La nit és llarga, la dona de pell bruna s'esmuny entre les aigües d'una mar encalmada. M'observa des de lluny amb els seus ulls tan negres i no parla.
Una serp m'esquiva i fuig, s'atura al límit de l'abisme on trenquen les onades.

Busco refugi, trobo un home i una dona en una estança. Ell s'apropa i em pren entre les seves mans curtides, quan ella li fa un gest amb la mirada i articula una, potser dues paraules. Inicia un joc ferèstec, ell l'observa sense badar paraula.

Una espira refulgent m'esclata a frec de pell. Has estat tu? li dic, i m'apaivaga.