Aquest 2010

Aquest any hem fet de més i de menys. Aquest any ens hem enamorat, i ho hem oblidat, hem tornat a patir pels estúpids motius de sempre, i hem tornat a pensar que, de vegades, ens en sortim. Aquest any hem comès errors que encara recordarem demà, l’any que ve, però també hem pres algunes decisions encertades. Aquest any hem rigut i hem plorat. Aquest any hem rigut i hem caminat a la vora del mar, hem superat reptes que consideràvem impossibles, hem pujat el cim més alt i hem aconseguit tocar el cel. Aquest any hem plorat, hem estat decebuts, hem desitjat i no hem obtingut, i després de tocar el cel hem caigut de morros a terra. Aquest any ens ha perseguit la mort, i l’hem afrontat com bonament hem pogut, intentant que tanta dosi de dolor continuada no ens tornés insensibles al món. Aquest any hem cantat i hem ballat, hem canviat l’ordre de les nostres prioritats, i hem decidit que no s’està enlloc com a casa. Aquest any hem fet bogeries, hem comprovat que tot és possible, hem sigut optimistes i hem estimat el que ens envolta. 

Aquest any hem plorat tot sovint, sí, però aquest any, hem sigut feliços.

I benvingut sigui el 2011!

Tornem-hi, que no ha estat res!

Em vaig proposar escriure qualsevol cosa que em passés, per insignificant que fos. I en canvi, no he escrit res en uns quants mesos. És que no m'ha passat res d'important? Pot ser. O potser han passat tantes coses que m'ha faltat temps i inspiració per escriure. 

Els dies passen volant, i la intensitat de les coses per les que visc és tan gran que la resta de temps, el temps lliure, és temps mort, perquè no tinc esma per a res més. Cau, Medicina, Medicina, Cau, i a tot això s'hi encabeixen no sé ben bé com els Pastorets, francès, certa dosi de vida social, i ximpleries diverses. I entremig, en aquestes estones mortes, hi ha temps per rumiar i projectar. I els projectes creixen, i es fan grans, i llavors són engolits per projectes més grans encara. 

Per això fa por pensar que d'aquí no massa temps, tota aquesta manera de viure s'acabarà, i tocarà començar de zero i acomiadar-se de tantes, tantes coses que estimo potser més per costum que per una altra cosa. I si a tot això li afegeixes la possibilitat de restar-li un any de vida a tot el que ara tinc... agafa't fort, que tremolo. Pànic, pànic! Però la por se supera, i els grans projectes fan volar qualsevol. 

I quan te n'adones, ja ets dalt del vaixell, i no es pot tornar enrere, ni ganes.

Així que som-hi! 

París, j'y viens.

Nit d'Amics a Sant Quirze

Noies, això que fem no és molt grupie*? És el que em passava pel cap mentre, de forma poc discreta, ens asseguràvem un lloc a primera fila. Sí, d’acord Joan Enric, després ja hem comprovat que la primera fila no és el millor lloc per a sentir bé el concert, però un dia és un dia, i volíem ser a prop. El periple d’avui havia començat un parell d’hores abans, recollint a la Yas i la Laura a les seves respectives cases, i sortint de Rubí en direcció Sant Quirze. Buscar el lloc del concert, tot demanant referències a persones que -malgrat dir el mateix- tenien graus de fiabilitat diferent, aparcar el cotxe i anar tirant xino-xano. I tornar enrere al cotxe perquè, ai-las!, ens havíem deixat la botzina! Però finalment, i no sense ser quasi-atropellades per certa furgoneta, hem arribat davant l’escenari. 

Hi ha concerts que t’arriben més que d’altres, sense cap motiu lògic. Fa dos dies vam ser a Santa Coloma, i va estar molt i molt bé, però avui ha estat diferent. Les cançons sonaven més properes, més energètiques, més de tot. I estic convençuda que això depèn potser més de mi que dels que sou dalt de l’escenari, però el concert d’avui passa a la història, almenys a la meva. Potser perquè aquesta nit, durant quasi dues hores, només ha existit el concert i les dues amigues que m’hi acompanyaven. I res més. 

El concert ha seguit l’ordre ja habitual, començant amb Super bon noi, una petita patinada a l’inici de La merda se’ns menja (no hem sentit el metro!) i aixecant els ànims de tothom amb les ironies de la vida de l’home que traballa fent de gos. Des de la nostra posició, hem pogut contemplar la secció de vents, una meravella, sens dubte! I aquest nou punt de vista també ha permès un anàlisi detallat del calçat dels músics i el descobriment del pedal màgic del Ferran, que dóna inici a les bases de les cançons. En el moment crític de l’Exercici Seixanta, ha aparegut la botzina a l’escenari, però la pobra ja no és el que era i podríem dir que ha fet llufa. 

Estic segura que no sóc l'única que s’ha mirat embadalida els marrecs que feia hores que voltaven per allà, i que durant el concert, asseguts dalt de l’escenari, corejaven totes i cadascuna de les cançons del Bed&Breakfast. M’ha fet certa enveja pensar que, quan tinguin la nostra edat, podran dir que fa 15 anys que escolten Els Amics de les Arts.

A la tornada en cotxe hem fet comptes i són ja set concerts dels Amics, des de Luz de Gas fins ara (sense comptar els tres passats per aigua!), i potser és per això, o perquè últimament em desperta el B&B, que les cançons són ja tan i tan familiars. Que no cal mirar per saber qui dels quatre cantarà la propera estrofa. Que tan bon punt acaba una cançó, et venen al cap els primers acords de la següent. 

