El picant de la salsa

Fa uns mesos vaig llegir una tria dels diaris de Tolstoi, publicada per Acantilado en dos volums, a cura de Selma Ancira. Vaig prendre notes, sobretot, de les seues observacions sobre l’escriptura i de les lectures que feia. Llàstima que d’aquestes en diu ben poc. Es limita a anotar que ha llegit o llegeix un llibre o altre. De vegades, molt poques vegades, en fa un comentari breu. En un diari portat au jour le jour, sovint no hi ha temps per a més. És un dels inconvenients d’aquest gènere per al lector. Per a qui l’escriu, el diari és una forma de literatura privada, amb una funció bàsica de memoràndum, que ignora o no té en compte un possible lector. En principi, si més no.

Els diaris de Tolstoi revelen que una de les seues lectures més insistides van ser els Essais de Montaigne, cosa que m’ha sorprès. Tolstoi era un d’aquells que entenia la moral en termes inconfortables —renúncia i sacrifici—, ben lluny del bon sentit i de la personalitat de Montaigne. Ara, és una ingenuïtat pensar que només ens poden interessar els escriptors que ens són afins. Sovint, ocorre justament el contrari. Les afinitats, a més, poden ser més subtils, més complexes, o simplement inesperades. Un dels motius principals dels Essais, el caràcter variable i inestable de la naturalesa humana —«Je ne peins pas l’être. Je peins le passage.»—, el retrobem en diversos passatges dels diaris de Tolstoi, que vaig comentar en una entrada anterior, com ara «l’home no és estàtic i en ell estan contingudes totes les possibilitats» i «l’home és una substància que flueix».

El 5 de maig de 1910, Tolstoi escriu: «Vaig llegir els vells francesos: La Boétie, Montaigne, La Rochefoucauld. Vaig fer una passejada.» El 25 d’octubre del mateix any, hi torna: «A la vesprada, vaig llegir Montaigne. Va venir Seriozha. Em cau bé. Sofia Andréievna està tan alterada com sempre.» El 28 d’octubre, quan acabava de fugir de casa, poc abans de morir a l’estació de tren d’Astàpovo, escriu en una de les últimes entrades: «La nit del 27 al 28 es va produir la topada que em va obligar a prendre aquesta decisió. I aquí sóc, a Optina, la nit del 28. Vaig enviar a Sasha una carta i un telegrama.» Sasha era una de les seues filles. Selma Ancira, en una nota a aquesta entrada, explica que «en la seua carta, Tolstoi li contava a la seua filla que havien arribat bé a Kozelsk, d’on havien eixit cap a Optina, i li demanava que li enviés el segon volum d’Els germans Karamàzov de Dostoievski, els Assaigs de Montaigne i Une vie de Maupassant».

Tolstoi va llegir Montaigne des de ben aviat. En els seus diaris hi ha un apunt, molt breu, del 6 de novembre de 1873, que em va intrigar: «Montaigne. La pointe à la sauce.» Res més que això. La nota de Selma Ancira es limita a assenyalar: «En los Ensayos.» Però no diu en quin. Es veu que se li ha encomanat el laconisme de Tolstoi. No passa res. Aquesta frase apareix en l’assaig 15 del llibre II: Que notre désir s’accroit par la malaisance (El nostre desig s’acreix amb la dificultat). Montaigne hi argumenta que ens agafem més als nostres béns com més por tenim que ens els furten o que els perdem. I que no hi ha res tan contrari per naturalesa al nostre gust com la sacietat que produeix la facilitat, ni res que l’estimule tant com la raresa i la dificultat.

La frase citada per Tolstoi es troba en aquest fragment de l’assaig: «Pour tenir l’amour en haleine, Lycurgue ordonna que les mariés de Lacédémone ne se pourraient pratiquer qu’à la dérobée, et que ce serait pareille honte de les rencontrer couchés ensemble, qu’avec d’autres. La difficulté des assignations, le danger des surprises, la honte du lendemain, c’est ce qui donne pointe à la sauce.» (Per a mantenir viu l’amor, Licurg va ordenar que els casats de Lacedemònia no poguessen tenir relacions sinó d’amagat, i que fos tan vergonyós trobar-los gitats plegats com amb altres persones. La dificultat de les cites, el perill dels imponderables, la vergonyà de l’endemà, és el que dóna el to picant a la salsa.)

Per què va anotar Tolstoi aquesta frase? Qualsevol intent de contestar aquesta pregunta em sembla que resultarà gratuït o arbitrari. Stendhal feia servir sovint l’adjectiu picant per a referir-se a la qualitat que havia de tenir un llibre. El picant és el contrari de la insipidesa, de la falta de nervi i d’amenitat. Un llibre picant és incisiu i àgil. No cau de les mans. No recorde que Stendhal esmentés mai aquest assaig de Montaigne. Josep Pla també al·ludia sovint al picant d’un llibre, potser via Stendhal. Picant, o maliciós, com en aquest apunt de les Notes del capvesprol (OC, 35): «Els llibres poden ésser llargs: el que contenen ha de ser curt, ràpid, maliciós i viu.» La pointe à la sauce.

