Miquel López Crespí, escriptor, lluitador, amic.....

 

Aquesta foto és del dia de la presentació dels llibres d'en Miquel López Crespí ("La guerra just acaba de començar"), en Joan Perelló ("Baf de llavis"), en Miquel Mas Ferrà ("Massa temps amb els ulls tancats") i jo mateixa ("Nosaltres esperàvem Mr. Marshall") que aquell any ens havia editat un també joveníssim Sebastià Roig Montserrat, de la Impremta Roig de Campos.

Aquí hi som tots:

En Miquel va néixer a Sa Pobla el 30 de desembre de 1946 i de ben jovenet es va trasl.ladar a viure a Palma, sense deixar mai la seva Sa Pobla natal.

Però no us vull explicar la seva biografia.

Vull parlar de la meva visió personal de l'amic i escriptor.

Quan es va fer aquesta foto, encara que us sembli increïble, en Miquel era alumne meu a l'Escola Normal de Palma. Vaig que no era allà per estudiar de Mestre, Era a l'Escola Normal, com d'altres companys seus que també eren alumnes meus, per motius polítics. Es varen matricular a Magisteri per tal de moure els estudiants. Però us puc ben assegurar que, tant a ell com als seus companys, els tractava exactament igual que els altres alumnes. De fet, jo no sabia encara, en aquells moments, el motiu de la seva presència a l'Escola Normal. Però, clar, cosa i moviment notava, sentia i els recolsava.

I es va anar creant una amistat que encara perdura. Aquí ens teniu a tots dos a un dinar al corral de Jonquet,43 amb el bon amic Cil Buele aquest estiu passat

De jovenets per Palma anàvem una temporada, amb un parell d'amics, a un bar hawaiano que hi havia a la Plaça Mediterrani, just devora la Plaça Gomila, on preníem uns cóctels de fruites i licors que servien "endomassats" amb sombrilletes de paper, palletes gegants i barretes d'aquestes llargues i primes que fan estrelletes quan s'encenen. Devien esser els mateixos anys dels horabaixes llargs que passava al Bar Bruselas sovint amb un grupet on hi havia el poeta i amic Jaume Pomar.

Cadascú agafà camins diferents però l'amistat i el contacte ha perdurat sempre. Puc dir, orgullosament, que és un amic "de tota la vida".

Va esser un lluitador mentre jo mirava un poc més els toros des de la barrera encara que col.laboràs en tot el que podia i sabia. Per la meva part personalment i amb d'altres amics, també feia la meva lluita. No puc dir que fossin lluites diferents perquè tant la seva com la meva tenien les mateixes finalitats.

Admir en Miquel per haver aconseguit esser un escriptor professional. I, al mateix temps, sempre li dic que escriu massa perquè no dono a l'abast de llegir tot el que ha publicat i publica.

Segueix així, Miquel, i no caiguis mai en voler cumplir la teva dèria actual de no escriure més.

Encarna Viñas

 

Hi ha un fet que sempre m'emocionava i me feia gràcia i m'agradava: quan n’Encarna em presentava qualcú, sempre deia el mateix:

- Mira, na Joaneta i nosaltres podríem sortir al Guiness: va esser alumna meva a l’Institut i després companya meva a la Normal, i va esser alumna d'en Pep i després companya seva a la Facultat.  

A n’Encarna, tant com a persona com a professora, la tinc present sempre amb grans entusiasmes o amb grans indignacions. S' entusiasmava totalment amb les coses positives i s'indignava —s'enfada fins i tot— amb les coses negatives, els dois o les injustícies.

Vaig esser alumna seva a institut Joan Alcover el curs 1966- 67 (jo feia sisè). 1 ens feia classes d'História de l'Art.

Sempre feia les classes dreta, fet no molt normal en aquell temps i no es limitava a entrar i demanar-nos la lliçó, que era el més habitual aleshores. Ens repartia uns apunts plens d'esquemes i fletxes, que eren fets seus i molt aclaridors. Parlant amb ella d’aquest fet me va dir «devia esser que no m'agradava el llibre. Mai no m' agradaven els llibres de text».

Però crec que la Història de I’Art va esser el menys important que vaig aprendre aquell curs, i vaig aprendre molt sense esser una bona estudiant ni molt menys. Tot el temps de la classe parlava, explicava història, explicava anècdotes i explicava idees. Ens deia realment el que pensava.

Ella, n’ Aina Moll m'ensenyaren que els professors eren humans (jo aleshores encara no ho sabia).

