Matinada de pluja a Ciutat

Sent la pluja que juga amb el carrer asfaltat de la ciutat. 

El seu renou me dóna conhort

i m'acompanya.

La sent i l'escolt des del tercer pis

i obro la finestra

no fos un miratge.

És real.

Trec el braç i me banya la mà

ben suaument.

Torno a dormir

amb la tranquilitat de l'aigua que juga amb l'asfalt

i hi fa bassiots.

I el renou

suau,

entranyable,

desitjat fa estona.

M'aixec i plou encara.

Una matinada d'estiu

amb pluja  que juga amb l'asfalt

i que se sent

suau

des del 

tercer pis.

Na Conxa

Viu a l'entressol de la finca de davant ca nostra.
Té 97 anys i en fa dos que no surt de ca seva perquè té els peus molt malament.
És vivaratxa i sempre està a l'aguait.
Des del seu balcó xerra amb els que passen, mira els turistes....deixa passar el temps.
S'aixeca molt dematí i dorm poquíssim.
Li agrada saber coses i, si no les hi contes, t'ho demana. Però amb interés i simpatia.
Quasi no hi sent. I la seva veu forta, de sord, és una companyia més del barri. Tots sabem si ha dormit bé,de què ha dinat o si les neves nebodes li han telefonat.
Quan jo m'aixec,de matinada, ja té el llum encès. I a la nit, quan me'n vaig a dormir, m'acompanya el renou no massa fort del seu televisor.
Va quedar vídua fa, ja, molts d'anys. Tants que no me'n record.
Fa uns anys sortia cada matí a comprar i el capvespre a passejar la seva cussta,"Lluna", que les nebodes li havien regalat. Totes dues es passaven, igualment, el dia al balcó. Quan va morir la cussa va tenir un gran disgust. I encara ho conta.
Té una dona que li va a fer net un dia cada mes i que, com que cada dia va a una altra casa de per aquí prop, li fa la compra.
Sembla com un souvenir més de la Seu, perquè el seu balcó és aferrat a la sortida dels turistes i, en l'estiu, està ben entretenguda.
Sempre té galetes per donar als nins i a jo encara me'n dóna per en Miquel. I sempre me demana per ell: "Com està es nin?" me demana.
Quan mon pare va estar malalt, al llit, ja per morir-se, venia cada capvespre i a vegades li duia flams o pomes al forn.
Per jo, quan surt els demations, és com un ritual anar fins al seu balcó i, si és dedins, cridar-la per saber com està. Tots els veinats feim el mateix i ja sabem com està perquè la seva veu ressona dins el carreró. Però li agrada i s'entretén un poc. En té molts pocs, d'entreteniments.

El terrat

I en l'hivern:

Ahir vespre vàrem sopar al terrat. Pujar taula, pujar cadires, begudes, menjar.... però va valer la pena.
Es varen afegir al sopar els veinats alemanys del primer pis, a qui quasai no coneixíem, i tot va anar molt bé. Varen pujar amb una palangana de llom ibèric i una altra de formatge de cabra i unes cerveses. Digueren que, com que havien vist preparatius i ells no coneixien ningú, mem si s'hi podien afegir. Clar que sí!

Abans -ja fa anys- hi pujàvem a estendre la roba.

I el meu germà Miquel i jo, quan vivíem aquí amb els meus pares, hi pujàvem qualque horabaixa i ens asséiem damunt la torreta de l'ascensor: allò era veure tot Palma! No hi he pujat fa segles perquè té una escala de ferro mala de pujar.

Jo també hi pujava qualque tarda de primavera a estudiar, quan feia el batxiller.

Ara, la veritat, és que tots els veinats l'aprofitam poc.

Amb na Totó, la meva amiga i veinada del tercer, organitzam qualque sopar quan és lluna plena.
O dies com ahir, esperant veure la pluja d'estels. I ni un: La Seu va estar il·luminada fins tardíssim.

Vàrem menjar, beure, xerrar, riure....
No teníem gens ni mica de calor i fou una vetllada que repetirem qualsevol dia d'aquests.