Els deures subtils de la realitat

Lectura de les Sàtires de Persi, editades i traduïdes per Miquel Dolç, que va publicar la Bernat Metge el 1954. Per a la major part del públic culte, Persi és un poeta de la literatura llatina que queda enrere, molt enrere de Virgili, Horaci i Ovidi, i també de Catul, de Marcial, de Juvenal. Fins i tot de Tibul i de Properci. Persi va morir jove, l’any 62, quan encara no havia fet vint-i-vuit anys. La seua obra poètica es redueix a sis sàtires, que caben en un volum ben prim. Però té, entre tots els poetes de la literatura llatina, una fama particular, o una mala fama, que el singularitza entre tots els altres: la de ser l’autor més obscur i difícil de la llatinitat.

Auctor difficilissimus i obscurissimus uates, es llegeix a la portada de diverses edicions antigues. Dit així, en llatí, la dificultat i l’obscuritat de Persi encara semblen més grosses. Miquel Dolç assenyala en la introducció que aquesta obscuritat ja la van advertir els antics. Sant Ambròs, irritat perquè no aconseguia entendre Persi, va llençar el llibre, cridant: Si non uis intellegi non debes legi. Sant Jeroni el va tirar al foc pel mateix motiu. Són anècdotes llegendàries, però eloqüents.

Tampoc n’hi ha per a tant. Miquel Dolç reconeix que les dificultats existeixen, però que dificultat no equival a obscuritat. Malgrat que d’entrada no ho pose fàcil, Persi s’entén. Ara, Dolç reconeix que l’obscuritat de Persi no és infundada, i que ve de diverses causes. En primer lloc, «de la concisió característica del seu estil trencat, vigorós, fragós; no rarament l’exposició del seu pensament està desproveïda del nexe més rígidament indispensable». En segon lloc, «les transicions solen ésser brusques, improvisades; el lector es veu obligat a meditar, a llegir entre línies, a rellegir tot el passatge o tota la composició per a entendre, gairebé per sorpresa, l’encadenament de les idees». Una altra raó és la forma dialògica a què Persi recorre sovint, «introduint en el discurs un suposat interlocutor». No sempre s’aconsegueix de «distingir clarament si parla l’interlocutor, el poeta» o un altre interlocutor encara. Finalment, Persi fa servir sovint metàfores i metonímies audaces, insòlites, «que al primer cop d’ull no deixen descobrir el pensament», o freqüents al·lusions a «costums i records del seu temps, certament clares per als seus coetanis, però enigmàtiques de tan gastades per als posteriors, si no van acompanyades de comentaris ben detallats».

Escriure per a un mateix

Josep Iborra, en una carta a Josep Garcia Richart, li deia que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament». Però li recordava que «després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar-la en mans del públic, d’un lector». Richart no volia publicar els seus poemes. Es mostrava reticent, fins i tot, a deixar que els seus amics els llegissen. Josep Iborra, encara que no era tan radical com Richart, i a pesar del que li aconsellava, mostrava una certa indiferència o desgana per publicar.

Escriure per a un mateix és un principi que Flaubert va enunciar més d’una vegada en la seua correspondència. El 1852, en plena redacció de Madame Bovary, escrivia a Louise Colet que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue le violon». Uns anys més tard, el 1858, comentant a Leroyer de Chantepie el procés d’escriptura de Salammbô, insistia en aquesta posició: «Ce que j’entreprends est insensé et n’aura aucun succès dans le public. N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.» L’escriptor havia de ser «soi-même son public, son critique, sa propre récompense». A Louise Colet li va arribar a dir que si alguna vegada publicava alguna cosa seria per condescendència, perquè ningú pensés que era un orgullós o un misantrop. En fi, en una altra carta a la seua amiga, afegia que «ma répugnance à la publication n’est au fond que l’instinct que l’on a de cacher son cul, qui, lui aussi, vous fait tant jouir». (Els lectors de la serp blanca deuen haver observat que cite i comente molt en aquest blog la correspondència de Flaubert. És una enciclopèdia literària, d’una vivacitat enorme, on hi ha, entre moltes altres coses, gairebé tot el que compta sobre la literatura.)

