Això s'acaba, 2012!

Què, faig un post de Cap d'Any o no? Un últim post per aquest 2012? Potser no cal, no? Però tampoc no costa res... Encara que primer hauria de respondre els comentaris del post anterior, però ara ja han passat dies i fa una mica de mandra... Que per cert, m'he proposat fer un altre post explicatiu sobre les raquetes (ja que preguntàveu), però ara que ho he dit, és segur que no el faré! (mai faig els posts que dic que faré, per si no ho havíeu notat). Bé, com que ja he començat, doncs alguna cosa hauré de dir!

Doncs va: s'acaba l'any, i no penso fer-ne cap mena de balanç. Ha anat com ha anat, jo ja ho sé, i no cal fer memòria, que ho tinc tot molt present. Un any del qual en vaig passar la meitat a París. Un any durant el que he llegit 28 llibres (i sí, potser faré un post amb la llista, va!); un any en què la meva presència al blog ha sigut, com a mínim, intermitent; un any que cap al final ha anat més aviat malament... que ha semblat redreçar-se per si solet a última hora i que, quan ja ningú ho esperava, acaba amb alguns fets d'allò més sorprenents. Fets que prometen ser protagonistes almenys al principi del 2013, i que ja veurem quin paper tindran més endavant.

I s'acosta el 2013... l'any en què si tot va bé, acabaré la carrera (visca!) i podré dir (amb la boca petita, això sí) que sóc metge. Bé, em penso que no ho diré massa, no fos cas que algú esperi de mi que el diagnostiqui o que el tracti d'alguna cosa, no ho sabria fer pas! El 2013 també té ja dues escapades planificades, una d'aquí no-res, tot just després dels exàmens, i l'altra, el viatge de final de carrera, al juny. I per la resta, un any que es presenta ben misteriós... Ja veurem què porta, no? 

Doncs au, tallo el rotllo, que deveu estar tots ben tips de llegir posts de l'estil! No res, que bona sortida del 2012 i Feliç 2013 per tothom! 

Va de raquetes - Tossa d'Alp (2537m)

En Sergi em va dir en un comentari al meu primer post d'aquesta temporada, que a aquest 2012 encara li podien quedar coses bones, i una de les que anomenava era trepitjar neu. Per això quan va sorgir l'oportunitat de fer una excursió amb el CER* a alguna muntanya nevada, vaig decidir fer-hi una ullada.

La primera proposta era el Bastiments, i la meva intenció, pujar amb esquís de muntanya. Després que un parell d'experts en la matèria em dissuadíssin de fer la iniciació a l'esquí de muntanya amb aquesta ascenció més aviat complicada, em vaig 'resignar' a les raquetes, que en aquell moment no em fèien gens el pes, i que em semblaven ben avorrides. Finalment, i per motius de neu, vam haver de canviar el Bastiments per la Tossa d'Alp, i ahir va ser el gran dia. 

De l'estrena amb les raquetes de neu, només en puc dir coses bones. Deixant de banda la novatada de no saber-me cordar bé les raquetes de bon principi i perdre-les un cop o dos, la resta de l'excursió va anar com una seda, i amb molt bona companyia. Vam superar un desnivell de 800 metres, des de l'aparcament de la Pia Express (estació d'esquí de la Masella) fins al cim de la Tossa d'Alp, a 2537m d'alçada. Com que encara hi ha poca neu, tota la pujada la vam fer per pistes, quasi en fila índia per no envair el terreny dels esquiadors. 

Raqueterus amunt!!

A dalt, al refugi del Niu de l'Àliga ens esperava un bon tiberi per dinar, que nosaltres vam rematar amb torrons i cava portats de casa. Com que el dia era clar, les vistes van ser fenomenals: vèiem el Montseny i Montserrat al sud, una mica més cap a l'oest, la Serra del Cadí, i cap al Nord, altres cims del Pirineu. 

Interior del refugi Niu de l'Àliga

Amb els estómacs plens i una mica piripis de la barreja de vi, cava i moscatell, vam iniciar el descens, que va ser d'allò més senzill i que alguns vam fer directament sense raquetes. Carregar cotxes, i avall, satisfets i amb ganes de tornar a posar-nos les raquetes d'aquí dos o tres caps de setmana. En resum, una bona sortida pels que comencem amb les raquetes (que érem uns quants!) i que m'ha deixat molt bon gust de boca, malgrat els cruiximents a les cames que tinc avui. 

Montserrat al fooons... (els meus agraïments a la persona que va carregar un teleobjectiu 18-270)

*CER: Centre Excursionista de Rubí 

RC - Els jugadors de cartes

Els jugadors de cartes - Paul Cézanne

En Ramon és molt bo jugant a cartes. De fet, és molt bo pràcticament en tot el que fa, però amb les cartes hi té una destresa especial. Tarda rere tarda, seu a la seva taula del cafè de sempre puntual com un rellotge, de quatre a sis, i es disposa a jugar amb tot aquell que se li assegui davant. Sovint juguen amb diners, de manera que, d’haver-los conservat, ja hauria acumulat una petita fortuna. Però els diners no li fan cap falta, així que cada dia cap a quarts de set, tot just després d’haver sortit del cafè i de camí cap a casa, es deixa caure per alguna església i fa una donació anònima. Cada dia a un lloc diferent.

Els jugadors d’arreu de la ciutat, i fins i tot grans aficionats de llogarrets propers, fan cap al seu cafè per poder reptar-lo a una partida. Tots en surten invariablement derrotats; alguns d’ells amb el cap ben alt, d’altres busquen excuses. Els més orgullosos observen amb recel l’home que, abrigat amb una jaqueta beix, els acaba de derrotar, i miren de descobrir si d’alguna manera fa trampes. On és el secret?

Ell ni tan sols sap per què juga a cartes, no li agrada especialment i tampoc no en treu res. Simplement una tarda un desconegut li va proposar fer una partida per matar el temps, i després de vèncer-lo, un altre que badava es va proposar com a contrincant. I així successivament, i va passar una tarda. I després una altra, i una altra, i una altra. Des de llavors, molts han intentat franquejar els pensaments de l’impassible i invicte jugador, però ell sembla nou cada dia, i qualsevol apropament fet el dia abans, desapareix tan bon punt comença una nova tarda.

Avui és dissabte i, a les quatre, en Ramon no ha vingut al cafè. Alguna cosa em diu que ningú d’aquí no el tornarà a veure més. 

Mitja a mitges

Bé, com que alguns heu tret importància al fet que sóc horrorosament inconstant i mandrosa, he decidit que per mostra un botó. Us explico: des de setembre que he començat a anar a un curs setmanal de mitja i ganxet, i he anat fent les meves cosetes... per aquelles circumstàncies de jerseis que s'allarguen i regals de Nadal que s'haurien de començar amb temps, fa 15 dies em vaig trobar que tenia ni més ni menys que tres labors començades, i com que dimecres passat no podia anar a classe, estava disposada a arrassar durant aquestes dues setmanes i avançar-ho molt tot, tant com per acabar avui a classe una d'elles (el jersei). Doncs res, que com més feina tinc, menys en faig, així que en tot aquest temps no m'he dignat a tocar les agulles (és que ja tinc un altre passatemps, clar!). I res... que avui he anat a classe i he vist que com no em posi les piles, el regal de Nadal l'hauré de donar per Setmana Santa, i llavors quasi que ja farà caloreta per tanta llana... 

