Bolero

Ahir, com deia un “novio” (sempre ho dic així jo) que vaig tenir fa anys, al que havia considerat l’home de la meva vida i que la vida m’ha demostrat que potser per a mi no hi ha home de la vida, sinó homes en algunes etapes de la vida, vaig fer “hogarín”.

Fer “hogarín” vol dir planxar i fer endreça i neteja de la casa. Quina mandra em fa posar-m’hi sempre! I això que és petita! Entre la mandra que em fa i que sóc nocturna –als vespres és quan estic més en plena forma–, sempre acabo posant-m’hi tard i acabant a les tantes.

Avui, quan m’he llevat, amb tot netet, m’ha vingut de gust anar descalça i notar la fresca –poca– als peus, la textura de la fusta i aquell so que té quan la trepitges, perquè sempre sona una mica, si t’hi fixes bé. Val a dir que sempre m’aixeco amb la ràdio, però avui, no sé perquè, m’he llevat en silenci –potser per això he anat sentint els crecs del parquet– i així m’he estat molta estona, fins que m’he posat al You Tube.


Ahir, mentre planxava, vaig veure un programa de T5 en el que parlaven de boleros. Va sortir el Moncho, el gitano català dels Boleros, i l’únic membre que queda dels Panchos –ara no li’n recordo el nom– i van estar recordant i cantant trossets de boleros.

Em va venir al cap la Teresa Pàmies, que fa uns quants anys tenia un espai setmanal al programa del matí que feia el Josep Cuní, a Catalunya Ràdio, que es deia Coses de la vida a ritme de bolero. En ell, comentava un fet d’actualitat –en general de la vida quotidiana, de la gent corrent– i l’”il•lustrava” amb un bolero, cada setmana diferent.

Fins i tot se’n va editar un llibre, a cura de l’editorial Empúries, el 1993, amb un recull d’aquests fulletons radiofònics i al final de cadascun d’ells la lletra del bolero que s’havia emès en el programa.

Házmelo otra vez

yo necesito que me vuelvas a querer

házmelo otra vez

hazme sentir esa locura del placer

Házmelo otra vez

quiero en tus brazos nuevamente enloquecer

házmelo otra vez

para saciar cada pedazo de mi piel

házmelo otra vez

deja tus labios en mis labios palpitar

házmelo otra vez

que quiero amarte como nadie te ha de amar

házmelo otra vez

esa caricia que me hiciste conocer

que hoy te suplico desde el fondo de mi piel

cuando termines, ven y házmelo otra vez.



Házmelo otra vez

quiero en tus brazos nuevamente enloquecer

házmelo otra vez

para saciar cada pedazo de mi piel

házmelo otra vez

deja tus labios en mis labios palpitar

házmelo otra vez

que quiero amarte como nadie te ha de amar

házmelo otra vez

esa caricia que me hiciste conocer

que hoy te suplico desde el fondo de mi piel

cuando termines, ven y házmelo otra vez.

Música: "Alma mía"

Google

Quantes ànimes com la nostra ens hauran passat per davant, sense que ens n’haguem adonat... O se’ns hauran escapat de les mans... O senzillament no hem trobat...

Alma mia
sola siempre sola
sin que nadie comprenda
tu sufrimiento
tu horrible padecer.

Fingiendo una existencia
siempre llena
de dicha y de placer
de dicha y de placer.

Si yo encontrara un alma
como la mia
cuantas cosas secretas
le contaria.

Un alma que al mirarme
sin decir nada
me lo dijese todo
con su mirada.

Un alma que embriagase
con suave aliento
que al besarme sintiera
lo que yo siento.

A veces me pregunto
que pasaria
si yo encontrara un alma
como la mia.

Una versió preciosa de Pedro Guerra (que el You Tube no em deixa penjar) d’una cançó composta per Maria Grever.

Una cançó

Sembla mentida com una cançó, una olor, una imatge, pot portar-nos a la memòria records de persones i moments passats i fer-los presents com si fossin recents.

