Nadala
16 de desembre 2011
03 de desembre 2011
Inclús el més àrid dels paisatges és un entorn fascinant. Seria aquest, potser, el més llarg de descriure. El silenci inabastable, l'aire que ve de tan lluny i no va enlloc, els núvols que en el transcurs del seu viatge consitueixen els únics referents de l'espai, camins inexistents sobre la terra erma. Cada pedra és una escultura estàtica a l'espera del temps, capritxoses mirades que es creuen entre remolins de sorra fina i cauen ajaçades com peces d'un tauler de jocs que no entén d'apostes ni promeses.
Cau la nit i els estels grimpen per l'horitzó cercant un lloc entre la fosca. Qui sap si algú els observa amb ulls d'atzur. Cap mot no gosaria trencar aquella pau, ni els animals ferèstecs que jauen a recer d'una bauma.
No hi ha camins. L'escena transcorre en un temps llarg, letàrgic. La terra dorm.