L'any 2019

El darrer post d’aquest bloc de notes virtual és del dia 30 de desembre de l’any 2018. Fa un any. Com podeu veure, hi vaig explicar la mort del meu pare. 

Ara s’acaba l’any 2019. Any intens, també. Sobretot professionalment. He anat escrivint petites notes a Instagram, Facebook i Twitter, però no aquí. I ara, què us diré en aquesta entrada pensada només perquè n’hi hagi com a mínim una d’aquest any? Que el 24 de març va aparèixer publicat el meu nomenament com a Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’endemà vaig prendre possessió del càrrec al Palau de la Generalitat, acompanyada de molts amics.

Formar part del govern del meu país és un honor i una responsabilitat. No me n’he cansat de repetir-ho, al llarg d’aquests mesos. Gràcies a qui ho ha fet possible. Només podia dir que sí, perquè he dedicat la meva vida a la cultura i a Catalunya, des de la Universitat de Girona i des de l’Institut d’Estudis Catalans. I també perquè m’he fet meva aquella frase de Nicolau d’Olwer que he deixat escrita en uns quants llibres d’honor d’ajuntaments d’arreu del país: “Servir el comú, quan l’hora arriba, és llei de tota democràcia.” Amb esperit de servei a Catalunya i a la cultura he passat aquests 9 mesos de l’any 2019. 

A la fotografia, l’armari que tenim a la sala d’espera de la conselleria, també coneguda com saló dels miralls. Era l’estoig de la literatura catalana de Marian Aguiló. Les tres frases que s’hi poden llegir són ben representatives d’allò que ha de fer una Conselleria de Cultura: “Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor”. 

Bon 2020, amics!

Fer 9 anys

Aquest meu blog i jo celebrem 9 anys de coneixença, tal dia com avui 30 de gener.  L’any 2009 és molt lluny i d’aleshores ençà els canvis han anat envaint els meus dies. I els d’aquest blog, és clar. El blog ha passat per diverses etapes, més o menys prolífiques. Ara, i des de fa un parell d’anys, em comunico més a través d’altres xarxes, Facebook, Twitter, Instagram. També amb fotografies, com aquí, però amb textos encara més breus. De fet, faig el post per a Instagram i d’allà el comparteixo a les altres xarxes. Tot és molt més immediat.

Es veu que el mes de gener m’és propici i productiu. El passat dia 21 vaig iniciar una sèrie, que encara dura: “Una paraula cada dia”. Trio un mot força a l’atzar, n’esmento l’etimologia i ho amaneixo amb connexions que la paraula em suggereix. Vet aquí que han estat protagonistes d’aquesta secció els mots següents: heura, sempre, abella, camèlia, cel, desfici, holocaust, rosa, dilluns, moix. No sé cap on anirem les paraules i jo. De moment ho he explicat aquí per a recordar els 9 anys i deixar-ne constància.

L’any 2009 va ser un any molt newyorker. Per això il·lustro el text amb aquesta fotografia d’una tarda d’agost d’aquell any.

De sants i aniversaris

Tinc una amiga que és de sants i una altra que és d’aniversaris. A l’una li agrada felicitar-me pel sant i a l’altra per l’aniversari. Els aniversaris pertanyen a l’esfera privada de les persones, els sants a l’esfera pública, encara. 

A l’antiga Roma es celebrava la data de fundació de la ciutat, és a dir l’aniversari. Hi ha ciutats de països iberoamericans que també celebren la data de la seva fundació, però sovint coincideix amb la festa d’un sant patró. I és que es posava la ciutat sota l’advocació del sant del dia que els espanyols la fundaven. Això també ha passat amb les persones. Vaig conèixer una família que tenia setze fills i cada fill portava el nom del sant del dia que va néixer. 

El facebook és d’aniversaris, de manera que tots aquells que en formem part ens fem un tip de felicitar aniversaris cada dia i rebem una allau de felicitacions el dia del nostre aniversari. I que no ens fa feliços compartir la joia de celebrar el dia que vam néixer, any rere any? És clar que el nom ens confereix identitat, però què és més important el nom o el dia que vam néixer? Ets de sant o d’aniversari, lector amic? 