Fa uns dies, planxava amb la televisió posada. Feien una pel·lícula, que em mirava sense massa atenció, però és la única manera, un dissabte o diumenge a la tarda, d’aconseguir agafar la planxa.

De sobte, vaig sentir una cançó –a la pel·lícula– que em va esborronar tota i em va fer caure les llàgrimes.





Va ser un instant, uns segons, però suficients per fer-me anar endarrera en el temps i fer-me reviure un moment, un temps, màgic, però passat.

Sovint, diem que el passat és passat, però a vegades, sense proposar-nos-ho, una cançó, una olor, una imatge, pot fer-nos trontollar.

"Viva la vida" una nova versió

Confesso que em sonava el nom de Coldplay, però no n’estava gens al cas de la seva música, i gràcies al XeXu, vaig conèixer Viva la vida, una cançó que m’agrada i que sempre que la sento em fa pensar en ell i en el seu entusiasme quan va fer un post parlant-ne.

Fa un temps, vaig penjar una versió que em va agradar molt i ahir vaig sentir aquesta i de seguida vaig pensar en ell i què millor que fer-li aquest regalet i compartir-lo amb tothom.

A veure si li/us agrada...

"Viva la vida" i... 200!

Avui m'he hagut de llevar molt d'hora i per la ràdio he sentit això:




The Dirty Heads - Viva la vida (Coldplay)



Vull pensar que és un regal per matinar i perquè aquest és el post número 200.


Que tingueu molt bon dia!

Too much

Google


Una matinada d’estiu, en una discoteca, Amnesia, a Eivissa.

Un noi amb un bon cos, escultural, maco, amb uns cabells rossos, llargs, amb texans i una jaqueta curta i oberta, tipus torera, sense res a sota.

Té un got a la mà, buit, només hi queden els glaçons.

És arran de pista, no balla, però segueix la música amb el cos.

Tot d’una aboca el got, deixa caure un glaçó a l'altre mà i se’l comença a passar pel tors, molt a poc a poc, refrescant-se, seguint la música.

De fons sona Too much.

Hong Kong Syndikat - Too much

Fa uns quants anys d’això. Jo era joveneta i hi passava uns dies de vacances amb una amiga. Vam quedar embadalides. Després d’allò, sempre que vèiem un noi que ens agradava dèiem –mira, un too much!–. M’encantava la cançó, però no havia aconseguit trobar-la. Avui, un amic, expert en música, me l'ha aconseguida. M’ha fet molta gràcia recordar-ho.

Again

El seu sentit de l’humor, la seva agilitat mental, els seus diferents registres, la seva sensibilitat, la seva manera de ballar tan especial i més la van seduir, però no podia ser. Hi ha històries que no poden ser i potser per això es fan especials.

Segurament, per paraules mal explicades o no prou ben interpretades, es van distanciar.

Durant mesos, d'amagat, ella se’l mirava, des de la distància i amb distància, però seguint-lo de prop. A estones l’enyorava, a estones li dolia que fes el mateix amb altres. Innocent, s’havia considerat diferent, important.

Fa poc, i sense voler –que capritxós l’atzar–, com sempre havia passat, es van trobar. S’havia espantat, va dir. Havia sentit massa coses i no sabent com resoldre-ho va preferir el silenci, va explicar-li. La intuïa, però mai sabia si hi era, ni amagada on, digué. Es va excusar per la seva covardia, però va reconèixer que li havia quedat un nus a l’estómac.

Ella només li va retreure no haver-li-ho dit aleshores. Era tan senzill dir allò mateix, però mesos enrera... En tenia prou en saber que sí, que havia estat especial i que l’havia fet sentir. Ella també havia sentit i li dolia pensar que ell només hagués jugat. El va tranquil·litzar, li va oferir únicament amistat i li va treure el nus. Ella no en tenia, perquè havia plorat i les llàgrimes no deixen que se’n facin, cada goteta en treu un trosset.

Mentalment, van ballar, aquella cançó, la seva, però no van gosar tornar-se a posar les mans a sobre, com abans, era massa delicat fer-ho. En silenci, i des de la distància, van ballar-la, segurament més intensament que mai, però sense dir-s’ho.

