Suïssa, el llac i els dies

Acaba d’aparèixer el nou número de Le Globe, la versió electrònica, que correspon a l’any 2019. A finals de gener tindrem l’edició en paper d’aquesta revista publicada a Ginebra.

Aquí teniu l’enllaç 

https://www.persee.fr/issue/globe_0398-3412_2019_num_159_1

Hi trobareu no només un text meu sobre Suïssa que havia publicat a la Revista de Girona fa uns anys, ara en francès, “La Suisse: le lac et les jours”, sinó també un article del professor Bertrand Lévy de la Universitat de Ginebra “La Genève d'Aurora Bertrana de Mariàngela Vilallonga”, sobre l'itinerari literari que vam publicar l’any 2018, a la Càtedra de Patrimoni Literari Anglada – Fages de la Universitat de Girona. 

Bona lectura!

L'any 2019

El darrer post d’aquest bloc de notes virtual és del dia 30 de desembre de l’any 2018. Fa un any. Com podeu veure, hi vaig explicar la mort del meu pare. 

Ara s’acaba l’any 2019. Any intens, també. Sobretot professionalment. He anat escrivint petites notes a Instagram, Facebook i Twitter, però no aquí. I ara, què us diré en aquesta entrada pensada només perquè n’hi hagi com a mínim una d’aquest any? Que el 24 de març va aparèixer publicat el meu nomenament com a Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’endemà vaig prendre possessió del càrrec al Palau de la Generalitat, acompanyada de molts amics.

Formar part del govern del meu país és un honor i una responsabilitat. No me n’he cansat de repetir-ho, al llarg d’aquests mesos. Gràcies a qui ho ha fet possible. Només podia dir que sí, perquè he dedicat la meva vida a la cultura i a Catalunya, des de la Universitat de Girona i des de l’Institut d’Estudis Catalans. I també perquè m’he fet meva aquella frase de Nicolau d’Olwer que he deixat escrita en uns quants llibres d’honor d’ajuntaments d’arreu del país: “Servir el comú, quan l’hora arriba, és llei de tota democràcia.” Amb esperit de servei a Catalunya i a la cultura he passat aquests 9 mesos de l’any 2019. 

A la fotografia, l’armari que tenim a la sala d’espera de la conselleria, també coneguda com saló dels miralls. Era l’estoig de la literatura catalana de Marian Aguiló. Les tres frases que s’hi poden llegir són ben representatives d’allò que ha de fer una Conselleria de Cultura: “Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor”. 

Bon 2020, amics!

Sobre Maria Àngels Anglada

Si hi ha una escriptora catalana lligada al món clàssic, aquesta és sens dubte Maria Àngels Anglada. Poeta, novel·lista i assagista, la seva veu es va fer sentir contra tota mena d’injustícies, les comeses vers les persones o vers la terra. Profundament compromesa amb el país, amb la llengua, amb els clàssics, amb la vida, Anglada compta amb un centre d’estudi a la Universitat de Girona, que tinc la sort de dirigir des de la seva creació, l’any 2004. Aquests són els treballs que he publicat sobre Anglada. Per continuar tallant les heures de l’oblit, amb tisores de mots.

“La claror ordenada dels mots d’Espriu, segons Maria Àngels Anglada (La gènesi d’un poema)”, Ítaca. Quaderns de cultura clàssica, 33 (2017), pp. 157-169.

“Les Closes i Climent: Anglada homenatja Fages”, dins Pradilla Cardona, Miquel Àngel (a cura de) (2016). Miscel·lània d’Homenatge a Joan Martí i Castell, volum II. Tarragona: Publicacions URV, pp. 235-240. 

“Sentir i conèixer la poesia angladiana”, Encesa literària, 2 (2016), pp. 65-70.

“Josep Sebastià Pons, Maria Àngels Anglada i Josep Pla, una trobada literària”, Cahier des Amis du Vieil Ille 199(2012), pp. 70-84.

“Compartir una sensibilitat: Virgili i Maria Àngels Anglada”, dins J. Pujol-M. Talavera (edd.), Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal, Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2011, pp. 33-50. 

