Santa Teresa de Jesús

Consolació és el títol del cant plàstic que Àurea de Sarrà va ballar, representant Santa Teresa de Jesús, pels escenaris de mig món. L’argument del cant, segons es pot llegir als programes de mà que donava Àurea, creat per ella mateixa, és aquest:

“La Reverenda Mare Teresa d’Àvila, santificada amb el nom de Teresa de Jesús, fou una dona dotada excepcionalment. Formosa entre les formoses, sàvia entre els savis, amorosa infinitament es feu immortal... Llegint les seves memòries vaig impregnar-me del seu esperit i el sento viure com el sentí Listz en crear “Consolació”. Consolació per a Listz foren els seus acords divins. Consolació per a mí es la unció del ritme. Consolació per a ella no podia ser-ho més que l’Home Redemptor. Jo m’uneixo a Listz per a lloar-la. Argument. El seu amor al Déu-Home és gran, i viu un a un els seus fets. En els dies de prodigi sobre la terra l’adora extasiada... I, en la seva fantasia, el cobreix amorosa amb el seu mantell de cel i d’argent. Davant dels seus miracles i la seva bondat infinita li ofereix el seu do de poeta i per Ell ritma i canta. En l’hora tràgica de la passió i mort, la seva vida proclama... Son ésser és diví, la mort no l’assoleix... L’estreny en sos braços... Oh dolor! Els seus peus son freds i sagnen... Els seus ulls es fixen, la seva boca abrasa, cauen sos genolls, s’inclina el seu cos... Sembla una estàtua... En bes xardorós d’Ell és la seva ànima... No sofreix, no plora, no sospira, no parla... Però des d’aquell dia, Teresa fou Santa.”

La dona de la fotografia és Àurea en una actuació a l’Odeó d’Herodes Àtic, a Atenes, l’any 1926. He volgut recordar-la, ara que comença a Girona el 5è Festival d’Art Independent Pepe Sales, dedicat a Santa Teresa de Jesús.

Les ciutats de Comadira

Hi ha un poema de Narcís Comadira que es titula “Les ciutats”, que he llegit als meus estudiants en aquelles classes de llatí memorables que anàvem a fer a Roma, anada i tornada el mateix dia, quan aquella companyia aèria irlandesa amanyagava els gironins amb el secret propòsit d’abandonar-nos pels barcelonins. 

He llegit que Morosini,
general ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d’un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d’algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes d’homes sagrats…

Així s’han fet les ciutats:

construïdes lentament

amb pedres que ahir van ser

vides humanes: amors,

sofriments que ningú recorda.

L’he volgut recordar, després d’haver assistit a la representació-homenatge Estimat Comadira que va tenir lloc el dia dels Difunts, al Teatre Municipal de Girona. A la fotografia, el dibuix de la portada del meu llibre Els arbres, que Comadira va il·lustrar amb un dibuix per a cada arbre. 

Àurea de Sarrà: una Demèter catalana al Partenó

La darrera vegada que vaig parlar d’Àurea de Sarrà va ser al Museu de la Ciutat d’Atenes. Ho tornaré a fer dimarts que ve, dia 4 d'octubre, a les 7 de la tarda, dins del cicle de conferències Catalunya a Grècia / Grècia a Catalunya que ha organitzat Eusebi Ayensa a CaixaForum Girona. 

Vaig saber de l’existència d’Àurea ja fa uns quants anys. Em va seduir una petita fotografia d’una gran enciclopèdia, que els fats em van fer trobar un dia, quan estava capficada a la cerca de no sé quina dada vital per a no sé quin treball importantíssim (o això considerava jo en el moment d’elaboració de la meva tesi doctoral).

En la fotografia es veia una dona vestida amb un pèplum preciós i calçada amb unes sandàlies de cuir; una diadema cenyia el seu cap i innombrables braçalets s’arrapaven als seus braços. Estava en una posició de dansa enmig de l’escenari del teatre de Dionís, al peu de l’Acròpolis d’Atenes. Es deia Àurea de Sarrà, havia nascut a Barcelona quasi al tombant del segle passat i, després d’haver ballat en escenaris de mig món, havia mort a Arenys d’Empordà. Era, vaig pensar, la Isadora Duncan catalana. 

Ja no me la vaig poder treure mai més del cap. N’he resseguit les seves petjades per mig món. Em va apassionar la seva vida apassionada i apassionant, amb un punt d’ingenuïtat que me l’acostava humanament. He parlat d’ella, he escrit d’ella, va passar a ser de la família, com els llibres, com els arbres del jardí. 