I al final del concert, recuperar la botzina (gràcies, Ferran!) i fer temps, perquè aquesta nit,... aquesta nit, teníem un repte. EL repte: fer-nos una foto amb els quatre Amics! Així que res, amb la prudència i la paciència imperant en tot moment, hem anat saludant a amics i coneguts, ens hem fet la foto amb la banda (i en Kurti n’ha fet la metafoto, esperem veure-la!), hem comentat amb l’Eduard la possibilitat de presentar-nos a Martes, i finalment ho hem aconseguit: foto amb tots quatre i amb la Bed&Banda inclosa! Després de la foto hem aprofitat per desvelar les nostres identitats secretes com a comentadores del bloc, que han sorprès a més d’un (Dani, home!), i tothom ha anat fent via. 

I mentre marxàvem, ha sorgit un nou repte: dues persones que han viscut un concert a un pam de distància poden escriure dues cròniques diferents? En tot cas, ho intentarem. I demà al matí ja veurem què en diu de tot això la Yas! 

* Grupie: se’n diu d’aquelles fans-histèriques-adolescents que farien qualsevol cosa per saber la talla, el color i l’estampat dels calçotets dels seus "ídols" musicals. Cap noia de més de 20 anys voldria ser comparada amb elles! 

Fem dissabte!!

És finals d'estiu, i quan miro al meu voltant... veig que m'envolta el més absolut caos!! Si algú s'esperava una reflexió nostàlgica post-vacacional, ho sento molt (si m'adormo amb Ventdelplà), però avui no toca. He sentit a dir per algun mestre del Feng shui que l'ordre de la teva habitació reflexa el teu ordre intern. Bé, d'acord, això explica moltes coses!! 

Així que, bon propòsit d'inicis de setembre: endreçar fins a límits inimaginables la meva habitació, amb la intenció de començar el nou curs de la millor manera possible. Estaria bé fer un seguiment fotogràfic de l'evolució d'aquesta lluita contra les forces de la natura (tots sabem que l'Univers tendeix al caos) per tal d'aconseguir cert ordre, però la veritat és que seria vergonyós fotografiar la meva habitació en aquests moments. Així que potser em limito a ensenyar el resultat d'aquí uns dies! (I dic dies, perquè no compto amb acabar avui, ni molt menys). 

I res, desitgeu-me sort en la meva aventura!! Qui sap si mentre endreço l'habitació, se m'ordenen les idees...! =P

Coses tristes

No vull parlar de tu i jo. No vull parlar de que no puc ser amiga teva, que ni en sé, ni en sabré mai. No vull parlar del mal que fan les teves absències, ni de com d’absurda em fan sentir les teves reaparicions, i els meus perdons que no mereixes. No vull parlar de les cançons, ni de res que haguem compartit. No vull parlar de tu, ni de mi. No vull parlar d’aquell improvable nosaltres que va morir abans de nèixer. No vull parlar dels somnis, ni de les nits, ni de les hores malgastades. No vull parlar de la teva frívola passivitat, ni dels meus anhels frustrats. No, no vull. No vull parlar de coses tristes.

Passats i ferides mal curades

Passat no, passats. Tinc molts passats, moltes èpoques ben diferents, moltes persones importants que pertanyen a diversos passats. Potser molts són ferides mal cicatritzades, i quan les miro i veig la marca que han deixat a la meva pell, és massa fàcil recordar. Recordar per què van ser allà, per què van obrir una ferida, i per què va acabar cicatritzant tan malament. Perquè ningú es va preocupar de netejar-la amb povidona iodada, d’utilitzar material estèril, d’apropar-ne les vores i posar punts, sense que quedés a tensió. Sembla que les ferides, encara que sagnin i les volguem tancar ràpid per poder mirar cap a una altra banda, reclamen el seu temps. Volen serenitat, per ser tancades. I llavors es curen bé, no deixen gaire senyal i quan te les tornes a mirar, no desperten records innecessaris. Tenir massa temps lliure ja les té aquestes coses: dedico més temps a mirar-me la pell, i és fàcil anar trobant els senyals de les coses mal fetes en els meus passats. No m’agraden, però tampoc no estic disposada a tornar a obrir ferides per mirar de suturar-les millor. Són passats, i es quedaran com estan. Mala sort. Procuraré fer-ho millor d’ara en endavant. Potser procuraré que no em fereixin innecessàriament. 

"Actituds, valors i normes" del metge

Vaig començar a escriure això fa uns dies, però va molt lligat aquest editorial de The Lancet que va començar a circular ahir i que ha generat molta polèmica entre uns quants estudiants de Medicina. 