Josep Iborra sobre Montaigne (2) («El vici de la introspecció»)

Montaigne no es vol autor en el sentit de «faiseur» de llibres, del tipus de llibres que es feien en el seu temps. Escrivia fragments, textos breus, i els posava un rere l’altre d’una manera discontínua. I res més. No tenia cap pretensió de fer un llibre sobre una determinada qüestió política, teològica, filosòfica, històrica… Es tractava d’assajar-se d’una manera generalment breu, lliure, sense formes acadèmiques o professionals. Potser per això va donar a tot aquest conjunt de textos el títol d’«assaigs», és a dir, cap títol d’un llibre determinat. Ara, per a fer el mateix, posen altres títols, però amb la mateixa intenció: es tracta d’improvisacions, d’una miscel·lània. Que és el que jo, com altres més, faig.

Em prenc llibertats que no serien pertinents en un llibre, en un gran assaig en forma de llibre. Escric per ajudar a posar fi a un diari centrat en mi mateix, amb una intenció moral, com ell feia parlant d’altres coses, del món en què vivia, dels llibres, de la gent. Escric textos breus, poques vegades llargs. Una escriptura no extensiva sinó intensiva. Condensacions. Si ho puc dir en quatre paraules, per què n’he d’escriure vint? Tampoc no seria capaç de dir-ho d’una manera molt llarga.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 522

Què passa després de llegir un llibre?

En una carta a Louise Colet, de 20 de juny de 1853, Flaubert es preguntava quina era la causa de l’èxit prodigiós que tenien les novel·les de Dumas. Per a ell, aquest èxit s’explicava perquè per a llegir-les no cal tenir massa instrucció —no cal haver llegit molt abans— i perquè l’acció és divertida. Mentre les llegeix, el lector es distreu. Després, una vegada tancat el llibre, com que no en queda cap impressió i tot ha passat com aigua clara, on retourne à ses affaires.

Flaubert assenyalava que la mateixa cosa es podia dir de l’òpera còmica, de la pintura de gènere i de les Revues de la semaine, unes cròniques culturals i socials que signava un monsieur Eugène Guinot. Flaubert les llegia de tant en tant, supose que perquè li excitava els instints assassins. Aquell matí de 1853 n’havia llegit una sobre Suïssa en què havia descobert unes frases gairebé textuals a les que havia posat en boca d’Emma Bovary i Léon durant la primera conversa entre tots dos:

«—Jo trobo que no hi ha res tan admirable com una posta de sol —continuà ella—, però sobretot a la vora del mar.

—Ah!, m’encanta el mar! —va dir monsieur Léon.

—I a més —replicà madame Bovary—, no li sembla que l’esperit flota més lliurement en aquella extensió il·limitada, i que aquesta contemplació eleva l’ànima i et dóna idees d’infinit, d’ideal?

—És el mateix que passa amb els paisatges de muntanya —continuà Léon—. Tinc un cosí que va anar a Suïssa l’any passat, i em deia que un no es pot figurar la poesia dels llacs, l’encant de les cascades, l’efecte gegantí de les glaceres».

Encara que es feia l’indignat, Flaubert no podia dissimular el plaer morbós que li produïa l’espectacle de la bêtise: «Ô bêtise humaine, te connais-je donc? Il y a en effet si lontemps que je te contemple!» I concloïa sarcàstic que la mateixa gent que parla de la «poesia dels llacs» detesten tota aquesta poesia, tota mena de natura i tota mena de llac, excepte el seu orinal, que prenen per un oceà.

Una autobiografia del renaixement

Gerolamo Cardano (1501-1576), metge, matemàtic, astròleg i filòsof, va ser un dels personatges més atractius i peculiars del renaixement italià. Com a matemàtic, segons informa l’Enciclopèdia catalana, va formar part del grup renaixentista que va posar les bases de l’àlgebra simbòlica: en Ars magna (1545) va donar la solució de l’equació de tercer grau a partir de la fórmula de Tartaglia, i la de la de quart grau a partir de la fórmula del seu deixeble Ferrari; en Liber de ludo aleae va presentar el primer càlcul sistemàtic de probabilitats. En medicina, va descriure el tifus exantemàtic, va estudiar el tractament de la sífilis i va tractar sobre els somnis i les determinacions del caràcter pels trets facials. Va escriure sobre qüestions filosòfiques i científiques. És autor d’una obra extensíssima, escrita tota en llatí, sobre matèries molt diverses, que ell mateix va classificar, en una successió pedagògica de sabor medieval: aritmètica i geometria, música, dialèctica, filosofia, teologia, medicina, astrologia i altres obres de gènere divers. 

