I final.

Això s'ha acabat. Faig les maletes. Adéu siau. Punt i final. Mil maneres de dir-vos que els dies d'aquest blog, han arribat al seu final. La idea s'ha gestat molt ràpid, fa poques hores que se'm va acudir que potser era moment de plegar del blog i de tota aquesta llarga etapa, i ja estic aquí asseguda, escrivint aquest post de comiat. 

El Coses de la Vida va néixer la nit de Nadal del 2007, així que té quasi sis anys. Ha passat per moltes èpoques i fases diferents, des de tot l'any 2008 amb 6 posts en total, fins el 2011, any de màxima productivitat amb 99 posts. En total, han estat 194 posts, comptant aquest, en els que he dit i deixat de dir, fet i desfet i repetit tot el que he volgut i més. És una xifra ridícula en comparació a altres blogs, però són el que tinc. 

Els darrers dos anys i mig han estat els més dolços, arran d'haver trobat la catosfera i  anar-vos coneixent a tots els que ara passaríeu per aquí si això seguís viu. M'heu vist feliç, trista, frustrada, romàntica, esperançada, divertida i absurda. M'heu vist escriptoreta, excursionista, estudiant, fotògrafa i fins i tot texidora. Heu vist la Yáiza real des de molts angles, però ara ja n'he tingut prou. Ara la meva vida personal tinc ganes que sigui per mi i per la meva gent més propera.

Creieu-me que tindré dies en què enyoraré visitar i llegir els vostres blogs. Creieu-me que fins i tot algun dia tindré una idea per fer un post aquí, i me l'hauré de menjar. Creieu-me que potser a alguns no podré evitar llegir-vos d'amagatotis. Però toca passar pàgina, tancar aquesta gran etapa que va dels meus 18 als 23 anys i no mirar enrere. 

No us penseu que tot quedarà aquí. Sóc un cul inquiet i ja tinc idees al cap per començar projectes nous. Segurament hi haurà escriptura, i posts, i blogs i medicina. Si la criatura creix sana i forta, potser algun dia us la vindré a presentar.

I això és tot. Gràcies pel temps i la paciència que m'heu dedicat durant posts i més posts. Una abraçada ben gran. 

El meu independentisme (Onze de Setembre, 2013)

Recordo molt bé el primer cop que vaig sentir parlar d'independència. A casa meva no solia sentir parlar de política (i menys en aquests termes) i a la meva escola pràcticament tots els companys parlaven castella (menys jo i les meves tres amigues). Quan vaig entrar al cau, vaig al·lucinar. Ma mare recorda que vaig arribar a casa dient "Però com pot ser! Tothom parla català!". Per mi era tota una novetat. El segon any d'anar-hi, un dia un noi (que encara és amic meu) em va demanar si jo era independentista. Indepen-què?? Quina paraula més llarga! I llavors, mentre em dibuixava una estelada amb boli a la mà, m'explicava que els independentistes volien que Catalunya fos un país fora d'Espanya. I vaig veure la llum, perquè aquella senzilla explicació entre nens de dotze o tretze anys donava sentit a allò que jo havia viscut sempre. Que per alguna raó, jo no veia les coses ben bé igual que els meus companys de classe castellanoparlants.

Així va començar la meva trajectòria independentista.

Ma mare es va esverar una mica quan vaig tornar a casa amb crits de "visca la Terra Lliure", però ja no hi havia res a fer. Després, de l'independentisme apassionat de la meva adolescència vaig passar a un catalanisme més contingut amb els 18 o 19 anys, on em conformava amb què Espanya ens respectés, cosa que evidentment no ha passat, sinó ben bé el contrari (fent-me perdre ràpidament la continguda paciència).

I ara visc, i vivim tots un moment de somni. Ara la meva mare compra una senyera de 3 metres per penjar del balcó i el meu pare ha tingut l'estelada penjada a la finestra des de l'Onze de Setembre passat. Tots aquells anhels que semblaven completament llunyans i impossibles, allò que ens feia ser els "rarets" en segons quins ambients, com si no toquéssim de peus a terra... ara ho tenim més a prop que mai. I demà acaronarem el nostre somni amb les puntes dels dits. Demà passat, vull que sigui real. 