N’Encarna em va ensenyar el valor de la Ilibertat, la injustícia de la guerra del Vietnam, el fet que la felicitat personal es viu a moments i que depèn dels fets que t'enrevolten. I, sobretot, em va ensenyar un entusiasme i una dedicació totals envers els alumnes.

Com a professora només la vaig tenir un any, pot parèixer molt poc, però des dels meus 16 anys fou un any molt intens i el seu valor corn a Mestra és ben viu encara avui, per a mi.

Els primers mesos de l' any 1975 vaig esser companya d'Encarna a institut Antoni Maura. Vaig anarhi per fer classes de català per substituir en Biel Bibiloni, que se n'anava al Sahara a fer de soldat. Aquell any vaig tenir poc contacte amb Encarna: no per ella, sinó perquè encara els professors de català érem una cosa que no és cosa i no anàvem ni a reunions de professors ni a res.

Quan realment vaig tenir més contacte amb ella a nivell professional fou a l'Escola Normal el curs 1977-78.

Fina Luján, que aleshores era la directora, la va fer venir per dos motius:

1.Recuperar bons professors per a la Normal.

2. Fer possible que es presentàs a unes oposicions restringides, oposicions que no es varen fer fins el 1981 i n’Encarna, cansada d’esperar, ja no tornava a esser a la Normal. Fou un curs molt mogut. Tots, Ilevat de tres o quatre, érem PNN (també hi havia en Sebastià Serra, per exemple). Teníem —perquè no dir-ho— una directora que no ens ajudava gaire i un present i un futur professional molt negre. Fèiem reunions amb els alumnes i els pares d' alumnes per explicar la nostra situació (entre d' altres coses, era el mes d' abril i no havíem cobrat encara una pesseta).

Record perfectament que sempre demanàvem fer la introducció del problema a n’Encarna. No sé si perquè pensàvem que si ho explicava una persona respectable tendríem més credulitat o si era ella mateixa que s'oferia a fer-ho.

Un día -cansats ja d’esperar- decidírem tancar-nos a la Normal tota un capvespre i tota la nit. N'Encarna també ho va fer.

Aquest any a la Normal sí que tinguérem moltes vivències juntes: Totes dues fèiem classe de Ilengua castellana i, com sempre, estava indignada i mostrava la seva indignació, en aquesta ocasió per la manera nefasta en què redactaven els alumnes i la poca cultura general que tenien.

Potser si sempre haguessin tingut n'Encarna de professora no hauria estat així.

La meva primera vaga

El curs 1975/76 vaig començar la meva trajectòria laboral. Era PNN (Professor No Numerari), sense cap tipus d'estabilitat i cobrant una misèria. Feia classe a l'Escola Nomrmal de Ciutat, que li deien "Escuela Universitaria de Profesorado de EGB"
A les Illes encara no hi havia universitat i depeníem de la UB. El professor Antoni Roig, que és Rector Honorífic de la UIB, n'era el Delegat.
També hi havia, a Mallorca, uns estudis de Filosofia i Lletres (a Son Malferit) i uns de Ciències, que no record on eren.
Però els professors dels tres centres no manteníem, pràcticament, cap relació.
Els PNN de la Normal érem molt actius. Quasi tots els professors d'aquell centre, llevat de 3 ò 4, érem PNN. Record que érem 13.
El curs 76/77 va esser especialment mogut i fou una vaga quasi continuada.
Demanàvem que es convocassin oposicions. Alguns eren partidaris d'un contrracte laboral. Però estàvem units. Ni tan sols teníem representant: qualsevol dels 13 ho era en el moment que fos necessari.
A tot l'estat el 77 hi havia vaga de PNN, sobretot d'Institut pels mateixos motius.
Els PNN de la Normal férem vaga quasi tot el curs, amb intermitències.
Fins i tot vàrem convocar els pares dels alumnes a una assemblea informativa. I en varen venir moltíssims. I ens varen manifestar el seu suport.
A principis del 77 feia 3 mesos que no cobràvem i decidírem tancar-nos una nit a la Normal. Hi érem tots, els 13.
Duguérem el sopar i passàrem la nit a la Sala de professors.
Vingueren a vere'ns amics, familiars, premsa.
I 15 dies després ja havíem cobrat.
Però el moviment PNN va continuar. No es varen convocar oposicions fins el 81.
He cercat a Internet i he trobat moltíssimes referències a la vaga dels PNN el 77, sobretot a Triunfo i a El País. Però sols són referències, res està digitalitzat i no puc posar cap nota aquí.
Aquesta fou la meva primera vaga laboral.