Sobre Mercè Rodoreda

L’escriptor que apareix amb més freqüència en aquest meu bloc de notes digital és Mercè Rodoreda. Més vegades que Horaci o Virgili, que ja és dir, venint de mi. La meva admiració per Rodoreda ve de lluny. La primera vegada que vaig escriure en un diari va ser sobre Virgili, la segona va ser sobre Rodoreda. Tot plegat aquí teniu el llistat de textos que he publicat sobre Rodoreda, uns quants, però breus. I és que Mercè Rodoreda, a més d’admirar-la i estudiar-la, l’he viscuda. Per la casa, és clar. 

“Mercè Rodoreda à Genève”, Le Globe. Revue genevoise de géographie, 156 (2016), pp. 157-170.

“Asteroide Rodoreda”, Ara, 29 de juliol 2015, p. 20. 

“Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda”, Som per mirar (II) Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, Barcelona 2014, pp. 243-250. 

“Rodoreda i Romanyà en la memòria”, D'Estil, núm. 15, pp. 6-7. 

“Simbologia literària del territori”, Literatura, territori i identitat. La gestió del patrimoni a debat, Curbet edicions, Girona 2011, pp. 61-74. 

“Mercè Rodoreda, Carme Manrubia i Demian a Romanyà de la Selva”, Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008  a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti ; presentazione Giuseppe Grilli, Edició digital, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant 2010, pp. 47-57.

“Geografia literària de Mercè Rodoreda. Presentació”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 57. 

“Mercè Rodoreda. Ginebra: l’eclosió literària”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 71-77. 

“Mercè Rodoreda, Ginebra, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 108-109. 

Mercè Rodoreda, “Per ganes de joc”, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 109-110. 

“Romanyà, el final del viatge de Mercè Rodoreda”, Ridaura, 01 (2008), pp. 4-9. 

Recrear Rodoreda-Romanyà, (ed.), Universitat de Girona, Girona 2008, 109 pp.  

Rodoreda Romanyà. Itinerari literari autoguiat, Universitat de Girona, Girona 2008, 48 pp.  

“Romanyà de la Selva, lloc rodoredià”, Revista del Baix Empordà, 20 (2008), pp. 14-17. 

“Mercè Rodoreda: de Plutarc a Francis Bacon”, Diàleg 2 terricabras-filosofia.cat 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLVIII Primavera 2008, p. 3.

“Mercè Rodoreda: cent anys”, Quadern de Sils, Any XX, juny 2008, pp. 3-4. 

“Els llocs rodoredians de Romanyà de la Selva, Pen català. 

“Suïssa: el llac i els dies”, Revista de Girona, 233 (2005), pp. 96-106. 

“Indret. Romanyà de la Selva”, Gavarres, 5 (2004), pp. 106-110.  

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, Revista de Girona, 217 (2003), pp. 107. 

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, La Vanguardia (Suplement “Vivir en Girona”), 31 de març de 2003, p. 2. 

“Quanta, quanta guerra...”, Àncora, 2804 (2003), p. 9. 

“Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”, Serra d’Or, 503 (2001), pp. 42-46. 

“Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda”, Revista de Girona, 157 (1993), pp. 86-91. 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, El Carrilet, Febrer 1993, pp. 4-6. 

“Des de Romanyà”, Punt Diari, 8 d’agost de 1984, p. 7. 

“El meu record de Mercè Rodoreda”, Punt Diari, 14 d’abril de 1983, p. 3. 

Inventari bucòlic

No és exhaustiva, però quasi, aquesta llista d’arbres i plantes que ve a continuació i que prové de les Bucòliques de Virgili. Natura en estat pur. I llatina, mediterrània, vaja, la nostra. Una meravella. Trobava a faltar les llistes!

Faig, pi, avena, avellaner, canya, roure, jonc, xiprer, fruiter, salze, om, espiga, perera, vinya, ginesta, bardissa, all, serpoll, olivella, jacint, malví, lliri, rosella, pensament, narcís, fonoll, cinamom, mirtil, calèndula, prunera, morera, llorer, murtra, vímet, palla, heura, raïm, acant, arboç, gingebre, esbarzer, tamariu, sàlvia, lotus, herba luteïna, llambrusca, espígol, roserar, farigola, molsa, àlber, valeriana, ranuncle sard, boix marí, alga, freixe, avet, pollancre, berbena, teix, ginestell, cànem bord.

