Aniversari en confinament

Max Ernst va pintar aquests “Vasos comunicants” l’any 1923. Som com aquests vasos comunicants, aquests dies de confinament, ens comuniquem però no ens toquem. Les flors del quadre venen a ser les “flors de debò” de Mercè Rodoreda, és a dir inventades. El dau l’han tirat els déus al bell mig del sòl de ratlles negres. “Un coup de dés jamais n’abolira le hasard”, ja ens ho van explicar.

Avui, 3 d’abril, he fet un any més, enmig d’aquesta nova primavera que ha començat sense poder-la rebre. Tenim sort de tenir salut. Cuidem-nos molt, amics, que ens volem anar reveient durant uns quants anys més. Infinites gràcies a tantes persones que m’heu volgut desitjar per molts anys. Us envio un miler de petons i unes quantes abraçades virtuals.

Vostra.

Ruralia

Primerament, és vària la natura

i nodriment dels arbres; car uns vénen

volenterosament sens que els obligui

l’obra de cap mortal: pels camps s’ufanen

oberts o per les vores sinuoses

lentes dels rius, com ara el vímet dòcil,

i les grogues ginestes vincladisses,

les pollancredes i les salzeredes

d’un blau i blanc aletejar de fulla.

Els altres naixen de llavor sembrada,

com els alts castanyers i com l’alzina,

arbre màxim de copa qui verdeja

augustament en les forests de Júpiter,

o el roure, que els Grecs tenen per oracle.

Brosten uns altres en ravells molt densos

des de la rel: el cirerer salvatge

i l’om; sots la gran ombra de sa mare

el parnassi llorer menut s’abriga.

Fou la Natura qui primer donava

aquests camins: per ells és verda tota 

la raça vegetable i innumerable

de belles hortes i de belles selves

i de boscatges vells religiosos.

Aquests versos pertanyen a les Geòrgiques de Virgili, traduïdes en decasíl·labs l’any 1917 per Mn. Llorenç Riber i publicades per l’Institut d’Estudis Catalans. Il·lustren una fotografia que vaig fer el dia 11 de març a Cartellà. I em serveixen per afegir-me a la celebració del Dia mundial de la poesia.

Brotada

“M’exalta el nou i m’enamora el vell...” que digué J. V. Foix i recordava jo diumenge passat, mentre fotografiava aquesta soca vella d’hortènsia, carregada de brots nous, del jardí de la casa dels meus pares, a Llagostera, que ha servit de cau al cargol, durant aquesta hivernada vernal.

Doble començ de primavera

Quantes primaveres veurem començar al llarg de la nostra vida? Cinquanta-set? Setanta-vuit? Noranta? Una vegada cada any. M’agrada anar a New York el mes d’abril, per veure començar la primavera dues vegades. Quan a Girona els arbres ja són curulls de fulles, a New York tot just floreixen les magnòlies d’hivern i els narcisos, i alguns arbres comencen a tenir un borrissol verd tendre. Anar a l’abril a New York és retrocedir un mes en el temps i tornar a reviure l’inici de la primavera. Una meravella.

Vaig fer la fotografia, el Dijous Sant de 2011, a Central Park.

Agitació primaveral

És aquest no poder parar de la primavera que produeix agitació. Encara no has acabat de gaudir de la florida dels prunus, que ja comencen els arbres de Judea. I, mentre t’extasies davant l’atapeïment de floretes arrapades als troncs, ja arriben els lliris blaus i els groguets als camps. I els xàfecs que ho enllustren tot. Mitjans de març, abril i maig no tens prou ulls ni prou sentits per aprofitar l’esclat de la natura. I jo vaig néixer al bell mig de tanta naixó, que em deleixo cada any per viure.

La flor de marbre que vaig fotografiar el 19 de març és, però, immutable, ja sigui hivern o estiu, primavera o tardor.

La primavera segons Horaci

Horaci va dedicar dues odes a l’arribada de la primavera, la I, 4 i la IV, 7. Si l’una és bella, l’altra encara més. L’estructura és la mateixa per a totes dues. A la primera meitat el poeta descriu l’arribada de la nova estació i a la segona reflexiona sobre la mort. Tot just ara que comença la primavera, llegim els versos inicials de cadascuna. Sempre és temps d’omplir el pensament “amb l’hora que s’emporta el dia vivificador”.

