Encarna Viñas

 

Hi ha un fet que sempre m'emocionava i me feia gràcia i m'agradava: quan n’Encarna em presentava qualcú, sempre deia el mateix:

- Mira, na Joaneta i nosaltres podríem sortir al Guiness: va esser alumna meva a l’Institut i després companya meva a la Normal, i va esser alumna d'en Pep i després companya seva a la Facultat.  

A n’Encarna, tant com a persona com a professora, la tinc present sempre amb grans entusiasmes o amb grans indignacions. S' entusiasmava totalment amb les coses positives i s'indignava —s'enfada fins i tot— amb les coses negatives, els dois o les injustícies.

Vaig esser alumna seva a institut Joan Alcover el curs 1966- 67 (jo feia sisè). 1 ens feia classes d'História de l'Art.

Sempre feia les classes dreta, fet no molt normal en aquell temps i no es limitava a entrar i demanar-nos la lliçó, que era el més habitual aleshores. Ens repartia uns apunts plens d'esquemes i fletxes, que eren fets seus i molt aclaridors. Parlant amb ella d’aquest fet me va dir «devia esser que no m'agradava el llibre. Mai no m' agradaven els llibres de text».

Però crec que la Història de I’Art va esser el menys important que vaig aprendre aquell curs, i vaig aprendre molt sense esser una bona estudiant ni molt menys. Tot el temps de la classe parlava, explicava història, explicava anècdotes i explicava idees. Ens deia realment el que pensava.

Ella, n’ Aina Moll m'ensenyaren que els professors eren humans (jo aleshores encara no ho sabia).

N’Encarna em va ensenyar el valor de la Ilibertat, la injustícia de la guerra del Vietnam, el fet que la felicitat personal es viu a moments i que depèn dels fets que t'enrevolten. I, sobretot, em va ensenyar un entusiasme i una dedicació totals envers els alumnes.

Com a professora només la vaig tenir un any, pot parèixer molt poc, però des dels meus 16 anys fou un any molt intens i el seu valor corn a Mestra és ben viu encara avui, per a mi.

Els primers mesos de l' any 1975 vaig esser companya d'Encarna a institut Antoni Maura. Vaig anarhi per fer classes de català per substituir en Biel Bibiloni, que se n'anava al Sahara a fer de soldat. Aquell any vaig tenir poc contacte amb Encarna: no per ella, sinó perquè encara els professors de català érem una cosa que no és cosa i no anàvem ni a reunions de professors ni a res.

Quan realment vaig tenir més contacte amb ella a nivell professional fou a l'Escola Normal el curs 1977-78.

Fina Luján, que aleshores era la directora, la va fer venir per dos motius:

1.Recuperar bons professors per a la Normal.

2. Fer possible que es presentàs a unes oposicions restringides, oposicions que no es varen fer fins el 1981 i n’Encarna, cansada d’esperar, ja no tornava a esser a la Normal. Fou un curs molt mogut. Tots, Ilevat de tres o quatre, érem PNN (també hi havia en Sebastià Serra, per exemple). Teníem —perquè no dir-ho— una directora que no ens ajudava gaire i un present i un futur professional molt negre. Fèiem reunions amb els alumnes i els pares d' alumnes per explicar la nostra situació (entre d' altres coses, era el mes d' abril i no havíem cobrat encara una pesseta).

Record perfectament que sempre demanàvem fer la introducció del problema a n’Encarna. No sé si perquè pensàvem que si ho explicava una persona respectable tendríem més credulitat o si era ella mateixa que s'oferia a fer-ho.

Un día -cansats ja d’esperar- decidírem tancar-nos a la Normal tota un capvespre i tota la nit. N'Encarna també ho va fer.

Aquest any a la Normal sí que tinguérem moltes vivències juntes: Totes dues fèiem classe de Ilengua castellana i, com sempre, estava indignada i mostrava la seva indignació, en aquesta ocasió per la manera nefasta en què redactaven els alumnes i la poca cultura general que tenien.