Com que espero que us hagueu llegit tot el parrafot que acabo d'escriure, us compensaré amb unes imatges del que estic fent!! Que seguuuur que us moriu de ganes de veure-ho! Oi que sí? Algunes les aprofito, eh, que tornar a fer totes les fotos em fa mandra... 

Això és la part de davant del jersei, el primer que vaig començar a fer! Fa setmanes que la vaig acabar, i ara també tinc feta la part de darrere.

Això és un cercle (bufanda tancada pels extrems que permet fer dues voltes al coll) fet amb punt anglès, que vaig iniciar com a possible regal d'aniversari d'una amiga. Però llavors vaig veure que era més lent i complicat del que creia, així que vaig regalar una altra cosa i l'estic fent per mi. Ara fa com tres o quatre pams de llarg. I el que queda!!

I llavors vaig decidir regalar a ma mare una bufanda per Nadal. És la mateixa llana que el davanter del jersei, que li va agradar molt perquè és molt suau (potser a la foto no ho sembla perquè la llum és diferent...). Però aquesta foto és d'avui, així que ja veieu que dubto arribar a temps pel dia 25... Per Reis, encara. I sinó, li donaré pel seu sant! Llàstima que es digui Montse... ja farà calor.

I això és la primera màniga del jersei, que he començat avui mateix.
El darrere del jersei també és d'aquesta llana!
Quan tingui les dues fetes, podré per fi tancar el jersei i donar-lo per acabat!

I res, ja ho heu vist tot! Com veieu, sóc una mica desastre. El cercle de coloraines, com que és per mi, l'he aturat i ja l'acabaré quan sigui. El jersei també és per mi, però fa moltíssimes setmanes que el vaig començar i tinc ganes d'anar-lo acabant, ara que ja queda poc, així que insistiré. I amb la bufanda... veurem. En realitat és un punt molt fàcil (elàstic 2x2) i s'avança molt ràpid, així que veurem. Que a tot això, jo estic d'exàmens!

Tothom té defectes

El meu, el principal, és que m'agrada provar-ho tot. I tot allò que provo ho començo amb molta empenta, però aquestes ganes em duren uns mesets (amb sort) i després es floreixen. I les coses començades (una bufanda de mitja, una inscripció al gimnàs, uns apunts a net...) queden oblidades en qualsevol racó de l'habitació i del cap. 

Fa molt que penso en treure la pols al Coses, sobretot ara que des de fa un temps vaig passant per algunes de les vostres cases (poques, ho sé) i més o menys mantinc el reader a ratlla. Però les ganes d'escriure (d'escriure'us?) no són les mateixes que havien estat, i és això el que m'ha fet tirar enrere molts dies, malgrat tenir alguna idea per fer un post. 

Avui és un diumenge que no sé què sembla, però és estrany. Ahir va ser un dissabte que va semblar un diumenge, i dels dolents. L'hivern se'ns ha tirat a sobre, fa un any passava força més fred a París i de sobte ara enyoro els carrers d'aquella ciutat i les coses que hi feia. Ahir m'esforçava a recordar moments i sensacions del passat més recent: d'aquest estiu, de la primavera passada, del Nadal passat, del començament de curs a París, de l'estiu previ... Sembla que de tot allò en faci una eternitat, i en realitat no fa pas tant. També vaig pensar en la gent amb la que vaig compartir coses a París, i m'adono que no hi he mantingut gens el contacte. Per molts motius, però ara em sap una mica de greu.

Sembla que el 2012 ja no portarà res de nou, ni de bo. Procuraré aprofitar els vint-i-pocs dies que en queden, i agafar empenta i energia per una nova etapa. Una etapa que fa dies que fa el ronso, que sap que ha de començar (perquè és un moment de canvis) però que no acaba de trobar el seu lloc. Però el 2013 (any imparell i per tant, bonic) serà el seu any, això està clar. Està clar malgrat que no sé gaire on em durà aquesta etapa nova que toca estrenar tant sí com no.

Des d'on escric ara, tinc una imatge (tampoc cal dir-ne vistes) molt bonica. M'arrenca la vena poètica i tot, però com que el vers mai ha estat el meu fort, ho deixaré estar. Simplement us encomanaré que penseu en una imatge que us aporti pau i tranquil·litat. La calma d'un dia que s'acaba, d'una setmana que desapareix. 

Tinc dos amics

Tinc dos amics que sempre hi són. No vull dir que hi hagin estat desde sempre. No, això no. Abans hi havia altres persones. Però ara tinc dos amics que m'han donat tant de suport durant els dies més difícils de l'estiu, que m'han sorprès i tot. Tu i tu, no m'ho esperava, no sabia que podia comptar tantíssim amb vosaltres. No esperava rebre missatges o trucades vostres dia sí, dia no, només per saber com estava. I ara que estic molt millor, només queda dir-vos: gràcies. Tant de bo pugui estar a la vostra alçada el dia que vosaltres necessiteu recolzament.

 

 

Metges en Llauna - vist amb perspectiva

Algú de vosaltres recorda aquells temps en què a les notícies es deia sense parar que a l'Estat espanyol hi faltaven metges i mestres? Gràcies a això, cada cop hi havia més demanda per entrar a aquestes carreres, i com que l'oferta era la mateixa, la nota de tall de Medicina i de Magisteri, no feia més que pujar i pujar. 

Centrant-nos en Medicina, que és lo meu, les organitzacions no-(tant)-polítiques que hi entenen*, van advertir que el problema no era una falta de metges llicenciats a l'estat, sinó dos altres factors: una mala distribució dels professionals, i una important "fuga de metges" a l'estranger, on les condicions de treball són molt millors.

L'any 2008, l'Estat comptava ja amb 28 facultats de medicina, en les quals s'havien anat augmentant progressivament els números clausos**, i els alumnes de les quals ja protestaven per sentir-se enllaunats en facultats on no hi havia espai ni recursos per tots. Però ni cas, és clar. Davant l'impossibilitat de seguir augmentant els números clausos, i aprofitant l'avinentesa per fer un moviment tàctic molt vistós, es va decidir obrir 14 noves facultats, 6 d'elles privades, en el període de dos anys lectius.

Quan això va sortir a la llum, els estudiants de Medicina de tot l'Estat, vam sortir al carrer sota el lema de "Metges en Llauna". Sosteníem que no feien falta més metges, i que una ampliació de places a les facultats era inútil si no es complien dos factors: 1) un augment proporcional dels recursos i del pressupost destinat en les facultats de medicina, i 2) un compromís real d'augmentar les places MIR, que és d'on acaben sortint els metges totalment formats***. Possiblement, en aquell moment vam quedar com els estudiants rancis que com que ja estan dins la carrera, volen impedir que hi accedeixi menys gent i així tenir menys competència professional en un futur. 

La pancarta oficial de la campanya Metges en Llauna a Catalunya.