“Es desfà el punyent hivern amb l’agradable retorn de la primavera i del ponentol, i llisquen damunt dels pals les quilles eixutes; ja no plau al bestiar de romandre dins les estables ni al llaurador d’estar-se vora del foc, i els prats ja no blanquegen d’albors de gebre.”

“Han desaparegut les neus, ja torna l’herbatge als prats i el fullam als arbres; la terra es renova i els rius, en llur minvada, corren dintre de llurs marges. Una de les Gràcies, amb les Nimfes i amb les seves germanes bessones, es posa a menar nua les danses.”

La traducció és de la Fundació Bernat Metge. La fotografia amb les floretes roses i el fullam tendre és d’ahir, al jardí de la infantesa, a Llagostera. Benvinguda primavera del 2011!

Glicina

... e intanto era aprile,

e il glicine era qui, a rifiorire.

Pier Paolo Passolini, “Il glicine”, dins “La religione del mio tempo”, 1961.

Li anava al darrere des de feia mesos, un any per ser més precisa. Aquí la teniu.

A Girona, hi ha un ascensor per pujar al barri vell. Es pren dalt de la pujada de Sant Martí i deixa a la plaça de Federico Fellini. Estalvia uns quants escalons, i és de bon aprofitar, per arribar a la Facultat de Lletres.

Només de sortir de l’ascensor et trobes amb un jardinet completament envoltat d’una glicina anyosa. Al llarg de l’any la glicina ofereix una metamorfosi admirable. De les branques nues de l’hivern passa a una gernació de fulles verdes durant l’estiu. Però a la primavera, ah, a la primavera, la glicina assoleix tota l’esplendor a mitjans d’abril, quan s’omple de desenes de ramells de flors de color violeta. És un esclat.

Llàstima que no puc afegir a aquest post una mica d’essència de glicina, per gaudir també del perfum de les flors, que ja flaires quan esperes l’ascensor, cinc pisos més avall del jardinet. Mereix una visita!

Vaig fer la fotografia de la glicina despullada, amb gat, el dissabte 20 de març i les de la glicina ben guarnida el dilluns 19 d’abril.

Puputs

Han tornat, ja són aquí. Ja he vist les primeres roselles, com papallones vermelles d’ales de seda, perdudes en uns marges. A casa sempre n’havíem dit puputs. També he vist els primers groguets, que sempre les acompanyen. Això vol dir que s’acosta el primer de maig. I que podem començar a jugar a endevinar gall, gallina, poll...

Connexions amb els puputs. El quadre de Monet. I l’escena de la pel·lícula de James Ivory “A Room with a View” amb Lucy i George i Charlotte. I Puccini.

Aprilis

És als Fasti del poeta llatí Ovidi on podem trobar la més llarga descripció del mes d’abril. Perquè l’obra és dedicada als mesos de l’any, un llibre per a cada mes. Llàstima que l’any 8, mentre Ovidi escrivia aquesta obra, l’emperador August el va castigar amb l’exili. Prou que el poeta es va emportar els papers a Tomi, a la riba del Mar Negre, però només va refer alguns passatges i no va tenir esma de continuar amb la descripció dels mesos de l’any, a la romana. O potser ja no hi va trobar sentit.

El cas és que tenim sis llibres que corresponen als sis primers mesos de l’any. A l’inici del quart llibre, Ovidi dialoga amb Venus: “Ara arribem al quart mes, en el qual hom et venera d’una manera especial: Venus, tu ja saps que et pertanyen el poeta i el mes.” I pocs versos més endavant ens ofereix l’etimologia del nom del mes, que relaciona amb el verb aperio, que significa obrir: “Alguns et voldrien arrabassar, o Venus, el patronatge d’aquest mes i te l’envegen. Com que la primavera obre llavors totes les coses i minva el cru rigor del fred i la terra es mostra fecunda, diuen que l’abril, que la mare Venus reivindica com a seu posant la mà sobre ell, deu el nom a l’estació en què tot s’obre.”

Les fotografies que il·lustren aquest post del 3 d’abril mostren un procés d’obertura: el de les flors del llorer del jardí de la infantesa. Vaig fotografiar el llorer ple de poncelles el 27 de febrer. El 28 de març, el dia del Ram, el llorer lluïa tota la ufana de les seves flors.

