(Improvisant)

Assaboreix cada gota de pluja amb un desfici ocult, com un secret atàvic abans de revelar-se. Camina serpentejant els reguerons d'aigua dels carrers, tot dibuixant els cercles de l'aigua estancada a les places -avui, de fang-. La música de l'aigua l'acompanya en un compàs altern on no compten les passes, tan sols l'infinita suavitat que l'amara.
Una mica més enllà s'esberla el cel en una clariana, les notes que s'esmunyen i la brisa que amaina. El silenci persistent dels carrers, el sons somorts de la vida a les cases, un vehicle desconegut que passa, i l'herba assedegada i ufanosa que s'extén riba enllà i un tren que passa.
La vida sembla recomençar. La claror, l'aire fresc, el pit s'eixampla, la mirada deixa el terra i fixa l'atenció en aquell ocell, potser el primer que passa. Qui sap on va, com la pluja, com qualsevol d'aquestes passes esborrades per l'aigua.
M'arriba el son, però no sé abastar-lo. I m'arriba l'aire net i una veu silenciosa que em parla. M'ha dit adéu unes hores abans, mentre dormia. És una veu suau, femenina i sense rostre, encara. Era la veu que s'ha emportat la pluja abans de l'alba.

Tot escoltant: Debussy

Aquest bé podria ser moment per assajar un poema,

ara mateix,
prop del balcó obert de bat a bat
amb la frescor de la nit entre les cames

els ulls cansats que lentament es tanquen,
les mans esteses sobre les pedres arrodonides de la platja.

Seria tan feixuc mirar altra vegada enlaire
-tot plegat deuen ser quatre ratlles-
que tant se val, em deixaré portar

quan em gronxa plàcidament el son i se m'enduu,
camí de matinada.

The Higgs boson

Deu fer cosa de quinze o vint anys una revista de divulgació científica publicava una fotografia d'un home recolzat a la barana del balcó d'un xalet alpí situat en un lloc de somni. L'home mirava tranquil.lament a càmera amb un somriure lleu, críptic, un toc mofeta. El cel era clar i la tarda fresquejava. L'home havia concedit una entrevista, i es deixava fotografiar al balcó del seu raconet perdut entre muntanyes, quan encara no existien telèfons mòbils, ni Internet, ni res de tot això i només calia -arribat el cas- despenjar el telèfon, oblidar-se del món i sortir al balcó a respirar l'aire fresc de les muntanyes.

El professor Higgs és una eminència del món de la física que aleshores feia quatre dies acabava de postular l'existència d'un nou quark: el bosó de Higgs. Teoria que va revolucionar tot els móns de la ciència haguts i per haver, mentre ell se n'havia anat tan tranquil a descansar al seu refugi d'alta muntanya tot deixant la caixa dels trons oberta per totes bandes. La seva mirada em va captivar: apa nois, aquí ho teniu... A partir d'aquell precís instant vaig esdevenir un fan incondicional del professor Higgs.

Quan finalment fa cosa d'un parell d'anys el CERN va posar en marxa el famós accelerador de partícules LHC, les partícules subatòmiques van començar a donar-hi voltes i més voltes, deixant uns rastres d'una bellesa excepcional. I enmig d'aquell batibull de gràfics indesxifrables s'amagava -i s'amaga encara, forçosament-, el famós i esquiu bosó del professor Higgs.




L'exitosa recerca d'aquesta partícula que haurà d'obrir no se sap quantes portes i desvelar un munt d'enigmes fins ara irresolubles, sembla ara més aprop que mai. Ep, això diuen. Quan fa poques setmanes un grup de científics va aconseguir aïllar un feix de partícules d'antimatèria durant setze minuts (1000 segons, segons expressió seva), vaig reviure la imatge del professor Higgs al balcó del seu xalet suís: busqueu bé, que hi és, ja veureu... Però el dia que ens facin saber que finalment s'ha trobat el bosó de Higgs, obriré una ampolla de cava en honor d'aquell científic que després de tota una vida dedicada a la recerca del més petit de tots, haurà esdevingut un dels més grans. I ens picarà l'ullet des del balcó: veieu com hi era, home?