Antologia portàtil de la poesia universal (39): Kavafis

DESIGS
Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus —
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

Konstandinos P. Kavafis (1863-1933)

(Konstandinos P. Kavafis, Poemes. Edicions Cal·lígraf. Traducció de Carles Riba)

Antologia portàtil de la poesia universal (9): Konstandinos P. Kavafis

Esperant els bàrbars

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui.
I el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons preciosos
amb tot de plata í or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s'han allargat les cares!)
¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Konstandinos P. Kavafis (1863-1933)

(Konstandinos P. Kavafis, Poemes. Edicions Cal·lígraf. Traducció de Carles Riba.)

Una recomanació

De vegades, voldria recomanar algun llibre als lectors de la serp blanca, però resulta que està exhaurit i descatalogat de fa temps, cosa que no deixa de ser un inconvenient i una incomoditat, encara que se’n puguen aconseguir còpies de segona mà. És el que passava, fins fa molt poc, amb els poemes de Kavafis traduïts per Carles Riba, un llibre que no hauria de faltar en cap biblioteca personal mínimament decent. Publicat per primera vegada el 1962 en l’editorial Teide, amb un pròleg de Joan Triadú i il·lustracions de Josep Maria Subirachs, es va tornar a editar quinze anys més tard, el 1977, en Curial Edicions, amb un pròleg d’Alexis E. Solà. En Curial es va reeditar diverses vegades, crec, però ja feia anys que no es podia trobar, ni tan sols en llibreries de vell. 

Ara, però, Edicions Cal·lígraf ha tornat a editar els Poemes de K.P. Kavafis traduïts per Riba, igual que va ver amb els seus Resum de literatura llatina i Resum de literatura grega, que ja vaig recomanar en aquest blog (vegeu Algunes novetats bibliogràfiques importants i "Resum de literatura llatina", de Carles Riba). Aquesta nova edició porta un pròleg de l’hel·lenista Eusebi Ayensa que permet situar la traducció de Kavafis en l’obra de Riba a partir, sobretot, de la correspondència fins fa poc inèdita que va mantenir amb Júlia Iatridi. La hispanista grega va ser, de fet, qui va descobrir Kavafis, a la dècada dels cinquanta, a Riba, que en faria «la primera i millor traducció al català», segons constata amb exactitud el responsable d'aquesta reedició. Ayensa, traductor així mateix de Kavafis, ha aprofundit tant en la lectura ribiana dels poemes com en el sentit que va donar-hi el mateix poeta grec amb una immersió en el seu arxiu particular, conservat a la Fundació Onassis i a l'Arxiu Literari i Històric Grec d'Atenes.

Sobre aquesta traducció, Josep Pla va escriure que «dóna una idea tan clara de l'esperit cordialíssim que hi posà Riba, que sembla constantment que el llibre és del mateix Riba —i a més a més que és el seu millor llibre de poesies: el llibre que hauria hagut de fer, el de la seva precisa i autèntica cultura».

Si encara no teniu els Poemes de Kavafis traduïts per Riba, us pregue que correu a la vostra llibreria habitual a encomanar-ne de seguida un exemplar. També el podeu adquirir en el web de l’editorial o via Amazon. No us en penedireu pas. Aquí en teniu una mostra:

Jònica

Per bé que trossejaren llurs estàtues,

per bé que els bandejaren de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Oh terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,

guarden els teus records llurs ànimes encara.

Quan un matí d'aquests s'aixeca damunt teu

per la seva atmostera

revé com una saba de llur vida,

i de vegades una aèria, jovenívola forma

indefinida, amb trànsit prompte

pels cims dels teus pujols es veu com passa. 

K.P. Kavafis. Traducció de Carles Riba

Tercera sessió del curs de literatura universal: final de la literatura de l’Antiguitat

Dimarts de la setmana passada, 20 d’octubre, vam dedicar una última sessió a la literatura de l’Antiguitat. En la pràctica, però, hem tractat també autors d’altres èpoques: Dante, Cervantes, Kavafis, Riba… Al final vaig repartir un altre dossier de textos, en aquest cas de literatura medieval, per a la pròxima sessió. Cal fer via i continuar endavant.