Per això, a part de ser al tram de la via que passa pel Penedès, m'uneixo a la blog-via per la independència. D'una banda m'han donat la mà des del blog a2b.cat i de l'altra jo m'encadeno al blog Catalunya Tatua. 

Bona Diada a tothom, i VISCA CATALUNYA LLIURE! 

Alegries compartides

Tinc un amic (sí, sí, tu... encara passes per aquí?) que de vegades diu que això de dir "me n'alegro per tu" és completament fals. Que si de cas, ens alegrem per les coses que ens passen a nosaltres!! I que és impossible que et faci sincerament feliç que a algú altre li hagin anat bé les coses, que simplement ho diem per dir, per protocol, per quedar bé. 

D'acord, doncs per si en quedava algun dubte, a dia d'avui sé que s'equivoca. I em penso... que ell també ho sap! 

I és que darrerament estan passant coses boniques al nostre grup d'amics de classe. Dijous vam anar a fer la innauguració oficial del pis de dos de la colla, que són parella i que han pogut anar a viure junts. Hi va haver de tot: sopar treballat, regal per part nostra, lambrusco per fer tirar avall i cava per brindar al final. Els vaig veure senzillament feliços i contents del tomb que havia donat la seva vida, i molt còmodes amb la nova situació. I carai, és impossible no ser feliç per ells!!! 

I aquesta matinada ha arribat la gran notícia. Una altra noia del grup d'amics s'ha promès amb el seu xicot. Sabíem que ells ho volien, i sabíem que tard o d'hora passaria, però quan ens ha arribat la notícia en forma de fotografia de l'anell de compromís, em penso que a més d'un o d'una (o almenys a mi) se'ns han escapat les llàgrimes de contents. Em fa feliç poder seguir creient en l'amor. Em fa feliç saber que donen aquest pas que els farà encara més feliços a tots dos junts. Com podria no fer-me feliç!?

Resumint, tenim un nou lloc on fer sopar de grup, i una boda per planificar en un futur més o menys proper (després del MIR, clar!). I és genial, però alhora em fa sentir que sóc més gran del que em penso. Perquè els meus amics s'independitzen en parella o fan plans de casament, i a mi tot això em sembla que em queda molt i molt lluny. Cosa que demostra que la situació vital és el que marca la teva edat, i no pas el dia i l'any en què vas nèixer. 

Retalls d'un agost llarg i més aviat tediós

M'agrada l'estiu i la calor, però no m'agrada haver-me de tancar a casa o a la biblioteca per estudiar quan el que em demana el cos és anar a la platja, a la muntanya o a menjar gelats i fer birres amb els amics. 

Estudiar pel MIR em motiva menys del que creia, malgrat que l'objectiu final em sembla més llaminer que mai. Ah, i afegiré que concretament endocrí és horrible. Com pot ser que hi hagi endocrinòlegs al món?? No ho puc entendre. És més lleig que hematologia i tot! 

Els posts de gats s'estan gestant. He encarregat a la meva secretària que remeni àlbums analògics i em busqui fotos de quan eren petits i bufons (no com ara). La secretària s'ho pren amb calma perquè no sap per què ho vull (i no ho sabrà), i llavors no li dóna la importància que es mereix. 

Sempre vull el més complicat de tenir, especialment si tot apunta a què no em convé gens. Tossuderia? Molta. Probabilitats d'èxit? 0,0001%. (Sort d'això, en el fons). Què hi farem. 

Sitges és un poble bufó que aniré visitant d'ara en endavant, però està atestat de turistes i guiris. Odio les multituds i em fan brotar el meu instint exterminador. La gent m'agrada fins al moment en què estan a menys de 20cm de la meva tovallola de platja. Sort que no tinc temps d'anar-hi gaire. 

Al twitter hi ha gent massa feliç que es mereix que els deixi de seguir, per anar amb el lliri a la mà. Al twitter hi ha gent graciosa massa barroera, i quan el barroerisme guanya la gracieta, també toca unfollow. I al twitter hi ha gent massa amargada que s'està buscant que els deixi de seguir, que ja vida la és prou desagradable com per passar-se el dia llegint crítiques indiscriminades de tot. Ah! I a l'instagram no cal posar-hi 20 fotos per dia. Això també mereix censura! (Perdoneu, però el no sortir de casa em fa freqüentar massa les xarxes socials i ja tinc fet l'estudi de situació). 