Rates de biblioteca

Llegeixo un article en una revista d’estudis clàssics sobre el color dels lliris que Anquises, el pare d’Eneas, demana per honorar el malaurat Marcel, fill de la germana d’August mort als 19 anys, quasi al final del llibre sisè de l’Eneida de Virgili. Hi ha qui defensa la vermellor dels aitals lliris, hi ha qui es decanta per la blancor. Sigui com sigui, el passatge ha generat molta literatura filològica, al llarg dels segles. I encara el plet no s’ha resolt, és clar.

Llegeixo el poema que, cada dijous, m’envia per correu electrònic una llibreria antiquària. Aquesta setmana el poema era de Denise Levertov, “Amenaça”. Em fa pensar en una oda d’Horaci, pel pi alt protagonista del poema. El pi de Levertov, venerable i bell, amic, pot esdevenir un perill si el vent fort el sacseja. Així en la mateixa bellesa hi nia la por que caigui el pi alt damunt de la teva casa, damunt teu, damunt de la fragilitat de la rutina de tenir de veí un alt pi.

Aturo els meus ulls al jardí dels cinc arbres de Salvador Espriu descrit a Primera història d'Esther, “el roser de la pell leprosa, la troana, la camèlia, el libanenc i la palmera gànguil”. Es veu que la palmera gànguil va ser malmesa per una ventada molt forta. Devia ser massa alta, com el pi de Levertov i el d’Horaci. I és que més amunt pujaràs, més dura serà la caiguda.

El quadre que il·lustra el post d’avui el vaig veure, també aquesta setmana, a la portada d’una revista nord-americana d’història. El va pintar entorn de 1850 Carl Spitzweg (1808-1885) i el va titular The Bookworm. Walter Benjamin el va mencionar en el seu assaig “Unpacking my Library: A Talk about Book Collecting”. Ara, el quadre i el text de Benjamin són utilitzats també per William Cronon en el seu article “Recollecting My Library... and My Self”. Vet aquí.

Temps de mimoses

Sobretot avui, 4 de febrer, és temps de mimoses en aquest bloc. La del ram de la fotografia floreix barcelonina i s’hostatja al meu despatx de l’Institut d’Estudis Catalans, on la vaig fotografiar el primer dia d’aquest mes de febrer, el mes de les mimoses. I, com que diu que Chopin era sensitiu com una mimosa sensilis i per això necessitava atmosferes tèbies com la de Valldemossa, barrejarem els records i escoltarem aquest preludi de Chopin.

Bosc cèlebre, bosc sonor

Hi ha boscos cèlebres i boscos sonors a la literatura llatina antiga. Són cèlebres, per exemple, els boscos del Pontos, esmentats per Horaci, perquè els pins que hi creixien proveïen bona fusta per construir naus, o els boscos del Pèlion que menciona Catul, per la mateixa raó. Són sonors, d’altra banda, els boscos d’alzines de Dodona, o els boscos de les Bucòliques de Virgili. Els primers perquè els sacerdots de Júpiter penjaven a les branques de les alzines unes cadenes que, amb el vent, produïen sons que donaven respostes oraculars. Els de les Bucòliques virgilianes eren sonors per l’alta ocelleria que s’hi arrecerava a les branques dels arbres -si fa no fa com en el poema de Carner-, i també perquè els pastors enamorats ensenyaven als boscos a repetir el nom de l’estimada, com Títir i la seva bella Amaril·lis. 

El post d’avui ha nascut d’una lectura ferroviària: el treball de Joan Bastardas “Nota sobre la recòndita presència de la poesia clàssica en la lírica llatina del segle XII”, inclòs al volum Llegir i entendre. Estudis dispersos, compilat pòstumament i accessible a la xarxa. La “silua nobilis” d’Horaci, esmentada al treball, m’ha portat a Catul i al “nemus argutum” de Virgili. Un altre dia parlaré dels noms del bosc en llatí. 

El bosc que il·lustra el post d’avui és de faigs i el va pintar Gustave Doré l’any 1879.

D’arbres i tresors

Canviar de casa també vol dir redescobrir tresors ocults que un temps havien estat ben presents. Em refereixo a llibres, és clar, no en tinc de cap altra mena de tresors materials. Avui he trobat un llibre sobre arbres, publicat l’any 2002, que devia comprar a París en un d’aquells passatges del Boulevard Haussmann, em sembla.

El llibre presenta un recull d’imatges de quadres i dibuixos d’arbres, amb una breu introducció d’un professor de l’École nationale supérieure du paysage de Versailles, que es diu Michel Racine i que degué néixer predestinat a bregar amb arbres i plantes, si fem cas del seu cognom.