A part d’aquesta activitat intel·lectual, Cardano va tenir una vida personal agitada i accidentada. Es va dedicar als jocs d’atzar per millorar les seues finances, i en va fer un mitjà de vida, ja que habitualment guanyava més que no perdia. Ara, això li va donar una mala reputació. D’una manera o altra, sempre estava barallat amb un o altre o amb tothom directament. Els últims anys de la seua vida van estar plens de desgràcies. El 1560, el seu fill Giambattista, acusat d’assassinat, va ser empresonat i executat finalment. Li van tallar el cap. Cardano no va pagar la suma de diners que la família de l’assassinada exigia com a indemnització per a salvar el seu fill. No es va poder consolar amb un altre fill que tenia, un criminal que li va donar molts maldecaps. El 1570, el mateix Cardano va ser empresonat a Bolonya acusat d’heretgia, perquè s’havia atrevit a fer l’horòscop de Jesucrist. El van alliberar poc després. Privat del dret de publicar res, es va traslladar a Roma on va redactar la seua autobiografia, que va acabar poc abans de la seua mort. N’hi ha traducció al castellà, amb el títol de Mi vida (Alianza Editorial, 1991).

Les arrels de Primo Levi

El 1980, l’editor i intel·lectual Giulio Bollati va demanar a alguns escriptors italians una «antologia personal», no dels seus escrits, sinó de les seues lectures. Però no es tractava de fer una antologia dels millors llibres que havien llegit. L’objectiu principal era aconseguir un autoretrat personal a partir de les lectures triades lliurement per cada escriptor, com una manera també d’afirmar uns determinats valors literaris en contrast amb aquells més consagrats o més obvis. Entre els escriptors invitats per Bollati hi havia Primo Levi, Italo Calvino i Leonardo Sciascia. Encara que tots van acollir la proposta amb entusiasme, només Levi la va dur a terme, i amb bastant rapidesa, perquè, com va assenyalar en el prefaci amb què va encapçalar el volum, «tinc el costum de col·locar els meus llibres preferits, independentment del tema o de l’època, en un mateix prestatge, tots profusament subratllats en aquells passatges que m’agrada rellegir. Així que no he hagut de treballar massa».

La búsqueda de las raíces —títol de la traducció castellana d’aquest llibre, publicada per l’editorial El Aleph el 2004— es pot considerar el balanç de tota una vida. Primo Levi es pregunta quant deuen les nostres arrels als llibres que hem llegit, cosa que li provocava una certa perplexitat. De fet, va emprendre l’elaboració d’aquest llibre amb una certa reserva, convençut que la seua escriptura havia estat més influïda per haver-se dedicat durant trenta anys a una professió tècnica —Levi era químic— que no pas pels llibres que havia llegit. Les lectures, és clar, hi van jugar el seu paper, però per a ell no eren l’element essencial. Levi es considerava un híbrid, meitat químic i meitat escriptor, o primer químic i després escriptor. De tota manera, matisava que «les relacions entre els éssers humans i els llibres no es donen totes a la llum del sol, són vincles tambés obscurs, subterranis…» 

Escriure sobre el que vaig llegint

El narrador protagonista del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, constata en un moment del seu relat que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. És una paradoxa a què es pot veure abocat també qualsevol que porte un diari, sobretot quan el seu autor el planteja com un report fidel del dia a dia de la seua vida. Una solució en aquests casos és reduir el volum d’experiències reportades, concentrant-les en una obsessió o altra. Com ara el fet mateix d’escriure un diari. Encara així… 

Jo he experimentat aquesta mateixa paradoxa o inquietud quan veig que no puc escriure sobre tots els llibres que vaig llegint, ni tan sols sobre els que m’interessen o que m’agraden més. Cosa que em dol, perquè, per a mi, escriure sobre el que acabe de llegir és una manera de completar-ne la lectura, d’aprofundir-la i de precisar-la. I això demana temps, sempre que vulga anar una mica més enllà de la nota de lectura apressada, del resum purament descriptiu, del subratllat o de la citació, de consum purament personal. A més, la lectura s’ha de sedimentar, i això també demana temps. Mentrestant, no deixe de llegir altres llibres. La lectura va sempre més ràpida que l’escriptura. Al final, és clar, s’imposa la tria.

Ara mateix tinc un grapat de llibres llegits de fa poc, esperant que m’arribe la inspiració i el moment per dir-ne alguna cosa, com ara La búsqueda de las raíces, de Primo Levi, una mena d’autobiografia molt personal, construïda a partir d’una tria de textos d’alguns dels llibres que l’han marcat més, acompanyats d’un breu comentari introductori. També m’agradaria parlar d’una altra autobiografia, més estrictament autobiogràfica que la Levi, la que va escriure Gerolamo Cardano, un metge i matemàtic del renaixement, genial i estrafolari alhora. Té la peculiaritat de no seguir una línia cronològica, sinó d’estar organitzada per temes: els descobriments que va fer, els amics i els enemics, els llocs on havia viscut, el que li agradava menjar… També, els Dietaris 1984-1989 de l’escriptor hongarès Sándor Marai, que he llegit per recomanació de Laura Rambla. Són uns diaris d’una rara intensitat —en aquest gènere el més difícil és aconseguir una tensió sostinguda. La seua lectura m’ha resultat angoixant. 

