Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos

A la fi he pujat un llibre a lulu.com
És un llibre de poemes curtet que vaig escriure fa temps, però que crec és intemporal.
Es diu "Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos" i, segons la web de lulu.com, és a la venda JA aquí
:-)
He posat primer aquest perquè no ha de tenir cap portada especial i ja el tenia preparat.
Després vendran "Una anul·lació total" (només queda retocar un poc la portada (que ha fet la meva neboda (Maria Serra de Gayeta i Llobera) i m'agrada moooooolt) i , a la fi, "Memòria de vida (encara estam parlant sobre la portada, però ja és bastant definida).
No sé com anirà això de l'autoedició.
Quan he clickat la darrera opció de totes m'ha agafat com un "canguelo", exactament igual que quan veia un llibre meu publicat ja en paper.
Ja no té volta de fulla: "Gotes d'enyorança....." ja és "al carrer".
Ai! Estic molt contenta

De premis literaris

Quan ets molt jove, no guanyes perquè ets una desconeguda. Quedes sempre -o quasi sempre- finalista.
A la fi en guanyes un! (El Ciutat de Manacor, amb "Taules de marbre) I un membre del jurat (En Blai Bonet) et diu tranquil·lament (sense saber que ets tu) que era una obra de molt mala qualitat. Què hi farem: tots sabíem com era en Blai Bonet.
En guanyes un altre (El Joan Fontiroig, de Campos amb "Nosaltres esperàvem Míster Marshall") i ja tens dues obres publicades. Molt bé!
Te cases, tens fills, et dediques a altres coses i, per una llarga temporada, deixes d'escriure creació.
Quan t'hi tornes a posar tens l'oportunitat de publicar sense premi. Perfecte!
"La bruixa Lonieta" (Ed. Cort, 1992) és vertaderament un èxit.
"Memòria de vida" (El Gall editor, 2004) és un fracàs de promoció i distribució. La gent que el llegeix diu que és molt bo. Però el llegeix tan poca gent...
Cercques publicar dues novel·les curtes i parles amb un editor. Et diu "Presenta't a tal premi". I tu ho fas (amb "Una vella escriptora famosa") pensant que això de "Presenta't a tal premi" vol dir -ingènua!- que és el camí per publicar-te l'obra.
Passa que, quan ets jove, ets una desconeguda. Quan et coneixen o ets massa vella o "massa" (?) coneguda per guanyar un premi i, així, poder publicar.
Has estat molt de temps "out" de la literatura de la teva terra i has perdut molts de contactes editorials i d'escriptors. Et costa molt publicar.
I aleshores ve quan en Benjamí t'explica això de lulu i veus el cel obert:-)

Com arribar a la tele?

De cada vegada, pel que jo pens i els comentaris que me fan, m'animen més a estar segura que "Memòria de vida" és una novel·la totalment cinematogràfica. I, a més, podria esser (no necessàriment, però) tipus culebrot.
Què puc fer per arribar a TV3 o a IB3 o a qualque guionista (o no guionista, clar) que m'hi pugui posar en contacte per provar mem què?
Qualque contacte?
Qualque idea?
Qualque adreça?
Qualque e-mail?

"Una anul·lació total"

Ja tenc corregida "Una anul·laciól total", novel·leta molt curta i molt sagnant, segons el meu parer. És una història d'angoixes, desencants i amb una protagonista que és una anul·lació total i que reviscola per una cadena de fets terribles que passen a la seva vida.
"Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos" i "Una anul·lació total" seran els primers en tenir l'ISBN i, per tant, en veure la llum a lulu.com. N'estic molt contenta.
Seguesc picant "Memòria de vida" i tot d'una, també, en demanaré l'ISBN

Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos

Ha arribat la prova de lulu.com d'aquest llibret meu de poemes! Ara he de demanar l'ISBN i ja el podré posar a la venda.
Hi ha alguns poemes d'aquest llibret a la web de n'Arian i aquí en vaig posar un sobre el cinema els diumenges decapvespre.
M'ha fet una il·lusió grossa i el primer que he fet ha estat ensumar el paper: us en riureu, però fa la mateixa oloreta que si fos editat per una editorial. Amb la ventatge que no he de bregar amb ningú: sols amb jo mateixa. He tengut mala experiència amb els editors: un no m'ha fet gens ni mica de promoció i l'altre no em vol pagar els drets d'autor malgrat els hi hagi reclamat mil vegades.
Així, amb lulu.com, m'hauré de fer jo mateixa la promoció, però això m'agrada i ho he fet durant alguns anys per una editorial. I no costa ni un euro fins que no et compren un llibre.
Ja us aniré explicant.

"Memòria de vida" a lulu.com

Avui decapvespre he començat a picar la meva novel·la "Memòria de vida" per tal de publicar-la a lulu (http://www.lulu.com), que me va donar a conèixer en Benjamí
Em diuen que és una bona novel·la i em sap greu que quedi pels prestatges dels editors.
Va esser publicada el 2004 a Pollença per El Gall editor i només se'n va fer una presentació a aquella vila (a càrrec de l'escriptor Miquel Adrover i del regidor de Cultura que, a més, havia estat alumne meu).
En Toni Serra i en Llorenç Capellà en parlaren molt bé al diari.
I aquí se va acabar tota la promoció, quan quasi tot just començava. No vull donar culpes a ningú i tampoc a l'editor perquè jo no estava bé aleshores i no me'n vaig posar al front. Però, vaja, crec que no és l'autor qui s'ha de posar al front d'aquestes coses.
A lulu sí que m'hauré de posar al front:-)
I ja compto amb n'Arian Botey per fer-ne la presentació a Barcelona (gràcies, Ariam) i la meva neboda Maria me'n farà la portada.
Mentre vaig picant (sóc tan burra que no me'n vaig guardar còpia) vaig pensant en mil maneres de promocionar-la: és com si l'anàs a publicar per primera vegada.
I me fa molta ganes.
I me fa molta d'il·lusió

les "pors" dels escriptors

Por a no tenir res a dir.
Por a no trobar la paraula justa.
Por al possible lector, davant un llibre acabat d'editar.
Por a repetir-se sense voler-ho fer.
Por a que no el llegesquin.
Por a no publicar.
Por a no trobar la història per les paraules que ja hem trobat i surten pràcticament soles.

....
....

....Continuau?