“La daurada parmèlia broda el mur: Maria Àngels Anglada i Camillo Sbarbaro” Reduccions 97 (2010), pp. 102-114.

“Maria Àngels Anglada i l'Institut d'Estudis Catalans”, El Butlletí de l'IEC, 131, maig 2009.

“Maria Àngels Anglada i Vilamacolum: una qüestió de fidelitats”, dins Personatges Il·lustres de l'Alt Empordà, a IAS, Esplugues de Llobregat 2009, p. 214.

“Anglada contra la injustícia”, Avui Suplement Cultura, 17 de gener de 2008, pp. 8-9.

“Estudi preliminar” a M. Àngels Anglada, Quadern d’Aram, Edicions 62, Barcelona 2008, pp. 7-34. 

“Maria Àngels Anglada, poeta”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLIV Hivern-Primavera 2007, p. 3.

“Paisatges literaris a l’obra assagística de M. Àngels Anglada”, dins II Premi de Narrativa M. Àngels Anglada, Institut Ramon Muntaner, Figueres 2005, pp 48-65. 

“Càtedra M. Àngels Anglada”, Auriga 42 (2005), pp. 10-11.

“M. Àngels Anglada, paradís amb poeta”, Revista de Girona, 199 (2000), p. 57.

Estudiants de llatí del CLA de Llagostera 1970-71

Llagostera, estiu, el meu pare que ens ensenya papers antics -de fet no cal que sigui estiu per a ell-, i em fa venir ganes d’anar a la cerca i captura de records perduts i papers retrobats. Se m’havia entaforat al cap de recuperar els exàmens que vaig fer als primers estudiants reglats que vaig tenir, no recordava quin any, al CLA, Col·legi Lliure Adoptat d’Ensenyament mitjà en grau elemental de Llagostera. M’he emmascarat els dits amb paper carbó (que encara guardo) i he tingut a les mans un piló de paper de ceba. Però, finalment, els he trobat. 

El CLA estava situat al carrer de casa, allà on ara hi ha El niu i va durar només quatre cursos, de 1969 fins a 1972. Necessitaven un professor de llatí per als estudiants de tercer i quart curs de batxillerat. I vet aquí que em van venir a demanar si podia fer les classes jo. Vaig dir que sí, és clar. Com que he trobat els papers, us puc dir que era el curs 1970-71. Jo estudiava segon curs de Filosofia i Lletres al Col·legi Universitari de Girona. Les classes, al primer pis de la Casa de Cultura de Girona, es feien al vespre. De manera que podia fer classes al CLA, tranquil·lament, al matí. 

Si escric aquest post avui, és perquè vull fer la llista dels meus estudiants d’aquell curs de llatí i dir-los que va ser un plaer, que en tinc molt bon record, que vaig aprendre a fer classes amb ells. Tinc els noms perquè en conservo els exàmens. Sí, sí. Els pilons de can Vilallonga. Aquí teniu els noms ordenats alfabèticament. Alguns, us he trobat i us trobo, de tant en tant, pel nostre poble. Però, si sou a les xarxes i em voleu enviar un missatge, serà molt benvingut. 

Quart curs

Joan Bayé Nadal

Narcís Brugulat

Josep Cañigueral

Joan Clara Ramon

Albert Comas

Salvador Devant

Jaume Mayol

Josep Ortin

Tercer curs

Jordi Cañigueral

Enric Cisterna

J Costabella

Maria Blanca da Costa

Albert Miquel

Joan Pinsach

Fina Saltó

A Soler

Antoni Vert

La fotografia, del Fons Narcís Sans del CRDI de l’Ajuntament de Girona, mostra les cues de cotxes a Llagostera, el mes de juny de 1972, per anar a la platja.

Les paraules del mes: gener 2018

Heura. Del llatí hedera. Les seves manetes s'arrapen fort. La casa de l’heura. Dir-se Heura.

Sempre. Del llatí semper. La mar sempre recomença. El sol torna sempre. És una paraula tossuda, sempre. I no decep. Mai.