Aquests diaris de Márai els vaig llegir dilluns passat. La resta de la setmana l’he dedicada a la lectura, i a la relectura, una mica obsessiva, de les Odes d’Horaci, en l’excel·lent traducció en vers de Jaume Juan Castelló que acaba d’editar Adesiara. Després de llegir i rellegir aquestes Odes, no he agafat encara cap altre llibre, perquè en certa mesura encara estic llegint-les, rumiant-les i assimilant-les. Horaci, el més clàssic dels clàssics, aquesta ànima bessona de Montaigne!

Sobre el diari com a gènere literari: una forma moderna d’escriptura (2)

En Els dietaris i els assaigs, un dels textos recollits en L’estupor (pàgines 196-198), Josep Iborra hi ofereix una síntesi perfecta, en tres pàgines, de la constitució del diari com a gènere literari i de la seua relació amb l’assaig. Allí us remet, doncs. En aquesta entrada em limitaré a citar aquest assaig, a resumir-lo i a complementar-lo amb alguna nota.

Josep Iborra afirma d’entrada que «el dietari, com a gènere literari, és una forma moderna d'escriptura». De seguida, matisa que «sempre hi ha hagut dietaris, però antigament consistien en una sèrie d'anotacions datades que, generalment, es referien a dades personals o familiars, un registre del curs dels afers o de les efemèrides relatius a la vida familiar o social, que fixaven la memòria de tot allò que es considerava important». 

Aquells diaris tenien una finalitat estrictament utilitària. Alguns membres de la noblesa —o els seus secretaris o administradors— els escrivien «per resseguir la història dels respectius llinatges» o «per portar una mena de comptabilitat del patrimoni». Els burgesos els feien servir com una mena de registre de la marxa dels negocis i de la comptabilitat domèstica, «sense oblidar, però, les commemoracions familiars: naixements, enllaços matrimonials, defuncions, com feien els nobles. També n'hi havia que eren cròniques de la ciutat, escrites per dietaristes atents als fets rellevants de cada dia». D’aquest últim tipus se n’han conservat en català alguns exemples notables durant l’anomenat període de la decadència, com ara, al segle XVII, els dietaris dels valencians Joaquim Aierdi o Pere Joan Porcar, o, a Catalunya, l’extensíssim Calaix de sastre del baró de Maldà, ja del segle XVIII. Tots aquests diaris «no tenien una funció literària, sinó que es reduïen pràcticament a finalitats utilitàries, memorístiques. Una altra qüestió és el valor que tenen per una raó o altra, sobretot per als historiadors, lingüistes, sociòlegs, etc.» 

L’ordre sord de Diderot

En un assaig titulat Réflexions sur De l'Esprit, en què ressenyava una obra del filòsof francès Hélvetius apareguda el 1758, Diderot, encara que coincidia en molts dels punts defensats per l’autor, hi plantejava algunes objeccions. Bàsicament, criticava l’exposició marcadament metòdica, la forma explícita i sistemàtica, típica del tractat, que havia fet servir Hélvetius en el seu llibre. Per a Diderot, «l’aparell del mètode sembla la bastida que es deixaria subsistir després de construir l’edifici. És una cosa necessària per treballar, però no s’ha de veure una vegada que l’obra està acabada». I afirmava que un autor ha de seguir el gran art de Montaigne: ha d’entrar furtivament en l’ànima del lector, ha de guiar-se per l’esperit d’invenció, que s’agita i es mou d’una manera desordenada en la seua recerca, mentre que l’esperit de mètode organitza i ordena, perquè suposa que tot està trobat. Aquest era per a Diderot el defecte principal del llibre d’Helvétius. Per contra, si hagués tingut un ordre sord, hauria estat infinitament més agradable, i infinitament més perillós, com els Essais de Montaigne, on hi ha una coherència interna, de fons, que no es deixa identificar ni reduir a un esquema. El mot «sord», en el text de Diderot, evidentment, no té el sentit de privat del sentit de l’oïda o d’una persona que no vol escoltar res, sinó d’un so que arriba a l’orella d’una manera somorta, o d’una acció que es desenvolupa en secret o de manera poc visible.

Les reflexions de Diderot sobre el llibre d’Hélvetius constitueixen una reivindicació de la forma lliure de l’assaig —el gran art de Montaigne— contra l’exposició típica de l’acadèmia, la qual degenera fàcilment en un enfocament penosament escolar, com es pot comprovar en la majoria de les tesis doctorals. Diderot diu també que l‘esperit de l’assaig es caracteritza per un moviment de recerca. La interrogació és el que la posa en marxa i l’impulsa endavant, com en una investigació policíaca. La recerca, en deixar de banda l’esperit de sistema, proporciona troballes i descobriments inesperats. L’assassí no és el qui pensàvem. 

