Altres han lloat les postes de sol des de Súnion o des de Papeete, Mercè Rodoreda, fascinada per les postes de sol i els naixements de lluna que veia des de Romanyà de la Selva, els va immortalitzar en les seves obres, més d’una vegada. Vet aquí uns exemples.
Al pròleg de Mirall trencat: “Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat ‘Mirall trencat’. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats.”
Una variació del text anterior en una entrevista: “Al notari Riera, que a la novel·la té una rosa sobre la seva taula de despatx, el veig amb molta freqüència. Passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines. Sabeu que hi he acabat la novel·la? Sortim els dos junts, contemplem les postes de sol més rogenques del món i els naixements de lluna més opalins, com perles.”
A Mirall trencat: “El sol es ponia quiet, com si la vida fos la vida de sempre. Els arbres brillaven com si no hagués passat res.”
Al text “Romanyà”: “Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut.”
I a les darreres pàgines de Quanta, quanta guerra: “Darrera meu el capvespre fabricava els seus castells vermells i grisos sota d’un núvol rodó com una medalla d’or. Entre aquell sol i jo, una muntanya de feresa.”
La posta de la fotografia és de l’any 2003, a Romanyà.