Més reflexions al voltant d'internet... som anònims? Ens amaguem darrere el nom de pila, darrere el sobrenom... però som realment anònims? Hem estat prou curosos com per no deixar rastres que es puguin seguir? Pistes esteses per tota la xarxa? O és que n'hem deixat perquè ens volem deixar trobar? Potser un dia anem pel carrer i algú ens para i ens diu "sé qui ets" i ho sap de debò. I llavors què? Tampoc passa res, suposo. 

I res, que per sort ja és 19 d'agost. Poc més de deu dies i serà setembre i tot serà més fàcil perquè ja no serà estiu, i la gent ja no estarà de vacances, i els meus amics-no-metges deixaran de dir-me "però deixa d'estudiar i diverteix-te una mica!!!". I jo deixaré de voler-los matar, que també és bo. 

I per acabar aquest post tan alegre (en realitat no estic tan amargada, m'agrada exagerar) una foto del lloc on voldria ser ara mateix. I pensareu... una hamaca en una platja tropical desèrtica amb un daikiri de maduixa a la mà? Doncs no! 

A Lapòniaaaa!!! (de fet és Andorra... però oi que ho sembla?)
Foto d'en Jordi F.

I ja per últim (de debòoo), perquè veieu que no sóc tota mala llet, us deixaré una cançó bonrotllista que m'agrada força. No és que sigui l'himne de la meva vida, ara mateix, però posar-me sentimental sempre m'ha quedat bé. ;)

la vida és més bella i el món menys dolent

Els gats i jo

No tenia ni tres anys quan un al·lergòleg va sentenciar la meva infància: al·lèrgia al pòlen, als gats i als àcars (que es tradueix en alèrgi a la pols domèstica). Així que res de guerres de coixins amb els amics; i ni parlar-ne de tenir gats, que evidentment es van convertir en l'objecte del meu desig. 

El diàleg amb els meus pares solia ser una cosa així:

- Mama, vull un germanet!

- Ni parlar-ne, amb la feinada que vas donar tu quan vas néixer!

- Doncs un gos!

- Compares un nadó amb un gos?? Quina barra! I de totes maneres, qui el traurà a passejar?? 

- Un gat?? 

- Et fan al·lèeeeergia...

- Doncs vull un periquito, o un hàmster o un peeeeix! 

Primer van ser els periquitos i després el hàmster, però no eren massa divertits de tenir. Finalment, amb vuit anys, va arribar el primer gat a casa, que encara dóna guerra. Ara tenim quatre gats, malgrat que només un sol sortir a les fotos, així que he pensat que ja és hora de fer-los l'homenatge que els toca. Així que properament, posts de gats! 

Aquest gat tan pelut, no és meu. El vaig conèixer a un hostal-restaurant de Tuixent, però li ha semblat bé que utilitzi la seva formosa imatge per donar-vos la benvinguda a la secció.

PD: potser alguns de vosaltres recordeu molts casos en què he dit "faré tal post" i després no l'he fet... Bé, vull deixar que, en aquest cas, estic 100% segura que... pot tornar a passar!!

Desamor, i anar fent

Tots hem pensat algun cop que la nostra vida no tenia sentit sense aquella persona. I després passen els anys i la vida té un sentit diferent, però en té, i aquella persona ja és ben lluny. Tots hem pensat algun cop que aquella altra persona estava feta a mida per a nosaltres, i han passat els anys, i veiem com ella ara encaixa perfectament amb algú altre, i que està lluny de necessitar-nos. Ens han pres el lloc, el nostre lloc, i malgrat tot, no estem tan malament. De fet, estem bé, i mira que no és això el que teníem pensat pel nostre futur.

Llavors potser un dia et passa pel cap que en realitat acabaràs amb qui menys t'esperes, i que aquella persona que mai t'has mirat, i a qui mai has fet cas, serà la indicada. Fins que veus que, simplement, no te l'has mirat mai perquè no teniu res en comú, i les coses ja estan bé com estan. 

I la vida va fent voltes, i no saps on has d'anar a topar, però no passa res. Està bé.