Però el temps ens ha donat la raó. Després de l'obertura de les 14 noves facultats, vam començar a sentir parlar de crisi. Hem passat de la situació on cada anys quedaven places lliures MIR (les més dolentes que no volia ningú, per poc interessants o mal situades), a la situació actual, en què hi ha el doble de candidats que de places (perquè sí, les places, com era d'esperar, han estat retallades per la crisi, també).

Som un dels països de la UE que forma més metges cada any (ja estàvem per sobre la mitjana amb les 28 facultats del 2008). La formació d'un metge és molt cara (a les universitats privades, cada any de carrera costa uns 10.000€). La meva promoció, però sobretot les que segueixen (les que van començar a partir del 2008), ens trobarem que a l'acabar la carrera no podrem accedir tots, ni molt menys, a una plaça MIR, i encara menys a un lloc de treball després d'acabar el MIR. Per tant, l'Estat està pagant la formació de moltíssims metges que es quedaran a l'atur o que hauran d'anar a treballar a l'estranger. No sona massa rentable, oi? Com que no ho és, resulta que el preu de totes les matrícules a la universitat, s'ha encarit. Si abans pagàvem prop del 25% dels estudis, ara n'hem de pagar un 40%. 

I si reduissin el número de places i invertissin els diners en fer els estudis més assequibles?

I si els números clausos del conjunt de Facultats de Medicina de l'Estat s'ajustés una mica al número de places MIR que es preveu que es podran oferir al cap de sis anys?

En tot cas... nosaltres ja ho vam avisar. No se'ns va fer cas, i ara la situació entre els professionals de la medicina, és la que és: un munt d'aturats amb una formació boníssima, que només opten a contractes penosos fent guàrdies i suplències a Urgències. I pitjor que serà d'aquí uns quants anys.

* L'Organització Mèdica Col·legial, i la Conferència Nacional de Degans de les Facultats de Medicina

** Els números clausos són el màxim d'alumnes que admet cada Facultat. Per exemple, fa 10 anys, més o menys, la UB admetia uns 60 alumnes per grup, i com que n'hi ha tres, eren 180 alumnes per promoció. Actualment (i pressionada per les demandes del govern) n'accepta 90 per grup, és a dir, un total de 270 alumnes per promoció. Això, amb els mateixos espais i els mateixos recursos. Senzillament: no hi cabem.

*** Medicina són sis anys, i s'acaba la carrera amb un títol de "Llicenciat en Medicina" (properament "Graduats"). Per a exercir en el sistema de sanitat pública cal un títol d'especialista (sí, també pels metges de família), que s'obté sent MIR (metge intern resident) 4 o 5 anys. Per accedir a una plaça de MIR cal passar el famós examen MIR, que és una mena d'oposició que es convoca cada any. El qui treu millor nota és el primer en triar plaça (especialitat i hospital on la vol fer), i després el segon, i així successivament fins que s'esgoten les places. 

A les butxaques de la bata

L'altra dia, una amiga meva, joveníssima resident de Pediatria, ens ensenyava una foto dels seus tres fonendoscopis: el de tota la vida, el pediàtric i el de neonats (la diferència: la mida). Això em va fer pensar que en cinc anys de carrera he anat acumulant material mèdic (i no vull saber quants diners ens hi hem deixat), i com que recentment l'he endreçat tot i l'he desat juntet en una caixa (fins al meu retorn a pràctiques), avui l'he tret per ensenyar-vos-ho (és un post una mica com aquest de la Rits, però versió metge-en-pràctiques). Aquí ho teniu!

Començant per sota, hi ha el fonendo, que el tinc des que vaig començar 3r i que ha estat molt i molt utilitzat des de llavors. Espero no perdre'l mai! A l'esquerra del fonendo hi ha un martell de reflexos, el que em vaig comprar a 2n o 3r, i això de l'esquerra és un diapassó per l'exploració neurològica. El mànec del martell reposa sobre la llibreta que he portat a la butxaca durant tots els mesos de pràctiques a París, on hi anotava de tot, i la de sota és una que vaig comprar més recentment, amb índex alfabètic, amb la idea d'apuntar-hi coses útils de forma ordenada per poder-les retrobar més tard. El pilot de papers són els que uso per apuntar coses dels pacients que tinc en un moment donat, i després teòricament els llenço quan el pacient és donat d'alta, però ja veieu que em sap greu desfer-me'n. Sobre la llibreta gran hi ha un regle d'aquests que tenen ajudetes per interpretar electrocardiogrames, i un depressor de fusta que utilitzo per subratllar la data quan escric l'evolució del pacient (bé, això només ho he fet a París, a Barcelona mai escrivim res). Ah, allò del costat, de cap rodó, és un altre martellet de reflexos que vaig comprar a París. No tenia el meu i allà utilitzen aquests, que vaig trobar molt macos i molt més pràctics. L'ampolla transparent del costat, conté gel hidroalcohòlic per desinfectar les mans, hi ha també una ampolleta de sèrum fisiològic (no em pregunteu per què). A la dreta de les ampolles hi ha l'esfingomanòmetre, per prendre la pressió amb el mètode "de tota la vida" (ara hi ha aquells aparells automàtics), això, evidentment, no ho acostumo a portar a la butxaca de la bata, pesa molt! Amb els bolígrafs (observeu el meravellós bic de quatre colors!), hi ha la llanterneta pel reflex pupilar, és aquesta mena de bolígraf gris. I darrere de tot, les ninetes dels meus ulls, les targetes de diferents hospitals! La de darrera és la primera que em van fer, al Clínic, a 3r. La del mig és de la Mútua de Terrassa, de 4t. I la de davant de tot (l'única sense foto!), és dels hospitals de París. M'encanten les targetes! 

I això és tot. Dubtes, preguntes o curiositats, als comentaris! Algun dia us podria ensenyar les bates (la bata que portes té tot un significat!), les meves i les que he anat "agafant prestades" a diferents hospitals... ehem, no em mireu així, ho fem tots!! 


PD: El comentari de l'Elfreelang m'ha fet pensar que no us he convidat a explicar què porteu vosaltres a les butxaques, o a la cartera o al bolso que estigui relacionat amb les vostres diverses professions... Qui ho vulgui explicar, endavant! Serà xulo saber-ho!

Lagartijo Dundee, mode Pepito Grillo

El senyoret Dundee no ha deixat de passar per casa meva per fer-se el llest. El paio em va de veu de la consciència dient-me que estudiï. Malgrat que tots dos tenim un interès comú (l'aprovat a Nefrologia, o Nefzgoloshia, com diu ell), xoquem frontalment en molts aspectes. Ell diu que per aprovar he d'estudiar, i jo dic que no vull estudiar, ras i clar! Pf, té unes coses aquesta bestiola... Estudiar per aprovar, diu! Psss! Algú la pot fer callar?? No sabeu la queixalada que m'ha clavat al nas quan ha sentit que demà és festiu i que no vull fer res!! 

(—No la mozegueu mai al naz, queshta mosssa... no ejta shens fona!)

(—A callar!)


Per cert, si no ho sabeu, aquesta bestiola és cosí de la sargantana, que diu que es fa completament responsable dels aldarulls causats pel cosinet... Oi?

Enquesta telefònica

—Amb la senyoreta Dalmau, siusplau? O és senyora? 