Aquestes setmanes a l’hospital, he après una mica de tot. He recuperat molts coneixements de semiologia i de farmacologia, he recordat xifres de valors normals de les analítiques i com llegir un electrocardiograma (més o menys, eh!). Però sobretot he après allò que a l’escola en deien “actituds, valors i normes”. He procurat enganxar-me als meus residents cada cop que anaven a parlar amb les famílies, per comunicar notícies bones o dolentes, o quan anaven a donar altes, o a demanar un consentiment informat. Com parlar amb familiars i pacients? Les notícies que els donis possiblement afectaran moltíssim la seva vida. Cal parlar amb correcció i exactitud, però també amb un llenguatge proper a la gent, que no els resulti inintel·ligible. I després d’haver parlat, obtindràs una resposta, que has de saber manejar. Els professionals de la salut, tracten (tractem!) amb persones, però sobretot, amb persones malaltes i amb els seus familiars i persones estimades. Les reaccions humanes davant del dolor que ocasiona la malaltia i la mort són d’allò més diverses, però sovint freguen els extrems. I nosaltres no en sortim indiferents. Sovint trobem coses o situacions que ens fan gràcia, o molta llàstima, o que ens indignen. Però molt sovint la situació no permet que nosaltres mostrem com ens sentim. No és que calgui fer una contenció del 100%, però si matissar-ho per tal que s’intueixi, sense ser descarat. A més, amb el temps ens anem tornant immunes al dolor aliè, o no podríem sobreviure, però sempre hi ha casos, moments determinats, situacions que et fas més teves, o pacients que calen més fons que d’altres. I llavors notes que allò que vius està començant a rascar el teu escut, i et tornes vulnerable. Però has de fer l’esforç de mantenir la calma i seguir fent “cara de metge”. Perquè si el metge no és capaç de mantenir-se enter, com podran fer-ho ells?

Hi ha molt per aprendre en aquest sentit, i nosaltres tot just comencem a donar els primers passos i tenim molt, molt camí per davant. Però crec que el més vital és adonar-se que CAL aprendre-ho. 

Una de pastisseria!!

Pa de pessic de iogurt i de xocolata:

Avui ma mare i jo ens hem posat els davantals i ens hem tancat a la cuina una bona estona. Demà és el meu últim dia (oficial) de pràctiques a l’hospital i em fa il·lusió portar alguna cosa per esmorzar, així que som-hi! Aquest ha estat el resultat: 

Pa de pessic de xocolata a l'esquerra i de iogurt a la dreta. 

Per fer aquests pans de pessic (“bizcochos” perquè ens entenguem tots), calen uns quants ingredients molt bàsics, els motlles i el forn. La preparació és pràcticament idèntica per a tots dos, només varien alguns ingredients, que us especifico en cursiva:

Ingredients

Pa de pessic de iogurt*

1 iogurt de llimona

2 de sucre

3 de farina de blat

1/2 d’oli o mantega fosa

3 ous

1 sobre de llevat Royal

Una llimona 

Vainilla en pols

Anís 

Pa de pessic de xocolata*

1 iogurt natural

2 de sucre

3 de farina de blat

1/2 d’oli o mantega fosa

3 ous

1 sobre de llevat Royal.

1 iogurt de xocolata o 3 petit-suïs de xocolata

Cola-cao 

* Les mesures que indico de farina, sucre i mantega corresponen a 125ml, és a dir, el mateix pot del iogurt. 

Instruccions

Primer de tot poseu en un bol prou gran el iogurt, el sucre, la farina i la mantega fosa (al microones mateix), i els rovells dels tres ous. Les clares guardeu-les a part per al final. Tot això ja es pot batre, i quan tingueu una massa homogènia heu de batre les clares al punt de neu i afegir-les. Llavors ja podeu afegir el colacao en l’un; i la vainilla, l’anís, i les birutes de llimona a l’altre (amb un ratllador, es ratlla una mica la pell de la llimona). Les mesures d’aquests ingredients són al gust de cadascú, l’únic que us puc recomanar és que ho aneu afegint a poc a poc i ho aneu tastant fins que us agradi. L’últim que heu de fer abans de passar-ho al motlle és afegir el llevat royal, i assegurar-vos que estigui tot ben mesclat.

Cocció

El forn ha d’estar ben calent abans de posar-hi res a dins, nosaltres l’hem posat a 250º (el màxim) i que l’escalfor vingui de la part de sota. Un cop estigui calent, ja hi podeu posar les motlles amb la massa, i en uns 30 minuts estarà fet. Si no teniu clar com funciona el vostre forn, aneu-lo vigilant per a què no se us cremi. El pa de pessic ha d’anar pujant, i per saber si està cuit el podeu punxar amb alguna cosa metàl·lica, llarga i prima (si no teniu res adequat, un ganivet farà el fet), i quan surti net voldrà dir que el vostre pa de pessic està a punt. Traieu-lo del forn, i deixeu-lo refredar. És possible que llavors baixi una mica el seu volum.

Extres

Unteu els motlles amb mantega abans de posar-hi la massa. D'aquesta manera seran més fàcils de desenganxar un cop cuits.

Podeu moldre sucre amb una culleradeta de cafè (el cafè és opcional!) i després escampar-ho per sobre del pa de pessic de xocolata.

Apa, si algú té dubtes, que pregunti, i si us atreviu a provar-ho, espero que us quedi ben bo, ja m’ho explicareu!

