Escriure sobre els llibres escrits per al silenci

El rastre dels llibres (Afers, 2025), de Gustau Muñoz, és el tercer lliurament, fins ara, de la sèrie començada per La vida dels llibres (Afers, 2019) i continuada per Després del llibre (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2023). L’autor ha aplegat en aquest volum textos que ja havien aparegut prèviament, més algun d’inèdit, sobretot a la secció «Notes de Lectura» de l’edició valenciana d’eldiario.es, entre 2022 i 2024. Han estat revisats per a aquesta ocasió, de vegades amb addicions entre claudàtors, que afegeixen alguna informació suplementària o alguna matisació posterior. La major part, però no tots, són ressenyes de llibres, amb una particularitat que crida l’atenció del lector. Gustau Muñoz no sol ressenyar un llibre, sinó uns quants alhora, tres, quatre, o més encara. En Els altres llibres, un article de cinc pàgines, arriba a referir-se a setze publicacions recents. L’objectiu fonamental de les «Notes de lectura» és cridar l’atenció sobre un gran nombre de llibres valuosos que passen desapercebuts, com si no s’haguessen escrit. Es tracta, sobretot, de constatar-ne l’existència i difondre’n el contingut. Per això, la informació bibliogràfica s’imposa sobre la discussió i la valoració crítiques.

En un dels articles, titulat Escrit per al silenci, a partir del llibre de poemes de Fuster, s’assenyala que aquest títol «retrata el que passa sovint amb alguns escrits transformats en llibre. El seu destí és rebre escassa atenció, “passar sense pena ni glòria”, trobar pocs lectors, no traspassar un llindar modestíssim de recepció pública, no entrar a formar part del circuit cultural i del sistema de referències, no tindre una adequada projecció exterior». Són nombrosos els factors que produeixen aquesta invisibilització de la producció editorial. Gustau Muñoz, que ha tocat pràcticament totes les tecles del món del llibre —com a editor, com a traductor i com a autor— destaca alguns dels factors que expliquen aquest estat de coses, com ara la «força de la indústria del llibre, la inèrcia del comerç, l’allau de novetats, la prepotència dels grans grups editorials que marquen pautes en les tendències lectores, la crítica o els espais dedicats a llibres (escadussers, en regressió) als grans mitjans de comunicació, sense oblidar la logística o l’ocupació dels espais físics a les llibreries». Més desgràcies: els territoris de parla catalana estan desarticulats comercialment, sense eines potents de comunicació compartides. Al País Valencià, el mercat del llibre no s’acaba de concretar ni d’organitzar. Els esforços es dispersen, i sovint es perden. Hi ha, també, un declivi del lector habitual. Ja fa anys, Jaume Vallcorba va assenyalar que l’edat mitjana del lector habitual, en català i en castellà, era de seixanta anys. Què en diria ara?

Gustau Muñoz ressenya «El vici de la introspecció»

Gustau Muñoz ha publicat en l’edició valenciana d’elDiario.es un article en què ressenya quatre llibres apareguts recentment, entre els quals El vici de la introspecció de Josep Iborra.

Podeu llegir complet l’article fent clic en aquest enllaç: Escrits per al silenci?

Crònica i crítica d’un temps

Gustau Muñoz ha publicat un altre llibre. En poc temps, en molt poc temps, n’ha publicat cinc. Tres durant el 2019: Corrents de fons (Lletra Impresa), El vertigen dels dies (L’Avenç) i La vida dels llibres (Afers). El 2020, Elogi del pensament crític (Afers), i ara, el 2021, Espill d’un temps, que acaba de fer aparèixer Vincle Editorial. Cinc llibres en tres anys, i el 2021 encara no ha acabat.

Els textos que ha aplegat en Espill d’un temps, com assenyala ell mateix en el pròleg, «es relacionen amb allò que m’apassiona: la cultura, la política, el país i la memòria. I en bona mesura en una època determinada. Per això el títol». Es presenten organitzats en quatre blocs. El primer, Notes personals, recull un seguit d’assaigs d’extensió variable en què Gustau Muñoz analitza la seua actitud davant el pas del temps o davant l’experiència religiosa, o reivindica l’Equip Realitat, format per Joan Cardells i Jordi Ballester, que no va tenir tant d’èxit ni tanta projecció com l’Equip Crònica.

El segon bloc, Ciutats vistes, està format per un únic assaig en què repassa alguns dels seus viatges a diferents ciutats d’Europa i de Nord-amèrica. És un dels textos d’aquest llibre, crec, que el lector llegirà amb més gust. Muñoz assenyala d’entrada que no li agrada viatjar a les grans ciutats, encara que ho ha hagut de fer sovint per raons professionals. El que li agrada, diu, és «viatjar al meu aire, i entrar a les petites ciutats per carreteres antigues, recognoscibles, no perdre’m en nusos de comunicacions impossibles de desxifrar, recargolats, superposats, jeroglífics. Però el cas és que cada vegada s’imposen més, aquestes circumval·lacions, derivacions, desviacions, vies paral·leles, rondes, on si bades o t’equivoques la penalització és gran, o té solució difícil. Tot s’ha fet molt complicat». No tot és viatjar! Algunes de les ciutats que rememora sintèticament en aquest assaig són Leipzig, Nova-York, Lisboa i Porto, Goteborg, Florència, París i Berlín. També reflexiona sobre el fet que algunes ciutats tenen una capacitat de suggestió, o d’autosuggestió, que altres no tenen. Són les ciutats que en diem literàries, «les que han generat una densitat superlativa de seduccions que s’han traslladat a un magma vastíssim de lletra impresa», les que tenen una capacitat de ressonància històrica, estètica, arquitectònica… Nova-York, Praga, Viena, Trieste, fins i tot Barcelona, són ciutats literàries. I n’hi ha que no ho són, com ara Albacete o Madrid. Gustau Muñoz observa malèvolament, però no per això deixa d’encertar-la, que Madrid «no és una ciutat especialment literària, malgrat —o per això mateix— els llibres de Baroja o Umbral».