Vaig començar aquesta tercera sessió del curs amb la lectura i comentari de la setena de les Elegies de Bierville de Carles Riba. Riba hi va fer servir la figura d’Ulisses com a correlatiu de la seua experiència personal. Ulisses és, com el poeta ho voldria ser, el viatger que torna a la pàtria després d’una llarga peripècia, que podria ser un exili. Exiliat després de la derrota de la República, Riba ho havia perdut tot i el seu món s’havia esfondrat. Aquesta realitat el va abocar a encarar-se amb la seua veritat, amb el seu jo despullat i nu. Des de l’exili, el retorn a la pàtria col·lectiva es plantejava paral·lelament al retorn al seu jo essencial, com una tornada a la disponibilitat que tenim els humans abans de nàixer, quan encara no se’ns ha format un destí.

D’altra banda, l’episodi de l’arribada d’Ulisses a Ítaca es converteix en un referent per investigar la naturalesa de l’expressió poètica, l’«interior treball» a que fa referència el desè vers de l’elegia setena. Riba assimila l’arribada d’Ulisses a Ítaca a la il·luminació que dóna lloc al naixement del poema. La pàtria d’Ulisses és també la pàtria del poeta i és també la poesia: 

Segona sessió del curs de literatura universal de l’Octubre: el tema d’Ulisses

Dimarts passat, a pesar del dia núvol i aspre, vam fer la segona sessió del curs de literatura universal a l’Octubre. Primer de tot, vam triar les obres que llegirem i comentarem durant el curs, a més dels dossiers de textos que repartiré de tant en tant. A l’hora de fer aquesta tria, ha calgut tenir en compte un condicionament important: la disponibilitat editorial. Hi ha molts títols importants que només es poden trobar amb penes i treballs, si és que es troben, a les llibreries de vell. Fet aquest advertiment, els vaig mostrar una llista inicial d’obres que m’havien vingut al cap, a partir de l’edat moderna, i els vaig indicar les que jo preferiria. El públic assistent, amablement, va donar per bona la meua tria. Aquesta:

Shakespeare, Macbeth. Vicens Vives. 

Heinrich von Kleist, Michael Kohlhaas. Riurau Editors.

Tolstoi, Khadjí-Murat. Destino.

Gustave Flaubert, L’educació sentimental. Labutxaca.

Anton P. Txékhov, Contes. Quaderns Crema.

Thomas Mann, La mort a Venècia. Labutxaca.

James Joyce, Dublinesos. Labutxaca.

Evidentment, la llista la podrem modificar i ampliar sobre la marxa. Aquests són els altres llibres que havia considerat i que deixem de moment en la recambra:

Voltaire, Càndid. Labutxaca.

Jane Austen, Emma. Adesiara.

Jonathan Swift, Viatges de Gulliver. Adesiara.

Guy de Maupassant, Bola de greix i altres contes. Edicions 1984.

Stendhal, El roig i el negre. La butxaca.

Emily Brontë, Cims borrascosos. La butxaca.

Nathaniel Hawthorne, La lletra escarlata. Traduccions Inèdites en Línia.

Herman Melville, Bartleby, l’escrivent. Labutxaca.

Giusseppe Tomasi di Lampedusa, El Gattopardo. Labutxaca.

Què estic llegint ara

Si no hagués de fer classe, si no hagués de preparar-les ni corregir exàmens i comentaris, si no hagués de complir determinats encàrrecs editorials, si no «hagués» d’escriure, si no… podria llegir molt més. Sobretot, podria llegir amb més tranquil·litat de consciència. Temps, al final, sempre en trobe, però tot es complica una mica quan agafe un llibre que m’interessa de veres. Aleshores la lectura m’absorbeix i passa per damunt de tot, de manera que el munt de fulls per corregir cada vegada es fa més gran, acabe improvisant algunes classes, que de vegades ixen bé i de vegades no tan bé, redacte les entrades del bloc a l’aula, aprofitant que els alumnes estan entretinguts fent un examen… Si comence un llibre que m’interessa de veres, estic perdut. 