Anècdotes d'hospital

“En todas partes cuecen habas”, i els hospitals no en són una excepció. Després d’unes setmanes de pràctiques durant el mes d’agost, que han estat molt, però que molt tranquil·les, ahir divendres vam tenir un dia ben mogut a la sala. Per sort, com sempre, la vida intenta trobar l’equilibri, i vam tenir “una de cal y una de arena” (avui potenciarem el refranyer popular castellà, sembla!). De primer, quan a quarts de nou del matí vam anar a fer el passe de guàrdia, ens vam assabentar que aquella nit, una infermera de la sala havia estat víctima d’una agressió verbal i física per part d’una familiar d’una pacient. Els fets havien acabat a la comissaria, i en aquell moment tot començava a tornar a la calma. L’opinió de l’equip d’infermeria i dels adjunts més veterans era que calia donar l’alta a la pacient com abans millor, ja que per respecte a la persona agredida no es podia permetre que romangués més temps ingressada allà, i l’alta tampoc no perjudicaria el seu estat de salut. D’altra banda, l’opinió dels residents (i la meva, ja posats) era que la pacient no tenia la culpa de tenir un membre de la família “una mica” més agressiu del que és estrictament necessari. D’aquesta manera, l’assistent social, que és qui li toca posar pau entre les dues parts i mediar amb la família, va aconseguir pactar l’alta per dilluns, però també la prohibició d’entrar a la sala a tota la família (que no és poca) a excepció de dos familiars, que han demostrat durant totes les setmanes de l’ingrés de la pacient, la seva correció i el seu saber estar. Com deia, la vida mateixa sap trobar l’equilibri, i després d’aquest ensurt i dels problemes que va comportar, l’agraïment d’una altra pacient que marxava d'alta i dels seus familiars ens va arribar en forma de bombons, que ens van ajudar a esbandir el gust agre que ens havia quedat a rel del problema de primera hora del matí. Un petit detall, que no és res fora de l'habitual, però que aquell divendres va ajudar molt a aixecar els ànims en el despatx de metges. És només una anècdota, però crec que és una mostra de com d’extremes són les actituds que pren la gent davant dels professionals que vetllen per la salut dels seus éssers estimats. 

Dia de canvis!

Doncs sí, avui ha estat un dia mogut, per ser estiu. Tot i que per raons que són molt diferents entre elles. Diuen que els canvis van bé, però això ja es veurà. Hi ha canvis que són buscats i que fan il·lusió, i canvis inesperats i difícils d'assumir. Avui n'hi ha hagut un de cada. Em fan estar neguitosa, més o menys preocupada, amb l'ai al cor tot el dia. Però no passa res. Ens en sortim. 

I com que avui, tots els canvis van d'hospitals, no he pogut deixar de pensar en aquesta cançó. 

Tu respira a poc a poc.

Les llums del Nord

Si hi ha una cosa que tinc ganes de fer abans de morir (toma, que tràgic!) és veure les llums del nord. A l'hemisferi nord en diuen aurora boreal, va ser batejada així per Galileu Galilei en honor a la deesa romana de l'alba, anomenada Boreas Aurora; i al sud James Cook la va anomenar aurora austral, fent referència a la seva situació geogràfica. De ben segur que tots n'heu sentit a parlar algun cop o altre i també en deveu haver vist imatges, però aquí us en deixo una per anar-nos posant en situació: 

Aurora boreal a Alaska

El primer cop que en vaig sentir a parlar va ser llegint la novel·la de ficció Llums del Nord (títol original: The Golden Compass, de Philip Pullman, i primera part de la trilogia La matèria obscura). En aquest llibre se'n fa una explicació més o menys científica, però es destaca sobretot la seva espectacularitat i la quantitat d'energia que conté. I des de llavors, i d'això fa un munt d'anys, que vull presenciar aquest fenomen amb tota la seva plenitud.

Com a dades tècniques, cal parlar de quan i on veure les aurores polars. Hom s'ha de desplaçar a latituds properes a un dels dos Pols, essent llocs típics el nord de Canadà, Alaska, Groenlàndia, i algunes zones del nord d'Europa, com Lapònia, per l'aurora boreal; i Nova Zelanda i el sud de l'illa de Tasmània per l'aurora austral. Els moments de l'any en què es pot observar són les dates properes a ambdós equinoccis (21 de març i 23 de setembre), és a dir, els dos dies de l'any en què el sol creua l'equador celeste, i en què la nit i el dia tenen exactament les mateixes hores. A més a més, és imprescindible que faci bon temps i no estigui ennuvolat! Buscant al google he trobat moltíssimes pàgines i blocs amb informació sobre on i quan veure l'aurora polar, i aquí us en deixo un parell d'exemples. 

• Els deu millors llocs del món per veure l'aurora polar 
• Xarxa d'observació de l'activitat d'aurores polars (actualitzat cada 72h)

Cercle Polar Àrtic - Finlàndia

Una altra cosa interessant, i que havia oblidat, són els sons que sovint acompanyen a l'aurora polar. Pel que he llegit, és com arrugar paper de celofan, o trepitjar fulles seques, és a dir [atenció! moment friki-mèdic a la vista!], exactament el mateix so dels crepitants pulmonars a l'auscultació de l'aparell respiratori quan hi ha pneumònia, fibrosi o bronquitis! Els sons, es clar, tenen la seva explicació física, que ni entenc, ni pretenc entendre, però per si algú hi està interessat, sembla que aquí ho expliquen prou bé. Jo, d'aquest article, em quedo amb que pels esquimals, els sons de les llums del nord són els esperits dels morts, que juguen entre ells o que ens intenten dir alguna cosa. 

Com haureu pogut deduir, estic esquivant elegantment l'explicació física d'aquest fenomen, però com ja he deixat caure a l'anterior paràgraf, la física atòmica i jo no acabem de tenir bona relació. Així que no m'esforçaré per fer una explicació comprensible o a copiar-la d'alguna banda, ja que la Wiquipèdia (en castellà, l'article en català fa llàstima de tan mal traduït!) i d'altres pàgines com aquesta, em solucionen el problema. Amb tot, si mai algun expert en la matèria vol deixar un comentari amb una explicació senzilla per al públic general, ho agrairé molt i ho afegiré al post!

