Enfilem cap el nord. Fins ara m’havia semblat que havia pujat muntanyes libaneses a dojo. No era res davant del que ens esperava aquell dia. Perquè, per arribar on ens havíem proposat d’anar aquell dilluns, calia fer com les cabres, pujar i baixar pendissos per carreteres estretes, en grans quantitats. Uf! Primer ens aturem a les coves excavades a la paret rocosa que es veuen en la primera de les fotografies, poc després ens passegem pels voltants d’una església dedicada a Sant Daniel, del segle XII. I és que anem a la cerca de la Vall de la Qadisha, la vall dels sants. Els cristians maronites s’hi van instal·lar al segle VII i la van omplir de convents i d’esglésies, excavats a les roques, i van habitar coves, d’accés quasi impossible. Pel camí hi ha moltes coses per veure. El paisatge és magestuós, a més de tortuós. Som a les muntanyes del Líban, les que van donar nom al país, pels seus cims nevats, blancs, que es veuen des del mar, quan s’hi arriba, a l’hivern. El nom del Líban vol dir blanc.
Si hi ha muntanyes, hi ha valls. Baixem fins a la residència d’estiu del Patriarca maronita, a Dimana. És vigilada per l’exèrcit. Passem sense dificultat. Ens permeten de passejar per la planta baixa del palau i entrem a l’església. Hi vaig fotografiar l’escut del Patriarca, perquè em va agradar la inscripció llatina, també en àrab. A l’altra fotografia, una vista des d’un dels balcons del Patriarcat.