Annemarie Schwarzenbach

Remenava llibres al meu cau de Llagostera aquest cap de setmana. I vaig arribar a l’espai Schwarzenbach. En vaig treure el petit assaig Loin de New York. Al costat hi havia una publicació minúscula. La vaig estirar. I es va descabdellar el fil del record. La primera vegada que vaig conèixer l’existència d’Annemarie Schwarzenbach va ser el mes de juliol de l’any 2008. Com cada estiu, passàvem uns dies a Sils-Maria, a l’Engadina suïssa, i passejàvem per les ribes del llac de Sils, el llac que il·lumina i presideix aquest bloc/g des dels seus inicis. Vam arribar-nos fins a la Biblioteca Engiadinaisa. Com tots els edificis de la zona, la Biblioteca és un xalet, amb grans finestrals que miren el llac. Hi havia una petita exposició titulada “Annemarie Schwarzenbach und Anita Forrer”. Allà vaig conèixer la vida d’aquella dona, morta amb només 34 anys, que Thomas Mann anomenava “l’àngel devastat”. La minúscula publicació que vaig estirar de la lleixa Schwarzenbach és un díptic que explica l’exposició. A la portada, es poden veure les fotografies de l’Annemarie i de l’Anita, hereva dels seus papers i dels seus llibres. I l’ex-libris de l’Annemarie que reprodueix a la tinta la meva fotografia del llac de Sils. Anita Forrer va donar els llibres que l’Annemarie li va deixar, per testament, a la Biblioteca Engiadinaisa. Aquesta era la raó de ser de l’exposició que commemorava el centenari del naixement de l’escriptora.

A la fotografia que il·lustra el post d’aquest pont de desembre s’hi poden veure els materials que hi menciono, posats sobre el volum que conté una biografia de l’escriptora, amb el rostre de l’Annemarie a dalt i la seva mà a baix.

Dolguts amb Thomas Mann

Devia ser a finals dels anys quaranta del segle XX. Va tenir lloc en un auditori de la ciutat de Zuric. Un grup d’estudiants de l’ETH (Escola Politècnica Federal de Zuric) va decidir d’anar a escoltar Thomas Mann, que hi donava una conferència. Arriben a la sala i els diuen que, si volen entrar, han de pagar entrada. No tenen gaire diners, són temps difícils. Tanmateix paguen dos francs, l’equivalent del preu de dos dinars, i entren.

Apareix Mann i s’asseu a l’escenari. Sense cap explicació, es posa a llegir un capítol de la seva darrera obra Doctor Faust, el va llegir sencer, sense aixecar la vista del paper ni una sola vegada. En acabant es va aixecar i se’n va anar.

M’ho va explicar fa pocs anys, dolgut encara, un dels estudiants que hi era. Hi vaig pensar l’altre dia a Camprodon, quan la tarda acabava i llegia La muntanya màgica. I vaig fer la fotografia.

Bertrana, Suñol i Rodoreda

A Aurora Bertrana, Cèlia Suñol i Mercè Rodoreda, Suïssa els va servir de font d’inspiració literària. Cèlia Suñol va passar una temporada llarga a Davos. Aurora Bertrana va treballar a Mürren, a més d’estudiar i viure a Ginebra. També visqué llarg temps a Ginebra Mercè Rodoreda.

Les tres escriptores representen tres cares de Suïssa: la dels sanatoris de malalties respiratòries, la musical i pionera en ensenyament, la dels exiliats.

A la novel·la autobiogràfica Primera part, guanyadora del premi Joanot Martorell, l’any 1947, Suñol escriu: “Un dia, Thomas Mann us contarà la història d’uns quants que s’aturaren a la Muntanya Màgica. I Beatriu Harraden us parlarà d’aquell profund i noble Home Desagradable. D’altres encara, que jo no sé, hauran intentat donar-vos un reflex, encertat o disgraciós, d’uns quants d’aquells que s’ajagueren hores i més hores damunt les cadires llargues, de cara a les muntanyes... Com jo avui intento relatar-vos la història senzilla d’Ole Jensen, fill d’una planxadora de Copenhaguen...”

A les Memòries fins el 1935, Bertrana escriu: “De la mateixa manera que ell no va saber mai quines eren les meves reaccions internes en aquella sensacional descoberta dels Alps centrals. El seu silenci constituïa un element favorable a la plenitud de la meva comunió amb la muntanya. I d’aquesta comunió va néixer la ja irrevocable decisió d’esdevenir escriptora.”

Al pròleg de la 26ª edició de La plaça del Diamant, Rodoreda escriu: “Explicar la gènesi de La plaça del Diamant potser seria interessant, però ¿és que es pot explicar com es forma una novel·la, quins impulsos la provoquen, quina voluntat tan forta aconsegueix que es continuï, que s’hagi d’acabar amb lluita el que s’ha començat fàcilment? ¿Dir que la vaig anar rumiant a Ginebra tot mirant la muntanya del Salève o tot passejant per La Perla del Llac, bastaria?”

Vaig fotografiar La Perle du Lac, l’agost de l’any 2007.