Aquestes últimes setmanes la lectura m’ha absorbit perquè he tornat a llegir Montaigne. He començat amb la traducció al castellà, excel·lent, que va fer Enrique Díez Canedo de Pagines choisies, una selecció dels Essais acompanyada de comentaris a cura de Pierre Villey (Páginas escogidas. Ediciones Júcar, 1990). Ja l’havia llegida feia molt de temps, però tenia ganes de tornar-hi. Després, no vaig poder resistir la temptació de tornar a agafar els Essais, en francès. Vaig anar directament al llibre III i em vaig llegir de primer Sur des vers de Virgile. A continuació vaig botar a De ménager sa volonté i a Des boiteux. He llegit aquests assaigs lentament, amb la màxima concentració de què sóc capaç. És l’única manera de seguir el discurs sinuós dels Essais i el seu francès del XVI. En l’endemig, i aprofitant com qui diu l’ocasió, em van entrar ganes de llegir Plutarc, un dels preferits de Montaigne, però no les Vides paral·leles, sinó les Moralia o Opuscles morals. Aquesta obra està traduïda al castellà en Gredos en una edició de tretze volums. Vaig agafar, a l’atzar, el vuitè. De tant en tant, tornava als Essais. Acabat Plutarc, vaig començar Les Caractères de La Bruyère, un dels grans moralistes de la tradició inaugurada per Montaigne. Pla deia en El quadern gris que La Bruyère «és un escriptor clar, d’una facilitat merament aparent» i recordava que Jules Renard «sostenia que el millor escriptor francès de tots els temps és La Bruyère». Era una lectura que tenia pendent de feia molt de temps.

La Bruyère m’ha enganxat i, com que té un estil tan clar i tan tens —és un alcohol molt sec—, encara m’ha fet venir més ganes de llegir, de manera que he combinat la lectura de Les Caractères amb uns altres llibres, concretament El tramvia groc de Joan Francesc Mira, recentment publicat (m’ha agradat molt i que recomane vivament) i Una simfonia inacabada, el recull dels poemes inacabats de Kavafis, que es van trobar al seu escriptori a la seua mort, traduïts i anotats per Alexis Eudald Solà. 

I més assaigs de Montaigne. És un dels autors més absorbents que conec, per la concentració que demana la seua lectura, per la densitat de la seua escriptura, pel seu estil únic. Després de llegir Montaigne, tot el demés sembla molt lleugeret.

Dos poemes de Kavafis sobre la Ilíada i l’Odissea

Des de fa uns dies, hem deixat la Bíblia i hem passat a la Ilíada i a l’Odissea. Dels mites hebreus als mites grecs. De la Ilíada hem llegit i comentat tres passatges: la conversa d’Hèctor i Andròmaca del cant vi, l’escena en què Aquil·les mata Licàon, del cant xxi i el combat final entre Aquil·les i Hèctor del cant xxii. M’hauria agradat també llegir en classe l’escena del cant xxiv, quan Príam acudeix a la tenda d’Aquil·les per implorar que li deixe endur-se el cos d’Hèctor. Aquesta escena, juntament amb la conversa d’Hèctor i Andròmaca i la descripció de les armes que forja Hefest en el cant xviii, marquen el contrapunt a la narració de la carnisseria dels combats. Però no tenim tant de temps i hem passat a l’Odissea. Només n’hem llegit dos fragments: les aventures d’Ulisses a la terra dels ciclops, del cant ix, i la baixada a l’Hades del cant xi, motiu que retrobarem en l’Eneida i en la Divina Comèdia.

