Veig el blau de les ones com un silenci estrany, quan l'embat enfurismat del mar contra les roques em manté immòbil al bell mig del camí, les parpelles salades, els llavis clivellats i l'oïda que recull la remor somorta del temps enllà dels segles. Alguna cosa ha mort aquest matí quan faltaven vint-i-set minuts per les deu. Alguna cosa reneixerà més tard, quan la tempesta amaini i el blau del mar torni a ser mirall, reflexe de llum, abisme cristal.lí que la barca silenciosa divisa a l'horitzó. A la paret blanca no hi ha encara cap rastre d'aquest frasseig frenètic, d'aquest silenci hermètic.

Fins l'hora de la posta.