Abella. Del llatí apicula. Abella furiosa de sa mel. L’abella reina. El niu d'abella. Aristeu i les abelles de les Geòrgiques de Virgili.

Camèlia. Del nom llatinitzat d’un botànic, camellia. La gran Sarah va ser la dama de les camèlies. La camèlia de Coco Chanel. El carrer de les Camèlies. I les camèlies florides de gener, al peu d’un reixat, del Jardí Mercè Rodoreda de l’IEC.

Cel. Del llatí cælum. El cel de les oques. El setè cel. Cel rogent. Cel clapat de fulles, ratllat de branques. Cel universitari gironí, el de la fotografia.

Desfici. Suposadament del llatí disficium. Un desfici de pluja. Un desfici de petons els que volia Catul de Lèsbia. Un desfici de flors el de Mercè Rodoreda.

Holocaust. Del grec passant pel llatí holocaustum. En el dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, un record per a Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz que Maria Àngels Anglada va trobar després d’haver publicat la novel·la. A la fotografia Stroumsa toca el violí a Girona, convidat per la Càtedra, l’any 2005.

Rosa. La primera paraula llatina que aprenem a declinar. Les roses són d’Afrodita i tots els poetes parlen de les roses. Les roses que menja l’ase-Luci d’Apuleu per tornar a la forma humana. Les roses de tots colors de les parets dels banys de la casa de Romanyà. Quantes, quantes roses.

Dilluns. Del llatí dies lunae, és a dir el dia dedicat a Diana, la deessa de la lluna. Els naixements de lluna més emperlats: els de Romanyà. L’escultura de la fotografia, que vaig fer ahir, no és Diana, però ajudarà a passar el llunàtic dilluns.

Moix. Probablement del llatí musteus, que ve a ser dolç com el most. Però, si estic moix, és que estic abatut. O suau, com el moix de la fotografia. Aurora Bertrana es va enfadar, quan el Moix Terenci va guanyar el premi que porta el nom del seu pare.

Examen. Del llatí examen, que vol dir eixam, d’abelles, sí, sí, i, figuradament, control. És el que toca aquests dies en les aules que s’endevinen dins de l’edifici de la fotografia. I, avui, l’eixam de futurs filòlegs mesurarà els seus coneixements de llatí. Sort!

Si voleu veure les fotografies de les paraules de cada dia del mes de gener, podeu anar a algun d’aquests enllaços.

L'ús i la llengua

Llegim Horaci a classe de Literatura llatina a la Universitat de Girona. Any rere any, els estudiants se sorprenen de l’actualitat dels mots del poeta llatí mort l’any 8 abans de Crist. Avui estudiàvem l’Art poètica, aquella peça que desgrana les característiques de l’ofici d’escriure, segons la seva teoria literària, més pràctica que teòrica.

Ara que tenim a la palestra dels mitjans de comunicació les propostes “per un català més ric, àgil i senzill” d’un grup de divulgadors lingüístics, em plau de recordar aquests mots horacians que ressonaven tan moderns, avui, a classe.

“Tal com els boscatges muden de fulles al pas dels anys, quan les velles han caigut, així mateix uns mots moren de vellesa, i uns altres mots, tot just nascuts, floreixen i prenen força com jovençans. Ens devem a la mort, nosaltres i les nostres coses. [...] Les obres dels homes s’esvairan; quant menys subsistiran els mots en llur honor i gràcia vivent! Molts en renaixeran que ja caigueren; i en cauran molts que ara estan en honor i vigoria, si l’ús ho vol, car l’ús és arbitre del parlar, el dret i la norma.”

La traducció, de l’any 1927, és de Llorenç Riber i la fotografia, romana, la vaig el mes de març de l’any 2011.

Josep Pallach i Enric Marquès

El mateix dia, avui 10 de gener, que el diari ens anuncia la bona notícia que l’obra plàstica d’Enric Marquès ha estat cedida a la ciutat de Girona, per ser catalogada, restaurada i exposada, s’escau l’aniversari de la mort de Josep Pallach.