El títol del post és el de la conferència de dimarts. La fotografia que l’il·lustra és la de la fascinació primera. Ara, la tinc a casa.

Diari del Líban (X)

Llisquem, malgrat el mal estat de les carreteres, per la vall de la Bekaa. Els marges són el dipòsit d’escombraries. La terra és fèrtil, rica en aigua, envejada pels veïns. Passem per campaments de beduïns de Síria, famílies senceres que es dediquen a treballar el camp. Se t’acostuma la vista a tot, fins i tot als campaments, alguns dels quals són camps de refugiats palestins. Arribem a Baalbek, feu de Hezbollah. És migdia, hora de pregària. Per tota la ciutat retruny la veu que canta les oracions dels musulmans. De fet, però, som a l’antiga Heliòpolis, la ciutat del sol dels grecs, amb tres enormes temples romans dedicats a Júpiter, Baccus i Venus. No sé si és pel clima, o per la latitud, o és un miratge dels meus ulls, però l’ocre dels temples és molt més ocre. I la vista se m’omple d’ocre. No sé si s’ha tipificat mai la síndrome de l’ocre a Orient, però la pateixo. I em fascina, com em van fascinar les piràmides. Ja ho vaig escriure, només de posar les mans al teclat, en tornar del Líban: no havia vist mai cap temple tan grandiós i tan ben conservat com el temple de Baccus a Baalbek.

Se’m va acabar la targeta de la càmera fotogràfica i no vaig poder fer les mil fotografies que hauria desitjat. Però tinc les imatges gravades a la càmera ocular. Sort que el meu fill va fer fotos per a mi! Tampoc no tinc anotacions sobre Baalbek, al meu diari. Però, ara per ara, encara m’és igual quan es va construir el recinte, i qui el va construir, i perquè es va aixecar allà on és, i la seva longevitat, i el sol que queia damunt nostre, i la cantarella inacabable dels altaveus. M’és igual. Encara estic corpresa del tresor que m’ha regalat Baalbek. Tres de les quatre úniques fotografies que vaig fer a Baalbek acompanyen aquest text (la quarta la vaig publicar només d’arribar). Hi veureu les sis columnes del temple de Júpiter i els dos minarets de la mesquita, des de lluny; el poble modern de Baalbek i els propileus, magestuosos com els de l’Acròpolis, a Atenes. O més. Ah, no hauria pensat mai que arribaria a escriure la darrera frase!

Finestres (i XI)

L’Arc d’Hadrià, vist des de la finestra posterior d’un taxi grec, sobreviu al costat del Temple de Zeus d’altíssimes columnes esveltes i de semàfors, enmig del trafegós centre d’Atenes. Vaig aprofitar el camí de l’aeroport per fotografiar-lo. Els viatges de treball a vegades no donen per a gaire més.

El castell de Cetines

Ho demanava l’acadèmic Ramon d’Alòs-Moner i de Dou, l’any que ve farà cent anys: “Y un hom se feia l’ilusió de veure, potser en dia no llunyà, dintre la cel·la del Partenon, l’elogi del castell de Cetines fet per boca del rei Pere, posat en làpida catalana y grega, que recordés a la posteritat que aquelles bandes de catalans, com diu en Gregorovius, no eren pas tant barbres ni tant privades del sentiment de bellesa com se·ls ha acostumat a representar.”

Es farà realitat en poques setmanes. El document de 1380 del rei Pere III el Cerimoniós que conté el primer i famós elogi del Partenó “la pus richa joya qui al mont sia” s’està gravant en marbre en català, grec, anglès i castellà, i es posarà als peus dels Propileus, a l’Acròpolis d’Atenes. L’hel·lenista Eusebi Ayensa, actual director de l’Instituto Cervantes d’Atenes, és el promotor de la placa.

En aquelles conferències publicades l’any 1911, sota el títol Impressions d’un viatge a la Grecia, Ramon d’Alòs-Moner recordava la seva primera visita a l’Acròpolis acompanyat d’un emocionat Antoni Rubió i Lluch, el seu mestre i el descobridor de la frase reial, i deia: “Y la llengua catalana havia ressonat plena de vida, victoriosa, en els Propyleus, convertits en palau y el Parthenon havia sentit les pregaries a la Mare de Déu que en el pus bell catalanesc del món li dirigien els almugàvers.”

Potser serà el moment de promoure l’Itinerari literari “L’Atenes dels catalans” que va crear la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la Universitat de Girona.

Vaig fer la fotografia del rocam de l’Acròpolis el mes de febrer de 2008.

