La respiració de la prosa i més coses sobre l’art d’escriure

Quarta i última entrada sobre Style, de F.L. Lucas, a partir d’alguns caps-i-puntes que me n’han quedat. En el capítol The Harmony of Prose, F.L. Lucas assenyala que un bon estil ha de tenir en compte les necessitats de la respiració. Un escriptor ha de llegir amb cura el seu original en veu alta, o en silenci, atenent l’oïda interior, per comprovar si la respiració s’entrebanca en algun punt. Si la lectura del text impedeix respirar amb naturalitat i sense esforç, el text s’ha de revisar i corregir.

Una altra qüestió, relacionada tant amb el ritme com amb la claredat, és l’ordre dels mots en la frase. És un aspecte fonamental de l’escriptura. Montserrat Ros, filòloga, correctora de la Bernat Metge i autora d’una excel·lent traducció en prosa de la Ilíada, estava obsessionada per la tria de la paraula exacta i, molt especialment, per l’ordre de les paraules dins la frase. Deia que la substitució d’un mot, de vegades el seu simple desplaçament, podia canviar-la tota. Per a F.L. Lucas, igual que l’art de la guerra consisteix a desplegar les forces més fortes en els punts estratègics, l’art d’escriure depèn en bona part de col·locar les paraules més fortes —strong words— en les posicions més importants. En anglès, i en català supose que és el mateix, la part més subratllada d’una frase es troba al final; la següent, al començament. Com que hi ha paraules o expressions que solen anar cap al final, es posen en relleu si les situem al començament.

Aquest principi que enuncia F.L. Lucas no és inflexible. Acabar totes les frases amb una mena de colp de gong produiria un efecte de monotonia. El mateix Lucas recorda que a un escriptor com Walter Pater li agradava tancar-les amb una mena de diminuendo. Quan semblava que havia acabat una frase, la prolongava encara amb una idea addicional, sovint en la forma d’una clàusula subordinada. En definitiva, el principi rector de la prosa és la varietat, i això implica evitar la uniformitat de la sintaxi, del ritme, i la repetició cacofònica de paraules. I les observacions de F.L. Lucas són això, observacions que val la pena de tenir en compte i no unes normes rígides d’aplicació automàtica.

La falsedat en la literatura

Sorprèn que F.L. Lucas dedique un dels capítols de Style al bon sentit i a la sinceritat —Good Sense and Sincerity. Què tenen a veure aquestes dues qualitats amb escriure bé o malament? Per a F.L. Lucas, molt, perquè escriure bé no consisteix, només, a escriure amb claredat i concisió, amb correcció lingüística i estilística. La bona escriptura ha de tenir sentit —bon sentit—, no ha de perdre el contacte amb el sentit de la realitat, i ha de defugir tota mena de pedanteria i de subtilesa basades en el joc purament verbal. No s’hi val a escriure nicieses, per molt «correctament» que estiguen escrites. F.L. Lucas detestava els qui, com deia Gramsci, pujaven dalt d’un pedestal a l’hora d’escriure. Gramsci els acusava d’hipocresia estilística, que no era una característica o una qüestió purament formal, ja que sol anar de bracet amb la hipocresia mental i moral, amb l’expressió de bons sentiments, políticament correctes, totalment previsibles, és a dir, convencionals. Per tant, quan revisem un text, a més de precisar i aclarir la redacció, a més de corregir les faltes d’ortografia i altres misèries, haurem de preguntar-nos: això que he escrit, té sentit? Resisteix el contacte amb l’experiència de la realitat? Per a escriure bé, s’ha de mantenir despert el sentit del ridícul.