Comptem molts morts darrere nostre, a mesura que anem fent anys. Josep Pallach i Enric Marquès en són dos d’estimats. 

Amb Josep Pallach vam compartir moltes hores de treball i de conversa al Col·legi Universitari de Girona, del 1974 al 1977, any de la seva mort. Coincidíem en aquell despatx de professors de l’antic Seminari, ara Facultat d’Educació i Psicologia, entre classe i classe. La meva mare sempre deia que si en Pallach no hagués mort, potser jo hauria entrat en política. Tanta era l’admiració que ella veia que jo li tenia.

Amb Enric Marquès vam compartir també moltes hores de treball i de conversa a la Diputació de Girona, del 1985 al 1994, any de la seva mort. Fèiem la Revista de Girona, amb Narcís-Jordi Aragó i Carles Sapena. Em va costar d’entendre perquè la vida el va portar al meu costat i al meu cotxe a tenir l’aturada cerebral que li produí la mort al cap de tres dies. 

Pallach i Marquès em van acompanyar un tros de camí de la meva vida. El seu tracte em va ajudar a crèixer i a caminar amb un pas més ferm. El seu bon record, boníssim record, perdura. I avui en sincronia. 

Enric Marquès va pintar el quadre que il·lustra el post d’avui des de casa seva, a Llagostera.

Literatura i Holocaust

El proper 28 d’octubre s’escau el desè aniversari de la creació de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent, de la Universitat de Girona. Per aquest motiu i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Segona Guerra Mundial, la Càtedra organitza el cicle Literatura i Holocaust. El violinista d'Auschwitz dedicat a l’obra El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada, i a Jacques Stroumsa, a CaixaForum de Barcelona. 

Fa 20 anys de la publicació de la novel·la d’Anglada, que narra la vida de Daniel, un lutier jueu deportat a Auschwitz i obligat a construir un violí per sobreviure. L’any 1998, Anglada va conèixer Stroumsa, un jueu sefardita que va ser violinista a Auschwitz. Ambdós van unir forces per preservar la memòria de l'Holocaust. 

El compromís d’Anglada va ser assumit per la Càtedra que, amb el nom de l’escriptora, va crear la Universitat de Girona l’any 2004. Els vint anys de la publicació de l’obra d’Anglada més reconeguda internacionalment, els deu anys de la creació de la Càtedra i els 75 anys de l’inici de la segona gran guerra són en l’origen d’aquest cicle que dialoga amb la primera activitat que va realitzar la Càtedra l’any 2005, Memòria d’Auschwitz, justament el mes de maig, en el seixantè aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. En aquell primer cicle va participar Jacques Stroumsa, a més de Jaime Vándor, Pierre Vidal-Naquet i Carles Miralles.

L’objectiu d'aquest nou cicle és presentar i examinar grans qüestions filosòfiques i històriques sobre l’Holocaust a través de la seva memòria i la seva literatura, mostrar els efectes de l’Holocaust en la condició humana, assenyalant les diferències entre la jueria de preguerra i de postguerra, i estudiar la problemàtica de l’alteritat després dels camps. 

Modest Prats amb la Paraula

Modest Prats va pronunciar la darrera lliçó “La Paraula i les paraules”, amb motiu de la seva jubilació, el dia 29 de maig de l’any 2002, ho va fer a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona que s’inaugurava amb la darrera lliçó del seu professor. La va acabar amb aquestes paraules: 

«Res no és innocent en el món de les llengües. I, per tant, nosaltres no podem ser ingenus. […] La història de la llengua ha de ser crítica i ha de descobrir les enganyifes que amaguen la realitat. Res no és innocent. […]

Els filòlegs hem de ser, ja que en som especialistes, els primers responsables d’establir, amb tota la seva complexitat el sentit de les paraules i l’ús que en fan els qui tenen el poder. Ningú com nosaltres ha de tenir ben clar —diguin el que diguin— que la paraula dominant és la paraula que imposa el poder dominant. No ens deixem ensarronar pels qui ens volen fer creure que això passava abans, però ara ja no. Molts potser trobaran rància la divisa que, recordant Maritain, ara faig meva: les altres facultats universitàries cerquen veritats de les quals ens poguem servir. Nosaltres hauríem de cercar la Veritat a la qual hem de servir. […]

