josep maria llompart, l'amic

Fa ja 20 anys que ens deixà un dematí, sobtadament.
Uns dies abans ens trobàvem a ca seva per tal de veure i revisar les darreres proves del seu llibre "Camins", selecció de poemes feta per ell mateix pensant en infants i joves, per a Edicions Cort.
I el dematí que va morir jo havia quedat a l'editorial amb en Pere Muñoz, per tal de coordinar la presentació de "Camins" amb l'obra cultural balear. Em va telefonar i em va donar la nefasta nova.
El vaig conéixer de molt joveneta quan, gràcies a les tertúlies que ell i n'Encarna organitzaven a ca seva, em començava a introduir al món cultural i literari de Palma.
Vaig fer el primer curs de Filosofia i Lletres al Lul.lià i vaig tenir la immensa sort que fos el meu professor de Literatura Catalana. Record perfectament les seves classes, a l'aula 13, entusiastes i plenes de saviesa i bon humor.
L'amistat va anar més enllà. Havia tingut n'Encarna de professora d'Història de l'Art al Joan Alcover. Anys després coincidia amb ella a l' Escola Normal Normal de Palma i ens férem bones amigues.

Varen venir tots dos a les meves noces, a Pollença, i varen gaudir de la festa.

Amb en Pep ens trobàvem sovint, ell camí de l'editorial Moll, i conversàvem molt.
havien vengut a ca nostra, a Palma i, temps després, a Valldemossa.
    Nosaltres anàvem a ca seva, a Deià, amb els nins i, prop de la xemeneia, n'Encarna els llegia contes
Tot ja s'ha dit sobre Josep Maria Llompart. Però no podia ni volia deixar passar els 20 anys de la seva mort sense recordar-lo aquí.

No diré res nou.
Et recordam Pep, amic.
Et seguirem sempre, Pep lluitador.
I continuarem fent-te viu a través dels teus poemes.

Pep Llompart es mantingué sempre fidel al servei d'aquest poble.

La bruixa Lonieta

Dels pocs que he escrit, "La bruixa Lonieta" (Edicions Cort, 1992) és el que m'ha donat més satisfaccions.
El vaig escriure un estiu a Valldemossa i quasi d'una tirada.
I moltes escoles l'agafaren com llibre de lectura pels nins més petits, a partir de 7/8 anys.
Després, jo anava a l'escola a parlar amb els nins que l'havien llegit. Els solia agradar i em feien preguntes ben interessants.
Record especialment l'escola del Molinar, on vaig anar diversos anys seguits. N'Antònia Alorda m'hi convidava cada any.
A aquesta escola la majoria eren nins gitanos. I la llegien. I els agradava. N'hi va haver un que no sabia llegir i tenia devers 10 anys. Ara no record el seu nom, però l'he tengut present moltes vegades. Què se deu haver fet d'ell? Li vaig prometre que, quan sapigués llegir, li regalaria "La bruixa Lonieta". No ho he pogut fer mai i a vegades hi pens.
També vaig anar a l'escola del Rafal Vell. I a moltes altres.
Es va publicar a la Col·leció Vell Marí, de llibres per infants i joves, col·lecció que, aleshores, jo dirigia.No vaig esser jo, però qui va decidir publicar el meu llibre.
Teníem la política d'apropar els escriptors a l'escola, una vegada els nins haguessin llegit els llibres.
I, no us ho creureu, però ens esperaven amb cara d'admiració i satisfacció i amb una llista de preguntes i comentaris que havien preparat a classe. I, fins i tot, ens feien firmar a un paper i dedicar-les la firma:-)
Per un escriptor la major satisfacció és que el teu llibre es llegeixi. I, amb aquestes visites, jo sabia que el meu llibre el llegia el públic pel qui el vaig escriure. I era una satisfacció enorme. I un quedar satisfeta del treball ben fet.
Sé que encara es llegeix. I ho sé, sobretot, per comentaris que me fan pares i padrins que l'han regalat als seus fills o néts.