El tercer bloc, Abecedari de contemporanis, és un conjunt de retrats de contemporanis de l’autor, gairebé tots valencians, ordenats alfabèticament, que complementa els textos del primer bloc pel que té de reflexió i de memòria sobre el que han estat les últimes dècades de la vida cultural i política del País Valencià. Són retrats breus, elogiosos, un pèl formularis. Només en el dedicat a Joan Francesc Mira, el més extens de tots, Muñoz pren algunes distàncies, com ara davant el cicle novel·lístic de Mira sobre la ciutat de València, o a expressar la perplexitat que li produeix algun aspecte de la seua personalitat. En el quart i últim bloc, Instantànies, ha mirat de recollir «consideracions i aproximacions a fets i persones, a episodis, o situacions, de l’ampli món de la cultura —la literatura, el pensament, l’art— que m’han interessat i ocupat al llarg del temps». A destacar-ne el que porta per títol La mala imatge dels valencians o el que dedica a l’Equip Crònica i el context polític dels anys setanta, o les reflexions sobre la narrativa actual en Retorn a la novel·la històrica. En No he anat mai a Buenos Aires, l’autor confessa que així i tot aquesta ciutat forma part del seu imaginari personal i es promet que un dia anirà a recórrer els llargs carrers de Buenos Aires. No ho he pogut evitar. De seguida m’ha vingut al cap el que sempre deia Aracil: «no hay más malos aires que los de Buenos Aires».

Amb Espill d’un temps Gustau Muñoz ha insistit en alguns dels motius tractats en Corrents de fons i El vertigen dels dies. Aquests tres llibres, de fet, es poden considerar una trilogia sobre el que ha estat la vida cultural i política al País Valencià des de finals de la dècada dels setanta fins ara, en la qual el seu autor ha participat activament. Combinen la crònica personal i la crítica a partir d’una experiència i d’una reflexió, com declara en el pròleg de l’últim llibre, «sense embuts, sense concessions, però sempre —així ho he intentat— ponderada, és a dir, matisada i sense radicalitzar el judici». La ponderació, de bracet d’una actitud esperançada davant el futur del seu país, marca el to dels seus llibres, com ara Espill d’un temps.

Gustau Muñoz destaca «Els còmplices» al costat d’altres novetats assagístiques

Gustau Muñoz ha publicat en l’edició valenciana d’eldiario.es un article en què reflexiona sobre algunes característiques de l’escriptura assagística actual, de la qual destaca quatre novetats: Els llegats, de Lluís Calvo, Les fronteres de Walter Benjamin, de Josep Muñoz Redón, Els marges dels mapes: una geografia desplaçada, d’Àlex Matas i el meu Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Muñoz assenyala que aquests quatre llibres «no pertanyen el gènere més subjectiu —domini privilegiat dels dietaris i altres variants de l’escriptura. Són més aviat assaigs sobre un tema— i també “cap” a un tema».

Sobre el meu llibre escriu que «Enric Iborra afegeix amb Els còmplices. Notes sobre l’ordre sobre de la literatura (Viena) un nou lliurament de la seua sèrie dedicada a la reflexió sobre la literatura, la lectura i l’obra d’un seguit d’autors clàssics de la literatura universal que l’interessen especialment, una sèrie —plena d’encerts, extremadament perspicaç— que inclou títols com Un son profund i La literatura recordada. Iborra té al seu favor la claredat, fruit probablement d’una opció deliberada lligada a la praxis pedagògica. És un gran mèrit».

Podeu llegir l’article complet fent clic en l’enllaç: L’assaig que no cessa.

Un article de Gustau Muñoz sobre l’obra assagística de Josep Iborra

Gustau Muñoz ha publicat avui en l’edició valenciana d’eldiario.es un article sobre l’obra assagística de Josep Iborra. Hi assenyala que «és sense cap mena de dubte un dels nostres més rellevants “assagistes”, en el sentit clàssic del terme», en l’extrem oposat de l’assaig acadèmic, format per monografies i estudis més o menys relacionats amb disciplines de les anomenades ciències socials.

Per a Gustau Muñoz, la publicació pòstuma de L’estupor va permetre una aproximació a l’obra literària més personal i intensa de Josep Iborra, de què ja havia donat una mostra en Inflexions i en Breviari d’un bizantí. «Qui s’acoste a aquests llibres —escriu Muñoz— fets de fragments, petits assaigs, aforismes i aproximacions intel·ligents a una gran varietat de temes, idees i autors, restarà literalment enlluernat. Si té un mínim de sensibilitat literària i de curiositat intel·lectual, és clar.»

Podeu llegir complet aquest article fent clic en aquest enllaç: Vigència de Josep Iborra.

Gustau Muñoz comenta «L’estupor» de Josep Iborra

Notes de lectura és el títol del blog que Gustau Muñoz publica en eldiario.es. L’última entrada està dedicada a posar en relleu l’enorme interès del catàleg de l’editorial Afers. Hi comenta en particular L’estupor de Josep Iborra, últim llibre publicat per l’editorial, del qual afirma que «en qualsevol cultura ben estructurada seria tot un esdeveniment» i que «només la mandra intel·lectual més llastimosa podria explicar que aquest llibre pòstum de Josep Iborra no trobés l’acceptació i la difusió que mereix». Podeu llegir l’article complet de Gustau Muñoz fent clic en aquest enllaç: Els llibres d’Afers.