—Sí, jo mateixa, amb qui parlo? Senyoreta va bé. 

—Li truco d’una empresa d’enquestes. Estem fent un estudi poblacional sobre la realitat de les relacions de parella en l’actualitat. Si està disposada a respondre unes preguntes, a canvi li enviarem a casa seva el regal que vostè esculli entre els tres següents: unes ulleres de natació, l’última novel·la de Jaume Cabré o una entrada doble per a un concert dels Amics de les Arts. Només seran deu minuts. 

—D’això... d’acord, pregunti. 

—Perfecte, moltes gràcies. Aviam, primera pregunta: quina edat té? 

—Vint-i-set. 

—D’acord, grup d’edat: entre vint-i-cinc i trenta anys. Estat civil? 

—Legalment, soltera. 

—I a la pràctica? 

—Amb parella. 

—Pa... parella, d’acord. Parella estable..? 

—Sí, se li pot dir així. 

—D’això... no es molesti, però li he de demana, la se... seva parella és, d’això, és un home?

—I si fos una dona què passaria?

—Res, res, és clar... Quina edat té ell? 

—Trenta-dos. 

—I quant temps fa que estan junts? 

—Aviat farà dos anys. I quatre mesos que vivim junts. 

—Ah, caram, viuen junts i tot, quina sort, eh... 

—Molta sort. Podem continuar amb la seva enquesta? 

—Sí, sí, perdoni. Ara li preguntaré sobre les seves relacions anteriors: de quan data la seva darrera relació?

—De fa uns tres anys. Sí, fa uns tres anys que es va acabar. 

—No recorda la data exacta? 

—La data exacta? Francament, no. 

—Creu que això significa que ha deixat de donar importància a aquella relació? 

—Quina mena de pregunta és aquesta? 

—Em pot respondre, siusplau? Com abans acabem l’enquesta... 

—Bé, doncs... no sé. Suposo que una mica sí, han passat pràcticament tres anys, no? La gent passa pàgina i aquestes coses.

—Així, ja no sent res pel seu ex? Diria que l’ha oblidat? 

—Au va, ja prou... 

—Em pot respondre la pregunta, siusplau? 

—...
—Senyoreta? Li demano si ja no sent res per... pel seu ex! —tres pips impertinents omplen el silenci. La noia ha penjat. 

L’enquestador, penja el telèfon de la cabina des d’on truca. L’última cabina que queda en peu en tot el barri. Amb les mans tremoloses, el cor encongit i un nus a la gola, torna a posar-se a la butxaca el paper arrugat on hi tenia el guió de l’enquesta. No es molesta en recollir el canvi que escup la màquina —almenys així algú sentirà que té un cop de sort— i veu com de la pantalleta s’esborra definitivament aquest número de mòbil que se sap de memòria. 

La senyoreta Dalmau torna a la cuina, on el Marc fa el dinar. 

—Qui era? Et feien una enquesta telefònica? 

—Sí. Bé, no. Tornava a ser en Daniel. 

Endavant, enrere, tornar o desaparèixer. I una xapeta.

Ha passat força temps des que jo era encara una blocaire constant que estava a totes i que no me'n perdia ni una. Entenc que és aquesta constància passada la que m'ha reportat tres alegries, totes tres de les vostres mans, i amb el nom de les tres nominacions als c@ts 2012: Miscel·lània, Reflexiu i Catalans al Món. Ara fa un any i poc no podia ni somniar en ser nominada a alguna categoria, per mi era una cosa absolutament llunyana i inabastable. I dotze mesos després, pam: no una, sinó tres nominacions. I envoltada d'algunes bèsties blocaires que por em fan! Gràcies!

Aquest fet tan positiu es mescla amb un que no ho és tant: els blogs han anat perdent força a la meva vida, i han estat pràcticament desapareguts del meu dia a dia durant moltes setmanes. Això ha suposat també (i per vergonya meva) abandonar projectes en els que creia molt, com la meva Petita Guia de París, que ha quedat estroncada només començar. I quan, vist això, ja em proposava abandonar, em torna a picar el bitxet blocaire i torno a començar a anar amunt i avall per les vostres cases. Això sí, discretament i sense fer massa soroll.

Així que ara no sé què fer. Dic que plego, i plego? Dic que afluixo el ritme però em quedo? Torno a bloguejar com una boja? No sé ni què vull, ni què em convé, ni què és més natural que faci en aquest moment. Fa uns mesos em semblava que els blogs m'acompanyarien per sempre (o si més no, per molts i molts anys), i fa uns dies em semblava que desapareixerien de la meva vida d'immediat. I ara?

La conclusió és que com que ara mateix no em surt escriure un post de comiat, doncs no m'acomiado. Seguiré per aquí, suposo, al ritme que les ganes em permetin. No faig més prediccions. No sé si aquest ritme anirà a més a mida que passin les setmanes, o a menys quan l'energia que encara tinc s'acabi esgotant. Però ja ho anireu veient, oi? Serem per aquí.

De moment, gràcies a tots per tot, per les coses compartides fins ara, i per ser tant macos (ai, que em poso nyonya...). I aprofito l'avinantesa per lluir, jo també, la meva xapeta de nominada:

 

A pasturar cargols

El primer record que en tinc és el d'un nen rodanxó i rinxolat que, amb nou anys, anava tocant l'harmònica del seu avi pel campament d'estiu. Jo en tenia tretze i ens va tocar junts en el grup d'un joc. El recordo perquè l'harmònica es va perdre i la vam estar buscant... sort que va aparèixer! Quatre anys després, envadalia tot el campament amb una de les seves primeres cançons, i la més coneguda per tots. El A pasturar cargols era cantat per ell i corejat pels seus companys mentre la resta ens ho miràvem, sorpresos que a aquell nen timidet de tretze anys no li fes vergonya cantar davant de tothom. I poc després de coincidir de forma puntual en un concert d'Antònia Font al nostre poble, em va tocar ser monitora del seu grup d'edat. Un curs i una ruta d'estiu en companyia d'un grup molt maco, que va acabar amb un dels seus primers concerts fora de l'escola, on tots els del cau, esgotats després de quinze dies fora, vam anar-lo a veure. 

Ara el Roger Margarit té divuit anys, i ahir tornava a ser dalt d'un escenari. Sense res millor a fer un divendres d'agost al vespre, una amiga i jo ens en vam anar d'excursió al poblet on tocava, Sant Esteve de Palautordera. La sorpresa va ser molt grata: el xicot que totes dues havíem sentit cantar Manel i tocar la guitarra a l'autocar tornant d'excursió, ahir ens va oferir un concert amb cap i peus, ben diferent dels concerts de principiant que havia vist jo abans de marxar a París. M'ho vaig passar millor i ho vaig gaudir més del que m'esperava, i ho dic procurant ser imparcial, cosa difícil tenint en compte que al veure'l allà tocant me'n sento orgullosa i tot. Com si jo hi tingués alguna cosa a veure!!

