Ha nevat en algun moment a dins la cova, el sól és blanc, immaculat, i el seu reflex s'extén vers les muntanyes que solquen les profunditats de la terra que un dia foren aigua, o cel, o pedra, o boscos centenaris.
Les formes capritxoses de la roca, d'un to vermellós com el mangre enfosquit pel pas dels segles, s'obren camí enmig d'un univers silenciós i magnànim. Cada forma, cada sortint em parla d'un temps interromput i tanmateix, com el fill que retorna a la casa on va nèixer, reconeix aquell ésser volgut que ha portat la llum més pura als confins de la terra. I ara reposa com havia fet tant temps enere, i en el silenci atén el pas d'una cort reduïda i guiada per un peu destre que no deixarà rastre sobre el mantell blanc que li serveix d'estora. Lluny, el túnel s'esmuny cap a un cantó i deixa al descobert el seu enigma, l'elecció que m'obliga a parar un instant i escoltar les paraules pausades sorgides de les entranyes d'aquella roca eterna.

T'escolto i no goso preguntar-te, sé que he arribat fins a tu i qui sap si per tornar alguna altra vegada. Fora, els estels compten el temps etern i esperen el retorn dels homes que un dia varen arribar d'una terra llunyana, i fou aleshores quan la roca de la cova s'esberlà i en sorgí una espurna de llum, i m'abraçares.
Serà també aleshores quan els estels t'acolliran de nou i et diré altra vegada a cau d'orella les paraules que m'ensenyares en la pau d'aquella nit freda i estelada de fa tants i tants anys.