Primer d'abril

En aquesta naixó primaveral

só tan feliç que el seny se m’esgarria:

el cel ¿és dins el riu o bé és enlaire?

¿Brumeix la sang o bé palpita el dia?

I ¿és que, el fullam inesperat i tímid

en la branca d’un arbre mig cremat,

és vol de talladits, gorgol de l’aigua,

o pampallugues d’un assolellat?

Aquest poema de Josep Carner, va ser publicat per primera vegada l’any 1935, dins del recull La primavera al poblet.

El verd intens de la fotografia que il·lustra el poema el va atrapar en Borja un primer d’abril, ja una mica llunyà, en un país d’eterna primavera.

Primavera

L’arribada de la primavera, el dia del Ram, la Setmana Santa, el meu aniversari, uf, tot de cop. S’amunteguen i s’enfilen, l’un rere l’altre, certs dies assenyalats que em porten records d’altres dies, com en un rosari que no sé quants grans tindrà. Molts dies, agafo la càmera fotogràfica i em poso a fixar en imatges tot el que veig, compulsivament. Hi ha tantes coses per a il·lustrar amb paraules en un post. O potser per no haver-ho d’escriure, però per mantenir-ne la memòria, tanmateix. Recullo notícies dels diaris per fer-ne un post al bloc. Però les notícies deixen de ser actuals i el bloc no s’actualitza. Tinc mandra, em dic. És l’arribada de la primavera que la sang altera, em dic. Faré anys, un any més, em dic. I em dedico a viure. El meu arxiu de fotografies creix, desmesuradament. La meva ment és incapaç de vessar per escrit tantes paraules pensades i no dites. Tot s’acumula. Els missatges als correus, els missatges a les xarxes, els treballs per fer. Més i més, sempre més i més. I tot, de seguida, es fa obsolet i vell. Els arbres es vesteixen de verd tendre, ens fan canviar l’hora i el sol ens acompanya més hores. El 3 d’abril se m’arrapa a la retina com el verd tendre als arbres. Però el verd durarà poc, tendre. I el 3 d’abril s’apressa massa per arribar, un any més. No em vull perdre com floreixen les glicines, però se m’escapen ja els núvols rosacis dels prunus i els narcisos s’endinsen al mirall, fins l’any que ve. “Corren els núvols pel cel. Tot s’encalça corrent.” M’amagaré, novament, darrera les paraules dels poetes, que ja ho han dit tot. I alguns tan ben dit. I me’n vaig a viure la primavera.

Les dues fotografies que il·lustren aquests mots d’avui són del meu arxiu. Vaig trobar aquest 3 d’abril, petrificat des de fa més de dos-cents anys, en el dintell d’una porta a Llagostera, el meu poble. La lleugeresa de les flors de l’altra fotografia serveix de contrast, o no, a la pesantor de la pedra. Són del jardí de la infantesa, també a Llagostera, és clar.

Alma Venus

Mare dels Enèades, goig dels homes i dels déus, Venus nodridora, que sota les esteles errívoles del cel pobles d'éssers el mar portador de naus i la terra fructífera! Per tu tota mena d'animals és concebuda i veu la llum del sol en sortir de les tenebres; per tu, oh deessa, per tu, i, a la teva arribada, fugen els vents; per tu els núvols del cel, per tu la terra industriosa dóna flors suaus; per tu somriuen les aigües del mar i el cel asserenat amb llum escampada. Tot seguit es manifesta l'aspecte primaveral del dia i oberta es redreça l'aura fecundant del favoni. En primer lloc, oh deessa, et presagien, a tu i la teva arribada, les aus de l'aire ferides al cor per la teva força. Després les feres, ramats que saltironen per les pastures ufanoses i que travessen nedant els ràpids rius: així, captius de la teva gentilesa, són desitjosos de seguir-te onsevulla que vagis a portar-los. Finalment, per les mars i les muntanyes i els rius engolidors, pels estatges plens de fulles de les aus i pels camps verdejants, inspirant a tots els pits l'amor suau, fas que amorosos propaguin llur espècie en els segles.

Lucreci, De rerum natura, trad. de Joaquim Balcells, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1923.