A més del bon sentit, F.L. Lucas reivindicava també la sinceritat en l’escriptura. Estava convençut que un estil que produeix una forta impressió de sinceritat (com ara el de Montaigne, Johnson o Hardy) és, per als lectors decents —l’adjectiu és de Lucas—, més atractiu, i qualsevol sospita de falsedat, deliberada o no, odiosa en correspondència. La sinceritat, com la intimitat o el realisme, és un d’aquells conceptes que es presten a més d’un equívoc quan l’apliquem a la literatura. Per al doctor Johnson, plantejar-se si un autor havia estat sincer en la seua obra no tenia sentit, per la senzilla raó que els escriptors es creuen tot el que diuen. Sempre són sincers, per tant. També quan profereixen les insanitats més bèsties o les bajanades més ingènues. Aquí hi ha el problema, sinceritat a banda.

Amb la mentida passa una cosa semblant. La majoria dels mentiders es creuen les pròpies mentides. N’hi ha que les pronuncien amb una convicció absoluta i n’hi ha que se les acaben creient al cap de poc. L’ocultació i la justificació de la mentida els fa cercar pretextos i coartades, de manera que al final ells mateixos els troben convincents. A tothom li agrada donar-se la raó. Ara, això no ha de servir d’excusa, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista literari. Un mentider, encara que es crega les pròpies mentides, continua sent un mentider. A més, podem sospitar que, en el fons, el mentider sap que està mentint. Enmig d’una discussió, una de les rèpliques preferides del doctor Johnson era: «Senyor, esteu mentint, i ho sabeu!»

Insinceritat, mentida, hipocresia… F.L. Lucas preferia parlar de falsedat simplement, deixant de banda qualsevol altra consideració. Contra l’anomenada consciència artística, que obliga l’escriptor a perfeccionar la seua obra fins a l’últim detall, recomanava als seus alumnes de Cambridge la consciència científica, que exigeix sospesar escrupolosament les dades de cada experiment. Hi ha escriptors, en canvi, que prefereixen l’enginy a la veritat. F.L. Lucas denunciava la falsedat enginyosa, que és menys generosa que l’exageració plena d’entusiasme que es pot trobar en un Chesterton. Deia que per a un escriptor és millor fer servir la seua ment com un telescopi o un microscopi, que no com un espill.

La musa d’un escriptor té sempre molt de sirena. Per això, tot escriptor ha de contemplar les seues criatures mentals tan implacablement com un pare espartà: si no són sanes del tot, millor desfer-se’n. No ha d’escriure mai una línia sense examinar si té sentit, si no conté cap exageració. Això, és clar, té conseqüències immediates en l’estil, en la manera d’escriure. Ens obliga a escriure d’una manera precisa. I, sobretot, a estar en guàrdia per a no escriure determinades coses que ens poden semblar molt brillants i suggestives, verbalment si més no, però que són autèntiques insanitats.

Les bones maneres a l’hora d’escriure

F.L. Lucas dedica tres capítols de Style. The art of writing al que ell anomena Courtesy to Readers, la cortesia de l’escriptor amb els lectors, que exigeix, per sobre de tot, claredat i concisió. És de mala educació escriure d’una manera confusa, perquè això comporta molèsties innecessàries per als lectors. Per tant, claredat. I també és de mala educació fer-los perdre el temps. Per tant, concisió.

La claredat, deia Ortega y Gasset, és la cortesia del filòsof. A Josep Iborra no li agradava gens aquesta frase. La trobava antipàtica, amb el seu to de superioritat condescendent. Observava que molt malament han d’anar les coses per a la filosofia, i per a la «claredat», si aquesta no passa de ser una mera «cortesia». La «claredat», que és la condició sine qua non de qualsevol forma de comunicació, no és una cortesia, sinó una obligació. Però no és fàcil aconseguir una expressió clara, tant en el llenguatge oral com en l’escrit. La falta de claredat es produeix sovint a causa de la incoherència, de voler dir massa coses, d’escriure o parlar d’una manera ampul·losa i «literària», o d’una tendència irreprimible a xerrar pels colzes. O de tot plegat alhora.

