Una imatge digna de Cartier-Bresson.

València, febrer 2012. Autor: Manel Belmonte, via Facebook.

Finalment, aquest matí m'ha semblat entendre-ho per un instant -breu, potser necessariament breu- durant el qual he vist el món des d'uns altres ulls. Unes paraules que ja no recordo, dictades al ritme d'un caminar constant, de l'avenç en l'espai que es transformava. Aleshores m'he preguntat per tot el que tenia davant meu. I què hi feia jo allí, passatger que creua un petit riu que ens porta l'aigua del desglaç de les muntanyes, fugissera presència sota els balcons i les teulades de les cases encara adormides que esperaven el primer raig de sol de la part de llevant.
M'acostava a l'arbre de la vida. El meu arbre. Un ocell s'estava dalt la branca. Un ocell, en aquell arbre poques vegades hi ha ocells enfilats a les branques. Prefereixen l'estesa de fils pentagramàtics que hi passen a tocar, també cap a llevant, cap a ponent, cap al riu i el carrer que s'enfila vers la serra, molt aprop de la via.
Un sol instant, una nova mirada sobre el món de cada dia que trigaré temps a poder formular amb paraules. Com si fos part d'una gran resposta, senzilla i desacomplexada, inabastable.

El darrer adéu d'una blogger.