Dins del llibre m’hi he trobat un llistat bibliogràfic amb notes escrit a mà per mi mateixa en el revers d’una còpia impresa d’una carta electrònica del 29 de desembre de l’any 2003. M’he entretingut en la lectura i la contemplació de tots aquests tresors que han fet fondes arrels en el meu cor: cartes, arbres, llibres... I he triat aquesta imatge de dos troncs d’arbre, que es reprodueix en el volum, perquè he quedat ullpresa davant d’aquests troncs com columnes amb capitell, on endevino incises inicials de noms d’enamorats que s’han jurat amor etern. L’autor d’aquesta meravella és Paulus Potter. Va viure només 28 anys, perquè una tuberculosi el va matar, durant la primera meitat del segle XVII. A partir d’ara, dins del llibre hi haurà un altre paper: la versió a mà d’aquesta nota d’avui.

L’om d’Eneas i de Stoner

Enmig del vestíbul del món dels morts, segons que ens explica Virgili al llibre VIè de la seva Eneida, “un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. 

Probablement John Williams pensava en aquest om que rep els mortals que ja han traspassat el llindar, quan situà un om a casa de Stoner, que només és descrit quasi al final de la novel·la amb aquests mots: “Hi havia exuberància i lluentor en les fulles del gran om del pati del darrere, i l’ombra que projectava posseïa una frescor intensa que li resultava familiar.”

El gravat de Wenceslaus Hollar (Prague, 1607- Londres, 1677), conservat a la Biblioteca de la Universitat de Toronto, que acompanya el post d’avui, il·lustra l’arribada d’Eneas i la Sibil·la als Inferns, amb un únic arbre, l’om, al fons.

Arbres generacionals

En el “Fitxer musical de Carles Riba” que Jaume Medina publica al segon volum del seu treball Carles Riba (1893-1959), de 1989, em va cridar l’atenció, l’altre dia que el repassava, la peça Trees interpretada per Paul Robeson (1898-1976) i la seva orquestra. Es tracta d’un poema de Joyce Kilmer (1886-1918), escriptor nord-americà que va morir durant la Segona Gran Guerra, inclòs al recull publicat a New York l’any 1914 Trees and Other Poems. L’any 1922 el va musicar Oscar Rasbach (1888-1975). Vet aquí el poema i la versió musical de Rasbach que Riba degué escoltar en més d’una ocasió.

I think that I shall never see

a poem lovely as a tree.

A tree whose hungry mouth is prest

against the earth’s sweet flowing breast;

a tree that looks at God all day,

and lifts her leafy arms to pray;

a tree that may in Summer wear

a nest of robins in her hair;

upon whose bosom snow has lain;

who intimately lives with rain.

Poems are made by fools like me,

but only God make a tree. 

Vaig fer la fotografia al jardí de Llagostera a finals d'abril.

La glicina que volia ser arbre

Vull ser arbre! cridava aquesta glicina del barri vell de Girona. I la vaig fotografiar.

La mimosa de Rodoreda

Vaig veure d’esquitllentes una mimosa florida a Bellaterra, dijous passat. Així és que diumenge vam anar a veure les mimoses del camí entre Sant Feliu de Guíxols i S’Agaró; són les primeres que floreixen, vora mar. Però no, aquest any s’han endarrerit i ni tan sols apuntaven les poncelles, encara. Però, ah! dilluns, quan vaig entrar a l’IEC, ja em va arribar una tímida i enyorada flaire dolça: la mimosa més alta del Jardí Mercè Rodoreda ja ha desplegat molts petits sols d’or enmig de l’hivern. Vaig fer la fotografia justament per donar-ne fe. 

Quin encert va tenir Mercè Rodoreda quan va fer hereu de la seva obra literària l’Institut d’Estudis Catalans! El preciós jardí de la Casa de Convalescència porta ara el seu nom i els seus papers no poden ser més ben guardats, ni més ben difosa la seva obra. La perennitat de l’escriptora és ben assegurada, essent com és a l’Institut.

Per escampar la boira

Rodoreda ve, Rodoreda va,

mimosa de Barcelona,

mimosa de Romanyà.

La fotografia de la mimosa del jardí Mercè Rodoreda de l’IEC és del dia 25 de gener, la de la mimosa d’El Senyal Vell és del dia 6 de febrer.