Potser si sempre haguessin tingut n'Encarna de professora no hauria estat així.

L' Institut de Pollença

Li deien, i li dèiem, l'Institut.

No en sé els orígens, però tenc ganes d'averiguar-ho.
Ara és el Centre Cultural Guillem Cifre. I aquestes foto són actuals, i ja era així.
Actualment crec que és de la Caixa Colonya i supòs que aleshores també ho era.
Segurament era el lloc allà on Guillem Cifre de Colonya hi tenia la seva escola, inspirada en la Institució Lliure d'Ensenyança i l'obra del qual va esser importantíssima pels pollencins.

Allà preparaven els alumnes pel batxillerat, i anàvem a examinar-nos a Palma, a l'actual Ramon Llull i que aleshores era, simplement, l'Institut, perquè era lúnic que hi havia en tot Mallorca.

Hi havia dues sales d'estudi, una per nins i una per nines.
Les classes les féiem junts, nins i nines.
Don Juan guardava els nins i venia material escolar a la mateixa sala. A les nines ens agradava anar a comprar material escolar per veure els nins i que ells ens vessin a nosaltres.
Na Coloma, tot fent jersei, guardava les nines.
Teníem, en l'hivern, una estufa de serradís que encalentia d'allò més bé.
Hi anàvem el matí i el capvespre, l'horari escolar normal, de 9 a 12 i de 3 a 5.

Els professors -tret de don Àngel Morado, que era mestre- eren improvitzats.
L'administrador de correus, Francesc Bonnin, ens donava matemàtiques. El vicari, don Vicenç, llengua. El pintor Mateu Llobera, dibuix. El batlle i advocat, Martí March, geografia I així molts més.
I hi vaig fer el primer curs de Batxillerat el curs 60/61. L'ingrés l'havia fet el curs abans a Barcelona, on havíem anat a viure la família.
A l'Institut vaig aprendre molt.
Eren bons professors, la veritat, i vist en perspectiva després de passar per mans de molts d'altres i diversos professors.

Tenc molt bons records de l'Institut.

El meu germà Miquel ja hi havia anat i havia fet allà el que aleshores era el Batxiller elemental.

Hi havia un pati central amb una estàtua de don Guillem Cifre de Colonya.
I un museu molt interessant, que va fundar don Lluís Oliver, el farmacèutic i que ens donava classe de química.
Anàvem a examinar-nos amb u correu. Partíem ben dematí i dinàvem a Palma a un lloc que hi havia devora la Plaça dels Patins. Tornàvem el capvespre.
I tréiem bones notes. I en sabíem perquè ens havien ensenyat bé,

Féiem el "recreo" a un carrer que no passa, just aferrat a l'Institut. Allà jugàvem, nins i nines, a banya, a córrer, a pilota.... i berenàvem.

I, fins i tot, teníem un himne. Himne que havia surtit d'alumnes que ens havien precedit en el temps.
I és així, amb un ritme de bum-bum.

En casa de la madona,
chimbiribim macaao
iumba iumba iumba,
iumba, uai,
iumba uai,
escurrai.
Escarabat con queso,
escarabat macao
iumba iumba iumba,
iumba uai,
iumba uai.
Escurrai.

Quan don Francesc Bonnin es va jubilar de Correus els ex-alumnes li férem un sopar d'homenatge i agraïment a un restaurant d'u Moll.

I tots junts, diverses edats, diversos interessos, diversos projectes de vida, vàrem cantar ben fort i entusiasmats "En casa de la madona" pegant cops damunt les taules.
Havíem compartit un temps -més curt o més llarg- a l'Institut i crec que ens va imprimir caràcter.

