S'empren la carrera

movent polseguera;

corrent com els nubols,

allá va la chent;

y lleches, boniques,

allá van les chiques

buscant l'hermitori del Martir Visent.

De pols t'empolsegues

y a poc no t'ofegues;

o plou per desgrasia, y alló es un barranc;

qu'asó el munisipi

ya ho te com prinsipi,

y res se li dona que't plenes de fanc.

Allá una parella
de mascle y femella,

tirant va pels colses, les glories del sel;

en grasia es pasecha,

y a tots dona envecha,

fent vore qu'els dura la lluna de mel.

Allá un matrimoni

que feu el dimoni,

camina arañantse com fan gat y gos:

Se compren armeles...

y com les agüeles,

gruñint y mirantse, roseguen els dos.

Y plenes de llistes,

allá van modistes,

dient per ahon pasen: "¡Así está la mar!

si algu nos convida,

que vinga en seguida,

que no som d'aquelles qu'es fan de pregar."

Fadrins y fradines,

menchant golosines,

d'amor y castañes se fan regals fins,

y u a l'atre s'engaña

pues ix la castaña

bonica per fora, florida per dins.

En taules molt netes,

lluint ses manetes,

se vehuen les dones venent el torrat;

y en sacs fent montañes,

sigrons y castañes,

y mil llepolies que't deixen parat.

Els pollos s'apiñen;

pareixen que riñen

per vore a qui afluixen mes pronte del pes,

y la novia mira

y el novio suspira,

pensant en la bolsa ahon porta els dinés.

Damunt de la taula,

en dolsa paraula,

eixampla la dona ton blanc mocaor,

ahon du entrellasaes

dos lletres bordaes,

suspirs de desichos, dinés de ton cor.

Y veus si t'aleles

que l'ompli d'armeles,

que posa avellanes, sigrons y confits;

mentres que mohines,

les atres vehines,

de rabia patechen y es menchen els dits.

No falten canonches,

que furten rellonches,

y et deixen sens hora, cadena penchant;

no falten miraes,

pesics y colsaes,

que't deixen mes martir, que fon el bon Sant.

Ya estem en l'ermita:

Mireu qué contrita

al novio la novia, li dona la ma,

y es fan cosquerelles.

y achunten les selles,

y miren com resa la pobra mamá.

Aquelles modistes,

tan plenes de llistes,

s'en tornen y dihuen: "¡qué dia mes lleig!"

s'en tornen a casa,

com guala de pasa,

en fam d'avellanes y fam de festeig.

...

yo deixe la ploma,

y vaig a posarme ya el trache millor,

per mes que critique,

tambe yo me fique,

tambe soc dels bobos que fan mocaor.

El nou d'Octubre recorda,

que en identic dia fon,

eclipsá la micha lluna

per les barres d'Arago:

Qu'el monarca d'eixe reine,

Don Chaume el Conquistaor,

a costa de la sanc propia

y per son bras victorios,

del domini sarraseno

rescatá la poblasio.

Y eixe dia, ofisialment,
en relichioses funsions,

solemnisa tot el Reine

l'aniversari glorios,

sent la capital no mes,

d'esta regla la esepsio,

per haber l'añ trenta sinc

suspes l'ofisial honor,

qu'es tributaba a eixe obchecte

venerant la tradisio.

Per gran que siga el motiu,

may será prou poderos

pera fer mirar les glories

de la Patria en poc amor;

Y mentres no contrarrestre

cuansevol corporasio

munisipal la tal causa,

l'efecte es molt vergoños.

Sols el poble, que respeta

les costums i tradicions,

el Dia de Sent Donis,

y la vespra al ferse fosc,

va en la boca feta un aigua

recorrent la poblasio,

y embotantse en los estants,

els taulells i els paraors,

de totes les sucreries,

qu'estan fetes un primor

y reblides hasta el tope

de tota clase de dols.

Alli li creixen els dents

pam y mig al meñs golos,

y es llepa de gust els morros,

com diuen els llauraors,

a vista d'un espectacul,

el mes atractiu del mon.

Pero entre els atres articuls,

es tots los añs de caixo

fabricar en gran escala

serta clase de torrons,

que al pareixer en l'obchecte

volen tindre relasio.

Tratantse de la conquista,

sinse ducte el inventor

pensá en ells significar

aquells grosos paredons

de piñoná, que muralles

foren pera els venseors.

Y en efecte, presidint

del color y del sabor,

paraixen trosos de tapia

plens de ripio y durs com son;

o quisá per ferse en barres,

vullguen ser les d'Arago.

Tambe a posta es confecsionen

en gran numero, y que acas

pugen ser atra alusio;

pero ni entonses gastaben

tal clase de munisions,

ni es coneixia la polora

com está al alcans de tots.

En fi, lo sert es, que siguen

alegories o no,

son golosines molt dolses

que eixos dies reinen molt,

y el consumo qu'es fa d'elles

aplega a ser fabulos.

