Pàgines

dimecres, 31 d’agost del 2011

La vida en dues maletes

Ja fa dos o tres dies que les maletes estan obertes sobre el llit de convidats, a l'habitació del costat de la meva. Les he anat omplint, i malgrat que ja són plenes a vessar (dos maletots de dimensions considerables, i un tercer amb la roba d'hivern-hivern per més endavant), encara falta posar-hi a dins coses importants. Coses petites, però de gran rellevància, que no podran anar-hi a parar fins l'últim dia. 

Els meus armaris estan força més buits que de costum. Els prestatges tenen alguns forats. Sembla mentida que tot el que fa falta per seguir amb la meva vida a una altra ciutat, càpiga en dues maletes. Possiblement cabria en la meitat d'espai, però m'enduc molta roba per si fa fred, ja ho veus. 

Marxo d'aquí sis dies i queden moltes coses per tancar. Assegurances, targetes bancàries, dues maletes, un examen pendent, comiats, sopars i altres. Ara he d'estudiar i rematar maletes, i qualsevol es concentra. Se'm menja l'angoixa tot sovint, i somnio coses estranyes. Sé que tot anirà bé, que en gaudiré, que no estaré sola, i tot i així, em fa certa por. Por perquè no sé què trobaré allà, com serà el lloc on viuré, la gent que trobaré, els hospitals... Por perquè resulta que mai hauria suposat que em faria tanta recança deixar algú enrere per marxar a estudiar fora un any. 

divendres, 26 d’agost del 2011

Una mosca al quiròfan!

Els quiròfans (o més ben dit, les sales d'operacions) deuen ser dels llocs més nets i polits del món. Tota l'atenció va focalitzada a què la zona al voltant de la taula d'operacions es mantingui estèril tanta estona com està el pacient obert allà al damunt. Les cantonades de la sala són arrodonides per tal que es pugui netejar millor, i sota el famós (dins del "mundillo" mèdic) crit de "no toques lo verde!!" es manté estèril el camp quirúrgic. Per això, que a mitja cirurgia irrompi una petita mosca sobrevolant un abdoment obert, sorprèn a tothom i altera al personal. Una infermera intenta assassinar-la utilitsant el novecutan (un esprai que és una mena de cola per les ferides) a mode de flit, i el cirurgià es canvia repetidament de guants, cada cop que la mosca decideix fer una aturada en les seves mans. Al final, el maleït artròpode es fa fonedís, i ni mort ni viu no el tornem a veure en el que queda de matí. 

El primer cop que vaig entrar a un quiròfan* em vaig veure envoltada de gent vestida de verd, sense entendre les anades i vingudes i sentint que constantment feia nosa em posés on em posés. A l'hospital, els metges i metgesses porten bata blanca, infermeria i auxil·liars solen anar amb pijama blanc. I a més, tothom va condecorat amb una tarjeteta que indica el nom i el seu rol dins l'hospital. Però a quiròfan tothom vesteix igual i ningú porta targetes, així que no saps qui és qui, a qui t'has de presentar, o a qui et pots dirigir. Només saps que tu ets allà en mig, que ningú et fa ni cas, i que molestes. El primer que aprens, però, és a allunyar-te de tot allò que sigui verd. Les taules amb talles (imagineu-vos uns llençols o estovalles) verdes i material a sobre són intocables. També el personal que ja duu bates llargues i verdes. Tot allò verd és estèril (excepte els propis pijames verds que porta tothom), i per tant, intocable a menys que tu també vagis estèril (cosa que no passa mai el primer dia, clar). 

A mida que hi passes dies i vas observant, aprens qui és qui. Les primeres que van entrant a quiròfan són les infermeres, ho comencen a preparar tot per la següent intervenció. Després ve l'antestesiòleg, sovint anestesiòloga, que entra amb el pacient i s'encarrega de deixar-lo ben fregidet. La primera en rentar-se i posar-se estèril és la infermera instrumentista, que un cop neta anirà preparant tot el material. Tot allò que de moment només pot tocar ella, i que la infermera circulant li va servint. Després arriben els cirurgians (o cirurgianes, eh!), que també es renten i es posen estèrils i preparen el camp quirúrgic, tot de llençols verds tapant el malalt, a excepció de la zona que els interessa per operar. Els auxil·liars (altrament dit "camillerus") van i venen sempre que se'ls reclama, per passar el pacient de la llitera a la taula, col·locar-lo bé, o el que calgui.