I tot i aquest post pretén ser personal i explicar, simplement, les sensacions que vaig tenir ahir al vespre, no em deixaré de dir que si voleu saber més coses d'ell, les podeu llegir aquí (m'abstindré de parlar jo de la seva música, altre cop seria massa parcial). I que a l'fnac, a l'iTunes i a altres botigues de música, hi podeu trobar el seu primer disc (o treball, com es diu ara), A la Vilaverda, que va sortir per Sant Jordi. Al youtube, i a l'stotify també hi ha coses. Si sou d'escoltar música en català... potser és una opció que us agradarà!  

Us deixo amb el Roger... i en Rolfo! 

 

Vacances

Ja fa una setmana que tinc un post pendent. Post que m'imaginava força diferent al que escriuré finalment, però bé, les coses van com van, oi? 

Com ja sabeu si seguiu també Cartes al Futur, ja he tornat a casa. Ara tocaria fer revisió del meu any a París, però la veritat és que la vaig fent interiorment, a poc a poc, i de moment no tinc ganes de compartir amb (quasi) ningú els meus pensaments respecte com valoro els darrers deu mesos. 

Havia arribat a pensar que no sabria què fer al tornar, o què estaria desubicada, però afortunadament no em falten coses a fer, i estic la mar d'ampla a casa meva i recuperant la meva gent i les meves cosetes. A més, no paro quieta i m'adono que l'última cosa que tinc a la meva llista de coses a fer és asseure'm davant de l'ordinador. Per això aquest post s'ha anat endarrerint dies i més dies... 

Finalment, he pres la decisió. La veritat és que no havia pensat ni un sol moment fer això, ja que creia que un cop acabats els exàmens em podria dedicar a fer posts tranquil·lament, però vist com van les meves prioritats és el millor que puc fer, suposo. Així que res, m'agafo vacances de blog. De moment, tot el que queda del mes de Juliol. A l'Agost torno a l'hospital a fer pràctiques d'estiu i potser llavors, amb una rutina més normaleta, tornaré per aquí.

Tampoc no prometo res. Potser d'aquí quatre dies trobo a faltar els blogs i torno. Així que ni tan sols sabeu si us deixaré tranquils una temporada o no... En tot cas, tornaré. Espero que tots plegats passeu una bona setmana, o un bon juliol o un bon estiu. Fins aviat!

Neurones que patinen i demés pegues

Arribo a casa deu hores després d'haver-ne sortit, amb una mitjana d'estudi de vuit hores diàries. Les neurones em patinen, l'esquena protesta i fins i tot l'estómac sembla tancat. El llit em reclamana, però també ho fan les tasques de la meva mini-caseta. Taula desendreçada, plats bruts, i anar pensant en començar la neteja a fons abans de deixar l'habitació. La lectura no avança i els posts s'acumulen perillosament.

Per poc que m'agradi, aquests dies he de deixar els blogs en un segon (o tercer) terme. Tinc un parell de d'entrades de la Petita Guia de París preparats, així que no descarto publicar-los si trobo el moment d'enllestir-los. Però m'haureu de perdonar si no responc comentaris, o si no tinc temps de comentar a pràcticament enlloc. Però no patíssiu! D'aquí deu dies ja seré a casa i amb els exàmens enllestits, i poc a poc m'aniré retrobant. A mi, als meus, a la meva ciutat, i també als blogs, clar.

I fins llavors... feu bondat! Una abraçada!

No ens podem creure res

T'adones de la veritat que hi ha en aquella dita castellana que diu 'de lo que veas créete la mita', y de lo que te digan, na'', quan a les xarxes socials veus córrer imatges com la que us poso aquí mateix. 

Veus això, i de seguida penses en el teu amic, germà, cosí, parella, fill, nét o nebot, que té vint-i-sis anys, una carrera acabada i que no troba feina. I t'escandalitzes perquè el nostre terriblíssim govern farà la gran animalada de deixar-lo sense cobertura sanitària!! I és que no és per menys, si fos així, seria un escàndol. Tot això ve arran d'un nou decret sobre l'assistència sanitària que es va aprovar el passat 24 d'abril i serà vigent a partir de l'1 de setembre del 2012, i del qual només existeix, de moment, un esborrany.

Per això vaig pensar que el facebook resulta no ser una font fiable. Qualsevol hi penja el que vol, i tothom ho comparteix sense el més mínim criteri. Com que ja ja havia sentit campanes sobre el tema, vaig decidir buscar fonts una mica més fiables. Que casualment expliquen que no cal ser "extremadament pobre" per poder seguir tenint cobertura sanitària, sinó simplement tenir una renda inferior a 100.000€ anuals. I ja em perdonareu, però qui amb vint-i-sis anys o més tingui una renda superior a 100.000€ i no cotitzi, té un morro que se'l trepitja. Que cotitzi, o que vagi al metge per la privada, que s'ho pot permetre sobradament. 

El greu del cas, és que quan ara buscava la informació que vaig recollir en aquell moment, he descobert —amb no poca sorpresa— que la imatge d'aquí dalt va ser portada de El Periódico i La Vanguàrdia el dia 13 de Juny. M'encanta això que diuen els primers de "A partir del setembre, les persones que es trobin en la situació de l'arquitecte Romero, professional titulat universitari sense contracte laboral, perdran els seus drets sanitaris si no demostren estar en situació de pobresa extrema.* El mateix li passarà a qualsevol persona desocupada que no estigui inscrita a les oficines d'ocupació. Romero ja s'ha apuntat al Servei Català d'Ocupació**."

Aquell primer dia, remenant, vaig trobar el que em sembla informació més fiable i sensata sobre aquest decret que, efectivament, anul·la l'assistència sanitària universal. Aquí us deixo una notícia de El Punt-Avui que fa una bona explicació del que hi ha de moment en l'esborrany del decret. Per si us fa mandra llegir-ho, afegeixo a la petita explicació de dalt (això de la renda de 100.000€), que els cònjugues o parelles de fet, i els menors de 25 anys, podran ser beneficiaris de la parella o dels pares. Un altre punt important (i que sí que és per estirar-se dels cabells): els immigrants sense papers perdran la seva targeta sanitària (ara la aconseguien en el moment d'empadronar-se), i només seran atesos a Urgències (excepte menors d'edat i embarassades, que rebran una assitència normal). Cosa que és un error força abismal, ja que aquesta mesura acabarà produint més despesa que estalvi, i si algú vol saber per què penso això, ja ho explicaré un altre dia. 

Conclusió: ser exigents i reclamar uns mínims al govern és necessari. Però ser alarmista i donar dades manipulades o falses, enganya a molta gent i fa perdre credibilitat quan s'acaba veient la realitat. Tinguem una mica de criteri i informem-nos abans de transmetre qualsevol tipus d'informació. El que no entenc és com diaris suposadament seriosos, fan d'altaveu d'opinions infundades i d'informació de dubtosa qualitat. He dit!

* Quan una mica més amunt diu que "el límit reglamentari encara està per decidir". 

** No em sembla gaire estrany haver-te d'apuntar al Servei Català d'Ocupació si estàs a l'atur, tens més de 26 anys, i ningú a part de tons pares que et mantingui. Una mica d'interès en guanyar-se la vida, no? 

