Plou dins la Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels el dia de la Patrona

El ventall no donava a l'abast i la Parròquia, com cada any el dia de la Patrona, s'anava omplint per escoltar el Te-Deum i el Puix Patrona.

No record exactament quin any era però asseguraria potser fos el 1978: ho deduesc en relació a fets de la meva vida. No ho puc assegurar. L'any que fos crec que no és tan important: uns anys més uns anys menys.

Aquell any la calor havia pegat fort, molt fort. Sobretot la humitat.

A finals de juliol -i pràcticament tot el mes- després de dinar m'asseia a la taula del menjador i feia una estona de feina en els llibres de català per a EGB que preparàvem a Edicions Cort. Sovint qualque quadre del menjador de ca n'Asprer (eren com làmines pintades a mà, no olis) cruixia un poc i sortia de la vasa. Ens hi vàrem acostumar de la mateixa manera que el cos es va acostumar a la calor i humitat.

Com cada any anàrem tots al Te-Deum. 

I ara, al final de l'escrit, entendreu el títol d'aquest post.

La Parròquia de got a gom.

Els cristians entraren alegres per la victòria acompanyats de les bamballetes dels assistents.

Se començà a cantar el Te-Deum i, a poc a poc, la gent anava mirant enlaire i parlant en veu baixa.

I sí: queien gotetes d'aigua damunt la gent.

Se suposa que, de tanta humitat que hi havia i tanta que n'estava acumulada, se va condensar amb l'entrada de tanta gent de sobte (els cristians) més la que ja hi havia i durant devers uns 10 minuts va "ploure" dins la Parròquia.

Evolucions a les festes de la Patrona

Les festes de la Patrona, com totes les festes, van evolucionant. Una festes populars no poden esser mai unes festes estàtiques.

A la meva edat (69 anys) record perfectament el primer any que un grupet de 5 o 6 amigues es varen posar una camia de dormir blanca antiga: ara ja la duu tothom i és fins i tot com un ritual. El primer any que es va começar a posar banderes a les cases. El primer any que l'organista va impedir que els cristians i assistents al Te-Deum cantassin Visca Pollença dins l'església, tornant a tocar "Puix Patrona". El primer any que varen ballar els Cossiers, recuperats per la bona feina den Felip Cerdà, d'u Molinet i persona entranyable i de molt grata memòria, en Mateu Coll i la seva germana Francisca, de can Niu. També record quan el passacarrers de demà a les 5 el feia la banda de cornetes i tambors d'un regiment d'infanteria no-sé-quin que venia aposta de Palma i després es vestien de moros i els acompanyaven a la batalla. També record quan les autirotats -ecònom i vicaris inclosos- es situaven just darrera els cristiens al'Almoina. També record quan els focs artificials es feien a Plaça i després a Via Pollentia i després a la Plaça del Moniment.... i quan la gent botava amb els sons alegres de l'Alborada i -de sobte- es va prohibir i, si algú intentava botar, la banda tenia ordre d'aturar-se en sec.

Recordo molts de canvis, moltes evolucions dins les nostres estimades i sempre sentides festes. Podria escriure i escriure, però no em vull fer pesada.

Dic tot això perquè enguany viurem també una evolució, un canvi: les dones, per primera vegada, participaran al Combat (no m'agrada gens això de "Simulacre") i hi ha recel per part de molta gent. Deman a tots aquests que mostren recel que recordin els canvis i les evolucions que han viscut i que donin un vot de confiança a aquest nou canvi, a aquesta evolució que, per ventura, quan tenguin 69 anys podran dir: record el primer any que hi va haver dones al Combat.........

La Patrona

Qui m'havia de dir que, amb el temps, tornàs a viure a Pollença.
I som tan feliços, en Toni i jo, de viure aquí.
Som dues persones tranquiles, no feim grans coses, som molt a ca nostra, al carrer Jonquet, parlam molt, anam al club, estam junts.
He retrobat la meva gent, els meus carrers, els meus amics. I no he perdut els altres, els que tenc a Ciutat que, estan molt satisfets de veure'm feliç.
Ah! I una cosa: aquesta és la primera entrada al blog que escric desde Pollença! I no serà la darrera: "Moments" reviu amb ganes i força, moltes ganes.

Vaig néixer a ca n'Asprer.

I ara vivim al carrer Jonquet:

Som feliç.

Tenc tres fills meravellosos, els meus tresors, i dues nétes, el meu futur. I un home a qui estim molt i ells ens estima a tots.

I ve la Patrona. I trobarem a faltar persones molt estimades. Però també viurem intensament aquestes festes pels que hi som i perquè en tenim ganes.