Jaume Vidal Alcover-Mª Aurèlia Capmany

Vaig tenir la sort de conéixer personalment na Mª Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal Alcover.
No sé com els vaig conéixer. Però en Jaume sempre vaig saber qui era: anava sovint per Pollença (a ca seva passaven l'estiu al Mal Pas) i na Mª Aurèlia la vaig conéixer a través d'ell, quan ja vivien junts.
La meva, diem-ne "amistat"· amb en Jaume va venir, sobretot, del fet que ell va esser jurat dels Premis Octubre 74 de poesia i va defensar, junt amb en Carles Brines, els meus poemes enfront dels guanyadors d'aquell any: Joan Navarro i Salvador Jàfer, merescuts guanyadors i ara, per cert, bons amics meus a través del Facebook.

Recordo especialment les vegades que vaig anar a dinar a ca seva, un àtic molt lluminós i agombolador al carrer Mallorca, quan jo estudiava a Barcelona. Dinaven tard, tardíssim, i abans de dinar sempre es prenien dos whiskis. Allà hi he menjat unes de les llenties més bones de la meva vida.

Un gran record, també, pel dinar al Port de Pollença, a ca una cosina d'en Jaume. I, sobretot, per la nedada abans del dinar. Només vàrem nedar na Mª Aurèlia i jo perquè era molt tard, ja, com sempre, i els altres prenien un aperitiu davall els pins. Nedàrem molt, estàrem molt en remull i parlàrem molt. Jo devia tenir 25 anys i per mi era una gran experiència, això de nedar i parlar amb na Mª Aurèlia.

Aquest mateix estiu sopàrem junts, amb mon pare, ma mare, el meu germà Miquel i la seva dona Antònia, a ca'n Miquel Llodrà, pollencí que treballava a la ONU (molt amic d'en Jaume i d'en Josep Mª Llompart)i veinat nostre de Palma.
Un sopar llarg, amb molta conversa.
Na Mª Aurèlia va quedar meravellada davant l'explicació de mon pare dels primers dies de la guerra a Pollença. I en parlàrem molt. De la guerra i de la postguerra.

Més tard, ja amb el meu home Andreu Ferrer, els trobàvem a vegades per Palma i preníem un cafetet. Solien venir a ca la germana d'en Jaume per Nadal i en l'estiu i eren molt visibles pels carrers de Ciutat.

Petit record de Miquel Bauçà

Això només és un petit record d'en Miquel Bauça, una anècdota, una vivència, pels carrers de Ciutat i a Pollença.
Devia esser l'any 67.
Na Xesca Ensenyat i jo anàvem a les lectures poètiques que organitzaven en Josep M. Llompart i n'Encarna Viñas a ca seva. (d'això en parlaré un altre dia, que paga la pena recordar-ho).
Allà vàrem conéixer en Miquel Bauçà, un al·lot espabilat i molt simpàtic que havia publicat ja "Una bella història".
En Miquel vivia a ca'n Llompart, on s'hi havia traslladat des del seu Felanitx natal. Si jo tenia 17 anys, ell en devia tenir 27.
Féiem llargues passejades per Ciutat, en sortir de l'Institut. I anàvem, alguna vegada, al bar Bosch.
En Miquel, sempre, amb una americana i una cartera negre molt grossa. Cartera de la qual no hi havia manera d'aclarir què hi duia dedins.
Cantussejava sovint allò de "c'est l'histoire d'un amour, eternelle et banal....."

A ca nostra anàvem cada dissabte i diumenge a Pollença.
Un dia decapvespre de començaments d'estiu em va dir mon pare: "hi ha un al·lot que demana per tu". Era en Miquel Bauçà. Havia vengut a Pollença amb el bus per passar-hi dos dies.
El vàrem allotjar a la Fonda de cal Lloro. Va sopar a ca nostra, supòs que de sopes, com féiem cada dia.
L'endemà era el dia del Corpus. El dematí endoiàrem per Plaça i anàrem a prendre un vermut al bar Romà. Després vingué a dinar a ca nostra i estàrem tot el capvespre asseguts a un balancí de la sala, tot fent tertúlia amb mon pare.
Va esperar per veure la processó i el ball de les Àguiles. I la vérem des del balcó.
No sé com se'n va anar de Pollença, perquè a aquelles hores ja no hi havia bus. Supòs que va tornar amb nosaltres.
Un dia qualsevol, un dia del Corpus, amb en Miquel Bauçà, jovenet i simpàtic.