Ella va plorar de nou, però ara de felicitat: havia fet un amic.

Lady in red (Chris de Burgh)

Una cançó

Fa una estona, per casualitat, anant d’una cosa a l’altra, he recuperat una cançó que trobava preciosa i m’encantava ballar-la. Feia molt que no hi pensava i encara més que no la sentia. Una cançó que no em recorda ningú en concret, però que em porta a moments de molta felicitat, de sentir-me molt enamorada. Un enamorament d’aquells que mentre el vius et sembla que és únic, el més gran, el millor. Un enamorament de joventut, suposo, vist ara des de la distància, perquè no aconsegueixo associar-lo a cap persona en concret. Recordar-la ara, m’ha fet somriure, m’ha fet sentir bé.

No me’n puc estar de penjar-la...

Reunited - Peaches and Herb

El regal d'avui

Des de molt joveneta, tinc el costum de dormir amb un petit transistor sota el coixí. Havia estat motiu de disputes a casa, perquè els meus pares em deien que no descansava, que no podia ser bo dormir tota la nit amb la ràdio engegada, però jo vaig seguir fent-ho, sóc tossuda, i fins avui.

M’agrada adormir-me sentint música o qualsevol programa nocturn, sempre són especials les converses que s’hi donen, i, durant el curs, despertar-me amb les notícies, les úniques que durant el dia podré escoltar fins al vespre que torni a ser a casa.

Quan faig vacances, i sóc per casa, mai sé què em trobaré quan em desperti, tant per l’hora, perquè lògicament ho faig sense despertador, com per la programació d’estiu, que sempre és més diversa, i avui he tingut un magnífic regal: he obert els ulls sentint aquesta versió de What a wonderful world del Louis Armstrong.

Només és dissabte, només 16 d’agost, cap data especial per a mi, però cal que sigui res especial perquè la vida et faci un regal? M’he sentit tan afortunada que he vingut a veure si la trobava per tenir-la, tornar-la a escoltar i compartir-la amb qui passi per aquí.

Eva Cassidy - What a wonderful world

Barcelona - Buenos Aires / Buenos Aires - Barcelona

Ahir vaig passar una vetllada molt especial. Una passejada per la platja de la Barceloneta, un sopar en un restaurant del Palau de Mar, després passeig per la passarel·la del Maremagnum, seguidament rambla amunt fins la plaça Reial, plaça Sant Jaume i plaça del Rei.

Durant el sopar vam fer plans de viatges: un creuer per l’Amazones –que el més probable és que no faci mai–, celebrar el proper aniversari a Buenos Aires –aquest té més possibilitats–, al febrer,... Va ser com 8 anys enrera que érem a Buenos Aires, les mateixes persones, i fèiem plans de viatges també.

Jo hi havia anat amb un argentí, que viu a Catalunya fa molts anys, i allà vaig conèixer els seus amics de joventut, alguns dels quals ara han vingut a passar uns dies per Europa. Em van ensenyar la ciutat, una ciutat preciosa i enorme, encara ahir em recordaven com un dia, que vaig sortir sola a voltar, al vespre els vaig explicar que gairebé m’havia fet por creuar l’Avinguda 9 de Julio de gran que la vaig trobar –140 metres d’amplada, i considerada una de les més amples del món.

Quan hi vaig anar vaig sortir d’aquí amb abric i vaig arribar que era estiu. Havia pres una mica de sol artificial, però tot i així estava blanca i ells ben morenets. Ahir, va ser tot el contrari, havien sortit de Buenos Aires amb 0º, estan blancs com la llet, fa cosa i tot mirar-los amb el nostre color.