Actualització de les 21h:

Per motius que no sé explicar, m'ha agafat per buscar què deia del tema l'Ara, el meu diari de referència. La sorpresa ha estat meva al veure que el 14/06 publicaven aquesta notícia, en què es relaciona la carta (i conseqüent bombo mediàtic) de l'arquitecte de Mataró amb l'establiment dels 100.000€ com a xifra a partir de la qual cal cotitzar per estar cobert. La cronologia hauria estat la següent: 

- 13/06 al matí: aparició de la "denuncia" a la Vanguàrdia i a El Periódico i també a l'Ara. 

- 13/06 a la tarda (?): precisió per part de la Ministra Mato de quin seria el llindar de la renta a partir de la qual és obligatori cotitzar per tenir assistència sanitària pública (100.000€)

- 14/06: notícies de l'Ara i el Punt-Avui explicant amb més o menys claretat el projecte de decret. Segons l'Ara: "La mesura s'hauria pres arran de la denúncia d'un noi de 28 anys de Mataró."

La imatge al facebook la vaig trobar el dia 14, però llavors a mi ja em sonava que el llindar de la renda seria força més alt que "pobresa extrema". He buscat on ho havia llegit i no ho trobo, però diria que ho vaig veure remenant a Diario Médico. 

En tot cas, les notícies del dia 13 segueixen sent alarmistes i fora de lloc, ja que una lectura superficial dels esborranys del decret ja deixa clar que una persona que no ha tingut ingressos perquè no ha treballat mai, no queda exclosa de la cobertura sanitària. 

D'altra banda, la reacció del Ministeri de Sanitat em sembla meravellosament ràpida (menys de 24h! Uau!), cosa que em fa pensar que potser la decisió ja estava presa però no havia vist la llum... o que ho van decidir a corre-cuita per apaivagar els rumors. (En tot cas, 100.000€ és una bestiesa... Equival a més de 8.000€ al mes si ho dividim en 12 pagues! Bé, això és un altre tema)

I aprofito l'avinentesa per donar bones notícies: Els sensepapers a Catalunya tindran metge de família

Perdoneu que hagi allargat encara més el post, però tots els que heu comentat semblàveu molt contents de la informació donada, i no volia ser jo ara la sensacionalista! =P 

Els mercats al carrer - PGP2V (II)

Una de les coses que més m'agrada de viure on visc de París, és que diumenge és dia de mercat. Hi ha mercat al carrer, al voltant de l'esglèsia, i no és el "mercadillo" al que estem acostumats, sinó que és un mercat de queviures on hi trobes de tot: xarcuteria, fruiteries, verdureries, llocs amb mels, amb olives, altres amb formatges... fins i tot peixeteria i parades amb menjar preparat! I també les típiques parades amb coses de "menaje del hogar" o roba d'estar per casa. La qualitat sol ser bona, la varietat més àmplia que la que trobes a les botigues habitualment, i els preus molt raonables.

A més, per aquelles lleis de la competència, tota la resta de botigues de la zona també obren en diumenge (i descansen dilluns), de manera que el meu trosset de carrer està ple de vida, de gent i d'olors, durant tot el matí. I a mi m'agrada sortir a comprar 'alguna cosa per dinar' i tornar amb una baguette, uns formatges, una mica de fruita, un pollastre a l'ast... que després tinc feina a menjar-m'ho tot jo soleta! 

Aquí veieu part del meu dinar d'avui... nyam!

Deixant de banda la vessant més personal del post, cal explicar que a París no hi ha (o jo no he trobat, o són l'excepció) mercats permanents com els que tenim a Barcelona, per exemple. En canvi hi ha moltes zones que estan habilitades per montar-hi els tendals un o dos cops per setmana i fer-hi mercat durant el matí. El dia abans, un camió porta les estructures metàl·liques, i un petit equip de treballadors ho deixa tot a punt per l'arribada dels botiguers l'endemà a la matinada. 

Si veniu alguns dies a París, no deixeu de visitar un d'aquests mercats de carrer. Hi veureu l'autèntica vida de la ciutat! N'hi ha de molt coneguts (massa i tot), i d'altres que tenen poca gràcia. Jo us dic alguns que conec o dels que he sentit a parlar, però sobretot, us deixo l'enllaç de la web de l'ajuntament de París, on podreu localitzar tots els mercats i veure quins dies i en quins horaris estan actius. Trieu el que més us convingui! 

El mapa dels mercats!

Els meus coneguts: 

- Place Jeanne d'Arc (13ème: dijous i diumenge)

- Boulevard Vincent Auriol (13ème: dimecres i dissabte; molt ben assortit)

- Rue Mouffetard (5ème: diari. Un dels més famosos —i turístics— de París. Aquest carrer tindrà post propi)

- Place des Fêtes (19ème: dimarts i diumenge)

Bon diumenge a tothom! 

Les dones no saben reconèixer un infart,...

O titulars enganyosos i sensacionalistes. 

Perquè jo, llegeixo aquest titular: Les dones no saben reconèixer un infart, i el que em ve al cap és que per si no n'hi hagués prou amb que les dones no sabem conduir, ni interpretar un mapa, tampoc som capaces de reconèixer un infart! Però què inútils que som, no?

Ja, ja sé que un titular està fet per cridar l'atenció del lector. Però ho ha de fer a costa de mentides o de veritats a mitges, o d'idees deformades per ser més cridaneres? Les coses són com són, si la notícia no és interessant o no diu res nou, posar-li un titular cridaner per a què tothom la llegeixi és manipulació. Això, d'una banda.

De l'altra, les dones saben reconèixer un infart de miocardi. Bé que reconeixen el dels seus marits quan ells diuen que tenen un dolor al pit "como una losa, como una garra" (que diria aquell profe meu), quan els fa mal el braç esquerre i se senten fatigats o amb manca d'alè. L'infart típic el reconeix pràcticament tothom. 

El problema és que dones i diabètics no tenen l'infart típic. En molts casos, en particular els diabètics, tenen infarts silenciosos que no donen cap símptoma. Solen ser infarts lleus i es descobreixen temps després quan es fa un electrocardiograma per qualsevol altre motiu i es veuen signes de necrosi (és a dir, que algun trosset del miocardi, el múscul del cor, està mort. Això no impedeix que la resta del cor segueixi bategant! Però com més tros mort, pitjor funciona el cor, clar). 

Com explica prou bé la notícia de l'Ara un cop la desenvolupen, les dones poden presentar altres símptomes que divergeixen dels típics: mal a l'estómac similar a la "cremor" o piròsis de les úlceres d'estómac, malestar, suors, vòmits,... també és típic que, si hi ha dolor al pit, s'irradiï cap a la barra inferior i no cap al braç. Malgrat tot, jo he vist una dona gran infartant i descrivint els símptomes típics, de llibre. En Medicina, dos més dos mai fan quatre!

Per això és important que tota dona que reuneixi alguns dels anomenats factors de risc cardiovascular (tabaquisme, hipertensió, obesitat, colesterol o dislipidèmies, diabetis,...), a part de visitar el metge regularment, estigui ben informada sobre com es pot presentar un infart en el seu cas, i que d'aquesta manera en reconegui els símptomes a temps i pugui arribar a l'hospital abans que la isquèmia (la falta de sang als teixits) estigui massa extesa.