L'egipci del meu carrer

Sé que nom perquè m'ho va dir, però és un nom tan extrany per a mi que no me'n recordo mai.
Ven quadrets als turistes just davall ca nostra, a la sortida del Museu de la Seu.
Fa anys que ve cada dia. Viu a fora vila, per Felanitx, i està casat i té una nina petita.
Na Conxa (90 anys), la veïnada, té un cotxe sempre aparcat i li deixa guardar els quadrets dins el maleter.
En l'hivern de ple no ve i sol anar a Egipte a veure la família un pic cada any.
És un veïnat més del nostre carrer.
A vegades m'ha duit rem o pomes.
L'altre dia me va regalar un papiro que havia duit d'Egipte i jo li vaig dir que li faria una coca. Ara és dins el forn.
Sol arribar passades les 9 i està tot lo dia. Els dissabtes i diumenges sol venir només el dematí i se posa davant l'entrada de la Seu perquè el Museu és tancat.
Ha triat un lloc fabulós: tots els turistes que visiten la Seu passen per la seva parada. I me va dir que així mateix venia quadrets, sobretot a russos i gent de països de l'est.
Li desitjo sort.

Les mèrleres a la cuina

Fa uns dies que cada matí, entre les 8 i les 9, entren tres mèrleres per la finestra de la cuina. Vénen del jardí del veïnat, supòs.
Sí, sí, a Ciutat, ben aferrada a la Seu, el pati de ca nostra és ple de mèrleres que canten i no aturen.
He viscut quasi 10 anys en plena naturalesa i mai de la vida ens va entrar un ocell a casa.
Sí ens varen entrar altres bèsties: un boc, per exemple, que va deixar una pudor terrible i ens va espantar a tots. Un menet que vàrem trobar i li vàrem donar viveró, uns conillets, qualque ratolí...
Però ocells mai.
No em molesten, aquestes mèrleres. Només és que vaig a arruixar-les perquè n'Idò no s'exalti.
Avui també esper la meva visita matinal.

El pati

El pati de ca nostra és molt alegre. És més ample que el carrer i ens dóna lluminositat i sol a la primavera i en l'estiu. És l'entrada de la casa. És una entrada gran amb unes reixes verdes. A baix hi ha cossiols. Només són tres altures, amb dos pisos per planta, i l'escala i l'ascensor són al pati. També les portes dels veïnats i moltes finestres. Hi ha tres terrasses amb jardineres i cossiols que ens alegren la vida. Una d'elles és la meva. Hi tenc una alzina que fa més d'un metre, un boix, una quència, un hibisco, ficus de diverses castes, cactus... molta cosa verda a les jardineres. Des de la finestra del meu "despatx" sent l'ascensor, veig els veïnats que van i vénen i ells me veuen a jo. I ens saludam. i parlam per les terrasses. I ens agrada. Som pocs, ara només som quatre. I benavenguts.

El meu barri

El meu barri en l'hivern és molt tranquil.
La Seu ens agonbola i els carrers estrets i empedrats són testimoni de la vida dels veïnats. Ens saludam, sempre, quan ens trobam, i feim la xerradeta.
No hi ha renou més que el de les campanes de la Seu. I això és un so, més que un renou.
No passen cotxes, no passen motos... quasi no passa gent.
Hi visc des del 61, amb un intermedi del 93 al 2001.
I vaig tornar al meu barri quan empedraven de nou els carrers amb el pla Mirall. Era en l'hivern i tot era fang, quan plovia. Però va durar poc i prest va esser com abans.
En l'estiu tot es transforma. Les onades de turistes que passen fan un renouer: no saben parlar, criden i riuen fort.
Just baix de ca nostra hi ha la sortida del Museu de la Seu i tots passen per aquí i es passegen pels carrers estrets amb un guia amb un paraigua per fer-se veure. És horrorós. No sembla el mateix barri, el mateix carrer...
Però m'agrada igual.
Quan s'acaba la visita al Museu, a les 5, tot torna a la seva rutina i tranquilitat.
Estic acostumada a viure dins el silenci dels carrers.
I crec que no sabria viure a un altra banda.

