Eurídice

Eurídice feia nosa a Orfeu, a l’art total del primer poeta del món antic, segons la lectura que en fa Salvador Espriu: “No dubtem pas que estimaves la teva dona, però estem segurs que preferies el teu art”, diu a l’inici de la prosa que va dedicar a Orfeu en el seu Les roques i el mar, el blau. El mateix dia de les seves noces, els fats van voler que Eurídice morís. Amb el seu cant, Orfeu va aconseguir d’emportar-se Eurídice dels Inferns. Una sola condició li havien posat a Orfeu: que no girés el cap per mirar si el seguia. Espriu posa aquests pensaments en la ment d’Orfeu, mentre fan el camí cap a la claror: “Quin aspecte tindrà? La seva bellesa em complaurà com abans? Una dona que ha passat per la lliçó subtilitzadora de la mort no agostarà o malmetrà l’extrema perfecció del meu art?” Orfeu es va girar i Eurídice va desaparèixer per sempre. 

Vaig fotografiar aquesta peça de marbre al Museu Nacional de Beirut, el mes d’agost passat.

Creüsa

Creüsa feia nosa al destí d’un home, d’Eneas, el seu espòs. En sortir de Troia, Eneas portava el pare a coll, el fill de la mà i les imatges dels déus i confiava que Creüsa el seguia. Però no era així. Eneas va tornar enrere per cercar Creüsa i ella se li va aparèixer, ja morta, i li va anunciar, segons escriu Virgili al llibre II de l’Eneida, en traducció de Miquel Dolç: “Això que veus no arriba sense la voluntat dels déus; d’emportar-te’n Creüsa amb tu, no t’ho permet ni el destí ni aquell que regna damunt l’Olimp celeste. Un llarg exili t’espera i has de llaurar la vasta planúria del mar; i abordaràs a la terra d’Hespèria, on el Tíber lidi corre amb aigües lentes a través de les riques conreres dels homes: hom t’hi reserva una fortuna, un reialme i una muller de sang reial; deixa de plorar per la teva estimada Creüsa.” Eneas estava destinat pels déus a fundar una nova Troia: Roma. I havia d’emparentar amb sang llatina. 

Vaig fer la fotografia dels cimals romans el mes de juny passat.