I he deixat per quasi el final de tot la part que més m'agrada. És evident que un fenomen tan espectacular i tan ple de màgia, s'ha guanyat al llarg del temps un lloc en totes les cultures i folklore dels països i regions que en gaudeixen, de la mateixa manera que ara en trobem referències en músiques, pel·lícules i llibres. Pels antics, les llums del nord han significat incendis al voltant dels oceans, la presència dels seus ancestres, el foc de les guineus o l'ànima dels guerrers morts. Han tingut connotacions bones i dolentes, segons el moment i la cultura. 

En l'actualitat, l'aurora boreal ha estat font d'inspiració per a molts artistes, és una imatge bonica, i fa acte de presència en algunes pel·lícules, com Happy Feet, o Aurora Boreal (basada en la novel·la del mateix nom d'Asa Larsson, escriptora sueca que no té res a veure amb l'Stieg Larsson) i pren protagonisme en llibres, com el de Llums del Nord que anomenava al principi. Les llums del nord són anomenades també en algunes cançons, i compartiré amb vosaltres precisament aquesta d'Owl City, On The Wing, que m'hi va fer pensar, i que és la causa directa d'aquest post. 

Per últim, he fet una mica de recerca al YouTube per trobar vídeos de l'aurora. Pel que he llegit, la majoria estan creats amb time-lapse (moltes fotografies preses en intervals determinats de temps, sense moure la càmera, que després s'ajunten i es fan passar ràpid, de manera que fan l'efecte de ser un vídeo), ja que d'aquesta manera es pot obtenir una millor qualitat d'imatge i colors més vius que en una gravació de vídeo. Dos dels enllaços són reportatges fets per la BBC i la NASA respectivament, que tenen imatges maques i una mica d'explicació: 

• NASA
• BBC4 - The Sky At Night
• Aurora austral 
• National Geographic Time-lapse

I, després, de tot, em quedo amb el que diu un dels científics de la BBC...

"You can't imagine it. You've to see it"

Algú m'hi acompanya?

Codi genètic

Títol original: Codi genètic

Autora: Amàlia Lafuene

Edició: Proa, 2009

Pàgines: 352

Idiomes disponibles: català, castellà (en procés de traducció)

Sobre l'autora (text a la solapa): Amàlia Lafuente (Barcelona, 1952) és metgessa i professora titular de farmacologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica a la docència i a la recerca. 

Argument (text de la contraportada): La descoberta d'un fàrmac contra l'Alzheimer centa les investigacions de la Marina Fontcuberta. Amb l'arribada d'un nou director a l'Institut de Neurociències, que ha fet una carrera brillant als Estats Units, la recerca es complica perillosament. Enlluernada pel magnetisme del flamant director, la jove Marina està temptada de saltar-se els límits de l'ètica professional.

Què en penso? 

Aquesta novel·la neix i creix entre bancs de laboratori, vasos de precipitats, bates blanques, articles, despatxos dels "superiors", gens, ratolins knockout, fàrmacs i estudis experimentals. Es nodreix de les relacions personals, de les il·lusions i dels desenganys, de l'ambició i l'humilitat, dels seus personatges; i mor entre les mans del lector, que no pot fer més que llegir-lo amb avidesa de la primera a l'última pàgina. Ens parla de creure en la recerca com a sistema per avançar i millorar la ciència, com a camí personal per "tocar el cel amb un dit" i que els malalts en siguin els primers beneficiats; però també ens parla de qui redueix la recerca a un simple negoci, generalment fraudulent, que dóna prestigi i enriqueix a pocs, mentre aixafa la resta. 

El fet d'estudiar Medicina, i estudiar a la UB, ha fet que tingués amb aquesta novel·la una forta sensació de familiaritat. Per primer cop, l'autora del llibre que tinc entre les mans és una persona relativament propera i coneguda (ha estat una de les meves professores de Farmacologia d'enguany), i de la mateixa manera, l'entorn en el que se situa la història és ben proper al meu dia a dia. He pogut recrear perfectament molts dels llocs pels que es movia la Marina Fontcuberta (fent especial menció a les galeries del claustre de l'Edifici Històric, que són realment impressionants). I em quedo amb la sensació de voler conèixer més i més aquest món, contenta que sigui ben proper al camí que he escollit. 

En resum i en general, i de la forma més subjectiva possible, aquesta novel·la m'ha agradat molt; m'agrada el món que reflecteix; els diferents personatges, ben definits i amb els seus caràcters propis; els lligams que es creen entre ells; els "petits drames" necessaris per la novel·la, però en cap cas exagerats; les intrigues i problemes, que es van resolent a bon ritme; els girs inesperats, que donen emoció a la lectura; i el final rodó, que tanca la història amb elegància i amb tots els fils lligats.

I per últim, un altre fet que em deixa molt bon gust de boca és veure com una persona dedicada a la recerca i a la docència, una científica de cap a peus, també pot dedicar-se a escriure, fer cursos a l'Ateneu i publicar una novel·la (i amb tant d'èxit!). Una prova més que, "els de ciències" també podem escriure, i no estem pas tan renyits com diuen amb "les lletres". 

I ara... què?

