys al nacionalisme català, perquè encara el debilita més.
Però el que és més fort de tot, si mireu la premsa, o escolteu la ràdio, enfrontament Puigcercós-Carod, enfrontament ERC i CiU i ells, els socialistes, com si no hi fossin, com si res tingués a veure amb ells, quan són els artífex de tot. Aquest matí, en Montilla –ho sento, però em costa dir-li President– al programa d’en Bassas, ha dit, com aquell que res, que si en Carod deixés la presidència d’ERC, que lògicament hauria de sortir del Govern.
Ja ho vaig dir al post anterior, amb tot això encara acabaran fent fora del Govern ERC novament i nosaltres, els catalans i nacionalistes, veient només l’enemic en l’altre partit català. Quan en realitat, penso, la única manera d’intentar fer alguna cosa és que ERC i CiU vagin junts i facin un front comú. Jo no hi veig cap més sortida, si és que encara en queda alguna.
* Vaig tenir un bon mestre que sempre escrivia PSC-PSOE, suposo que perquè ningú se n’oblidés i em va quedar gravat.
I ara, i per desengrassar una mica, com diuen als restaurants, després d’un àpat consistent, musiqueta de la que m’agrada... No es molt bo el vídeo, però m'agrada veure'ls ballar i com que sí que se sent bé...
The Communards - I Never Can Say Goodbye
dilluns, 10 de març del 2008
I ara què?
Ja ha passat el 9 de març, ja tenim els resultats de les eleccions i em pregunto... i ara què?
L’escenari que tenim és que el PSOE ha guanyat, però necessitarà suports. CiU pot donar-lo, però espero que no sigui només a canvi d’un Ministeri. La seva força ha de ser per aconseguir més per a Catalunya.
Tothom va criticar el pacte de CiU amb el PP –jo tampoc el vaig trobar bé–, però també vaig entendre que la intenció era bona. El “peix al cove” del President Pujol, cèlebre i criticat –però que després tothom ha imitat–, era el que en aquell moment es va considerar que era la única manera de treure més per al País. Per més que després, com ja es va poder comprovar, no va ser gran cosa.
D’ERC no cal parlar-ne, suposo... Bé, només dir que com no facin neteja, i això vol dir tota la cúpula fora, no aniran enlloc. Només en Carretero, si es manté com fins ara, pot donar un cop de timó. Si CiU té un llast –el pacte amb el PP–, ERC en té un altre, haver fet President de la màxima institució de Catalunya una persona que no té cap sentiment nacional ni català i, com en el cas de CiU amb el pacte amb el PP, a canvi de res. Bé, sí, càrrecs i sous, però res per al País. Val a dir que en això, com a bons partits espanyols, PP i PSOE són ben iguals.
No sé si tot això, aquests resultats, o les seves conseqüències –els pactes–, poden tenir més efectes, o de més dimensió, a Catalunya. Però hem de recordar que el PSC ja va fer fora del Govern una vegada a ERC. Haurem d’esperar a veure els esdeveniments.
Pel que fa als abstencionistes i als vots en blanc, sincerament, crec que no han ajudat en res al País, però bé, tots som ben lliures de fer el que creiem millor i òbviament no tots pensem igual.
divendres, 7 de març del 2008
Monges
Aquest matí m’he creuat amb dues monges pel carrer i no sé per quina raó he començat a pensar en què fan per les eleccions.
Crec que voten, o tenen dret a votar, però... a qui? Les obliguen? Tenen directrius? De l’Església? De l’ordre? Hi ha una disciplina cap a un partit determinat? Han fet vot d’obediència, per tant, no seria estrany... M’anava fent aquestes preguntes i a l’hora donant-me respostes, però diverses. Segurament a Espanya deuen votar PP, però i a Catalunya? Tenen sentit de nacionalisme? N’hi ha de més i de menys nacionalistes?
Bé, potser és un post sense cap sentit, però a mi avui m’ha passat això pel cap. A veure si m’ajudeu a aclarir coses.
