I Sitges era allà, com sempre, esperant-nos. Eclèctica, marinera. Amb tots els records, damunt de tots els blaus. Amb la seva hospitalitat. Les paraules sàvies. I les poetes amigues.
La fotografia fixa el capvespre del dijous 13 de maig de 2010, quan el darrer sol va sortir just per il·luminar-me la façana de l’església, sota l’escenografia d’un cel dramàtic.
Veure els camins solcats a la terra no es fa difícil, distingir els camins del mar i els camins de l’aire, només ho saben fer els poetes. Si els voleu conèixer, llegiu “Els camins del mar” i altres estudis de llengua i literatura catalanes, del professor Joan Bastardas.
Navegareu pels “líquids camins” de Joan Maragall, pels “llisos i sense cruïlles” de Tomàs Garcés, pels “de la mar dels somnis” de Salvador Espriu, pels “secrets” de Maria Antònia Oliver, pels “remorosos” de Quima Jaume, pels “que dansen” de Josep Carner, per “l’onejant” de Carles Riba, o pels “camins sense deixant” de Maria Àngels Anglada. En la barca de la poesia és més fàcil navegar pel “pont de la mar blava”.
La gavina que il·lustra aquests camins, ja utilitzada en aquest bloc, la va fotografiar en Borja el mes d’abril de 2007, camí de Moorea.