S'escolten les primeres notes d'una veu impossible quan al fons de tot el riu baixa silent, blanc i molt a poc a poc, com si la seva voluntat fos la d'embolcallar cada arrel, cada branca que reposa arran d'aigua.

La melodia acompanya una boirina que es manté com un floc de cotó esfilagarssat suspès en l'aire quan arriba el capvespre. I una nota molt llarga i modulada, sostinguda, travessa el pont que porta enllà, camí de les muntanyes.

Es fa el silenci. Les veus han emmudit, el paisatge s'apodera d'un gris tenyit d'aquella llum crepuscular i llarga.

Vora el riu, immutable, una silueta coberta d'una túnica blanca fins als peus extén el braç esquerre i obre sol.lícita el palmell de la mà. I m'ofereix un anell de plata de dos cercles, l'un m'encaixa a la mà, per l'altre hi fa passar un fil transparent que llença a l'aigua.

Sanglotava, amb el cap recolzat entre les mans, quan algú a qui no vaig poder veure s'acostava i volia parlar-me. I ho va fer, amb una presència silent i passatgera, amb mots eixuts, corprenedors, sorgits al ritme del batec del seu cor, però que morien poc abans d'exhalar-los.
No vaig poder veure res més que el tacte d'una pedra acollidora i freda, i una llum que moria als meus peus, directa i blanca, que es desplaçava al ritme de les hores. I fou just aleshores -són instants on el temps ha deixat d'existir - quan vaig aixecar el cap i aquell ésser fugisser s'havia fos lentament en la penombra. No hi havia ningú més que el silenci i el rastre eteri de tots aquells que em varen acompanyar fins aquell dia, fins caure rendit davant la mirada severa de la pedra esculpida, hieràtica, intemporal i noble.

Lletra d'amor ferida


Al límit de l'abisme empro l'abecedari per tota reraguarda,

i m'abandono d'antuvi als braços de la Ç trencada que em gronxa complaent,
i m'envia d'un toc suau al capdamunt de la primera lletra.

Desconcertat, ignoro per on cal començar el descens, quan m'adono
que un graonet m'espera a mitja lletra

i baixo,
talment una estrella del cine americà

i estesa a baix de tot,
l'estora vermella on aplaudeixen el meu gest decidit totes les altres lletres.

La B majúscula se m'acosta imponent, insinuant, i em submergeixo captiu entre les seves sines,

la O em corona com un príncep mentre la C m'abraça pel darrera,

la S m'insinua un ball irrenunciable i al fons de tot,

darrera una cortina de tul jau esperant-me, pefumada i salvatge,

la doble V, eixarrancada sobre coixins vermells,

amb dotzenes d'espelmes enceses escampades pels racons de l'estança.

El silenci de la neu ha envait el meu record de melangia, i veig clavades en el fons dels teus ulls les imatges dels avions voltant el cel de nit, el so infernal de les sirenes, el fred, les ràfegues i el vent que clivella la pell, la vigília, la por.
Més endavant et veig en un camí tot ple de música - tu sempre seràs música, et va dir el poeta - des d'on el teu pas ferm s'eixampla com un jonc ancorat sota l'aigua.
Avui la neu m'acompanyava en la distància, i el so amortiguat del meu caminar en creuar el pontet sobre el riu m'ha recordat una vegada més que no cal parlar massa alt si la paraula és clara i és concisa, i així he avançat, amb els peus xops, a través d'antics jardins abandonats i de les reixes rovellades que lentament s'integren al paisatge.
He recordat aquella cova on el mantell de silenci t'ha fet oblidar el soroll inútil i baladrer de tantes coses, i avui, tants anys més tard, la neu m'acompanya de nou quan cerco aquell preuat silenci que em retorna vers tu.