Έν αρχή ήν ο Λόγος. Sant Jeroni va traduir-ho en llatí en aquest termes: «In principio erat verbum.» Tinc a la mà dues edicions catalanes de la Bíblia: una tradueix el Λόγος grec per Verb, l’altra per Paraula. En tots els casos — Λόγος, Verbum, Verb, Paraula— ho escriuen en majúscula. Us dóno gràcies a tots perquè, amb tantes paraules que us he dit i m’heu dit, m’heu acostat a la Paraula.»

Martí de Riquer i el llatí

La capella del tanatori de Les Corts, plena de gom a gom, ha emmudit aquest matí, emocionada, quan la veu poderosa de Raimon s’ha deixat sentir pels altaveus i els amorosos mots d’Ausiàs March han gronxat els assistents amb Veles e vents. 

Per voluntat del mateix Martí de Riquer, la missa s’ha dit en llatí. I tota la sala ha sabut resar el parenostre en llatí. A l’hora de la comunió s’ha sentit el Dies irae, l’himne llatí que s’utilitzava, fins fa ben pocs anys, a totes les misses de rèquiem. 

Mentre s’emportaven el fèretre, tothom dempeus acompanyava el Virolai que sonava a la capella i repetia: “Dels catalans sempre sereu Princesa, / dels espanyols Estrella d’Orient, / sigueu pels bons pilar de fortalesa, / pels pecadors el port de salvament.” El segle XV ha anat de bracet amb el segle XIX, el català anava de la mà del llatí, aquest matí. 

El dia 30 de setembre començarà un nou curs a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Un any més, des de ja en fa 39, tornaré a convidar els estudiants a endinsar-se en l’estudi de la llengua llatina, a gaudir de la riquesa d’aquesta llengua, perquè és en la base de la nostra cultura, perquè és en la base de la nostra tradició més profunda. Martí de Riquer ho sabia bé i ens ho va saber transmetre al llarg de la seva llarga i fecunda vida.  

El tros d’alta mar que il·lustra aquest post de retorn el vaig fotografiar, amb lluna blanca i sense veles, en algun punt de la nostra Mediterrània, un dia lluminós d’aquest estiu de l’any 2013, faent camins dubtosos per la mar.

Memòries d’Aurora Bertrana

Avui presentem a la Sala Gòtica de la biblioteca del Campus del Barri Vell de la Universitat de Girona la nova edició dels dos volums de Memòries d’Aurora Bertrana (1892-1974). Us recomano vivament la lectura d’aquesta obra fascinant d’una dona que afirmava: “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”. I així ho va fer. El fragment que segueix pertany al primer volum. L’escrivia a principis dels anys setanta i es referia als anys vint i trenta, sempre del segle XX. No sé si han canviat tant les coses...

“Els falsos «savis» d’aleshores —perquè cada època té els seus falsos savis i en aquella època tampoc no en mancaven— somreien amb desdeny i publicaven discretes ironies saludant la nova aparició, dintre les lletres catalanes, d’Aurora Bertrana. Una dona que, sense demanar-los consell, gosava escriure i publicar un llibre entusiasta que cantava la naturalesa exòtica i els homes primitius! Amb elegants calfreds d’homes «ultracivilitzats» m’acusaven de deixeble de Jean-Jacques Rousseau, amb una irònica pietat envers aquelles teories de retorn a la naturalesa de l’autor de l’Émile i del Contracte social. Els molestava un poc (molt poc, naturalment, perquè «ells» ja sabien que una dona poca competència pot fer als homes en cap domini científic, artístic o literari) que, tot d’una, sense com va ni com ve, jo pugés amb un saltiró a la plataforma del «tramvia de l’anomenada», on ells ja anaven tan estrets fent Déu sap quins i quants equilibris per no perdre el lloc adquirit a força d’empentes.”