I, una matinada d'estiu "Moments" ha reviscolat lleugerement. I seguirà, ja, per sempre.

El "Dúo Dinámico" a Pollença el 1963

Encara no anaves a les berbenes. Tenies 13 anys.
Havien dit que arribarien a les cinc i a les quatre ja éreu a plaça totes les amigues. Esperàveu impacientment. A la fi els véreu comparéixer pel carrer estret de baix de la plaça. I s'acostaven allà on éreu.
Duien un jersei i uns vaqueros. No era vermell, el jersei, com quan cantaven, però eren ells.
Teníeu el Duo Dinámico davant el vostres ulls i quasi a l'abast de les vostres mans.
Miràveu els dos personatges amb cara esglaiada. Réieu totes sense saber per què, i us pegàveu colzadetes de complicitat, tampoc no sabíeu de què.
Ja no el tens, ara, el seu autógraf, però molt de temps el guardares, i el llegies (Con todo nuestro afecto" "Manolo" "Ramón"). No sabies massa bé què volia dir "afecto", però vares aprendre aleshores, que "afecto" era una cosa i "efecto" una altra.
En varen parlar molt de temps.
Deien que una al.lota que vivia a plaça havia volgut comprar el tassó on varen beure, sense escurar. I que el tenia guardat a ca seva, però sa mare li volia tirar o, almanco, el volia escurar. I et senties amb una petita ràbia impotent quan senties dir a ton pare:
–Totes sou uns infantons! Per dos al.lotells que canten, tant de renou i tants de nervis. Pareix mentida!
A la nit fou la histèria.
A la nit fou la festa.
A les dotze havien de cantar. De ca n'Antònia duguéreu unes cadires i us posàreu dretes damunt, per veure'ls millor, encara que fos d'un poc enfora.
Crits mesclats amb mamballetes.
Música que us feia moure els peus.
Paraules que podíeu creure anaven dirigides a vosaltres i que, aleshores, us emocionaven
Parelles enamorades que es desanamoraven i es barallaven de sobte.
Xiulos.
En Joan "saig" repartia xiulets entre els joves. Els joves xiulaven a les totes.
I es passaren, déieu vosaltres el lendemà. Després de la histèria i la teva-vostra-nostra satisfacció íntima i exultant alhora, els dos al.lotets del Duo Dinámico hagueren de partir de plaça, de damunt la tarima, amb una parella de la Guàrdia Civil, un a cada costat, mentre els xiulos encara es feien més forts.
El lendemà es va saber que es trobaren amb les rodes del cotxe foradades.

Petit poema

Ara, embambada
amb les paperines de la plaça,
esperes la suor de les sis del capvespre

i t'agrada pensar
que et fan un poc de por
les cares pintades amb carbó.

Avui és festa
i a la nit no aniràs a dormir prest.
Prendràs un gelat
i quedaràs meravellada
en veure els focs.

La traca et farà por,
però ensumaràs ben fort
perquè l'olor de sofre,
que umpl tot el poble un pic a l'any,
t'entri ben endins del teu cos.

Aniràs a dormir
amb mil colors dins els ulls.

(Música. Records
difusos de pols,
trompetes, pilotades,
pistoles d'aigua i ventalls
de colorins)

La Patrona

M'he passat mitja Patrona dins la piscina i així no he tengut gens de calor. I no era tota sola: tots hem estat en remull quasi continuament.

En Joan Mas va quedar en blanc quan cridava "Mare de Déu dels Àngels....!", aquesta és la notícia més important.

Hem estat, en Miquel i jo, a ca'n Miquel i n'Antònia amb na Joana i en Pep i na Maria i en Mateu (que ha après a tocar el corn!).
Ca n'Asprer era quasi ple.

I les festes, com cada any.
Verbena pels joves, tertúlia pels més grans, bon sopar, bon dinar, molt bona companyia i molt bon estar.
De matinada, els sons alegres de l'Alborada i ofici i cossiers i refresc a l'Ajuntament.
A les 5, ja, passacarrers amb molta d'alegria i trull dels que havien de fer de moros: aquest passacarrers de cada any cobra més força.
A les 6, Processó.
I a les 7 l'esclafit de festa més gran, a la Plaça de l'Almoina, amb els Moros i Cristians. L'olor de mesclat, suor i pólvora la visc cada any des que tenc record. I Déu fagi que poguem estar junts molts d'anys per la Patrona (i que vosaltres ho vegeu, clar)
Una gentada, una calorada, una bona Patrona.