Pista d'aterratge

Una tarda qualsevol, estàs tranquil·lament i profunda estudiant a la biblioteca, la concentració supurant-te pels porus de la pell (com em passo) quan de sobte sents un soroll que va augmentant d'intensitat a mida que passen els segons. Penses en què pot ser. Una màquina talla gespes? Estrany. Hi ha obres al pis de dalt? El so no variaria d'intensitat! Al final el reconeixes com un helicòpter, però clar, tenint en compte que ets dins de la Facultat, no hauries de poder sentir un helicòpter per molt que sobrevoli la ciutat. El soroll segueix in crescendo fins que es fa màxim i finalment s'atura. Com que els teus nivells de concentració eren els millors de la tarda (i com que la gent del teu voltant no semble haver-se immutat), oblides ràpidament el tema del soroll i segueixes subratllant els apunts d'oftalmologia. 

Una estona més tard, potser al cap de vint minuts, (no saps quan temps ha passat perquè t'has distret una mica mirant el mail i blocs pel mòbil, entre paràgraf i paràgraf d'apunts... això és part de la concentració, eh!) el soroll torna a aparèixer, però ara en l'ordre invers. Primer el terrabastall és enorme just sobre el teu cap, i al cap d'una mica es comença a allunyar fins que desapareix. Els altres estudiants ho ignoren completament. 

Fas una hipòtesi. Arribes a casa, i amb l'esperança que google maps t'ajudi a confirmar-la, encens l'ordinador i busques l'hospital. Primera imatge, per situar-nos: 

Un cop trobat, t'apropes a l'objectiu i utilitzes l'eina del satèl·lit, aviam què descobreixes... 

I voilà, aquí tenim el resultat!

Ho veieu bé? Ben centradet, a la taulada de l'edifici hi tenim una pista d'aterratge per helicòpters. I si molt no m'equivoco, està a sobre mateix de la biblioteca. Així que ja sabeu, no es pot pretendre estudiar en una facultat de Medicina i no ser interromput, de tant en tant, per un helicòpter que passava per allà...

PD: Bromes a part, aquestes coses sempre em fan pensar en el per què de tot plegat (com diu el Monzó). Qui viatjava en aquest helicòpter? Un ferit greu? Un excursionista rescatat d'algun accident a la muntanya? Uns metges que han anat a buscar algun òrgan vital per ser trasplantat? Fos el que fos, si hi ha un helicòpter involucrat, no es tracta de qualsevol ximpleria.

Res no és per sempre

Res no és per sempre, i espero que us tireu tots al meu coll dient-me que m'equivoco. Digueu-me que sí, que hi ha coses que són per sempre. En què podríem creure, si no? Jo creia que no necessitava res ni ningú, però ara em trobo que darrerament m'havia aferrat a una altra vida per seguir caminant per la meva. L'he estimat, i per fer-ho he necessitat creure que era un fet segur, una presència indubtable que mai no es mouria del meu costat. Però res no és per sempre, o això em sembla avui. Hi he cregut cegament, i ara és quan caic. Però si no fos així, no seria estimar, oi? 

Un estel que s'apaga, es pot tornar a encendre?

Abraçades i trossos de brownie

Fer anys a París no passa cada any. Tampoc és que tingui res d'especial. Avui en dia, la majoria de gent felicita via xarxes socials, mails o sms, i això es manté a París tant com a Barcelona. Potser enyoraré algunes felicitacions acompanyades d'abraçada, petons i estirades d'orella, però suposo que sobreviuré. I el dinar o sopar fora de casa que típicament faig amb els meus pares, es convertirà en una visita de la meva parella, que torna a venir per aquí. 

En faig 22 (sí, ja sé que tinc cara de ser més gran, no m'ho digueu vosaltres també, que no m'heu vist mai, coi!), i a l'hora tinc la sensació de ser molt jove encara, però també sento que els anys van passant perillosament, cada cop més ràpid. El temps entre un aniversari i el següent se'm fa cada cop més curt, i em sembla ahir que en feia 17 (i tenia cara de préssec?), o que en vaig fer 18 i vam fer aquell sopar i em van fer aquell regal, i que en vaig fer 19 i vosaltres tres em vau venir a despertar a les 6 del matí, amb dues madalenes amb un 1 i un 9 de cera encesos a sobre... i es van anul·lar les dues primeres hores de classe i vam passar-les fent un cafè al claustre de la facultat, o que en vaig fer 20 i tot i que se'm feia estrany posar el dos, em van regalar l'ordinador des del que ara us escric i per això sempre sé quant temps fa que el tinc... I ara no recordo res especial dels 21, així que no m'ho feu dir!

Si hagués de fer balanç d'aquest últim any... bé, suposo que ha de ser positiu per força. La decisió de venir a París va començar a nèixer ara fa un any, més o menys. I m'ha portat fins aquí. El curs passat, va ser un curs maco a Medicina, amb moltes coses molt importants per aprendre. I també ha aparegut alguna personeta que ara té molta rellevància, i que segueix aquí, malgrat tot. Els dos últims mesos han estat potser més durs del que creia, però començo a veure la llum al final del túnel. Així que no, suposo que no em puc queixar.

Aquest post és una mica de barreja de coses, per això vull aprofitar per dir que estic una mica fora de joc amb el meu propi bloc. Mantinc més o menys el ritme de blocs que llegeixo i comento, però per exemple avui és el primer dia de molts que he aconseguit deixar el reader a 0 durant la tarda. Estic actualitzant cada molts dies, i no responc els comentaris, per falta de temps i potser també de ganes de posar-m'hi. Em sap una mica de greu, però últimament aquest bloc no és la meva prioritat, i tampoc no sé massa què escriure. Una barreja de tot plegat, suposo, és el que fa que estigui aturadet. 

