Algunes notes de Tolstoi sobre l’escriptura literària

Repasse les notes que he pres dels diaris de Tolstoi. He agrupat totes les que tenen l’escriptura literària com a motiu central. N’hi ha dues que les vaig llegir fa anys, citades per Boris Eikhenbaum en la seua gran monografia sobre Tolstoi. Les vaig reproduir i comentar en el contrapunt 31 de La literatura recordada. No hi tornaré ara.

Tolstoi de vegades es queixava que li costava de posar-se a escriure. Deia que «la causa de la meua peresa és que no puc escriure amb entusiasme». És difícil entusiasmar-se amb la idea d’escriure, perquè escriure costa. És cert que, sovint, quan ens hi posem, la mateixa activitat fa que les dificultats desapareguen o disminuesquen. De vegades, també passa que quedem encallats i ho deixem córrer per tornar-hi en un moment més propici. Per a escriure amb entusiasme, cal estar molt convençuts del que fem. Potser això és demanar massa.

Era conscient de la dificultat de dominar la llengua en què escrivia, dificultat que atribuïa, en part, al bilingüisme que practicava la seua classe. En una entrada del 1854, deia que «cada dia em resulta més difícil expressar-me i escriure en francès, quin estúpid costum la d’escriure i parlar en una llengua que un empra malament! I quants maldecaps, temps perdut, falta de claredat en les idees i imperfecció en la llengua materna a causa d’aquest costum.» És un fet que també s’ha observat més d’una vegada entre nosaltres. Les situacions de bilingüisme diglòssic o unilateral aboquen a no saber bé cap de les dues llengües, cosa que esdevé dramàtica en l’expressió literària.

En els diaris de Tolstoi retrobem, també, el lament etern de totes les èpoques sobre l’abundància excessiva de llibres. Tolstoi escriu en una entrada del 1889 que «l’abundància d’escrits és una calamitat. Per a escapar-ne, cal establir el costum d’avergonyir-se de publicar en vida: només després de la mort». S’escriu i es publica massa, els escriptors ho constaten, indignats, però ningú no és capaç de deixar de contribuir a la inflació literària. Si de cas, que no escriguen els altres, que ningú els trobarà a faltar.

A l’excessiu nombre de llibres, s’hi afegeix, com a conseqüència inevitable, una altra desgràcia: el predomini de la literatura dolenta. Tolstoi, de tota manera, reconeix que «la lectura de llibres estúpids produeix un plaer especial, però és un plaer apàtic…» Jo hauria reemplaçat el però de l’última clàusula per un perquè. El plaer especial que detectava Tolstoi és una conseqüència, crec, de practicar la llei del mínim esforç. A més, la pau mental és molt agradable. En una altra entrada dels diaris, Tolstoi conclou que «les causes de la decadència de la literatura són: la lectura d’obres lleugeres que s’ha convertit en un hàbit i que escriure-les s’haja tornat una professió. Escriure al llarg de la vida un bon llibre és més que suficient. I també llegir-ne un». Cap problema a escriure només un bon llibre. El problema és l’adjectiu amb què Tolstoi acompanya llibre. D’altra banda, s’ha dit que els escriptors, amb lleugeres variacions, sempre escriuen sempre el mateix llibre. Ara, llegir-ne només un…

Els diaris dels últims anys contenen moltes reflexions sobre «la vanitat de l’escriptura, de voler escriure bé». Tot és vanitat. «Voler escriure bé», encara que siga només una intenció innocent, també. Tolstoi afina una mica més quan escrivia que «l’escriptura literària és nociva per a mi des d’un punt de vista moral». Per què? Aquesta declaració era un símptoma, un més, de la mala consciència que sentia per pertànyer a la seua classe social. L’escriptor Lev Tolstoi era, al mateix temps, el comte Tolstoi, i l’art, «una entremaliadura dels espoliadors, dels paràsits que no tenen res en comú amb la vida», «un divertiment», que ens allunya i ens separa del que és important en la vida. Per tant, és immoral. Per això, «quan l’home perd el sentit moral, es torna particularment sensible a l’estètic». A més, «el plaer estètic és un plaer d’ordre inferior». Supose que això vol dir que és menys intens que els altres plaers i que no és tan moral com els altres, suposant que els altres ho puguen ser. Per a acabar-ho d’embolicar, «res no confon més els conceptes sobre l’art com el reconeixement d’autoritats. Hi ha moltes obres d’artistes famosos que ni tan sols mereixen una crítica, i moltes reputacions falses, molts que han aconseguit la glòria per atzar». Com a exemples d’aquestes reputacions falses, Tolstoi esmenta Dante i Shakespeare.

I tanmateix… En l’últim any de la seua vida anota que té el «desig de posar-me a escriure alguna cosa literària: fer una ullada a l’ànima humana». Unes planes més avall, hi torna: «Sí, tinc ganes de dedicar-me a alguna cosa literària. Allí un pot expressar-ho tot, sentir alleujament sense condemnar ningú…» Al cap de poc de la seua mort, es va publicar, pòstumament, Khadji-Murat, la més shakespeariana de les seues obres i, segons Harold Bloom, la millor narració de la literatura universal.

