Diari del Líban (II)

Comencem a prendre consciència de l’orografia del país. Agafem l’autovia que travessa el país longilini, direcció nord. La deixem ben aviat per enfilar revolts, gorgues, boscos, cims, precipicis, calor, fins que arribem a les grutes de Jeita. A la primera gruta, estalactites i estalagmites de capricioses formes i colors fan les delícies no només de nosaltres, sinó també de grans grups de mainades, alguns han vingut de Síria, altres de col·legis del país. Penso en les coves de Mallorca. A l’altra gruta tenim sort i naveguem sols pel riu subterrani. Em ve a la memòria Ludwig, el film de Visconti. Ens fan deixar les càmeres i els mòbils a l’entrada. Som a la vall de Nahr el-Kelb, “el riu del gos”, o “del llop”, segons els grecs. Una companyia alemanya es va ocupar d’arreglar l’indret, de posar un telefèric amb cabines, després de la darrera guerra, fa uns quinze anys.

Big Sur

He llegit al diari que un dels fills d’en Clint Eastwood ha estat a Mallorca aquest dies d’agost. Sembla que viu a Carmel, a Califòrnia. El periodista explicava que l’home ha volgut conèixer el poble del frare franciscà Juníper Serra, el fundador de tantes missions californianes, una justament a Carmel.

Les vaig visitar, l’agost de 1979, la missió i la casa de Serra, una masia catalana a l’americana, i la ciutat de Carmel. Per ser més exactes, ens vam trobar a Carmel, perquè volíem arribar a Big Sur, tot cercant una altra casa d’Henry Miller.

Henry Miller havia nascut a New York i va viure a París durant la dècada dels anys trenta del segle XX. Quan va tornar als Estats Units, es va instal·lar a Big Sur, durant molts anys. Miller va escriure a Big Sur, sol amb el mar i el cel i els arbres.

El paisatge és extraordinari. L’oceà, els amples xiprers del Pacífic, les platges inacabables, i desertes, els penya-segats de roques foscants. La reserva natural de Point Lobos és espectacularment salvatge.

Si vull recordar, revisito The Sandpiper, aquella història d’amor turmentosa entre Richard Burton i Elizabeth Taylor, una altra vegada. I és que també m’agrada molt The Shadow of Your Smile, la música del film enregistrat a Big Sur. O miro les diapositives, com la que he fotografiat per il·lustrar el text d’avui.

Avelino

Del tresor dels papers retrobats: cartes d’Avelino Hernández. El mes de novembre de l’any 2000, em va enviar un relat, Para dejar memoria de Andreu Sabater. En la carta que l’acompanyava em deia: “Trabajaba en él [relato] el día que me llamó Imma Benet, la agente de Mª Àngels, para decirme que acababa de morir. Immediatamente replanteé la estructura para dar cabida a un narrador y hacer que fuera Mª Àngels; en homenaje. Ese es el resultado.”

L’inici del capítol 5 del relat comença així: “El hombre que llamó a la puerta de Maria Àngels Anglada cuando publicó El violí d’Auschwitz se presentó como el antiguo santero de un viejo santuario perdido en la angostura de un valle en la cabecera del Segre. Había leído su novela y venía a mostrarle su agradecimiento, pues le afectaba.”

Avelino era nascut a Valdegeña, un petit poble de Sòria, però va triar Selva, a Mallorca, per viure i per morir. El vaig conèixer, quan el vaig convidar a participar en el curs d’estiu “M. Àngels Anglada: entre els clàssics i ara, la vida”, que vam organitzar a la Universitat de Girona, el mes de juliol de l’any 2000. Avelino va titular la seva lliçó “Traducir una lengua, transmitir una sensibilidad”. Va ser esplèndida. Traspuava la seva enorme sensibilitat. Avelino havia traduït al castellà Artemísia (1995), El violí d’Auschwitz (1997) i Quadern d’Aram (2000).

La fotografia que acompanya aquests mots formava part de la targeta de visita d’Avelino, i tenia aquest peu: “Hélice del llaüt ‘Gloria’ (Puerto de Alcúdia). Foto: Teresa Ordinas. Es pot veure a la pàgina web sobre Avelino Hernández.

Baltasar Porcel

El vaig conèixer personalment l’any 1986, el dia que va presentar el meu llibre Els arbres, en versió Braille, al Palau de la Generalitat. Era el mes de juliol. D’això ja fa 23 anys. La seva prosa viva m’havia pres del tot quan vaig llegir Difunts sota els ametllers en flor, l’any 1970. Vaig mitificar el seu món mediterrani, de Sant Telm, d’Andratx. Admirava les seves descripcions de paisatges, les seves al·lusions a la mitologia grecollatina, les seves connexions amb totes les cultures que havia procurat viure en viu i en directe al llarg de la seva vida, amb l’etern retorn a la Mediterrània original i estimada, la vida viscuda a fons i escrita amb vehemència. L’estiu de l’any 1989 em va mostrar el mico de Pula i l’illot de Molta Murtra, els de debò. Sempre he pensat que la imatge d’Eneas en fugir de Troia, amb el seu pare Anquises a coll, el seu fill Ascani de la mà, els déus de la llar arrapats al pit i l’esposa Creüsa tot darrera, esqueia molt a la natura de Baltasar Porcel, feta de responsabilitat envers els seus.