Lectura activa i lectura passiva

En l’entrada anterior vaig comentar una mica Sobre la lectura de Proust. La idea més insistida d’aquest assaig és que la lectura pot resultar perillosa si en lloc de despertar i estimular l’activitat intel·lectual, tendeix a substituir-la. Aquesta observació, que Proust amplifica i relaciona amb altres motius, s’ha fet sovint i en últim terme remet a la contraposició entre la lectura activa i la lectura passiva. 

La primera és la que reivindicava Proust, seguint l’estela de Montaigne. Per a l’autor dels Essais la lectura era un mitjà o una incitació per exercitar el judici, no per moblar el cap amb coneixements i teories. Ell mateix deia que no podia fer altrament, perquè tenia poca memòria (vegeu La mala memòria). D’altres autors, en canvi, han mostrat una desconfiança radical envers la lectura, envers tota lectura, que han vist com una amenaça o un substitutiu de l’activitat mental personal i de la discussió lliure entre iguals. 

He llegit Freud mentre plovia

Els primers dies d’aquestes vacances de Pasqua em va pegar per llegir Freud. Concretament, El malestar en la civilització, El futur d’una il·lusió i Moisès i el monoteisme, tres llibres que Freud va escriure cap al final de la seua vida, segurament els de caràcter més divulgatiu i literari dins el conjunt de la seua obra. La lectura va coincidir amb uns dies de pluja persistent i pausada, que proporcionava una ambientació excel·lent. Fa molt de gust llegir quan plou. El cel tancat, gris i baix, la claror somorta que obligava a encendre la làmpara. Hi havia molt de silenci i només se sentia el glu-glu de l’aigua escolant-se per les canonades de desaigüe. Tot invitava a recollir-se i a concentrar-se: a llegir. L’últim dia de pluja, quan aquesta ja anava de retirada, vaig caminar més d’una hora pel terme. Les sèquies anaven plenes, a vessar, d’una aigua fangosa. Els camps estaven embassats. 

Freud, juntament amb Marx i Nietzsche, és un dels tres mestres del que s’ha anomenat l’era de la sospita. El crític nord-americà Lionel Trilling preferia dir-ne, amb més precisió, desemmascarament: «the unmasking principle». Tots tres coincidien, a pesar de les seues profundes diferències, en el rebuig programàtic de la concepció de la realitat establerta i institucionalitzada, que denunciaven com una falsedat, o una màscara. El principi del desemmascarament ha estat un tret característic de la vida intel·lectual d’Europa des del segle XVIII. Aquests tres intel·lectuals en van ser els principals exponents. Van ensenyar que res no era el que semblava i que la gran obra de l’intel·lecte era estripar la màscara. 

La mala memòria

«Tothom es queixa de la seva poca memòria i ningú no es queixa del seu poc judici.» Aquesta màxima de La Rochefoucauld sempre m’ha agradat, no sols per la seua concisió i precisió, sinó perquè respon a una observació social exacta. És la màxima d’un moralista, que té com a objectiu descriure el comportament real dels homes. No té res a veure amb tants aforismes concebuts com un exercici d’esprit a partir d’un joc purament verbal. Com tot bon aforisme, no acaba en ell mateix, i invita el lector a desenvolupar-lo en totes les seues implicacions. 

De seguida em ve al cap el cas de Montaigne. Al llarg dels Assaigs es queixa sovint de la seua mala memòria. El lector no hi pot deixar de veure una certa coqueteria intel·lectual, perquè Montaigne recorda amb gran precisió moltes citacions i diverses experiències de la seua vida. La coqueteria potser hi jugava una part, però la raó de fons era una altra. Quan Montaigne afirmava que era home de poca o nul·la memòria estava prenent unes precaucions defensives i, al mateix temps, indicant una característica fonamental del seu mètode de pensament, de la forma d’assajar els seus judicis. 

Una personalitat que amera tot el llibre

El mes passat vaig publicar vuit entrades sobre les Cartes de Plini el Jove. Em disculpareu si hi torne de nou. Hi ha un aspecte que no havia tocat encara i que és un dels que dóna més encant a la lectura d’aquesta obra: la personalitat del seu autor, molt marcada, que amera de cap a cap tot el llibre. Em recorda Montaigne, entre altres coses per la seua afabilitat, pel seu disgust enfront de la violència i de qualsevol mena de rigor moral. En un pas de les Cartes, Plini el Jove escriu que «estic persuadit que, tant en la vida com en els estudis, res no és més bell ni més adient a la natura humana que mesclar l’austeritat a la bonhomia, per tal que l’una no degeneri en esquerperia ni l’altra en esbogerrament». En una carta critica la severitat d’un pare amb el seu fill, i li adverteix: «pensa que ell és noi i que tu ho has estat, i que el fet que siguis pare no t’ha de fer oblidar que ets un home, i el pare d’un altre home».