L'ermità Benet i la rosa verda

La boca sempre seca li feia tenir els llavis plens de petits tallets, tallets que a vegades li sagnaven suaument. Els seus companys havien partit feia mesos. Ell havia volgut quedar i pregava molt perquè plogués. Ja li havien explicat que era impossible. Sabia que les fonts no rajaven i els pous estaven tots eixuts i les cisternes buides. Sabia que havien fracassat tots els altres intents. Els vaixells, que durant tant d’anys havien duit aigües de rius llunyans, feia temps ja eren abandonats. El dineral que s’havia gastat amb desaladores es va veure massa tard que no podia mai solucionar el problema. Si dels núvols no queia aigua no hi havia solució. I els núvols havien decidit –feia anys, ja, feia temps– no deixar caure aigua damunt aquella terra.
A poc a poc els habitants de l’illa havien partit així com podien i amb un sentiment mescla de tristor i enyorança futura pressentida. La majoria se n’havien anat sense destí segur, sense saber on arribarien ni tan sols si arribarien.
Les flors s’havien secat.
Els arbres s’havien secat i a poc a poc s’anaven transformant en trossos de fusta que no podien mai servir ja per a res: la gent no hi era.
Els conreus s’havien secat.
La terra s’havia convertit en una mena de plaques dures separades per uns crulls que de cada vegada es feien més grossos.
Al principi intentaren funcionar amb restriccions.
L’ermità Benet no necessitava restriccions. Tenia l’art de saber aprofitar i fer multiplicar la poca aigua que hi havia al pou i a les cisternes de l’ermita. Les seves tomàtigues, conrades sense regar-les mai, havien tingut un gust tan intens, un gust primitiu i pur vingut de la terra remoguda contínuament per obtenir un poc d’humitat.
L’ermità Benet vivia per dues coses: per dur una vida retirada i pregar a Déu; i per les seves plantes, flors, hortalisses…
Molt prest les restriccions ja no bastaren i l’aigua minvava de cada dia. Primer començaren a partir de l’illa els que tenien més doblers i s’instal·laren a països del nord –fora de la zona desertitzada- on l’aigua vessava per tot arreu.
Els animals s’emmagrien i després morien amb agonies lentes i terribles.
Es va facilitar la partida de tots i cada un dels habitants de l’illa. No era desitjada, la partida. I era terrible. I per a sempre mai més.
Ploraven dins les cases en haver de triar allò que se’n podien endur. I al port mai no hi havia hagut tant de tràfec de vaixells. La travessia era llarga, molt llarga, cap als mars del nord. Llarga i insegura, però necessària per mantenir la vida.
L’ermità Benet n’havia començat, fa molt de temps, a tenir-ne notícia per les persones que anaven a l’ermita. Fins que lentament i després de sobte, arribà un moment que no hi anà. S’endugueren els ermitans, també en un vaixell, vaixell que l’ermità Benet va veure passar des del mirador prop del cementiri de l’ermita. Després hagué de tenir-ne notícia perquè les flors ja no hi eren, les oliveres no donaven fruit i les tomatigueres no existien.
Tot aquest temps havia estimat més que mai les seves herbes aromàtiques i les seves flors. I havia aconseguit –amb empelts diferents– un roser que insinuava una cosa mai vista: roses verdes. Pensava que serien d’un verd fort i lluent, d’un verd com de domàs.
Es quedà a l’ermita sol. Amb Déu, es deia a ell mateix. I confiava, encara, que l’aigua caigués dels núvols o sortís per fonts i pous. I ho deia al roser que tenia sols tres fulles i una poncella. I el roser també s’ho creia perquè les tres fulles no queien i la poncella tornava un poquet més grossa així com passava el temps.
A les zones més ombrívoles, allà on no hi havia pegat mai el sol perquèles mutanyes ho impedien, hi trobava unes herbes amb les que es mig-alimentava. I, per calmar la set, rosegava terra d'aquests mateixos indrets: la terra que sempre li havia proporcionat la humitat necessària per tot allò que havia estimat.
Les forces fluixejaven de cada dia. Les hores de dormir augmentaven i el cos disminuïa. Quan no dormia, o mirava la poncella d’on havia de sortir la rosa verda o pregava dins la capella fosca, trista, abandonada.
Un dia es despertà amb molta força i pensà “avui florirà la rosa verda”. I també pensà: “després, ja em podré morir”.
Es posà a remoure terra. En remogué tanta que aconseguí una mica d’humitat.
Roegà unes herbes i es posà a descansar: estava realment retut.
Mig endormiscat i amb les mínimes forces que tenia ara ja quasi totalment perdudes mirava la poncella.
Tancà els ulls i dormí una bona estona.
Quan es despertà observà la seva obra: una rosa verda, verda de domàs, s’havia obert. Les tres fulles del roser ja no hi eren. Les llàgrimes li sortien dels ulls. Amb la mà tremolosa agafà els pètals de la rosa un a un. I amb la mà tremolosa els anava ficant a la boca i roegant per aconseguir calmar una mica la set.
Una estona després s’adormí per a sempre.

petites seguretats

L'heliotropo del terrat era present

als nostres cossos.

El record i el desig

d'una alfàbia amb una planta

era ben nostre.