Què hi ha, com ha anat el dia?

Dijous passat estava toveta. Podia culpar les hormones, l'enyorança, les poques ganes de seguir a París... el que vugluis, però estava toveta. Tu eres a berenar amb companyes de feina i no arribaries a casa fins més tard que de costum, i jo intentava activar-me abans que es fessin les tantes. Passava l'estona, i vigilava el mòbil esperant notícies teves, però durant molta estona tan sols arribaven silencis. Finalment vas parlar, ja anaves cap a casa teva, i aviat xerraríem una estona. Vaig decidir posar una mica d'ordre a l'habitació per avançar feina mentre feies camí, i em vaig posar una mica de música de fons.

 

Feia un parell de setmanes de l'últim cop que ens vam trobar, i em pesaven les tres setmanes encara llargues sense veure'ns. Desitjava més que mai una abraçada teva que no podia tenir, i em recava haver-me de conformar amb paraules dites a 1000km de distància. Estona després, sonava en Cesk, i pensava les ganes que tinc de poder arribar a casa (teva) després d'un dia dur, i poder-nos explicar com ens ha anat, què hem fet, i dir-nos que teníem ganes de veure'ns... ding-dong! El timbre de la meva habitació, molt escandalós, va tallar el curs dels meus pensaments. Sempre em sobresalto quan sona, no espero quasi mai visites. Vaig pensar que devia ser algú fent publicitat o demanant qualsevol cosa i que no obriria pas, no estava per romanços, però de totes maneres em vaig apropar a l'espiell per assegurar-me que no era cap dels meus companys de la residència. No, no eren pas ells, però la persona que veia a mitges amb l'espiell poc obert em resultava... ding-dong-ding-dong! Desde l'altra banda de la porta van picar altre cop i amb insistència, així que sense poder reflexionar més, vaig obrir. I eres allà. Tu. No vaig poder ni pensar.

Tu ja saps com em vaig llençar als teus braços (sonarà pel·liculero, però va ser així). Tu saps com et vaig abraçar molta estona, com et vaig besar amb força, i també saps si em vaig fer un tip de riure o de plorar. Ja saps com en va ser d'oportuna la teva arribada (amb banda sonora inclosa) i com he agrait aquests tres dies de regal amb tu.

Després van venir totes les explicacions. Totes les petites mentides que m'havies anat deixant caure durant dies per poder-te plantar a París sense que jo sospités res. Fa mesos vam tenir una conversa en què m'asseguraves que no hi hauria visites sorpresa, per motius de pes. I em vas convèncer! Res més. Només, altre cop, gràcies. Després d'aquesta visita, i amb les piles carregades, només queda afrontar els darrers dies. Ara ja són menys de tres setmanes.

Fem un recordatori: la ruta bàsica - PGP2V (I)

Siguem sincers, per molt alternatiu que un sigui, no es pot venir a París i no visitar certs monuments emblemàtics, per molt que ja els hagi vist abans. Per això, si esteu disposats a caminar bons trossos, us proposo una manera ràpida de visitar tots els imprescindibles en un sol dia. Així, es poden reservar la resta de dies de viatge per a fer coses diferents. 

La ruta d'avui ens farà visitar la Torre Eiffel, l'Arc de Triomf, la Concorde, el Louvre i Notre Dame. Evidentment, quan dic "visitar" em refereixo a passar per davant. Si volem entrar (o pujar) a tots els llocs, necessitarem molt més d'un dia, però potser si ja ho hem fet abans (o si la butxaca no permet pagar tantes entrades) ens podem conformar en veure-ho per fora o entrant només a algun dels llocs. Aquí us deixo un googlemaps amb una aproximació de la ruta marcada. Com que el post és llarg, intentaré amenitzar-lo amb algunes fotos meves!

Una visió general del mapa. Si voleu, aneu-hi,
que hi he afegit detalls o cosetes d'interès! 

La ruta comença a l'École Militar. Des de davant d'aquest edifici, s'obren davant nostre els Champs de Mars i al final de tot, la Torre Eiffel. Ens anirem apropant al tros de ferralla (amb carinyo, eh) caminant pels Champs de Mars. Si fa bo, la gespa estarà plena de gent fent els seus pique-niques, jugant a pilota, llegint, o fent una migdiadeta. A l'esquerra, hi ha unes zones de jardins, amb una atracció de cavallets que, com a curiositat, us diré que va amb manivel·la... aviam si teniu sort i ho veieu. La Torre Eiffel està més lluny del que sembla, però al final hi acabeu arribant. A mi m'agrada aturar-me a sota i veure "les entranyes del monstre". Seguint tot recte, acabareu creuant el Sena. La perspectiva de la Torre des de l'altra banda del riu és força maca. Si seguim amunt, pujant unes quantes escales, s'arriba a Trocadéro. Lloc que ens ofereix l'altra vista de la Torre Eiffel, en què la veiem amb els Champs de Mars darrere seu.

Les entranyes del monstre

Les vistes des del pis de dalt de la Torre Eiffel en un dia clar de setembre.
Champs de Mars i Tour de Montparnasse.

 

Un cop aquí, tenim dues opcions, segons com estiguin les nostres cames. Una és agafar el metro, línia 6, i fer tres parades de Trocadéro a Charles de Gaulle - Etoile, i l'altra és agafar un bon mapa i anar fent carrers i carrerons fins l'Arc de Triomphe, a peu són uns 20 minuts. Per accedir a l'Arc s'ha de passar per un pas subterrani, ja que està en una rotonda pitjor que la de Plaça Espanya i creuar seria un suïcidi. Un cop allà, sota l'Arc hi veureu la Tomba al Soldat Desconegut, sempre amb una flama encesa. Pujar dalt de l'Arc és força maco, perquè pots apreciar "l'Etoile", l'estel que dibuixen els carrers radials que surten d'aquella rotonda. Això sí, es puja a peu, i són uns quants esglaons! 

Un cop vist això, agafem un d'aquests radis per marxar. Concretament, agafarem l'avinguda més famosa de París, Champs Elysées, i avall. El primer tram està dedicat al comerç i la restauració. A dia d'avui, la part chic s'ha barrejat amb la turística, i pocs metres abans de trobar la botiga Vuitton, podem parar a dinar a un McDonald's (segur que aquí ja teniu gana). Baixant a l'esquerra, hi ha almenys dues galeries que són maques de veure. Dins hi trobem més del mateix, botigues, restaurants, i el que volguem.

 Champs Elysées, al final, l'Arc.
(Us sona d'alguna cosa??)

El segon tramp de Champs Elysées és el dels jardins. Quan arribem a l'alçada del Pont d'Alexandre III, que condueix als Invalidés, deixem a mà dreta el Grand Palais i el Petit Palais, que es van construir per l'Exposició Mundial i que ara fan funció de museus. A mitja passejada pot estar bé creuar la meitat de l'avinguda i plantar-se enmig de la calçada, on hi ha els semàfors. Darrere nostre, l'Arc de Triomf es va fent petit. Davant, l'obelisc de Luxor de la Place de la Concorde va creixent. Efectivament, poc després arribarem a la Plaça. Si heu vist la pel·lícula "El demonio se viste de Prada", potser us sonaran les fonts que es troben a banda i banda del monolit.