Llegiu-lo, no ho dubteu! I sobretot, encara amb més èmfasi, tots aquells que teniu quelcom a veure amb el món de les ciències. És una lectura ràpida, amena i interessant per a tothom, i també els seglars (no-religiosos, que no tenen res a veure amb l'àmbit científic) haurien de llegir-lo. Els tecnicismes que apareixen al llibre no impedeixen en cap manera el seguiment de l'argument. 

Nit d'agost, i algun nus per tapar

És de nit, és Agost. A l’ordinador sona música que de tan familiar, cada nota és meva i em toca per dins. Entre les mans, un llibre que em transporta i m’allunya d’aquí. Les seves pàgines se m’enduen a un món parcialment conegut i que, expectant, espero descobrir aviat, potser formar-ne part. 

Els desitjos i anhels que durant el dia m’han rosegat les entranyes, ara es difuminen entre pàgines i acords, entre capvespres d’estiu i el primer estel de la nit, tot és més fàcil de viure, de sobreviure, de cobrir, de passar pàgina i seguir endavant. De creure que hi ha més sortides, que hi ha més coses en aquesta vida, i tot acaba cobrant sentit d’una manera o altra. 

I demà, de nou a l’hospital, tindré la ment ocupada amb els pacients i les històries, que jo mateixa faig que em siguin transcendentals. Bates blanques, fonendos, exploracions, proves complementàries, volums de medicina interna, i llistats de fàrmacs. Un món que, de bona gana, cada dia em faig més meu. 

No és una manera de desfer el nus, és només una manera de tirar-hi a sobre palades de sorra (de sorra de platja, de platja de finals d’estiu o principis de tardor), que tapin el nus, que el facin desaparèixer. Però totes les capes de sorra seran inútils, perquè si algú torna a tibar de la corda, el nus reeixirà i tornarà a la vista, a la meva vista -perquè hi ha qui no el veu mai, el nus- i hauré de tornar a pensar què fer-ne: desfer-lo sembla impossible, tallar-lo és complicat... així que resistiré fins que estrenyi massa i llavors el tornaré a tapar. 

¿Qué debiera ser vivir?

El pañuelo rojo que me cubrió los ojos hasta la puerta del Auditori de Barcelona se pasó todo el concierto atado en tu cuello. Auditori i Ismael Serrano, qué buena combinación y cuántos, cuántos recuerdos. 

Un bloque, un piso, un salón. Un reloj marca el paso del tiempo sin que nadie -excepto los espectadores- lo pueda presenciar. Ruido de llaves, se abre la puerta, y empieza todo. 

“Bienvenidos, espero que se sientan como en casa. Al fondo a la izquierda está el lavabo, detrás de la barra podran encontrar una botella con un estraño licor verde que traje de Peumayén, y en la nevera aún queda un tupper con el cocido madrileño que hizo mi madre la semana pasada. 

¿Y qué tal los vecinos del bloque? Pues nada, cada uno con sus manías, con su vida, con su música... Una que escucha tangos, el pesado del bolero a las 7 de la mañana, y sobretodo el cantautor.”

Las canciones -las nuevas y las que no lo son tanto- se fueron mezclano con las historias de los vecinos del bloque, para al fin descubrir que nada pasa porque si, que cada pequeño gesto puede afectar en gran manera la vida de los demás. A uno le picó el virus del miedo, otra recuerda ya sin tristeza una huída al sur, y todo esto favorece a esa estraña pareja. Cada cuál con su vida, y con su historia, sí, pero todos buscan respuesta a una misma pregunta: ¿qué debiera ser vivir? 

Y la única lucha que se pierde es la que se abandona, así que no abandonen, que la excusa más cobarde es culpar al destino. Y una lección aprendida, no ir nunca a oír a Serrano sin un paquete de pañuelos, porque tocará Recuerdo, y otras, y vas a llorar.

Después de tres horas largas de música, aún quedó tiempo para los bises, con “siestas de verano y verbena en la aldea”, “días de vino y rosas”, y una Caperucita que te erizó la piel.

Y al final de todo, con las emociones revueltas y los recuerdos mezclándose con los  nuevos sueños y ilusiones, descubres que ahora... que ahora ya te acuerdas, que ya sabes qué debiera ser vivir. 

Acuérdate de vivir. 

La Boheme, on comença el carrer Blai,

que és la petita Rambla del Poble Sec!

Avui concert "íntim" a la Boheme! I no dic íntim perquè la taverna en qüestió sigui especialment petita - que ho és - sinó perquè s'ha omplert de gom a gom de gent que venia a escoltar en Cesk Freixas, de manera que hem acabat tots ben apretadets, però ben avinguts, dins d'aquest local entranyable.

Passats tres quarts de deu, quan quedaven poc més de deu minuts per l'hora d'inici del concert, la Marina, la Clara i jo hem entrat a la Taverna La Boheme i ja estava força plena. Cap taula, cap cadira lliure per nosaltres. En Cesk ja hi era, guitarra i faristol, tot a punt. Hem deixat els trastos en un racó, nosaltres ens hem situat en un altre, i poc després ha arribat un altre noi amb una guitarra (de moment, desconegut, però estranyament familiar?) i el concert ha començat. A poc a poc, ha anat entrant gent i més gent, molts han estat drets tota l'estona, d'altres a terra, però ningú no s'ha mogut fins que ha deixat de sonar l'últim acord. Entre ells, han arribat cap a les deu la Laura i el Fèlix, que han sentit molt però han vist ben poc!