¡Ya tenen pare les mares,

en lo llepols qu'els chics son,

si no els donen a tot pasto

Piuletes y Tronaors!

No hiá novio que a la novia

no li fasa el Mocaor,

ni marit que no cumplixca

de la muller el entoix.

Els caps de casa o els jefes

obsequien als inferiores,

y tasten hasta els mes pobres

de Sent Donis els torrons.

La chent menuda s'enfita,

se confita la machor;

la michana es chupla els dits

y s'embafa tot lo mon.

Resultat: qu'al fi intervenen

els dentistes y els dotors,

y que sent asò en octubre

fan els sucrers son agost.

Comensa la batalla. Hi ha inquietut
d'entusiasme entre'l poble i d'alegria.

Tot es llum i color. La multitut

s'enardix en confosa cridoria.

Passen els carros bells i triumfaors
i en ells les dones en respecte rient.

I d'una banda a l'atra van les flors

besant les cares, perfumant l'ambient...

Mor la batalla i encara son germans.
Hi ha flors en les paraules i en les mans;
alegria en els ulls, goig en els cors.

Totes les dones son fragants i belles...

A dalt, el cel està cobert d'estreles;

a baix, la terra està plena de flors.

Perla surgida de este mar latino
y engarzada en el suelo de levante;

faceta de lumínico diamante

en el joyel de espumas cristalino.

Bajo el palio del azul diamantino,
recibes de los astros la radiante

luminaria del fuego rutilante

que te aureola de esplendor divino.

Eres ciudad, la reina de las bellas;
aromas de jazmines y azahares
hay en tus noches misteriosas.

Y te ofrecen su manto las estrellas,

sus arrullos magníficos los mares

y los huertos la esencia de las rosas.

Cartilla en que'l Tio Soca
exposa molts bons consells,

pera arribar a ser vells

i estar mes forts que una roca.

Cuan ya t'hajen desmamat
i pugues anar asoles,

no estudies les beseroles

si no vols ser un desgraciat.

Si t'agrà el paper de pauta
fuig dels instruments de vent
i sobre tot tin present

no tocar sols de flauta.

No fumes res, si pot ser,

perque es car, i danya al pit;

mes si es de gorra, ho pots fer,

i te farà bon profit.

Tota classe de treball

sols donar mal gust de gola,

pero pa omplir la bartola

treballa sempre a destall.

Pensa que en tota menjà

qui mes parla, pert mes mosos;

fes tu el mut, tria els bons trosos,

i no tastes gens el pa.

L'abus del vi i de les dones,

du pronte mort o locura;

sempre seràn coses bones

si uses d'elles en mesura.

No t'acalores per res

ni per res te tornes blanc,

qui se riu del mon viu mes

i te sempre bona sanc.

Dorm prou, treballa lo just,

menja i beu i c.g. fort,

i damunt de viure a gust,

podràs riuret de la mort.

Per experiencia, i no es poca,

dona a tots estos consells

per a arribar a ser vells

i en salut, el Tio Soca.

Per molt y molt que mireu

no hau de trobar gatuperis,

pues en tocant a... Misteris,

qui mes mira, manco veu.

(Un motiló)

Es l'asprà de la vespra del Corpus,
de La Seu en la plaça arreglaes

les Set Roques ya esten preparaes

pa mamprendre la volta que fan;

y a la sombra que dona la vela,

per la nit, cuant damunt d'una Roca

pera el public la musica toca

uns sentats, y atres drets, la ohuirán.

Entre tant l'hora aplega, tireres

de caires p'als comodos posen,

en les cuals traurer algo es proposen

cuatre pobres cobrant l'alquiler;

Relacio dels Misteris, els cegos

van venent als de dins y als de fora,

y arrimat l'horchatero a una vora,

chua a l'ansa en los chics, si no ven.

Una casa allà enfront hiá, ahon d'arena

bona molla escampà es veu per terra,

y ahon, chillant a la porta, cruel guerra

fan doscents moñicots al vehinat;

pues, saltant y brincant, la chicalla

sap que te en aquell punt la gran broma,

veent com ballen dansetes y Moma,

y hasta els Nanos a algun consechal.

Cap alli va otra nova comparsa

y el tabal y donsayna ya es senten;

¿Pera que rogle fan? — Representen

a camp ras un Misteri molt vell.

Pera creixer un poc Sent Cristofol

a uns banquets s'en pucha; acostemse,

y aplicant el ohuit enteremse,

caballers, del Misteri sigüient.

Nota: Llombart reproduix a continuacio d'este poema el "Misteri de Sent Cristofol", que no copiem per la llongitut del mateix, pero que pot ser llegit en el llibre original.

Mare dels Desamparats,
sempre qu'eixiu al carrer

inundeu el nostre ser

de plaers inenarrats;

a tots mos te captivats

vostre rostre desllumbrant

enloquintmos tant i tant,

que la locura estem fent

de tindre la boca rient

i els ulls, ya ho veu, plorant.