Amb el pas dels dies també aprens quin és el teu lloc. On no molestes, i des d'on pots observar millor la situació. On trobar alces per veure per sobre de l'espatlla del cirurgià, que sempre és més alt que tu. També aprens a posar-hi nassos i demanar que et deixin rentar. I així ser estèril i poder-te apropar a la taula d'operacions, seguir-ho tot de més a prop, i poc a poc, aprendre a ajudar. Tot un altre món. A això últim, a aprendre a ajudar, m'he dedicat aquest mes d'agost. No he fet res impressionant, a tot estirar posar grapes i de vegades algun punt innocent, i trobo ja és tot un què saber fer tan poca cosa.

Avui m'he acomiadat un cop més d'un hospital on m'he sentit molt ben acollida i tractada, on he après molt, i on he deixat de tenir mania a la cirurgia (com queda demostrat, diria, aquí dalt). Sempre em sap greu deixar un hospital, però en vindran d'altres, i qui sap on em portarà la sort en un futur. Deixo enrere bons metges i bons mestres, i espero tornar-los a trobar algun dia (sempre i quan no sigui estirada a la taula de quiròfan amb ells a punt d'obrir-me la panxa!).

Ara només els queda exterminar les mosques. 



*Demano disculpes, sé que la paraula quiròfan no és correcta en català, però al seguiré utilitzant aquí, i a tot arreu, que sala d'operacions se'm fa massa llarg. 

I un apunt: sé que parlo tota l'estona d'infermeres, però és que en tot el meu periple quirúrgic al llarg de força temps i diversos hospitals, només he vist un home infermer, així que generalitzo i parlo de dones. De la mateixa manera, els "camillerus" solen ser homes. Pel que fa als metges, la cosa està força més repartida. A quiròfan, tot sovint, érem tot dones! 

dilluns, 22 d’agost del 2011

Caramelets i vermells

Avui, 22 d'Agost, fa un any que vaig canviar la plantilla d'aquest bloc. D'una plantilla antiga, amb fons negre i lletres clares, vaig passar a l'actual, amb els caramelets de coloraines al fons i capçalera de lletres vermelles. Amb el canvi, també va donar-se el que jo considero el renaixement del bloc. Des de llavors he escrit 83 dels 96 posts d'aquest bloc, així que potser no és massa sensat comptar com a aniversari la data real de naixement del Coses de la Vida, que va ser la Nit de Nadal del 2007.

He tingut mesos millors i mesos pitjors, blogairement parlant. Vaig començar amb empenta l'agost passat, la vaig perdre al començar el curs el setembre passat, i la vaig recuperar per Any Nou, quan vaig descobrir la Catosfera, és a dir, tots vosaltres. Sí, quatre anys amb bloc (més, si comptem que en vaig tenir un parell -ja morts- abans que aquest) i sense conèixer ni un dels vostres blocs. Una desgràcia en tota regla! 

El bloc tornarà a mutar aviat, s'adaptarà a les circumstàncies. Marxo un any a estudiar a fora, a París, i crec que amb aquesta excusa, el bloc estarà més actiu que mai. O això és el que espero! 

diumenge, 14 d’agost del 2011

La confiança

Confiem en les persones. En major o menor mesura, en algunes més que en d'altres, en aquell moltíssim, i en aquell altre ben poc. Però hem de confiar-hi, perquè sinó, viure en societat, seria pràcticament impossible. En termes menys personals i més pràctics, confiem que la gent és honrada i així hi podem fer negocis. Confiem que la gent és responsable, i posem l'educació dels nostres fills en mans dels mestres, i la nostra salut en mans de metges. Sabem que si traeixen aquesta confiança, hi haurà repercussions de caire legal, però ens refiem de les persones i no comptem amb què calgui arribar a judici en la gran majoria de les situacions. 

Però la cosa es posa interessant si deixem aquesta vessant pràctica i mirem el tema personal. Confiem en la nostra gent, en els amics, en la família, en la parella. Però per què? Què ens fa confiar en algú? Quins fets, quines paraules, quines seguretats? Per què sabem que no ens trairan? I què és una traició? 