La llum de Grècia

Durant els anys setanta vaig ser una assídua lectora de les obres d’Henry Miller. Les dec tenir quasi totes. Amb el pas dels anys, només he freqüentat sovint una de les seves obres primeres The colossus of Maroussi, que tinc en versió castellana ben subratllada. En vaig arribar a escriure un paper d’aquells que van acabar tancats en un calaix sense veure mai la llum.

Miller va escriure aquesta obra l’any 1941, després d’haver visitat Grècia, convidat pel seu amic l’escriptor, Lawrence Durrell, que vivia a Corfú amb la seva família. A Grècia es va fer amic del poeta Georgios Katsimbalis, la figura central, el colós, que Miller descriu així: “Tenia la corpulència d’un toro, la tenacitat d’un voltor, l’agilitat d’un guepard, la tendresa d’un xai, i la timidesa d’un colom.”

El viatge a Grècia li va deixar una empremta forta. Fa la sensació que l’objecte de l’erotisme de Miller deixa de ser la dona i passa a ser la terra grega. Tan intensa és la comunió de Miller amb el paisatge, la gent, la història, la mitologia, l’art, la llum: “Ha parat de ploure, s’han trencat els núvols; la volta celeste s’obre com un vano i el blau es descompon en aquesta darrera llum violeta que fa que tot allò grec sembli sagrat, natural i familiar. A Grècia es té el desig de banyar-se en el cel, de treure’s la roba, córrer i d’un salt llançar-se al blau. Es té el desig de flotar a l’aire com un àngel o d’estirar-se rígid a l’herba i gaudir d’un èxtasi catalèptic. Aquí, pedra i cel s’uneixen en matrimoni. Aquí, hi ha l’aurora eterna del despertar de l’ésser humà.”

Vam fotografiar aquestes lluminoses pedres de l’Erectèon, a l’Acròpolis d’Atenes, l’any 1975.

La cançó

Al facebook acabes tenint amics d’arreu. Un amic grec va penjar al seu mur un enllaç del youtube. Vaig seguir-lo. Oh, sorpresa! Era la cançó que em va captivar l’any 1975, en el meu primer viatge a Grècia, O kaimós. La vaig escoltar, en viu i en directe, un vespre de juny als jardins del Zappeion, a Atenes. I me’n vaig enamorar. L’endemà vam anar a una botiga de discs, perquè la volia tenir. El problema era que no sabia ni el títol, ni qui cantava aquella cançó. Però se m’havien fixat a la ment les notes de la peça i algunes paraules que anava repetint, to aima pio pikró... a manera de tornada. Així és que em vaig posar a cantar el poc que sabia d’aquella cançó que m’havia robat el cor. Vam tornar a casa amb el disc. El posava i ballava aquella melodia cada vegada que volia retornar a la Grècia idíl·lica del meu viatge de nuvis. O tempora, o mores!

Aquí us deixo “La tristesa” de Mikis Theodorakis.

Aquests propileus coronats de bastides els vaig fotografiar el mes de febrer de 2008.

Estampes romanes (IV)

Dues anònimes esteles, anònimes per a mi, és clar, turista d’esglésies romanes.

La de l’abat era al claustre de San Giovanni in Laterano, l’altra era a la preciosa església de Sant’Antonio in Campo Marzio. L’abat amoïnat, la dama plorosa. Cap estela no supera l’enyorada Atenea pensarosa del Museu de l’Acròpolis d’Atenes.

Estampes romanes (III)

El britànic lord Elgin, ambaixador davant l’imperi otomà, va comprar els marbres del fris del Partenó de l’Acròpolis d’Atenes a les autoritats turques entre 1801 i 1803, i al cap de pocs anys els va vendre al British Museum, on encara es poden contemplar. L’escultor nordamericà George Gray Bernard, dels seus viatges per Europa després de la Primera Gran Guerra, es va emportar (comprant-los també) diversos claustres romànics, entre ells el de Sant Miquel de Cuixà que s’exhibeix a The Cloisters, al nord de Manhattan, gràcies al mecenatge de John D. Rockefeller. Col·leccionistes àvids.

Res a envejar als emperadors romans que dels seus viatges de conquesta, per Egipte per exemple, s’emportaren els obeliscs que ornen la ciutat de Roma, a tantes places i placetes. Com l’altíssim de San Giovanni in Laterano o el que reposa sobre l’elefantet de Bernini a la piazza de Santa Maria sopra Minerva. Als emperadors no els calia comprar-los els “souvenirs” de viatge.