Com a introducció he utilitzat dos poemes del poeta grec modern Kavafis, que són, de fet, una lectura de la Ilíada i l’Odissea respectivament. Llegim primer el que fa referència a la Ilíada, en la traducció d’Alexis E. Solà:

TROIANS

Són els nostres, esforços de desventurats,
són els nostres esforços com els dels Troians.
Així que una mica d’èxit ens arriba,
així que ens redrecem una mica,
ja comencem a tenir coratge i belles esperances.

Però sempre surt alguna cosa que ens detura.
Aquil·les al fossat es dreça davant nostre
i a grans crits ens intimida.

Són els nostres esforços com els dels Troians.
creiem ardits que amb decisió i audàcia
canviarem l’animositat de la fortuna
i restem a fora per tal de combatre.

Més quan arriba el moment crític,
La decisió i l’audàcia ens abandonen;
la nostra ànima es torba, es paralitza;
i correm tot el llarg de les muralles
cercant la nostra salvació en la fuga.

No obstant és certa la nostra caiguda.
A dalt, als murs, ja s’inicia el plany.
Els records i els sentiments dels nostres dies ploren.

Amargament Príam i Hècuba ploren per nosaltres.

Aquest poema de Kavafis parteix directament d’una reacció que comparteixen la majoria de lectors de la Ilíada: la identificació amb els troians. Literalment, volem que guanyen els troians i mentre llegim ens esforcem per il·lusionar-nos amb les seues victòries, sempre parcials i transitòries. Ens fa patir el sentiment de la derrota ineluctable que s’aproxima. En part, aquesta reacció del lector és possible per la imparcialitat amb què Homer, o qui siga que hi ha darrer d’aquest nom, narra la història. No hi ha ni bons ni dolents i la ruïna de Troia és presagiada amb compassió. Molts lectors senten que Hèctor i els seus són uns personatges més atractius i simpàtics que no els seus rivals aqueus. Al capdavall, els troians lluiten en defensa de la seua pàtria i els aqueus són els invasors. És cert que el troià Paris va raptar Helena, però això sembla massa poca cosa per a justificar una guerra.

Però Troians expressa una motivació més profunda en aquesta identificació: en els troians, alguns hi veiem un símbol de la nostra extinció pròxima, personal i col·lectiva, que no podrem evitar, de la inutilitat dels nostres “esforços de desventurats”. Arribats en aquest punt, de tota manera, val la pena recordar el consell d’Hèctor davant de la varietat d’oracles i pronòstics sobre el futur i el sentit de la lluita: “El millor presagi només és un: lluitar en defensa de la pàtria.”

Llegim ara la lectura que fa Kavafis de l’Odissea, en la traducció de Carles Riba:

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Ítaca és un poema molt transparent. Tant, que quasi no val la pena de comentar-lo. Per dir-ne alguna cosa: per a Kavafis, Ítaca és un símbol tant de la vida com de la mort; la vida com un viatge il·lusionat que acaba en la mort. El vers “ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques” expressa aquesta idea i també que l’única justificació de la vida és la vida mateixa, el fet mateix de viure-la; que no té sentit subordinar-la o lligar-la a un ideal que estiga més enllà, com ara la vida després de la mort, el futur de la humanitat, etc.

Quin d’aquests dos poemes us agrada més? Quin penseu que en triaria jo? Troians! Ho heu encertat a la primera! De fet, la tria em venia una mica obligada perquè, si voleu que us diga la veritat, Ítaca és un poema que no m’agrada massa. El trobe massa obvi, poc suggestiu i, el que és pitjor, amb to didàctic embafador: has de, has de… si… Obligacions, condicions, temps en futur. Malament. No hi ha res més fatal per a la literatura que el didactisme, l’èmfasi, el to admonitori i paternal. Una de les obligacions de l’escriptor, a més de la claredat i de l’amenitat, és tractar el lector com un igual. Com en una conversa.