Ell, que tenia tant de poder, recordava que «difícilment hom es guanya el respecte amb el terror: l’amor val de bon tros més que la temença, per aconseguir el que desitges. Car la temença s’esvaeix quan te’n vas, l’amor perdura; i així com aquella es converteix en odi, aquesta en respecte». Es mostrava indulgent amb els entreteniments dels altres, encara que no fossen gens del seu grat. I formulava així la regla amb què volia guiar la seua manera de viure: «siguem implacables amb nosaltres, i indulgents àdhuc amb aquests que només sabem disculpar-se a si mateixos». 

La vida retirada

És un leitmotiv de les Cartes de Plini el Jove: el desig d’abandonar el tràfec de les ocupacions i de les responsabilitats, i de dur una vida retirada, al camp, en alguna de les vil·les que posseïa. De tant en tant, quan podia, ho feia. Allí, escriu, «no m’angunia cap esperança, cap temor; cap remor no m’inquieta. Solament parlo amb mi i amb els llibres. Oh, vida recta i íntegra! Oh, dolça i honrada ociositat, gairebé més bella que qualsevol afer! Oh, mar! Oh, platja veritable i recòndit sagrari de les Muses! Quantes de coses em descobriu! Quantes de coses em dicteu!» La vida retirada era l’oportunitat de donar-se als estudis i al repòs: a llegir i a escriure. 

En una carta a Gal·lus (II, 16) descriu la vil·la que tenia a Laurent, vora el mar Tirrè, antiga capital del Laci. Mentre l’escrivia, es fonia de desig i d’enyorança. Ja el camí que hi duia era tota una promesa de felicitat: «ací i allà el paisatge és variat. Tan aviat el camí és environat de boscos, com s’obre i s’estén en amplíssimes praderies. Hom hi veu molts ramats d’ovelles, moltes eugassades, moltes bouades que, expulsades de les muntanyes per l’hivern, s’engreixen dels herbatges i de la tebior primaverenca».

Un best-seller de Vives

La Biblioteca d'Autors Valencians, la col·lecció de llibres que publica la Institució Alfons el Magnànim des del 1981, ha començat enguany una nova etapa sota la direcció d’Enric Sòria, els primers fruits de la qual són Ícar o la impotència, d’Artur Perucho (1902-1956), i els Diàlegs de Joan Lluís Vives (1492-1540). Els nous volums mantenen el disseny original de la col·lecció, però a diferència dels anteriors ara estan enquadernats amb cobertes dures en tela blau marí, amb guardes i amb camisa, i el paper que s’hi ha fet servir és d’una gran qualitat, molt agradable al tacte. Són uns llibres que fa goig de tenir a les mans. 

L’edició dels Diàlegs de Vives reprodueix la traducció que va publicar Josep Pin i Soler el 1915, d’una gran riquesa i vivacitat, adaptada a l’ortografia i a les normes gramaticals actuals. Publicats el 1539 a Basilea, els Diàlegs ha estat l’obra més reeditada i més traduïda de Vives. A la fi del segle XVI se n’havien fet més de dues-centes reedicions. Uns anys abans, el 1518, Erasme havia publicat els Col·loquis, de característiques semblants, però el llibre de Vives va tenir més èxit editorial, potser pel model de llatí que proposava i per la filosofia de moderació que orienta les reflexions dels personatges. També, perquè els Col·loquis d’Erasme van ser inclosos en l’Índex de llibres prohibits, cosa que el va expulsar del mercat editorial del món catòlic.

Dimarts que ve acaba el II Curs de literatura universal a l’Octubre

Dimarts que ve, 25 d’abril, tindrà lloc l’última sessió del curs de literatura universal. Acabarem de comentar La tempestat i intentaré fer una recapitulació del que ha estat el curs. M’agradaria destacar-ne la xarxa de relacions creuades que es pot establir entre totes les obres que hem comentat, anant endavant i enrere en el temps, botant d’Homer a Balzac i a Tolstoi, de Montaigne a Pla i a Fuster, d’Èsquil a Shakespeare… 

Com sempre, el més complicat a l’hora de plantejar un curs de literatura universal és trobar un fil conductor, o millor encara, uns quants fils conductors, temàtics i formals, que vagen més enllà de la juxtaposició d’autors, èpoques i moviments literaris. Tampoc no es tracta de comentar en el buit una sèrie de grans llibres, separadament els uns dels altres, encara que és un procediment que no em desagrada d’entrada. 