L’andante cantabile que va fer plorar Tolstoi

Cap a la ratlla dels cinquanta, Tolstoi va patir una gran crisi personal i moral que el va portar a criticar radicalment la realitat social —política, religiosa, familiar— del seu temps. Alhora, va concebre una mena d’ideologia cristianoanarquista i va renegar de tots els valors que més havia estimat, com l’art i l’orgull nobiliari. Aquesta crisi ja apareix reflectida en Anna Karènina.

El crític rus Boris Eikhenbaum va tractar aquest punt d’inflexió en la vida i en l’obra de Tolstoi com un cas particular de l’evolució que experimenta tot escriptor. Eikhenbaum assenyalava que el pas de la ratlla dels quaranta representa l’entrada en una edat difícil per a qualsevol persona, perquè és el començament de la lenta aproximació, física i psicològica, a la vellesa. A més, en aquesta època un escriptor ha de resoldre la seua posició històrica i el seu destí per segona vegada. Una nova generació està entrant en l’edat adulta i la història posa noves qüestions a l’home madur, que encara està lligat a una època anterior. L’escriptor se sent obligar a fer un balanç de la seua obra, a plantejar-se’n la continuïtat o la direcció que ha de prendre, i ha de reaccionar davant la nova generació, davant les noves tendències i els nous gustos literaris, que el poden deixar de banda. 

Tolstoi i els llibres dolents

Prenent notes de la monografia de Boris Eikhenbaum sobre Tolstoi, hi trobe aquesta citació del diari de l’escriptor rus: «És estrany, però els llibres dolents em mostren les meues faltes més que no els bons. Els llibres bons em fan perdre l’esperança…». Eikhenbaum remarca que en els llibres dolents Tolstoi hi podia observar més fàcilment, en la seua simplicitat, els diversos procediments retòrics i narratius, que es compliquen i s’amaguen en els «bons». D’altra banda, una obra considerada estèticament banal pot commoure un artista més gran i inspirar-li invencions artístiques noves i atrevides. És una llei, assenyala Eikhenbaum, que la literatura «dolenta» és indispensable per a la «bona» literatura (totes les cometes són d’ell). 

Amb altres paraules: imitar els grans autors és difícil. I, sovint, contraproduent. En canvi, l’exasperació que produeix la literatura dolenta ens pot incitar a escriure millor. I, si no ens ensenya a escriure, com a mínim ens mostra alguns dels principals errors que hem d’evitar. La literatura dolenta, a més, afalaga el nostre amor propi. És inevitable pensar que nosaltres ho podem fer molt millor. Ara bé, s’ha de dir tot: el que sol passar és que no fem res. Ni bo, ni dolent. I acabe: he de confessar que també detecte defectes importants en els grans autors. No, no pense assenyalar ningú amb el dit. Tolstoi, que no estava per brocs, afirmava que Shakespeare era un mal poeta.     

L’art d’escriure, segons Tolstoi

Dimecres de la setmana passada vaig acabar Anna Karènina, que vaig llegir per primera vegada quan tenia disset anys. Aquesta haurà estat la tercera lectura que en faig. Com sempre, en la traducció de Nin. No estic segur del tot, però crec que m’ha agradat menys, una mica menys només, que les altres vegades. Per què? Potser és una conseqüència del record inexacte que tinc de les altres dues lectures? Al final, Infància, adolescència i joventut deu ser el llibre d Tolstoi que més m’estime. Ara m’agradaria escriure unes notes sobre Anna Karènina, però com he de comentar-la amb profunditat en el curs de literatura se’m fa difícil expressar la meua reacció personal davant aquesta obra. No ho lamente. Simplement, constate un fet. 

A més, no tinc molt de temps. He de prendre notes de tot el que hi he subratllat i també vull llegir uns quants llibres i articles sobre Tolstoi i sobre aquesta novel·la en particular per preparar-ne el comentari. Aquest cap de setmana he repassat la gran monografia sobre Tolstoi del crític formalista rus Boris Eikhenbaum, una mina d’observacions crítiques. En el primer volum, The Young Tolstoy, Eikhenbaum reprodueix aquestes paraules de Tolstoi sobre l’art d’escriure: «L’art d’escriure bé per a una persona sensible i intel·ligent no consisteix a saber què ha d’escriure, sinó a saber què no s’ha d’escriure. Cap addició, per brillant que siga, pot millorar tant una obra com les supressions que hi fem». I anota aquest consell: «Primer, escriu un esborrany, sense parar-te a pensar en la correcció de l’expressió. Després, reescriu-lo, eliminant-ne tot el que siga superflu i situant cada idea en el lloc que li correspon. Reescriu-lo encara una tercera vegada, revisant-ne l’estil». Stevenson dóna uns consells semblants en un dels seus assaigs. En una de les entrades d’Un son profund, vaig anotar que «sovint, l’única correcció que val la pena és la supressió. Per això, escriure és, en gran mesura, deixar de banda tot el que no és pertinent per dirigir, com deia Tolstoi, l’atenció intensament concentrada». En això últim consistia per a Tolstoi el talent literari.