Quan viatjo procuro llegir coses del país i abans d’anar a Buenos Aires vaig llegir Guapa, rica, culta i argentina, del Xavier Febrés, que vaig rellegir a la tornada també, i encara el vaig gaudir molt més. De tornada, també, vaig llegir la biografia de la Victoria Ocampo, editada per Circe. Havia sentit parlar d’ella, sabia que era argentina i una activista cultural, però poc més. Després, vaig saber que va ser una dona generosa, guapa, culta, als 10 anys ja parlava correctament anglés i francès, oberta al món i al seu temps, nascuda l’any 1890, en el si d’una família milionària de l’aristocràcia, i que va dedicar la seva vida a la seva gran passió: la literatura. Per casa seva van passar Rabindranath Tagore, André Malraux, Albert Camus, o José Ortega y Gasset, que la va definir com “la Mona Lisa de l’hemisferi sud”.

El 1931, va fundar la revista Sur, que va dirigir durant gairebé 40 anys, i que va donar a conèixer autors com Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Adolfo Bioy Casares o Ernesto Sábato. La seva incansable activitat en favor de la cultura i de la llibertat es va veure obstaculitzada per la incomprensió d’una societat patriarcal i masclista i per les persecucions del règim de Perón. Va morir el 1979 a l’edat de 88 anys.

De tornada vaig descobrir Fito Paez i no parava d’escoltar el seu àlbum, Abre, editat el 1999. Feia molt, anys, que no l’escoltava. Avui, des de que m’he llevat que l’estic escoltant de nou.

Viatjar és fantàstic, però, si coneixes gent del país, encara ho és més. I retrobar-se al cap dels anys, com vam fer ahir, és molt entranyable i emotiu. Ahir, vaig ser molt feliç.

MEME MUSICAL

Fa força dies que el ddriver em va passar un meme i, per diferents raons, entre d’altres perquè havia de localitzar la música, així com per l’actualitat, que a vegades et fa canviar la idea de post que portaves, he trigat una mica en publicar-lo, però aquí està.

Tot i que hi ha èpoques en que prefereixes més una cançó, perquè et recorda un moment, una persona, i en d'altres èpoques, d'altres, he procurat generalitzar. Potser, si em centrés en el moment que visc ara, algunes serien diferents.

Quin va ser el teu primer disc? El meu primer disc va ser I’m a writer not a fighter un LP del Gilbert O’Sullivan, un regal, quan jo sortia de nena i entrava en l’adolescència. Només he trobat Get down d'aquest disc.

L’últim disc que t’has comprat: Lágrimas negras de Bebo Valdés i Diego “El Cigala”. És un CD del 2003, però jo el vaig comprar aquest hivern en una pila d’ofertes. Compro poca música, només quan la trobo bé de preu i m’ha quedat gravada.

Una cançó que et posa romàntica: Lady in red del Cris Deburgh.

Una cançó que et posa “cachonda”: M'exciten les persones, no les cançons, però una cançó que trobo molt i molt especial és I want your sex del George Michael.

Una cançó per relaxar-te: Cançao do mar de la Dulce Pontes.

Una cançó per conduir: No condueixo.

Una cançó que et posa alegre i no pots evitar de cantar i ballar: I love the nightlife de l'Alicia Bridges.

Una cançó que et posa melancòlica: Tears in heaven de l'Eric Clapton.

Una cançó que no t’avergonyeixes que t’agradi: Si tu no vuelves del Miguel Bosé.

Una cançó per arrasar: No entenc què em demanes.

Millor BSO: Good morning Vietnam.

No el passo a ningú, perquè em sembla que ja havia corregut fa temps aquest meme, però evidentment si hi ha interessats i/o interessades, serà un plaer.


Uff... Quina feinada!

Madama Butterfly

En general m’agrada força la música i força música en general. Bé, tret de la màquina o música semblant que, em pot fer arribar a agafar mal de cap i tot.

Lògicament me n’agrada una més que d’altra i l’òpera, per exemple, diguem-ne que és un tipus de música que me l’han de servir amb safata, me l’han de posar fàcil, m’hi haig d’anar acostumant, perquè mica en mica em vagi entrant. No en sóc una gran aficionada i encara molt menys experta.

Hi ha una òpera, però, que sempre m’ha agradat, que és Madama Butterfly. Una història d’amor, trista, com la majoria de les bones històries d’amor.