Per ser que faig anys, no m'ha sortit un post gaire alegre, però estic bé, eh! Només una mica reflexiva i pensativa... serà que em faig gran? Ai, ai, ai... 

Va, veniu tots cap aquí, que avui reparteixo abraçades i trossos de brownie!! Qui s'apunta a la festa?! 

Pròxima estació: Independència

No acostumo a parlar de política en aquest bloc, perquè trobo que no tinc massa opinió. Avui, però, faré una excepció. Tinc moltes ganes de parlar-vos d’un documental que m’han fet arribar i que val molt la pena. És aquest: 

Són 45 minuts en els que no es parla d’altra cosa que del projecte d’independència per Catalunya, per la nostra nació sense estat. Portat per la veu de moltes personalitats del país, i carregat de símbols que no deixen indiferent, es van desgranant temes tan importants com l’autodeterminació, l’economia, la integració, la llengua i l’esport. I tot això, ens porta a parlar de quin és el camí a seguir per la independència, de la Catalunya independent dins d’Europa i la feina que cal fer l’endemà de la independència.

No em fio massa de la meva opinió, ja ho he dit. Sóc fàcil de convèncer, i més si, com en aquest cas, ja hi estic predisposada. Però avui el somni de la independència m’ha semblat més real que mai després d’aquests tres quarts d’hora ben invertits. Potser sóc innocent i crèdula, però qui parla en aquest documental no són uns xavals de disset anys fent el paperina, és tot de gent reconeguda dins i fora de Catalunya. Així que el recomano a tothom, i principalment als que últimament esteu desencantats i desil·lusionats amb el fet català. Tan de bo us pugi la moral i us carregui l’ànim.

He dit xavals de disset anys? Ah, sí clar. M’oblidava de comentar-vos que aquest documental amb un aspecte totalment professional l’han dirigit i realitzat cinc nois de segon de batxillerat, com a projecte per al seu Treball de Recerca. Ha arribat a mi de mans d'una amiga meva, que ens ha demanat que en fem difusió. Però no és perquè ella ho hagi demanat, que faig aquest post. És perquè crec sincerament que val molt la pena. Tan de bo faci la volta al país, al nostre, i al del costat.

El documental sencer el teniu al vídeo de dalt. Si 45 minuts se us fan molt costa amunt, us deixo aquí el tràiler, que en dura tres, perquè aneu fent boca. Mireu-lo, i decidiu després si el voleu veure sencer o no!

I aquí, la pàgina web del projecte Pròxima estació: Independència.

Una abraçada a tots, i Visca Catalunya!

Un cabàs ple

Doncs fa tants i tants dies que no us deia res, que vinc amb moltes coses (petites i simples) per explicar. 

Començo per dir que he passat 8 dies sense internet, i d'una manera o altra he sobreviscut. Els primers dies van ser durs per la incertesa de no saber quan tornaria la línia que va desaparèixer un dimecres al matí sense cap explicació. El divendres vaig saber que el dimecres següent, el 2, vindria el tècnic a mirar-s'ho. I sí, sí, va venir, s'ho va mirar, va canviar el mòdem, et voilà, problema solucionat. Com ja vaig comentar, no em vaig tornar boja perquè tinc internet (amb contacte francès, no patiu) al mòbil, i ho podia fer pràcticament tot. Només que més a poc a poc, i amb una pantalla molt més petitona. 

La segona cosa és que durant el pont vaig tenir la visita dels meus pares. Si ve no tenia internet a casa, vaig estar els quatre dies ben entretinguda anant amunt i avall fent el turista amb ells. A més, vam aprofitar per afegir algunes comoditats al meu petit allotjament. Com per exemple, un senyor microones!! He de dir que és un electrodomèstic que no ets conscient de com n'és d'útil fins que no en tens... I jo sempre n'havia tingut a casa! Al microones no li he fet cap fotografia, però us en posaré una del Bois de Boulogne, que vam visitar dimarts. 

Per petició de l'Assumpta, la foto "a tope" de la mida del cos del bloc!! ;) 

Bonic, oi?? Doncs quan estàvem a la part més allunyada de la zona civilitzada va caure un xàfec tan fort (i tan llarg) que vam acabar xops fins als ossos... Així que res, corrent cap a casa meva (a l'altra punta de la ciutat) a eixugar-nos i canviar-nos de roba.

Més coses... vam comprar un suro que feia temps que volia i hi he penjat tot de fotos de la meva gent. Això no us ho ensenyaré, que hi surto jo i em fa vergonyeta! ;) 

I el més interessant de tot plegat. Passejant per la vora del Sena, per la zona de Saint Michel, va aparèixer això davant dels meus ulls:

Us sona?? Jo vaig al·lucinar força... i com no podia ser d'altra manera, els meus pares que m'enyoren i em van mimar molt, van desembutxacar els 5 eurets que costava, i hores després ja decorava la meva habitació, ben bé així: 

De vegades em costa creure que tot plegat sigui casualitat... El que hi ha al costat són algunes fotos que he fet per París, durant aquests dos mesos. Ah, sí. Perquè avui fa dos mesos que sóc aquí. Almenys estic una mica millor que fa un mes! I els dies van passant... 

He fet alguna coseta més aquesta setmana (com començar a anar a la piscina), però no té massa més interès. Espero reprendre aviat el ritme blocaire. Com sempre que alguna cosa me'l talla, em costa reenganxar-me!!

Petons de diumenge per tothom!