TGV

N’era contrària i, de fet, encara hi estic prou en contra del TGV, sobretot perquè em sembla que hauria estat força més útil arreglar la línia de Girona (o Figueres, no voldria pas que us enfadéssiu amics figuerencs) a Barcelona, per exemple augmentant, i molt, la freqüència i la rapidesa de trens MD. Però, amics meus, dimarts es va produir el miracle. A les 12.50 sortia de Barcelona i a les 13.38 ja feia classe a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Inimaginable fa quinze dies, però cert. Amb tot, avui tornaré a pujar a un MD per arribar a Barcelona, i llegiré tranquil·lament el diari, perquè a vegades la vida també va bé de prendre-la a glopets.

Vaig fer la fotografia a l’estació del TGV de Girona un dia d’aquesta setmana que tenia pressa per arribar a una reunió a Barcelona.

Setmanari desembral

Dilluns 10

Suetoni diu que no diu penjaments de Juli Cèsar, “Ometré això, no diré allò, passaré per alt allò altre”. Vet aquí la retòrica fal·laç d’un escriptor esbiaixat que, a la biografia de Cèsar, reprodueix un fragment de la cançoneta que els soldats de Cèsar cantaven durant l’entrada triomfal a Roma, després del triomf a les Gàl·lies: “Endreceu les esposes, ciutadans de Roma, portem l’adúlter calb.” 

Dimarts 11

Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda: tres escriptores catalanes a Suïssa. Suñol va conèixer l’amor de la seva vida a Davos l’any 1921, el danès Kaj Hansen. Ho explica a la novel·la autobiogràfica Primera part. Bertrana es va casar amb el ginebrí Monsieur Choffat l’any 1925. Ho explica a les apassionants Memòries fins a 1935. Rodoreda va conèixer el doctor Marcel Naville a Ginebra, a finals dels anys cinquanta. De la ciutat i de la relació, i del fet d’escriure, va néixer “Paràlisi”, un conte extraordinari.

Dimecres 12

El dotze del dotze del dotze, ressonaven aquests mots del poeta Josep Sebastià Pons, als cinquanta anys de la seva mort: “Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, / veig la falceta prima de la lluna, / i jo li dic: “Què vols dallar, / falceta prima de la lluna?” / Ella respon sense paraula, / i sembla dir: / “M’esborra l’alba. / El qui m’ha vista ja no em veu.” / En sa cambra ignorada ella es fonia, / i mentrestant l’alba encenia / d’un sol toc les muntanyes de la neu.” 

Dijous 13

“Virgili pot donar encara al món d’avui el seu missatge de llum, de dolor i d’esperança”, digué Miquel Dolç l’any 1958. Hem inscrit la frase a la petita sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè hi recordem el centenari del naixement del llatinista, traductor, filòleg i poeta: “Virgili i nosaltres i Dolç”. Hi ha també els 38 volums de la Fundació Bernat Metge signats per Miquel Dolç. 

Divendres 14

La situació de la llengua catalana al matí, l’Academia Europaea a la tarda. De les molles llambordes barcelonines al fort vent de l’estació de Caldes, el tren serveix per posar distància i retrobar la veu interior enmig de les veus d’altres. I també per retrobar els amics del bloc, amb aquest post, dietari breu, confegit a partir d’unes poques notes al marge d’una setmana de desembre.

Vaig fer la fotografia d’un dels vaporets del llac Leman, amb la xemeneia ratllada de groc i de negre, el dia del meu sant de l’any 2007.