Els meus estudis a Barcelona

Quan havia de fer 4at vaig anar a estudiar a Barcelona i hi vaig estar 2 cursos, al carrer Copèrnic, 88.
Havien canviat el pla d'Estudis i hi havia moltes assignatures optatives. A aquestes coincidia amb molts que venien un curs després de jo. Biel Bibiloni, Toni Artigues, Biel Majoral, Jaume Corbera..... que ja podien fer Filologia Catalana.
Con tinuaven els amics d'absns, clar. La majoria féiem Filologia Hispànica.
Professors com Sebastià Serrano, Joan Veny, Ramon Cerdà, Francesc Marsà..... encara els tenc ben vius dins la memòria.
Els dissabtes quedàvem a Canaletes i anàvem de tapes i de trui. En Toni Artigues a vegades duia les xeremies.
I les Rambles i els seus carrers estrets s'obrien al nostre cos i a la nostra alegria.
D'aquell temps és aquest poema:


Volen papers i corregudes amb por
rambles avall. Carrerons humits s'obrin
als nostres peus. Sirenes xiulen.
A la nit
carrerons humits s'obrin altra volta:
caminam, pausadament, rambles avall.
Les tasques s'obrin als nostres cossos.
Bevem, pausadament, un got de vi.


Forma part d'un llibret de poemes que vaig titular "Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos i que vaigh presentar als Premis Octubre. Aquell anys va guanyar el premi Joan Navarro, amb "Grills esmolen ganivets a trenc de por", va quedar finalista Salvador Jàfer. amb "L'esmorteïda estela de la platjs", i jo vaig quedar tercera, molt empatada segons les votacions que varen sortir a Serra d'Or.

Era temps de manifestacions contínues, de grisos a peu i a cavall, de tirs de bales de goma, de la Universitat tancada, de furgonetes de grisos amb presència perenne a la Plaça Universitat.

Anàrem a Girona, un cap de setmana, amb n'Aina, na Neus, na Dolors, en Tolo i en Tomeu. Va ploure tot el temps, però la ciutat ens va entusiasmar. I recordant aquells dos dies vaig escriure aquest poema:

Fa temps i plou.
Plovia i feia fred.
I érem feliços de tenir fred i ploure.
Érem contents al bar on visquérem
el temps per a una sola nit.
Catedral de Girona a la nit
i la ciutat banyada vora el riu.


Vàrem aglapir el "Calendario Juliano" i estàrem tres mesos -d'octubre a desembre- sense classe. I molts més dies, que s'havien de suspendre o per tancament de l'edifici o per presència policial o per assemblees.

Eren temps que sempre seran dins mi.
Malgrat tot, eren temps feliços.

El Lul·lià a principis dels 70

Quan estudiava Batxiller volia esser periodista i fer entrevistes com n'Oriana Fallaci.
Però me vaig matricular a Filosofia i Lletres a la Delegació de la Central de Barcelona al Lul·lià.
Allà hi vaig fer 3 cursos.
Professors tan recordats i estimats com Francesc de B. Moll, Josep Mª Llompart, Josep Grimalt o Joan Miralles.
Companys i amics que sempre tendré presents: Aina Aloy, Tomeu Canyelles, Dolors Juncosa, Carme Simó, Damià Pons, Bàrbara Florit, Eusebi Riera, Celestí Alomart, Tomeu Cantarellas,Pep Servera, Pep Dolç, Araceli Matas, Pep Valero, Jaume Riutord.... seria un no acabar i no vull continuar perquè en deixaria molts.
Foren uns anys feliços, hores al bar jugant a "mentiroso" i don Fernando que ens agombolava sense consumir pràsticament res.
Estudiàvem molt abans dels exàmens i preparàvem els treballs amb consciència.
Féiem una revista, que es deia RES i de la qual conserv els exemplars que tiràvem amb ciclostil a secretaria. Ens posàvem tinta per tot però era la nostra obra i n'estàvem gojosos.
Ens passàvem hores al banc de l'entrada, que encara hi és, xerrant i parlant del món i de la bolla.
Teníem 20 anys i la vida era hermosa.