De mans del Cesk han sonat cançons de tots els discs, i potser jo he enyorat que en toqués unes quantes més de "La mà dels qui t'esperen", que és l'últim. Ha cantat i ens ha deixat cantar, i tots hem corejat amb força quan ha entonat clàssics com Al Vent o l'Estaca. Hem tingut "l'exclusiva" de sentir la cançó Mudança, que ens ha explicat que ha escrit fa pocs dies, i el goig de ser d'aquells que "hem optat per la cultura per sobre del futbol" (ah, que avui hi havia partit?). I ens ha presentat a en Marc Durandeau i al Marcel Marimon (el noi de la guitarra!), dos cantautors que estaven allà i a qui ha convidat a tocar alguna cosa després. 

Quan en Cesk ha donat per finalitzat el concert, de seguida s'ha animat a tocar en Marc Durandeau, i la seva música ens ha semblat una mena de country catalanitzat, o una música que seria molt adequada per posar al cotxe, conduint per una carretera infinita d'aquelles dels Estats Units. Molt curiós! 

A en Marcel Miramon, membre del grup Rumb Al Bar, li ha costat una mica més arrencar, però finalment ha començat fent una versió rumbera de la Petita Rambla del Poble Sec, i ha animat a tothom amb un garrotín, i un parell de cançons de taverna. Que, per cert, a aquestes alçades ja havia descobert perquè em resultava familiar, i és que el vaig veure tocant fa un parell danys a un concert a la Vila de Gràcia, juntament amb Eldelvar, grup on toquen uns quants amics de classe.

Per acabar, tots tres han cantat junts Ulls de Color de Mel, versió feta per Els Pets de la cançó Brown-Eyed Girl, d'en Van Morrison, i quasi s'enfonsa el bar amb aquell "Shalalalala lalalalalaralirao"

Acabat el concert, moviment generalitzat: gent que s'aixeca, gent que surt, gent que va al lavabo (i em trobo l'Ignasi! que estrany!), gent que s'apropa als cantants... Nosaltres caiem en la temptació i comprem una còpia de "La mà dels qui t'esperen", que per alguna cosa és termosensible! 

Marxa la Clara i els altres quatre fem rumb cap al bar.. Ai!, cap al tren, i tornem a Rubí, no sense aconseguir un paquet de bastonets (amb oli d'oliva) de franc i riure molt, també de franc.

I fins aquí la crònica d'aquest triple concert.. la propera va de teatre!

Yáiza

Primavera o 16 coses que em fan sentir viva

1. El primer bany de l'any.
2. Treure la roba d'estiu de dalt de l'armari.
3. Prendre el sol.
4. Obrir totes les finestres i encendre una vareta d'encens.
5. Beure'm la primera orxata de la temporada.
6. Caminar de la teva mà pel carrer major.
7. Emprovar-me un vestit bonic.
8. Dinar asseguda al terra del jardí.
9. Entrar a una papereria i comprar qualsevol cosa només per saludar el botiguer.
10. Escoltar música a tot volum a totes hores.
11. No haver de donar explicacions.
12. Fer la motxilla de ruta en vint minuts (i creuar els dits per no deixar-me res).
13. Saber que hi ets.
14. Passejar per Rubí una tarda de vacances sense res concret a fer i que sigui molt profitosa.
15. Arribar a l'estació 20 segons abans que vingui el tren.
16. Que no calgui somniar per sobreviure!

La meva primera vegada

O crònica del meu primer concert d'Els Amics de les Arts

Ha anat de ben poquet que aquest no fos el meu primer concert frustrat d’Els Amics, però per sort, hores abans ha aparegut un Amic i ha salvat la nit. Així que som-hi, ferrocarrils i cap a Barcelona s’ha dit! He baixat a Gràcia, i com a bona barcelonauta que em consider-ho, he decidit anar trencant carrers fins a anar a Muntaner, amb intenció de sortir a l’alçada justa de Luz de Gas. Amb poca punteria, però, perquè sí que he arribat a Muntaner, però uns quants carrers més amunt. La gràcia de tot això és que he passat pel portal -ja quasi mític- Muntaner, 260 i he estat molt temptada de deixar-hi un gomet verd, però he reprimit els meus impulsos quan he vist el porter (en Juan?) a l’altra banda de la porta. Gomets que, per cert, havia comprat cinc minuts abans davant l’allau¹ de comentaris al bloc demanant gomets verds. El seu èxit ha estat molt relatiu, no m’he trobat amb ningú del bloc, però no patiu que... de més verdes en maduren!

Bé, d’acord, anem per feina. A quarts de vuit, quan he arribat a la porta, hi havia quatre gats, i he pensat fàcilment “bé, és dilluns i estem d’exàmens, què volies?”. I me n’he anat a prendre algu al Monaco, el bar del davant. La sorpresa ha estat nostra quan, una horeta més tard, sortíem del bar per descobrir que els quatre gats s’havien multiplicat, havien proliferat i s’havien convertit en una massa de gent que envaïa tota la vorera i part de la calçada. Hi cabríem tots? Sort a l’hora d’entrar, hem anat a parar en bon lloc: primera fila i a l’esquerra de l’escenari, així que primer planu del Dani i tota la resta teniu uns perfils estupendus.