Crec que voten, o tenen dret a votar, però... a qui? Les obliguen? Tenen directrius? De l’Església? De l’ordre? Hi ha una disciplina cap a un partit determinat? Han fet vot d’obediència, per tant, no seria estrany... M’anava fent aquestes preguntes i a l’hora donant-me respostes, però diverses. Segurament a Espanya deuen votar PP, però i a Catalunya? Tenen sentit de nacionalisme? N’hi ha de més i de menys nacionalistes?
Bé, potser és un post sense cap sentit, però a mi avui m’ha passat això pel cap. A veure si m’ajudeu a aclarir coses.
Bon cap de setmana!
Sister Act - Hail Mary, What's up?
divendres, 22 de febrer del 2008
Eleccions
(Si cliqueu al damunt, la podreu llegir)
No tinc intenció de parlar de política en el meu bloc, sobretot, perquè no m’hi veig prou preparada, i a més d'això ja se n'ocupen blocaires molt més bons que jo, però, ja que aquesta nit ha començat la campanya electoral, i tenint en compte moltes coses que estic llegint i sentint aquests dies, intentaré fer la meva reflexió personal en relació al tema.
Com canta en Llach, som un país petit, i els que ens sentim catalans molt pocs. Malgrat el que diguin des del PP en veu alta i des del PSC-PSOE en veu baixa, si alguna cosa se sent amenaçada actualment a Catalunya és la cultura catalana i si hi ha algun tipus de discriminació és vers nosaltres: els catalans que ens en sentim i n’exercim.
La única manera viable que tenim de fer-nos veure i de fer-nos sentir és sent i participant al màxim d’institucions possibles. I la única forma de ser-hi és representats pels diputats. I els diputats aconsegueixen les actes en les eleccions. I, per tant, la meva opinió és que hem de votar, això en primer lloc, i en segon, això sí, només als partits catalans.
Personalment no m’agraden els caps de llista d’aquestes formacions, però aquestes persones representen uns partits, uns equips i uns ideals i, per tant, no els votem només a ells, votem un partit. I trobo molt més útil això que l’abstenció o el vot en blanc. És cert que el vot en blanc vol dir que no estem d’acord, o que estem desencisats, i és cert, jo també ho estic. Però, un cop feta la reflexió, què voleu un Congrés ple només de gent del PP, del PSC i del PSOE? Si ara, amb pocs diputats de formacions catalanes, ja passen, què faran si n’hi ha encara menys? Al capdavall seria com si haguéssim votat PP i/0 PSC-PSOE i, francament, això mai!
En aquests moments penso que a Madrid només hi ha dos partits que poden fer sentir la nostra veu i demanar respecte per a aquest país que, encara que petit, és el nostre i l’únic que tenim.
Com canta en Llach, som un país petit, i els que ens sentim catalans molt pocs. Malgrat el que diguin des del PP en veu alta i des del PSC-PSOE en veu baixa, si alguna cosa se sent amenaçada actualment a Catalunya és la cultura catalana i si hi ha algun tipus de discriminació és vers nosaltres: els catalans que ens en sentim i n’exercim.
La única manera viable que tenim de fer-nos veure i de fer-nos sentir és sent i participant al màxim d’institucions possibles. I la única forma de ser-hi és representats pels diputats. I els diputats aconsegueixen les actes en les eleccions. I, per tant, la meva opinió és que hem de votar, això en primer lloc, i en segon, això sí, només als partits catalans.
Personalment no m’agraden els caps de llista d’aquestes formacions, però aquestes persones representen uns partits, uns equips i uns ideals i, per tant, no els votem només a ells, votem un partit. I trobo molt més útil això que l’abstenció o el vot en blanc. És cert que el vot en blanc vol dir que no estem d’acord, o que estem desencisats, i és cert, jo també ho estic. Però, un cop feta la reflexió, què voleu un Congrés ple només de gent del PP, del PSC i del PSOE? Si ara, amb pocs diputats de formacions catalanes, ja passen, què faran si n’hi ha encara menys? Al capdavall seria com si haguéssim votat PP i/0 PSC-PSOE i, francament, això mai!
En aquests moments penso que a Madrid només hi ha dos partits que poden fer sentir la nostra veu i demanar respecte per a aquest país que, encara que petit, és el nostre i l’únic que tenim.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)