Filologia clàssica

Matí de diumenge plujós. Reviso el correu, abans d’esmorzar. Hauré de sortir després i no sé quan tornaré. Rebo un missatge de la xarxa Academia.edu amb articles de nova incorporació durant la setmana. Responen als meus interessos acadèmics, així em trobo amb un paper que parla de la dignitat del príncep en l’humanisme polític: Deo similis; amb un estudi sobre el nom acadèmic de l’humanista Achille Bocchi que es feia dir Phileros; amb un treball el títol del qual comença “La Vall del Tempe”, i tracta sobre la descripció geogràfica, els models literaris i arquetípics del locus amoenus; i un estudi sobre una nota exegètica a Ciceró, Att., 10, 8, 7, és a dir sobre el mot uicem. Els fullejo un moment, si és que de passar pàgines a l’ordinador se’n pot dir fullejar. Tots són interessants, tots afegeixen alguna reflexió al gruix bibliogràfic de l’humanisme, de la teoria literària, de la filologia, en definitiva. La Filologia clàssica, el meu plaer i la meva feina, des de fa anys, la base de la cultura nostra, l’occidental, sempre tan amenaçada de desaparició dels plans d’estudi, aquests darrers dies també. Per molt que governants d’horitzons limitats intentin anorrear-la, ella, la Filologia clàssica sobreviurà. Perquè no podem existir sense conèixer els començaments.

Dilluns passat, anava a fer la meva classe de llatí a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i vaig fotografiar el començament del dia que il·lustra el post d’avui.

En llatí, si us plau

L’any 1965 els preveres Joan Llauró Padrosa i Jaume Marquès i Casanovas van publicar un Diccionario español-latino, motivats pel “nuevo impulso que la Santa Sede acaba de dar al cultivo de la Lengua Latina en los Seminarios y entre los eclesiásticos”, segons que expliquen al pròleg.

Vaig conèixer mossèn Jaume Marquès l’any 1972, quan vaig començar a freqüentar l’Arxiu Capitular de Girona, on era arxiver. Feia la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat Autònoma de Barcelona i anava a la cerca i captura de documentació llatina per fer la meva tesina. Quan, en acabar la carrera, vaig començar a donar classes a l’aleshores Col·legi Universitari de Girona, mossèn Marquès em va donar una bona quantitat d’exemplars d’aquell diccionari que tenia a casa seva, a Casa Carles a la plaça del Vi de Girona, perquè els repartís entre els meus estudiants. Així ho vaig fer, curs rere curs, fins que es van acabar.

Hi he pensat ara que el papa Benet XVI vol fer créixer “la conoscenza della lingua di Cicerone, di Agostino e di Erasmo da Rotterdam, nell’ambito della Chiesa ma anche della società civile e della scuola e sta per pubblicare un motu proprio che istituisce la nuova Pontificia Academia Latinitatis”.

El mateix article que explica aquesta notícia parla del Lexicon recentis latinitatis del també prevere Cleto Pavanetto, publicat l’any 2003, amb 15.000 mots. Vet aquí com l’un i els altres tradueixen els quatre mots que segueixen, amb quasi quaranta anys de distància (que no són res, si parlem de llatí).

Gol: retis violatio (CP), follis in rete inmissio o també follis in portam introductio (Ll-M).

Paracaigudes: umbrella descensoria (CP), retardator o també casibus retardandis instrumentum (Ll-M).

Bàsquet: follis canistrique ludus (CP), pilae canistrique ludus (Ll-M).

Bitllet de banc: charta nummaria (aquí hi ha coincidència).

Vaig fotografiar la inscripció llatina que il·lustra el post d’avui en una església del Corso, a Roma, a començaments de març de l’any 2011.

Cap de setmana de balnearis

“Vet-me ací tot voltat d’una cridòria bigarrada: habito damunt d’uns banys. Figura’t ara totes les menes de crits que poden repugnar a les orelles: quan els atletes més forts fan exercici i bracegen amb les mans carregades de plom, quan es fatiguen o fan el fatigat, sento gemecs; [...] quan m’escaic amb un minyó mandrós que es limita a l’untament plebeu, sento l’espetec de la mà damunt les espatlles, que fa un so diferent, segons que pegui de palmell o de clot. [...] Afegeix-hi aquells qui salten a la piscina amb gran terrabastall de l’aigua remenada. Fora d’aquests, els quals, si més no, treuen la veu natural, figura’t el depilador, que fa sovint una veu prima i estrident, per fer-se més notador, i que no calla mai, llevat de quan depila unes aixelles, i en lloc d’ell fa cridar a un altre...” 

En una de les seves Lletres a Lucili, Sèneca descriu d’aquesta manera la vida a les termes, romanes, és clar, som al segle I de la nostra Era. 

