El ventall no donava a l'abast i la Parròquia, com cada any el dia de la Patrona, s'anava omplint per escoltar el Te-Deum i el Puix Patrona.
No record exactament quin any era però asseguraria potser fos el 1978: ho deduesc en relació a fets de la meva vida. No ho puc assegurar. L'any que fos crec que no és tan important: uns anys més uns anys menys.
Aquell any la calor havia pegat fort, molt fort. Sobretot la humitat.
A finals de juliol -i pràcticament tot el mes- després de dinar m'asseia a la taula del menjador i feia una estona de feina en els llibres de català per a EGB que preparàvem a Edicions Cort. Sovint qualque quadre del menjador de ca n'Asprer (eren com làmines pintades a mà, no olis) cruixia un poc i sortia de la vasa. Ens hi vàrem acostumar de la mateixa manera que el cos es va acostumar a la calor i humitat.
Com cada any anàrem tots al Te-Deum.
I ara, al final de l'escrit, entendreu el títol d'aquest post.
La Parròquia de got a gom.
Els cristians entraren alegres per la victòria acompanyats de les bamballetes dels assistents.
Se començà a cantar el Te-Deum i, a poc a poc, la gent anava mirant enlaire i parlant en veu baixa.
I sí: queien gotetes d'aigua damunt la gent.
Se suposa que, de tanta humitat que hi havia i tanta que n'estava acumulada, se va condensar amb l'entrada de tanta gent de sobte (els cristians) més la que ja hi havia i durant devers uns 10 minuts va "ploure" dins la Parròquia.