La ciutat sota la pluja

No sé com, quan comença a ploure, surten parigües de per tot. On els duu la gent? Semblen caragols que surtin a passejar.
Avui dematí he anat a caminar i he fet una circumvalació llarga del centre de la ciutat. No plovia, encara, però l'aire era fred. La Rambla, carrer dels Oms, carrer Sant Miquel, pel carrer Celázquez i pel carrer Sindicat.
Molta gent, la majoria sense presses i parlant molt pel mòbil.
He trobat els nins d'una escoleta que les mestres duien aferrats a una corda.
I, de sobte, s'ha posat a ploure. Encara era lluny de ca meva i he vengut sota la pluja, sense presses però sense pauses. M'ha agradat banyar-me un poc la cara i he arribada ben fresqueta.

Dissabte dematí

La ciutat és plena de gent, el dissabte dematí. Segurament influeix que s'acosten les festes de Nadal perquè fins fa poques setmanes no hi havia una ànima per enlloc.
El fred se deixa sentir a les galtes i és molt agradable caminar ben abrigada.
A Cort preparaven per la festa d'avui horabaixa de Santa Llúcia i ahir hi va haver el Messias a la Seu: no hi vaig anar, però me varen dir que la cua arribava a la plaça de Cort.
Ja han muntat les paredetes de pastorets a la plaça Major i tot segueix, com cada any, com un ritual.
I, com cada any, s'acosta Nadal.

N'Angelita

N'Angelita viu just a dues passes de ca nostra. És una dona de mitjana edat, baixeta, vivaratxa i simpàtica. És argentina i fa de cosidora.
Aquest estiu, però, ha muntat un artilugi cara als turistes.
El seu nét li ha fet com una caseta molt petita de fusta amb una finestra amb cortines. Ella s'hi posa dedins, a la cantonada de davant ca nostra, per allà on surten els turistes que han visitat la Seu, mou uns titelles i té una palanganeta perquè li posin euros. A canvi, ella dóna caramels.
Li vaig preguntar i me va dir que n'estava molt contenta. El fet és que sempre està rodejada de nins amb monedes a la mà i que són retratats pels seus pares.
Sempre he despotricat del renouer que fan els turistes quan surten de la Seu. Però aquest estiu, cada vegada que sent el trull que fan i veig l'aglomeració que provoquen, pens en n'Angelita i la seva caseta amb teresetes i estic contenta.

Es Jonquet, salvat!

L'altre dia era Cala Tuent i avui és Es Jonquet.
A Mallorca anam fent camí:-)
El Consell de Mallorca (Francina Armengol, PSIB-PSOE) ha declarat Es Joanquet BIC (Bé d'Interès Cultural) per tal d'evitar-hi la construcció prevista d'uns enormes blocs de pisos.
I seguirem veient els molins.
I ens podrem passejar pels carrers d'Es Jonquet, amb les seves construccions baixes i unifamiliars.
I podrem tenir esperança en el futur.
Això només és un fet. Però la vida es fa de petits fets.
Benvenguts siguin els fets com aquests!
Mallorca els necessita.

les gavines de Son Reus

20.000 gaviotas pueden volverse agresivas cuando cierre Son Reus

Això diu avui el diari.
I no es pot prevenir? I hi ha d'haver alarma entre la població?
20.000 gavines són moltes gavines. Són moltes més que les d'en Hitchcok.
Clar, Son Reus sembla que s'ha de tancar. Però, i el fems? què feim amb el fems? Una solució -crec que pràcicament l'única- és reciclar.
A jo me fan angoixa les 20.000 gavines de Son Reus.
I me fa impotència no saber què fer amb el fems.
Res. Notícies d'un diumenge dematí qualsevol

Palma

Palma és la meva ciutat.
I la Seu és el meu barri.
I m'agrada caminar per ciutat els horabaixes tranquils o els matins plens de turistes.
I aturar-me a la Plaça de Santa Eulàlia a prendre un cafè. I trobar-me amb coneguts i amics.
Els carrerons de per devora Cort me són familiars i el seu trespol empedrat, irregular, a vegades me fa caminar insegura, sobretot quan plou.
Però és la meva estimada i coneguda -quasi pam a pam- ciutat
Hi ha una carnisseria i una botiga, al meu barri. I l'Ajuntamnt, i la seu del Govern i del Consell insular.I un forn on fan les millors galetes d'Inca de Mallorca.
I els millors moments de la meva joventud a la ciutat de l'horabaixa, quan encara somniàvem en allunrar-nos-en