Del 13 al 15 de juliol, té lloc el curs d’estiu de la Universitat de Girona, “Salut i aigua. Balnearis i banys de mar”, amb lliçons itinerants de Sant Feliu de Guíxols a Sant Hilari Sacalm, tot passant per Caldes de Malavella i Santa Coloma de Farners. La iniciativa es de la Càtedra Martí Casals de Medicina i Salut en l’Àmbit Rural. La Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari hi col·labora amb la creació i guiatge d’un itinerari literari triple, Els balnearis de la Selva. 

Vaig fotografiar les termes romanes de Caldes de Malavella que il·lustren aquest post fa quinze dies.

TEDxUdG o el triomf de la paraula

Ahir vaig participar a l’esdeveniment TED que ha organitzat la meva universitat. No sabia gaire què em trobaria, quan vaig acceptar la invitació. Ras i curt, ha estat un èxit. Es tractava de situar la Universitat de Girona al món, a través d’intervencions de no més de 15 minuts, a càrrec de professors i investigadors de la casa, en anglès i en català, que tractaven de tot, des de química i turisme, a medicina i literatura, tot allò universal que ensenya la universitat. Hi havia, a més, la participació de 100 convidats que havíem de fer possible que el món virtual tingués bona constància de tot allò que passava allà dins, a través dels nostres tweets. M’hi vaig engrescar i m’hi vaig implicar del tot, encara que la meva capacitat de comunicació virtual és limitada, degut al meu natural lent. Aquí teniu la meva breu llista de piulades, de la més recent a la més antiga, de la tarda d’ahir (en vaig fer algunes que no se’m van acabar d’enviar, misteris d’una piuladora maldestra). Enhorabona, equip TEDxUdG! Ha valgut molt la pena!

Bíblia i clàssics grecollatins fonaments civilització occidental #tedxudg

On és el fil d’Ariadna? #tedxudg

Nexus rerum, nois del #tedxudg

El meu palladium és el de les vil·les italianes, al #tedxudg

Del melanoma a la catàlisi, el grec també present al #tedxudg

Le Temps, injurieux vieillard, chaque jour frotte avec son aile rude... #Baudelaire

Em torna a venir hipocondria al #tedxudg

Parlen de mites, d’uns altres mites, al #tedxudg

Fonalleras, bo, bo, bo al #tedxudg

Tot és química, sí, però els elements tenen noms llatins #tedxudg

El Barça, recurrent al #tedxudg

Gutta cavat lapidem non vi sed saepe cadendo #tedxudg

Horaci, Virgili, Ovidi, Catul #TEDxUdG

Forever imagine program share, al #TEDxUdG

Poesia al #tedxudg

Al @TEDxUdG si aplaudim, no piulem.

Dones

Diàleg amb la Mima Garriga, un matí de febrer, a les altures gironines, amb una càmera davant. Mitja hora de vida: l’IEC, la UdG, el llatí, la Rodoreda, Romanyà, Jeroni Pau, el qüestionari Proust. Res, vida. De dona. No us empatxeu!

La negror

Cada vegada que veig un cel com aquest, penso en la meva àvia: era l’avisadora de negrors. Encara em sembla que la sento, “hi ha una negror!”. I em feia anar vora els vidres de la porta del jardí i me l’ensenyava, “mira quina negror!”. A vegades les negrors acabaven en no res. Com l’altre dia que vaig fotografiar la negror, mentre pujava cap a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i pensava en la iaia.

De claustre a claustre

La filla de cal sastre de Llagostera, aquella que jugava al joc de l’oca i s’ho passava d’allò més bé quan podia dir “d’oca a oca, perquè em toca”, ara va de claustre a claustre. Del claustre del segle XIV, a l’antic convent de sant Domènec, ara seu de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, al claustre del segle XVII de l’antiga Casa de Convalescència, ara seu de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona.

Per il·lustrar aquest post, ha fet aquesta composició fotogràfica dels dos claustres de la seva vida del segle XXI. Un el va fotografiar ella, l’altre el seu fill.