Fa anys, veient una pel·lícula, Fatal attraction, interpretada per la Glenn Close i el Michael Douglas (que interpreta un home casat, que té la família de cap de setmana), en els papers protagonistes, em va quedar gravat un fragment on ell va a casa d’ella, van cap a la cuina, on ella està preparant el dinar, i allà, amb la música de l’òpera de fons, beuen vi, se sedueixen mútuament i tot fa pensar que serà un cap de setmana fantàstic, però això només és al començament, la realitat serà força diferent.

L’altre dia, un amic em va passar aquest vídeo, ben original, on en pocs minuts queda molt ben explicada l'òpera de Puccini.

Madama Butterfly

Catalonia

Quan tens gent de fora, i més en aquest cas que eren amics d’amics, que pràcticament no coneixes, i si a sobre és la primera visita que fan a Barcelona, una de les primeres coses que has de fer és explicar una mica el tema País, la llengua, en definitiva: Catalonia.

Vaig demanar-los si coneixien Pau Casals, em van dir que no. Els vaig fer una mica d’explicació i els vaig prometre que els enviaria dos vídeos d’ell.

El del discurs que va fer el 1971 a l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb motiu de la inauguració de l’himne, composat per ell, i com no, un altre tocant el Cant dels Ocells.

Els he vist i sentit moltes vegades, però no han deixat mai d’emocionar-me. No puc posar en paraules el que sento escoltant-los tots dos a l’hora. Malauradament, penso que cada cop hi ha menys persones així.

Pau Casals a les Nacions Unides




Pau Casals - El cant dels ocells

Ballar

En Ddriver, en la seva secció el lloro del taxi, té per costum posar música i em té emocionada! En posa molta dels 80, per a mi, una de les millors èpoques musicalment parlant. A més, en fa una mica de ressenya i sembla mentida com el cap, de cop i volta se’n va enrera. Gràcies a ell, ara les puc anar guardant, perquè la majoria em sonen i les he ballades, però no de totes en sabia el nom ni qui les cantava.

En aquella època, gairebé tots els caps de setmana anava a ballar, divendres i dissabte, i m’encantava. M’ho passava molt bé. La música era com el sol, em donava vida i em feia ser molt feliç. Alguns dissabtes treballava, i acabava dormint molt poc perquè havia de matinar, però no ho podia evitar. El de menys era si lligaves o no, el que més em feia gaudir era la música disco i ballar-la. És una sensació difícil d’explicar, però et va entrant pels porus, i et fa moure, somriure, sentir... Ara, encara em passa quan sento música d’aquella època, em posaria a ballar, i de fet ho faig, si sóc per casa.

Em ve al cap la cerimònia de la majoria de les noies quan arribàvem a la discoteca i, ara, em fa somriure. Totes, només arribar, directes al lavabo, allà ens repassàvem la pintura, els llavis, la ratlla dels ulls, el rímel, el coloret, sí, aleshores anava pintada jo, toc de colònia, ens posàvem els diners i el tabac a alguna butxaca, deixàvem la bossa al guarda-roba i cap a la pista. Recordo una vegada, al Quartier, que una noia, amb bossa força grossa, fins i tot en va treure l’assecador de cabell d’allà dintre i es va repassar el serrell!!!

Ara, no en tinc costum d’anar a ballar, és diferent, tot i que no fa massa anys encara li vaig dir a una amiga, amb la que anàvem sempre en aquella època, tinc necessitat de ballar i desfogar-me, i vam anar al Luz de Gas. Fins ben tard no van posar la música que ens agradava, però les vam ballar totes. Ara, l’endemà, em feia mal tot de cruixida que estava. L’edat no perdona!!! A més, com que ja no en tinc costum, i sóc fredolica, recordo que duia un jersei de coll alt, i vaig acabar ben suada i incòmode, però m’ho vaig passar d’allò més bé.

A veure si et sona, aquesta, ddriver, m'encantava!


I love the nightlife - Alicia Bridges