Un curs de literatura no és un club de lectura. No hi ha cap escriptor que tinga aïlladament el seu significat complet. T.S. Eliot defensava en l’assaig Tradition and the Individual Talent que «tota la literatura europea des d’Homer i dins d’aquesta tota la literatura del propi país, té una existència simultània i compon un ordre simultani». Per a Eliot, cada escriptor ha de ser situat entre els morts per contrastar-lo i comparar-lo, però aquesta inclusió en la tradició no és unilateral: «el que ocorre quan es crea una nova obra d’art, ocorre simultàniament a totes les obres d’art que la van precedir. Els monuments existents conformen un ordre ideal entre si, que es modifica per la introducció d’una nova obra d’art (veritablement nova)». Jorge Luis Borges va expressar la mateixa idea en el seu assaig Kafka y sus precursores, recollit en Otras inquisiciones. Hi afirmava que «cada escritor crea a sus precursores. Su labor modifica nuestra concepción del pasado, como ha de modificar el futuro». 

Cada obra modifica, per tant, la percepció que tenim de les obres del passat. En el cas de la lectura individual ocorre una cosa semblant. Cada nova lectura, cada nova lectura important, modifica en la nostra memòria les anteriors. Per això, en el curs no hem seguit un eix cronològic estricte i hem barrejat les literatures antigues amb les modernes. En definitiva, hem intentat comportar-nos com uns lectors. 

Dimarts que ve continuarem amb «El rei Lear»

Després de les sessions que hem dedicat a Agamèmnon, hem fet un bot en el temps i hem passat alegrement a El rei Lear, la més visionària i fosca de totes les tragèdies de Shakespeare, la que més s’acosta a Èsquil, segons el poeta i crític anglès Swinburne. Però el fatalisme tràgic de Shakespeare és més sinistre que el de l’Orestea, i no s’hi entreveu cap signe de reconciliació ni d’esperança. El príncep de Lampedusa, l’autor d’El Gattopardo, va escriure que en El rei Lear «ritroviamo il nichilismo morale assoluto che già ci ha trafitto in Misura per misura». És una qüestió que tractarem dimarts que ve.

Vaig preguntar als assistents al curs quina de les dues obres els havia agradat més. Pràcticament tots van dir que El rei Lear. Segurament jo també subscriuria aquest judici de valor, però… La preparació del comentari d’Agamèmnon m’ha obligat a llegir i rellegir aquesta obra amb tanta atenció, a fer-ne una lectura tan profunda que l’admiració que ja tenia per aquesta tragèdia d’Èsquil s’ha fet encara molt més gran. Swinburne considerava Agamèmnon la consecució espiritual més alta de la humanitat. 

Dimarts que ve continuarem amb Montaigne

Ja portem dues sessions amb els Assaigs de Montaigne. Dimarts que ve encara hi continuarem. Després, passarem a una petita antologia de la literatura dels moralistes (La Rochefoucauld, Chamfort, Joubert), que repartiré fotocopiada als assistents. Calcule que començarem el comentari d’El quadern gris el 14 de febrer, o el 21. La veritat és que Montaigne ens està resultant molt suggestiu i em fa la impressió que ens trobem molt a gust amb ell. 

En la primera sessió vam introduir d’una manera general, panoràmica, els Assaigs. Vam intentar explicar, en la mesura que es pot explicar, com Montaigne va poder escriure un llibre tan original, que inaugurava un gènere nou. El tema del seu llibre —«jo mateix sóc la matèria del meu llibre»— no se li va fer evident des del primer moment. Els primers assaigs, de fet, són només un recull d’exemples i màximes comentats de la moral antiga. Pertanyen al gènere de les «lliçons», entenent «lliçó» en el sentit de «lectura», molt cultivat en la seua època. Com la majoria dels escriptors, Montaigne comença imitant els escriptors i els gèneres dominants en el seu temps.

A la setmana que ve començarem amb Montaigne

Ahir vam acabar de comentar Anna Karènina en el curs de literatura universal. Si tinc temps, ja us contaré alguna cosa d’aquesta última sessió en una pròxima entrada. A la setmana que ve introduirem la segona línia del curs, La literatura del jo, amb el tercer llibre dels Assaigs de Montaigne (en la traducció de Vicent Alonso, editada en labutxaca), que és el més interessant i més personal dels tres. Quan acabem, passarem a El quadern gris, de Josep Pla, però abans tractarem també altres escriptors importants que es poden incloure en el que s’ha anomenat la literatura dels moralistes —la flor de la literatura de França, en paraules de Pla—, tots ells descendents per un costat o altre de l’autor dels Essais.

Reconec que la lectura de Montaigne pot presentar alguna dificultat a causa del seu estil sinuós i elíptic. Aquest estil, però, forma part del seu encant. I no us preocupeu. No és imprescindible haver llegit prèviament tot el llibre tercer dels Assaigs per seguir les sessions del curs que li dedicarem. No comentarem sistemàticament els assaigs complets, de cap a cap, ni ganes!, sinó que anirem botant alegrement d’un a altre, aturant-nos en fragments breus que admeten una lectura autònoma, flexible i fragmentària. Ja en parlem dimarts que ve.