Amparo dels Inocents,
Martirs i Desamparats,

salut de los pits nafrats,

i consol dels patiments.

Ya que compasiva sents

el plany que a tes plantes mor,

de tons fills eixüa el plor

i no'ls deiexes de tes mans,

pues de tots els valencians,

Tú eres l'aleta de cor.

Mar brillant, horta bledana,
al cel, desbordant de llum

borrachera de perfum...

¡Primavera valenciana!

Per la Verge Sobirana,

alé i conhort de humans,

Valencia ve hui en les mans

reblides dels dons millors:

les flors de tots son jardins

i tots el cors valencians.

San Chusep le digue al Niño
una volta que plorà:

— ¡Un buñol tindràs si calles!

¡Y el Niño ya no chistà!

***

— ¿Aon està el porter San Pere

que te el cel abandonat?

— ¡Señor, comprant El Fallero!

San Vicent li u ha manat.

***

Es el buñol una estrela
qu'en lo dit Deu foradà

per vore millor les Falles

que planten els valencians.

***

En tot lo mon no hia un poble
de tal riquea y tal temple
que per divertirse un rato,
incheni y pesetes creme.

Te voste mes dolsor en la boca

que tota la mel que se gasta en Valencia

el dia de San Chusep.

***

¡Lusero! Posa els ulls en la plaseta
pera que vechen que la falla

no allumena.

***

Cara de Dolorosa,

¿qui se li ha mort a voste

que porta vestides de dol

les ninetes dels seus ulls?

Rigas dona,

que hui es dia de Falles.

***

Es voste mes salà
que tot el abaecho

que se ven en Cuaresma.

***

Digali al artiste de la falla

que s'amague.

Asi no hia mes artiste

que el papá de voste

que sabé modelar

la escultura mes perfecta

que he vist.

***

¡Olé la grasia

de les chiques del barrio!
En una mirà de voste
y cuatre lliures de bunyols,
me ric yo de

la comisio de la falla.

¡Bolas... Bolitas... Bolas!

¡Corren, pitan y vuelan...!

Es Navidad que ha llegado,

grandes y chicos se alegran,

gozosos a la vida cantan,

la canción de nuestra feria.

Se oyen villancicos

que nuestra alma recuerda,

que lo que graba la infancia,

en el fondo siempre queda.

Las estrenas, los Reyes,

la fiesta toda, la fiesta

que nos llena de optimismo

y al corazón renueva.

Mujeres, caras bonitas

que la mirada festeja,

y les dice lo que no acierta

a decir la lengua.

Risas... Risas infantiles,

como es la grata feria

de la Navidad golosa,

de la Navidad ingenua,

que tiene alma de niño

como el del que el día espera

que los Reyes Magos hayan

dejado una falsa escopeta

en el balcón de su casa

por la carta que escribiera.

Cirios y griterío...

Las charangas a las puertas,

un griterío del alma,

del corazón en la fiesta.

Es un adiós al año

que ya, pasando, se aleja,

y un saludo al que amanece,

el nuevo año que llega.

Navidad, sueño, ilusiones

que tienes, como coqueta,

la mueca de sus encantos,

que nos miente y nos alegra.

En lo dia de Tots Sants,

dia trist, de plucha y vent,

y cami d'aquell gran hort

ahon tots a parar anem,

a dos monycots troví

portat cada u un ramell,

els dos vestidets de dol

y en cara de sentiment.

Yo se que tinc el defecte

de ser curios, un poquet,

y com els vaig vore asoles,

desidit m'acosti a ells

y tratantlos en carinyo

els pregunti: — ¿Qué, ahon aneu?

Ells al pronte me miraren

y ningu me respongue.

— ¿Es qu'aneu al sementeri?

insisti, y el machoret

respongue per fi: — Sí, home.

— ¿Y eixes flores?  — Pos les portem

pa nostra mare, ya morta,

y que Deu en gloria te.

Estos ¡Fabio ay dolor! que ves ahora
sucios escombros, cenizas humeantes,

fueron en la ciudad, momentos antes,

la ilusión, la sonrisa encantadora.

La elocuente expresión del vivo ingenio
vestida de elegante colorido,

la fama del artista distinguido

que puso en lid su gracia, su arte y genio.

Todo lo puso en gracia a la terreta

ofreciendo su fruto y su desvelo,

para hacerla tan bella como el cielo

(y perdone el lector esta mi treta).

Todos a hacerte más hermosa y rica
grande y divina como siempre has sido;
gracias a todos los que aquí han venido,
gracias en nombre de mi patria chica.

Nuestras Fogueres (ilusión y desengaño)

que el ciudadano con su óbolo fomenta,

¡no morirán! el amor las alimenta

para hacerlas más lindas cada año.