Podria esser, tal volta,

la nostra petita seguretat.

lulu.com

És del blog d'en Benjamí. Ho anava a explicar, però ell -i el mateix autor del portal lulu.com- ho expliquen millor que ningú:-)

És moooolt interessant, sobretot pels lletraferits amb ganes de publicar.
És un sistema per publicar-hi i vendre-hi llibres, on l'autor ho fa tot -d'una manera molt i molt simple- i se'n duu el 80% de beneficis. Crec que és com una revolució. Llegiu-ho i veureu:

http://blog.bitassa.cat/arxiu/2007/05/28/746/

els quaderns

Des que era petita i n'emprava per l'escola, els quaderns han estat una fixació per jo.
M'agrada tenir-ne molts, començar-ne i rellegir-los.
Na Maria Francesca ho sap i sempre me'n regala.
En tenc de cartró, de plàstic, de pell, de paper, relligats a mà, amb espiral, amb tapes de colorins i amb tapes d'un sol color.
En Biel Mesquida, quan vaig fer 50 anys, me va regalar ua autèntica obra d'art de quadern que el tenc començat i guardat.
En tenc comprats a la papereria del costat, a Barcelona, a Venècia, a Florència. Els més guais són els de Florència. I els més pràctics els de la paperia del costat.
En tenc de petits, de mitjans i de grossos. De fulls en blanc, quadriculats i a retxes.
Quan me propòs escriure alguna cosa un poc llarga el primer de tot que faig és comprar-me un quadern.
Si vaig de viatge o fora de casa uns dies sempre m'n duc un quadern per escriure-hi allò que em vengui de gust.
Els tenc col·locats amb els llibres i en tenc molts en blanc. O sigui que he de començar a escriure JA.

El cinema

Diumenges decapvespre

"Yvonne de Carlo era el technicolor"

(Vázquez Montalbán)

Compràvem el gran món per vuit pessetes

i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.

Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca

de fusta amb tots els colors a la pantalla

feien olor de mescla de gent i clovella torrada

amb gust de sal.

els homes xiulaven

l'al·lota rossa i americana es deixava besar

suaument la policia montada del canadà

arribava nosaltres aplaudíem ens movíem

nerviosament dins la butaca alain delon

havia raptat de mans del dolent de la pel·lícula

l'al·lota que estimava en technicolor

Tota la setmana esperàvem

els capvespres de diumenge dins el cine

i érem feliços

quan les imatges passaven davant nosaltres

a una velocitat vertiginosa que desconeixíem

totalment. No importava.

No sabíem encara

que el gran món que valia vuit pessetes

era fet sols damunt paper de cel·luloide

(transparent, és clar)

i en deixar la pantalla de no-cinema-scope

imitàvem els fets

d'aquelles persones que havien estat devora

Tony Perkins, Rock Hudson o Gregory Peck

(americans i guapos, ells).

"Memòria de vida" i el cinema

No sé exactament quan vaig escriure "Memòria de vida" (El Gall editor. Pollença, 2004), supòs que l'any 1999 o el 2000.
I sí, me vaig estorbar a publicar-la. (Vaig passar una molt mala època personal entre l'escriure-la i el publicar-la i segur que això va influir en tenir-la totalment abandonada per part meva)
I, malgrat la pèssima distribució i propaganda del tipus que sigui (sols es va fer una presentació a Pollença i res més), la majoria dels que l'han llegida (que no són molts, tot s'ha de dir, però són bons:-)) m'encoratgen dient que és una bona novel·la i, sobretot, dient que serviria per fer-ne una pel·lícula o un culebrot.
Tonina, t'atreveixes a fer un guió? Ho dic ben seriosament.
Jo ja tenc el principi:

Les campanes de l'església toquen a mort i es veu dues nines molt petites que les renten, les pentinen, les vesteixen i, una a cada mà d'una persona major, les duen a l'habitació on hi ha sa mare morta. És una habitació plena de cossiols i ciris cremant. La cara de les nines és de fred, d'espant i de no saber què hi fan allà.

Continuarà.....