Jo, de sant i d’aniversari, apa. No fos cas que em perdés els petons i les paraules dolces d’aquells que em feliciten també pel sant, que compartia amb la meva mare i amb la meva àvia. Però “It’s evident / the art of losing’s not too hard to master / though it may look like (Write it!) like disaster.”

La citació del final del post és d’un poema preciós d’Elizabeth Bishop i la fotografia, que he fet aquest migdia, mostra uns maduixots amanits que ja s’han perdut en la finitud de l’ésser.

Desbloquejant

La darrera entrada d’aquest bloc de notes porta la data de 3 de maig. En canvi, durant els  77 dies que van des d’aquell moment fins avui, he publicat una cinquantena de posts al meu compte d’Instagram: una fotografia acabada de fer i un text mínim que va des d’una sola paraula fins a una frase de no pas més de cinc mots. I tot fet des del mòbil, que vol dir des del TGV, mentre dino al despatx de la Facultat, o en moments desvagats al sofà. De l’Instagram, el post va directament a Twitter i a Facebook, però ai las! no hi ha connexió al blog. 

Vet aquí que fa dies que tenia ganes de comunicar-me amb tots vosaltres, lectors. Però, quan trenques el fil, a vegades costa de tornar-lo a trobar. 

Desbloquejo avui, en plena i ardorosa canícula, per saludar-vos, després d’haver casat el fill i d’haver acabat un nou curs, amb una fotografia de l’àlbum de la festa més grossa que hi ha hagut a can Vilallonga des de fa anys!

Enamorament virtual

Es van conèixer al Facebook. Ell era un amic d’una amiga d’un amic... allò del sisè grau, vaja, i ella va aparèixer a la columna de la dreta del mur, la de la gent que potser coneixes. I ell va pensar que li agradaria de conèixer-la. Li va demanar amistat. Ella va rebre la petició, va anar a tafanejar el mur d’ell i va acceptar. Durant dies ell li enviava tota mena d’invitacions a aplicacions, a esdeveniments. Ella no en feia gaire cas, per no dir cap cas. Un dia, però, ell li va enviar un missatge privat que ella va considerar prou suggeridor i el va respondre. Van iniciar tot un anar i venir de missatges. Es van donar el número dels mòbils i van continuar a través del WhatssApp, per la immediatesa. Només d’obrir els ulls al matí, havent dinat, abans d’apagar el llum a la nit, qualsevol hora i qualsevol lloc eren bons per dir-se amoretes. Al cap de dies de paraules escrites, ella va decidir que volia sentir la veu d’ell a cau d’orella. El “digui” que va sonar de dins de l’iPhone la va deixar aterrida. Va penjar i el va esborrar. No em va voler dir perquè va quedar aterrida, però se la veia aterrida, quan m’ho explicava. I trista. Però encara obre el WhatssApp cada dia i rellegeix les converses antigues. 

El cel de la fotografia no és virtual, és del dia 3 de setembre.

Biblioteca ferroviària

Tren d’anada. Llegeixo l’Homenot que Josep Pla va fer de Josep Sebastià Pons. Interès professional: he de preparar un paper sobre el poeta rossellonès. M’hi trobo Virgili. Cap sorpresa. Diu Pla de Pons que era un “apassionat de Virgili i de Montaigne” i explica: “Presoner de guerra dels alemanys, és concentrat, després de diverses vicissituds, en els camps de Curlàndia, amb un Virgili i un Pascal a la butxaca per tota companyia. [...] A l’Havre els serveis sanitaris li feren perdre el Virgili, que li havia fet tanta companyia.”

Tren de tornada. Començo Stoner de John Williams, que m’he comprat a la llibreria propera a l’estació, aprofitant els cinc minuts que em sobraven i perquè una meva antiga estudiant el va recomanar vivament al seu mur del Facebook, l’altre dia. I perquè me’n refio molt del seu criteri literari. Hi llegeixo del protagonista: “Va dedicar gairebé tot l’estiu a rellegir els poetes llatins clàssics i medievals, sobretot els seus poemes sobre la mort. Va tornar a considerar la senzillesa i l’elegància amb què els lírics romans acceptaven el fet de la mort, com si el no-res que afrontaven fos un tribut per la riquesa dels anys gaudits.”

Aquest vell xiprer (tan clàssic ell!) del jardinet de l’estació de Caldes de Malavella sempre m’ha robat el cor. El vaig fotografiar el primer dia de juliol d’aquest any.