He pensat que per part de la família, el tema està força clar. Es dóna per suposat que, en les famílies més o menys normals, els membres volen el millor pels altres, i hi ha un respecte i una bona voluntat. Segur que coneixeu mil històries de traicions dins la família, però bé. Amb els amics de tota la vida potser es podria explicar perquè fa molts i molts anys que hi tens relació i saps com són, els coneixes, saps que no et volen mal i que sempre faran el millor per a tu. Amb una parella d'anys i panys de relació es pot aplicar el mateix. El temps i un cúmul de petits fets i accions et poden donar aquesta seguretat. 

El que trobo molt complicat d'explicar és la confiança que tenim en persones que acabem de conèixer. Sigui quina sigui la relació que hi tinguem, d'amistat o amorosa. Quines garanties tenim? Simplement, creure'ns el que ens diuen, i deixar-los temps per a què ens demostrin que és tot cert. Però hi confiem des del primer moment. Clar que no tothom dóna la seva confiança ràpidament a les noves coneixences, però jo em trobo que hi ha gent que es guanya la meva confiança molt ràpidament. Què tenen aquestes persones que no tenen altres? Què fa que algú "sigui de confiança" o no, quan l'acabes de conèixer i encara no t'ha pogut demostrar res? 

No és un tema que tingui gens clar -potser ho heu notat pel discurs desordenat i poc sintètic- i no pretenc sentenciar res. Al contrari, m'agradaria que digueu la vostra, què en penseu, si confieu ràpidament en les persones o no, si creieu que sou de confiança, o què fa que d'entrada confiïs més en unes persones que en d'altres... Sentiu-vos com a casa! 

divendres, 12 d’agost del 2011

L'home de la maleta



Títol original: L'home de la maleta
Autor: Ramon Solsona
Editorial i any: Proa, 2011
Pàgines: 295


L'home de la maleta ha conegut la II República, la Guerra Civil i la postguerra. Ara té 75 anys, i en fa quasi dos que és vidu. Tip d'estar-se a casa més sol que un mussol, decideix vendre's el pis, fer la maleta i anar a viure un mes a casa de cada una de les seves tres filles. Conviure amb elles i les seves famílies farà que topi amb moltes facetes del món modern que el sorprendran i que no serà capaç de comprendre. I mentre viu aquest periple de casa en casa, escriu a màquina les seves memòries, rescantant la seva infància i joventut, i portant a la llum veritats que sempre havia mantingut ocultes. 

La novel·la es pot dividir en tres parts. La primera, la més breu de les tres és una mena d'introducció que ens endinsa per primer cop en el món i el pensament del protagonista; la segona narra el pas per casa de les filles; i la tercera són les seves memòries. 

L'estil és força especial, no sé si propi de l'autor, o propi de la novel·la. Tot el text segueix els patrons del llenguatge oral, de manera que està farcit de barbarismes i repeticions. Tot això es veu encara més exagerat en la segona part, ja que figura que la introducció i les memòries estan "corregides" per alguna editorial. Com que està escrit "tal i com es parla" i concretament, com parlaria una persona d'aquesta edat, fa voltes constantment sobre els mateixos punts, i repeteix algunes idees amb molta insistència, tanta que fàcilment es pot fer pesat. 

A més, el protagonista mostra continuament una opinió molt crítica i destructiva d'algunes de les coses que passen al seu voltant i que ell no entén. Alguns, són temes socials típics, com ara l'homossexualitat o els nous models familiars. D'altres, semblen més aviat manies seves, com ara l'animadversió que mostra als gossos com animals de companyia. Aquestes opinions que exposa, i sobretot la forma que té de fer-ho, fan gràcia al principi, però a còpia d'insistir m'han posat una mica nerviosa, i fins i tot m'han fet venir ganes de deixar el llibre en algun moment. Al final no sabia si era una manera realista de ficar al lector dins la pell d'un home gran, o si era realment l'opinió de l'autor. Al final he optat per creure la primera opció, i he seguit llegint. 

En definitiva, però, és un llibre entretingut, amb bons tocs d'humor, i amb una molt bona descripció de com era la vida a Barcelona de la postguerra pels més desafavorits, explicada des d'una perspectiva que, per mi, és força nova. Puc dir que al final, m'ha agradat haver-lo llegit, tot i que hi ha hagut moments en què l'hauria engegat a pastar fang. El recomano... a mitges, segons el què espereu d'un llibre.