Ara, els xiprers

Fa quasi un any, una intensa nevada va fer caure els tres esvelts i estimats xiprers del claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. En la primera fotografia, que vaig fer el dia 11 de març de 2010, es pot veure un dels xiprers recalcat damunt els arcs del segon pis. Durant aquest any hem viscut les obres de restauració just d’aquesta part del claustre. Ara ja no hi ha obrers, ni bastides, i el claustre presenta l’esplèndid i renovat aspecte de la segona fotografia, que vaig fixar el 4 de febrer passat. Els tres clots a l’herba del claustre esperen encara els xiprers enyorats que han d’acompanyar el ginkgo biloba i el llorer. Necessitem els tres xiprers “signe de bon acolliment”, que senyoregin al claustre! Com a la tercera fotografia, que vaig fer el 24 de novembre de 2009.

Les mimoses de Rodoreda

Quan vam comprar El Senyal Vell, Carme Manrubia ens explicava el perquè de cadascuna de les plantes i dels arbres del jardí. Mentre rellegia les obres de Rodoreda, aquell estiu de 1984, em vaig adonar que, en un dels contes de Viatges i flors, l’escriptora havia reproduït casa i jardí: “Hi ha mimoses d’aquelles que els jardiners en diuen “sempre-en-flor”, d’aquelles altres que al temps de la florida, que sempre s’escau pel mes de febrer, semblen un pom de boles d’or, i d’aquelles que tenen poca capacitat de florida però que creixen de pressa fins a alçades vertiginoses, dretes cap al cel.” 

De fet, van plantar les dues classes de mimosa al jardí d’El Senyal Vell, perquè Rodoreda ja n’havia parlat en un altre conte, anys abans, Aquella paret, aquella mimosa : “Començava a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha les que tenen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va semblar que sortissin d’un cel...”

La mimosa “sempre-en-flor” era delicada i massa inclinada pels vents. Se’ns va morir aviat.  Però la que els va sortir borda es va multiplicar tant que vam fer una tanca de mimoses. La de fulla dura va continuar pujant cel amunt.

Vaig fotografiar les mimoses que il·lustren aquest post, dimarts passat al jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. Com a casa, també hi van plantar només arbres, plantes i flors de les obres de Mercè Rodoreda. 

Pius Aeneas

Del llibre II, 707-720 de l’Eneida de Virgili, en la traducció de Miquel Dolç: “Doncs apa, pare estimat, aferra’t al meu coll; jo mateix et portaré damunt les espatlles i aquesta càrrega no em serà feixuga. Passi el que passi, a l’un i a l’altre ens seran comuns els perills, ens serà comuna la salvació. El petit Iulus em vingui al costat i ens segueixi de més lluny, sense perdre’ns de vista, la meva dona. Vosaltres, servents, poseu bé esment en allò que us vaig a dir. Hi ha, en sortir de la ciutat, un turó i un temple vetust de Ceres, isolat, i, a la vora, un antic xiprer protegit de molts anys pel culte dels nostres pares. En aquest indret per camins diversos ens aplegarem tots. Tu, genitor, pren amb les mans els objectes del culte i els Penats de la pàtria; jo, que acabo de sortir d’aquestes terribles batalles i d’aquest carnatge, fóra sacríleg que els toqués abans d’haver-me purificat amb una aigua viva.”

Xiprers aeris del jardí de la casa de Romanyà, que vaig fotografiar el mes de maig de l’any 2007.

L’om dels Somnis

Sempre m’ha fascinat la presència d’un om just a l’entrada de l’Avern, el món dels morts de la mitologia grecollatina. Virgili ens ho explica a la seva Eneida, VI, 282-284, amb aquestes paraules: “Enmig del vestíbul un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. M’agrada aquesta imatge de l’om carregat de Somnis, que imagino mig amagats sota de cadascuna de les seves fulles. 

Hi ha un altre om que se’m fa present, que he vist amb els meus propis ulls, però ja desaparegut, així és que ara també pertany al terreny dels Somnis. Era un om frondós, enorme, que desplegava les seves branques per damunt de tots els altres arbres de Riverside Park, a Manhattan. L’om de sota la finestra cantonera, cara al riu, era un senyor om. La capçada més ampla de totes les capçades de Riverside Park. I s’il·luminava amb el primer raig de sol matiner. Ell, tot sol, només ell, perquè el raig venia del carrer perpendicular, un carrer d’aquells de número, amb el qual l’om estava alineat, un dels carrers travessers, dels que donen al riu, al parc, a Riverside Drive, l’ondulada. A la tardor tornava a tots els colors, del groc al vermell de foc. 

A la fotografia, del mes de maig de l’any 2007, un dels oms esponerosos que encara romanen dempeus a Riverside Park.