A més, s’ha de tenir en compte una qüestió prèvia: per a escriure d’una manera clara cal aclarir-se abans un mateix. Hem de saber, d’entrada, què volem dir exactament, contra la nebulosa mental que ens acompanya sempre, contra la confiança ingènua en el jo ja m’entenc. Escriure, de fet, ens obliga a aclarir la nostra confusió mental. Però no tothom ho veu així. Per a alguns, o per a molts, escriure és una manera de donar-se corda, d’intensificar el caos de la seua ment caòtica, que es tradueix en una escriptura incoherent, en una falta de continuïtat i de coherència lògica entre una frase i una altra. Sovint, dins de la mateixa frase. Compte, per tant, amb les frases llargues. És fàcil perdre el fil si imitem Proust. Ara, de res massa. Si només fem servir frases curtes, l’estil esdevindrà entretallat i monòton. Més problemes: la falta de claredat es produeix també quan volem dir massa coses. En aquests casos, una manera de desfer l’obscuritat d’un text és eliminar-ne tot el que és superflu, tot el que no té res a veure, ni de prop ni de lluny, amb el que estem dient, per molt sublim i genial que ens semble. Un bon escriptor ha de saber què no ha d’escriure. Millor escriure menys i reescriure més.

F.L. Lucas i el millor llibre sobre l’art d’escriure

Ara deu fer cosa de dos anys, navegant per la xarxa —no recorde què estava cercant—, vaig anar a parar a un assaig de l’escriptor nord-americà Joseph Epstein, Heavy sentences, que em va cridar l’atenció. En aquell assaig Epstein comentava Style. The art of writing well (1955), de F.L. Lucas, un autor que no coneixia de res, i afirmava, contundent, que «the best book on the art of writing that I know is F. L. Lucas’s Style». El millor, i, segons ell, també el més útil, en part perquè no pretén ensenyar a escriure i sobretot per l’àmplia intel·ligència literària del seu autor i pel seu estil, brillant i persuasiu.

De seguida me’n vaig fer amb un exemplar. Em va agradar tant, i en vaig treure tant de profit, que vaig voler llegir més coses d’aquest escriptor. Via internet, vaig encarregar-ne dos títols, en edicions de segona mà: The Decline and Fall of the Romantic Ideal (1936) i The Search for Good Sense (1958). Abans d’una setmana la cartera ja me’ls havia dut a casa. Vaig llegir de seguida el segon, un recull de quatre assaigs sobre quatre figures del XVIII anglès: Samuel Johnson, Lord Chesterfield, James Boswell i Oliver Goldsmith. Els tres primers els he llegit sovint. Goldsmith, en canvi, era per a mi només un personatge de la tertúlia del doctor Johnson, tal com apareix en la biografia escrita per Boswell. La lectura de l’assaig que li dedica F.L. Lucas em va fer venir ganes de llegir-lo també. Mentrestant, he adquirit i llegit més obres de F.L. Lucas. Concretament, Studies French and English (1934), The Art of Living. Four Eighteen-Century Minds (Hume, Horace Walpole, Burke, Benjamin Franklin) (1959) i The Greatest Problem and Other Essays (1960).

Style és a hores d’ara el seu llibre més conegut, i un dels pocs que s’ha reeditat. No és un manual de redacció, sinó un compendi, escrit als seixanta anys, de les opinions, preferències i punts de vista literaris del seu autor sobre les qualitats que ha de tenir una obra literària per a poder dir que està ben escrita, més enllà de la simple correcció lingüística. Per a Epstein, aquestes qualitats són les que «endow language, spoken or written, with persuasiveness or power».

La pedanteria literària

En una carta de 12 d’abril de 1952, adreçada a Josep Maria Cruzet, el seu editor en aquell temps, Josep Pla se li queixava perquè li havien modificat el títol d’un llibre seu que havia d’anar a impremta:

«Amic Cruzet:

He vist avui un anunci al “Destino” del pròxim llibre i he quedat sorprès en veure que el llibre és anunciat:

Vent de garbí

quan el seu nom és El vent de garbí. Vent de garbí és un títol que no puc acceptar de cap manera, perquè és un títol d’una pedanteria literària incompatible amb el meu temperament. El títol autèntic és El vent de garbí, que espero serà respectat en el llibre. Els seus col·laboradors tenen la literatura en la sang, amic Cruzet! Em fan venir pell de gallina».