Carnaval d’identitats

Durant segles, qui volia viure més d’una vida (llegiu tenir més d’una identitat), o es feia actor, o es feia escriptor, o es disfressava per carnaval. Avui, n’hi ha prou amb obrir un perfil al facebook o un compte al twitter. 

Vaig fixar aquesta imatge de la desfilada de carnaval a la via del Corso, de Roma, el 6 de març de l’any 2011.

La cançó

Al facebook acabes tenint amics d’arreu. Un amic grec va penjar al seu mur un enllaç del youtube. Vaig seguir-lo. Oh, sorpresa! Era la cançó que em va captivar l’any 1975, en el meu primer viatge a Grècia, O kaimós. La vaig escoltar, en viu i en directe, un vespre de juny als jardins del Zappeion, a Atenes. I me’n vaig enamorar. L’endemà vam anar a una botiga de discs, perquè la volia tenir. El problema era que no sabia ni el títol, ni qui cantava aquella cançó. Però se m’havien fixat a la ment les notes de la peça i algunes paraules que anava repetint, to aima pio pikró... a manera de tornada. Així és que em vaig posar a cantar el poc que sabia d’aquella cançó que m’havia robat el cor. Vam tornar a casa amb el disc. El posava i ballava aquella melodia cada vegada que volia retornar a la Grècia idíl·lica del meu viatge de nuvis. O tempora, o mores!

Aquí us deixo “La tristesa” de Mikis Theodorakis.

Aquests propileus coronats de bastides els vaig fotografiar el mes de febrer de 2008.

La carta

Jo també he rebut una carta de Bruno Filipponio. Sembla el títol d’un grup del Facebook, però no ho és.

Fa uns mesos, em va arribar una carta d’Itàlia. Algú que no coneixia em demanava un llibre: “Desidero ardentemente una copia della pubblicazione: El Cardinal (sic) Margarit i l’Europa quatrecentista (Atti, da lei curati).” No negaré que em vaig sentir afalagada per aquest interès tan encès per un llibre meu.

Vam preparar l’enviament amb una carta meva, no podíem frustrar un interès mai vist. Però, abans, vaig cercar a Google el nom de l’autor de l’epístola. El vaig trobar. Havia estat tedoforo, és a dir un dels portadors de la flama olímpica, en els jocs de Roma de 1960. Però, oh sorpresa major! vaig trobar en el website d’una empresa de cremació de Bologna una carta quasi idèntica a la meva. A l’empresa bolonyesa els manifestava el mateix ardor: “Desidero ardentemente una copia della

pubblicazione: La Certosa di Bologna”. A canvi, a mi m’oferia “una delle dispense dell’opera pubblicata alla fine del secolo scorso: Terra (trattato popolare di geografia universale) E’ un caro ricordo di famiglia, ma sono pronto a privarmene pur di avere quanto ho chiesto; accetta lo scambio?”A l’empresa bolonyesa els oferia “il volume del 1828: S. Alfonso de’ Liguori: Opere. E’ un caro ricordo, ma sono pronto a privarmene pur di avere quanto ho chiesto; accetta lo scambio?” Contents ells, publiquen la carta en la seva revista (any 1998! ara digitalitzada), amb aquest comentari: “la richiesta di una copia del Libro sulla Certosa di Bologna da parte di questo Signore ci ha fatto molto pensare; l'interessse per questa opera è notevole.”

Google em va portar també al catàleg dels arxius italians. Hi vaig descobrir que els escriptors Ruggero Jacobi, Emilio Cecchi i Eduardo de Filippo havien rebut una carta del meu corresponsal. Una provenia de l’any 1977 i les altres dues de l’any 1963. Fa quaranta-cinc anys que Bruno Filipponio reuneix llibres de la mateixa industriosa manera!? A correu seguit, em va enviar la meva mateixa carta amb l’afegit “grazie”, repetit tres vegades, i setze pàgines d’un llibre més un mapa. Hi he pogut aprendre alguna cosa sobre la flora i els rius d’Àfrica, al segle XIX.

Un amic italià m’ha confirmat que quasi cada vegada que publica un nou llibre rep una carta del nostre tedoforo. Potser sí que haurem de fer un grup al Facebook.