L'obelisc de Luxor, Place de la Concorde

La plaça és un punt neuràlgic de la ciutat, i en totes direccions hi tenim punts d'interès turístic. Ara, però, la creuarem i ens endinsarem als Jardins des Tuileries. Els jardins són una de les millors coses de París, però això serà un altre post. Així que ara simplement direm que creuem el Jardí sense badar massa, i de cop i volta, ens trobarem que sóm a l'esplanada de davant del Louvre. Us deixo fer tantes fotos com vulgueu amb les piràmides de vidre, i quan estigueu, sortirem d'aquí i anirem a buscar la riba del Sena. La seguirem fins que trobem algun pont que ens deixi creuar (el que més us agradi), i acabarem la ruta d'avui a l'illa de la Cité, per no deixar de veure Notre Dame. Si teniu ganes de fer cua, podeu anar cap a la banda de l'esquerra (mirant-la de cara) on es fa cua per pujar a les torres. Sinó, segurament podreu entrar a fer un cop d'ull a l'interior, sense esperar massa ni pagar res. 

El pati del Louvre... quan estàvem a -7ºC.

Avui ho deixem aquí. Però segurament en propers posts tornarem a revisar alguns llocs pels que hem passat!

PD: Prometo (que intentaré) no fer cap altre post tan llarg!!! Ara que sé fer anar el Google Maps, els recorreguts els marcaré allà i m'estalviaré d'explicar-los tan detalladament. Si heu arribat fins aquí... em perdoneu? 

Això no s'entén!

Qualsevol que hagi provat d'ajuntar una paraula rere l'altra per fer alguna cosa que es pugui anomenar 'relat', i després hagi tingut la gosadia d'entregar-ho a un públic reduit però fervorós (la mama, la parella, o el millor amic), ha experimentat algun cop el que és veure davant seu les celles aixecades i la boqueta petita del teu lector sacrificat, dient 'no sé si ho he acabat d'entendre'... Vaja, que no s'entén res de res del que has escrit! 

Arribats a aquest punt, podem fer dos plantejaments:

1- El món no està preparat per la nostra literatura

2- El que hem escrit, fora del nostre cap, no té ni solta ni volta. 

Obviarem la primera opció, que fa molt de geni incomprès, i passarem directament a la segona. El problema és clar: per què els altres no ho entenen si per a tu, que ho has escrit, és claríssim? Bé, doncs perquè l'escrit forma part de les nostres idees. I segurament, no és més que una extracció d'una petita part dels nostres pensaments. El text, encaixat en les nostres neuronetes, pren tot el sentit pel món, però aïllat en una trista fulla de paper escrita amb Times New Roman (jo sóc més de Cambria, darreament) i posada davant dels ullets dels altres, no acaba de prendre consistència.

Si s'ha entès això, podem passar a la següent bifurcació de camins. La primera opció, és que ja et vagi bé que no ho entengui ningú (encara que llavors sembli una mica absurd fer-ho públic, no?). En aquest cas, res a dir. Has escrit per tu, has vomitat sobre el paper aquest fragment d'idea, i llestos. Si no ho entén ningú, tant és. Però què passa si passem a la segona opció? Aquella on tu volies que t'entenguessin? Doncs que llavors va molt bé que algú ens cridi: això no s'entén! I a nosaltres, ens toca preguntar què és el que no s'entén i per què. Explicar la nostra idea de dalt a baix i que l'altre —un lector extern sense pèls a la llengua— ens digui què és el que manca en el nostre text. Per mi, és l'única opció de poder arreglar els desperfectes i tirar endavant la idea. I sol funcionar, eh. I al final, les coses, si un vol i hi posa bona voluntat, s'acaben entenent.

PD: Post inspirat en el meu darrer i incomprensible post! 

PDD: Ja m'he posat el dia amb els deures de la bona blogaire. Comentaris contestats en els dos darrers posts, gràcies per la paciència! 

Darjeeling i paracetamol

—Ja hi has dissolt els 100g de paracetamol?

—Sí, els he tirat quan ha deixat de bullir. Va, afanyat, que el te ja s'ha infusionat, i si et distreus massa estona més estarà fred abans que ens hi posem.

—D'acord, d'acord, ja vinc. No miris, que em poso el banyador. Estan bé, oi, aquests banys termals de te?

—I tant, i podent-hi afegir una mica de paracetamol, és el millor remei per al mal de cap. Avui em feia una falta... 

Un bany de te, aquest no sé si duia paracetamol o no.

—Així, va, explica'm allò del pou. 

—El pou... Segur que vols parlar-ne?

—Sí. Ho vull saber tot. 

—No es pot saber pas tot, del pou. Ningú no en sap gran cosa, de fet. En tot cas, és millor que no t'hi apropis. No el busquis, d'acord?

—Que no el busqui? Home, però si ja sé on és. El vaig veure l'altre dia, ja t'ho he dit. 

—No, el pou no és enlloc i és a tot arreu. És a un lloc avui i per a tu, i a un altre demà per una altra persona. De vegades apareix si el busques, de vegades com més el busquis menys el trobes. De totes maneres, fes-me cas i oblida-te'n, del pou. El pou... és terrible,... ha de ser terrible.

—Però llavors, com pot ser que la gent hi caigui? O és que s'hi tiren? No ho entenc, és tan fàcil com no apropar-s'hi, no? 

—No és tan senzill... diuen les llegendes... Però escolta, només són llegendes, eh. No facis massa cas. Doncs diuen les llegendes que ningú cau o es tira al pou. Simplement, un dia el veuen, i l'endemà, sense més, potser s'hi troben dins. O potser no. I un cop ets a dins, ja no pots pujar. 

—Vols dir que et trobes de cop i volta al fons del pou?

—Al fons? No, clar. Tampoc sabem si té fons. Simplement ets dins. Primer, molt a prop de la sortida. Però com ja t'he dit, no es pot pujar. Com que no pots pujar, i necessites moure't, cada dia que passa ets una mica més abaix. 

—I llavors què passa? 

—...

—Arribes al fons algun dia? Algú et treu d'allà? O no tornes mai més?

—Què passa allà dins, no ho sabem. Però sí, sí, clar que tornes. Hi ha molta gent que ha tornat del pou, per això en sabem algunes coses. Tornen quasi tots.

—Quasi tots?

—Sí, diguem-ne, una gran majoria. Alguns no tornen. Però a aquests no els sol trobar a faltar ningú.

—Ah..! Bé. Però si es pot tornar, llavors no és tan greu! Ells deuen saber tot el que han viscut allà dins, no?

—Suposo, però no en solen parlar. De fet, he dit que tornen, però no... no són exactament els mateixos. El pou els ha canviat.

—En què són diferents, doncs?

—No t'ho sabria dir... És una impressió general. Potser és la mirada, el que els ha canviat. Els ulls es tornen més foscos, més profunds. Com els pous. Potser hi ha alguna cosa més, però no és fàcil d'explicar.

—...

—En tot cas, oblida't del pou que vas veure, d'acord?

—D'acord.

PD: Els comentaris del post anterior seran respostos puntualment abans del proper post. Disculpeu el retard!