I comenceu! Ben animats, dient i repetint que sou súper bons nois, però mireu, jo no m’ho crec, perquè ni malles, ni capa, ni calçotets per fora²!. Tot plegat, un festival de cançons, i les introduccions més originals i divertides: hem conegut la bola de merda del vostre pis, les tendències Billy Elliot d’en Dani, que l’Eduard és “el sentro del Universo”, que a Massaxuxes (Boston) hi ha una alta incidència de càries³, i que les rajoles del bany de l’Úrsula (Joan Enric!) mai no seran de color burdeus, però que això en Ferran no ho sap pas.

Cançons que a casa costen un xic d’escoltar, es converteixen en una festa dalt de l’escenari, i així ens heu deixat bocabadats amb l’Exercici Seixanta, i m’he assabentat -per fi!- dels dos títols de Codi da Vinci que no entenia⁴ (d'acord que no tingueu res a veure amb Manel, però heu de reconèixer que la idea del Dani era bona).

I el gos, vull dir, l’Home que treballa fent de gos, tenia pressa per plegar (potser l’esperaven al cuarto de planxar!), i ha fet dos intents de sortir abans d’hora. A la tercera va la vençuda, ha sortit quan tocava i seriosament, crec que haurem de fer un esforç i aprendre’ns la seva coreografia, li veig molt futur! Per acabar-ho d'arrodonir, des de l'extrem dret -del públic- ha sortit una espasa d'Star Wars que deixa el llistó molt alt, haurem de venir al proper concert amb un dinosaure?!

Afortunadament en Joan Enric ens ha explicat la sistemàtica dels bisos, menys mal, perquè jo hauria marxat abans d’hora (o si més no, ho hauria intentat, perquè amb aquella gentada no hauria arribat pas a la porta)! I al final, acabem amb “A vegades”, la primeríssima cançó vostra que em van fer escoltar⁵, i feu un final rodó, rodó.

Ara sí, us acomiadeu i desapareixeu de l’escenari, però us esperem perquè sabem que allò és un cul de sac, i que haureu de tornar a sortir! El guarda malcarat (insultem en català, que té més estil), ens intenta fer fora en diverses ocasions, però resistim i aconsegueixo saludar-vos a tots i enganxar-vos un parell de gomets verds.

I, al disc, la dedicatòria “per la noia més activa del blog”. Molt bé! I que duri!

Fins la propera,

Yáiza

1. De vegades les dones també exagerem.

2. Sabeu que haureu de fer algun concert amb aquesta indumentària, oi?

3. Els odontòlegs hi deuen viure de conya!

4. Trilogia a Nova York i Pandora al Congo!

5. Ferran, com pots dir precisament TU que t’adorms amb Ventdelplà? Va, home, va, que t'hem vist!

"Ojos que no ven, facebook que te lo cuenta"

És la nova dita popular, i com quasi tot el que trobem en el refranyer, no s’equivoca pas massa.

A favor del facebook hem de dir que té un gran potencial com a mitjà de comunicació: poder compartir les teves fotografies; mantenir el contacte amb gent que, d’altra manera, hauries perdut de vista ja fa mesos; o fins i tot recuperar amistats de la infància, no és pas res que jo consideri un mal ús de la xarxa.

Ara bé, hi ha un parell de coses que m’espanten força del facebook, i les dues es basen en la peculiar xaferderia de la majoria d’éssers humans dels nostres temps. I, perquè si només parlo de xafarderia, dic que són dues les coses que m’espanten? Doncs perquè tanta por em fa el que els demés puguin arribar a descobrir de la meva vida, com el que jo puc arribar a indagar de la resta de gent.

D’una banda, quan et fas per primer cop un compte de facebook et refugies en el “fet i fet, només hi penjaré els continguts que jo vulgui i ho veurà la gent que jo esculli com a amics”. Si, bé, d’acord, el que tu diguis! Però quan portes més de mig any a la xarxa social, t’asseguro que has perdut el compte de la gent que has acceptat com a amiga. I per molt que tu controlis què dius tu o quines fotos penges tu, no pots controlar el que pengen o del que parlen els demés, ni amb quin nivell de privacitat ho fan. I sabent el que hom pot arribar a descobrir de la resta, em pregunto: què deu saber la resta de mi? Però bé, m’agrada pensar que ningú té tan interès en la meva persona per gastar-hi més de dos minuts feisbukils. Això, per començar.

I d’altra banda, em pregunto quin bé em pot fer a mi tenir lliure accés a molta -massa- informació de tots vosaltres. Perquè sovint resulta graciosíssim tenir un canal de comunicació tan dinàmic com aquest, però ben mirat, crec que no fem més que incentivar la nostra curiositat nata. Parlem menys, i naveguem més. Vols saber quelcom, i fas una investiagació per facebook (investigació que fa un parell d’anys hauríem fet per fotologs, però cal reconèixer que no era un sistema tan pràctic). Pensa en tu mateix: quantes hores has passat davant l’ordinador mig-avorrit, mig-interessat intentant saber quelcom... per no tenir els nassos d’agafar aquella persona i fer-li la pregunta en qüestió? Bah, tan és, no ho comptis.

I res, feta la reflexió, he tingut la meravellosa idea de penjar-ne el link al facebook, ho veureu tots i potser algú s’ho llegeix, i mentrestant me’n vaig a descobrir què van fer aquells dos ahir a la nit... Perdó! Vull dir que, tanco el facebook i em poso a estudiar! Adéu-siau!

Yáiza