Vent de garbí, sense article, suggereix una exhalació lírica, un sentiment projectat sobre la natura o suscitat per aquesta. Amb article, amb l’article determinat, al·ludeix a un fet concret, exterior: un fenomen meteorològic. Quan Pla escrivia a Cruzet que els seus col·laboradors o correctors tenien la literatura en la sang, volia dir que aquells identificaven la literatura amb la inconcreció, amb el lirisme, amb un estil basat en les paraules més que no en les coses. Alguns crítics babaus, davant d’una escriptura florida, tòpicament poètica, que intenta encabir una metàfora o una comparació en cada frase, parlen de creativitat verbal, quan no hi ha sinó una escriptura buida, retòrica, de molt poca volada. Quan no hi ha res a dir, el recurs és inflar el llenguatge, maniobra de dissimulació que només pot enganyar els incauts.

Què estic llegint, què voldria llegir

Sempre que arriba l’estiu, em faig el propòsit de llegir alguns d’aquells llibres grossos que tinc pendents de lectura des de fa tant de temps. Per a aquest estiu m’havia anotat The Anatomy of Melancholy, de Robert Burton, el Montaigne anglès, l’únic llibre que feia alçar-se d’hora el doctor Johnson. També, la correspondència de Flaubert, en l’edició de tres volums de La Pléiade, unes tres mil pàgines. I The Principles of Psichology, de William James. Aracil deia que era l’únic llibre de psicologia que valia la pena. I alguna novel·la com ara El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós, o algun Faulkner… O els assaigs de Huxley. També m’agradaria tornar a llegir l’Ulisses en la nova traducció al català de Carles Llorach-Freixes. Són tots, és clar, grans llibres i, al mateix temps, llibres grossos, de moltes pàgines. Demanen una inversió important de temps i d’atenció.

Aquesta llista de bons propòsits sempre s’entrebanca per un motiu o altre. Diguem-ne que això forma part de la tradició. Així, ahir vaig rebre un encàrrec editorial, que vaig acceptar amb molt de gust, però que he de tenir enllestit al setembre. Per a dur-lo a terme hauré de rellegir alguns llibres, que passen per davant dels que havia anotat en la llista. Però siguem sincers. És a dir, diguem-ho tot: abans d’aquest encàrrec m’he distret amb la lectura d’altres llibres, que postergaven els de la llista un dia sí i l’altre també. Com sempre, hi ha excusa: la lectura d’alguns llibres em porta a llegir-ne uns altres, que passen per davant de qualsevol propòsit inicial. És el que m’ha passat amb Style. The art of writing well, de F.L. Lucas. Em va agradar tant, i en vaig treure tant de profit, que vaig voler llegir més coses d’aquest autor. Via internet, vaig encarregar-ne dos títols: The search for good sense i The decline and fall of the romantic ideal. Abans d’una setmana la cartera ja me’ls havia dut a casa. Vaig llegir-me de seguida el primer, un recull de quatre assaigs sobre quatre figures del XVIII anglès: Samuel Johnson, Lord Chesterfield, James Boswell i Oliver Goldsmith. Els tres primers els he llegit sovint. Goldsmith, en canvi, era per a mi només un personatge de la tertúlia del doctor Johnson, tal com apareix en la seua biografia escrita per Boswell. La lectura de l’assaig de Lucas m’ha fet venir ganes de llegir-lo també. Lucas en recomana la novel·la El vicari de Wakefield, que està traduïda al català per Carles Llorach-Freixes en Adesiara, i Citizen of the World, un recull d’assaigs.