La feminitat dels arbres

Fa anys que repeteixo a les meves classes de llatí a la Universitat de Girona que els noms dels arbres en llatí són de gènere femení, fins i tot aquells (molts) que es declinen segons el paradigma de la segona declinació, de noms masculins, com a norma general. La regla general dels gèneres en llatí diu que: “Són femenins els noms de dona, d’arbres, de ciutats, de països i d’illes”. El mateix nom comú arbor arboris també és femení. Hi ha unes excepcions que són mostrades en aquestes regles:

Arboris est nomen muliebre, sed excipiantur

mas Oleaster, Acer neutrum, cum Subere Robur.

Així és que les excepcions de feminitat arbòria en llatí corresponien a l’olivera borda o ullastre que resultava ser masculí, i l’erable, el suro (o alzina surera) i el roure que eren neutres, i alguns altres. També en llatí els noms d’arbres eren femenins, perquè l’arbre és considerat un ésser que té i dóna vida i s’oposa al nom del fruit generalment neutre, perquè és considerat un producte inert, com deia el professor Joan Bastardas. 

Complaguda per aquesta feminitat arbòria llatina, vaig anar donant voltes a la pèrdua d’aquesta feminitat al seu pas a les llengües romàniques. I vaig fer aquest treball. “Què se n’ha fet de la feminitat dels arbres”, Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Girona (25 i 26 de maig 2001), Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2002, pp. 77-88. 

A la fotografia, suros del jardí de la casa de Romanyà, el mes de març passat.

El joc de les diferències

Tinc el privilegi de gaudir d’aquesta vista des del meu despatx de la Facultat de Lletres de la UdG. El dia 11 de març, com que havia nevat, em vaig emportar la càmera per fer unes quantes fotografies sobretot dels tres esvelts xiprers, vençuts pel pes de la neu. Avui he tornat a fer fotografies, volia començar a fixar l’esgrogueïment de les fulles del ginkgo. Si l’objectiu de la fotografia del dia de la neu era atrapar el gavià a la seva talaia, l’objectiu de la d’avui era fotografiar el nou frontó de l’església de Sant Domènec, la nostra aula magna ara en restauració, per ensenyar-lo al meu fill. Vet aquí que, quan he arxivat les fotografies, he pensat que podíem jugar al joc de les diferències. Fet i fet, la fotografia del dia de la neu ja és història.

Raïm i figues

Al llibre VII de l’Odissea, quan Ulisses arriba al palau del magnànim Alcínous, rei dels feacis, Homer en descriu l’hort amb aquestes paraules, que Carles Riba va traslladar a hexàmetres catalans l’any 1953:

Creixen allí, de primer, tot d’arbres alts i ufanosos,

pereres i magraners i pomeres d’uns fruits que relluen,

figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana.

Mai d’aquests arbres no es veu que el fruit s’afolli ni manqui,

ni d’hivern ni d’estiu, en tot l’any; ans el zèfir, que hi bufa

sempre, quan l’un apunta, en madura ja un altre, i la pera

sobre la pera envelleix, i la poma sobre la poma,

sobre el raïm el raïm i la figa sobre la figa.

Ahir vespre, per sopar, em vaig menjar les figues i el raïm, homèrics, de la fotografia, dolços com la mel de l’Hibla!

Els verds camins de Camprodon

Un camí arbrat que faci bona ombra al caminant; un banc per seure que ofereixi bon repós al caminant; la promesa de l’aigua, ja sigui de la font, ja sigui del riu, que faci sonora cantarella al caminant, i companyia.

A les fotografies es poden veure, de dalt a baix, el verd camí del passeig de la Font Nova, el verd camí del passeig Maristany i el verd camí de la Font del Ferro. Les vaig fer el 7 d’agost passat.

Joc de dobles

Dimarts passat vaig veure una pel·lícula: Adaptation. El lladre d’orquídies, de l’any 2002, obra del jove director Spike Jonze. Em va interessar la variada reflexió sobre el doble: la doble vida de l’escriptora-periodista Susan Orlean, interpretada per Meryl Streep; el germà bessó del guionista Charlie Kaufman, interpretats per Nicolas Cage; realitat i ficció foses en el film; guió i novel·la; orquídia i insecte pol·linitzador. I el lladre John Laroche, al bell mig, amb la seva múltiple vida.

Ara, em miro diferentment les enigmàtiques orquídies que tinc a casa, a la sala. Penso en la fulla, alhora una i doble, del ginkgo biloba. Sembla que s’hi troben bé, a casa, les orquídies, perquè tornen des de fa anys, tot i que no hi trobin la seva meitat, l’insecte que les hauria de pol·linitzar. Les vaig fotografiar, inquietants i ufanoses, el darrer Divendres Sant. Silencioses.