Bic medium, el millor boli del món

En la meva ja massa llarga vida d'estudiant, he tingut ocasió de provar un número força extens de bolígrafs. He passat per diverses marques i tipus. Primer els pilot grip, aquells que porten goma (fer girar la punta metàl·lica era genial), que n'hi ha de tinta "normal" i de gel. Després diversos punta fina, els de pilot de 0.5, els de 0.7 i també de tinta líquida, els uniball eye (amb tants colors per triar!), i els pilot V-ball, que van força bé i que encara utilitzo per segons què. Vam tenir una temporada amb els papper mate, aquells que duien una goma al tap i que es podia esborrar la tinta. Molt curiosos, però poc eficients. També hi va haver un moment que si no tenies un boli inoxcrom de cartutx recanviable decorat per Agatha Ruiz de la Prada (i després per Kukuxumusu), no erets ningú a l'escola, però finalment jo sempre solia tornar al pilot súper grip (el de clic-clic, ja, els de tap quedaven enrere). 

A principis del curs passat vaig decidir que ja n'hi havia prou de gastar diners el bolis, així que vaig encomanar al meu pare que em portés un pot de 50 bolis del Makro, marca blanca, de colors combinats, que sortia per un preu ridícul, en comparació al que em solia gastar. Però tots s'espatllen abans d'arribar a la meitat!

Però a mitjans d'aquest curs, he fet la gran descoberta. Després d'anys repudiant el clàssic Bic cristal, en vaig estar utilitzant un que trobava que anava molt bé. Quan es va gastar, en vaig comprar dos més... però no era el mateix! Què passava?? Si tots eren Bic igual, no?? DONCS NO! He descobert que existeix el Bic Medium, que no té reeees a veure amb el bic clàssic, excepte que externament són pràcticament clavats. Així que el dia que vaig veure un pack de 5 bics medium al caprabo, me'ls vaig quedar. Ara mateix estan així: 

El primer pack comprat a consciència de bic medium.

Jo ja patia, perquè els blaus s'han gastat a la velocitat de la llum, i habitualment a la papereria no en trobo. Ja veieu que de vermell i negre no en gasto massa, i quan em fan falta, solc usar els d'aquest bic combinat (el color vermell indica que la punta és més fina que en els normals): només he gastat el blau i el verd va de camí, però de negre i vermell en tinc per anys. 

 

Bic de quatre colors

I finalment, ahir, la gran fortuna. A l'abacus vaig trobar això: 

I tots són blaus!! Visca, visca!

Si no els heu provat, ja ho podeu fer. Són econòmics, funcionen bé i duren força. Què més es pot demanar?? I per acabar aquest post-pilota a la casa Bic (espero que m'ho compensin amb molts bolis), una foto de família:

Foto de família.

Els peücs de la Joana

Vaig començar a fer-los poc després de saber que la Joana existiria. Primer va semblar que seria una cosa molt ràpida, i és que no es triga massa a fer-ne un. Però el patró ha acabat sent pràcticament original, i hi vam arribar a còpia de fer i desfer molts cops a partir de diferents models, així que hi he estat entretinguda força temps. 

El resultat final.

Finalment, fa un parell de setmanes, vam conèixer la Joana i els els vaig poder donar (o més aviat a la seva mare!). Sembla que van agradar, tot i que veurem si algun dia la mida dels peücs s'ajusta als peuets de la nena.

Re-read

Afortunadament, ja vaig parlar del meu apreci pels llibres de segona mà en una altra ocasió, perquè sinó ara semblaria una moderneta més, i no ho voldria!

Divendres vaig tenir una gran alegria quan, caminant pel carrer Rosselló (del Clínic cap a l'estació de FGC, un camí que he fet i desfet milers de cops en els darrers 6 anys) vaig veure una botigueta nova, i em vaig adonar que hi venien llibres d'ocasió. Vaig fer un cop d'ull ràpid i vaig seguir, pensant que quan tingués temps d'entrar-hi i tingués més informació, ja faria un post per explicar-vos-ho.

Un detall de l'aparador.

Però no ha calgut, perquè l'endemà mateix, a TV3, parlaven del negoci en qüestió. S'anuncien com a "llibreria low-cost, on pots comprar llibres quasi nous per un preu sorprenent". El sistema és el següent: compren llibres de segona mà a 20c (no, no us fareu rics venent llibres vells) i els revenen a 3€, siguin quins siguin i estiguin com estiguin. Això sí, em va semblar entendre que no tenen llibres molt vells, antics o fets pols. La seva intenció es tenir el que tindria una llibreria convencional, organitzat de la mateixa manera, amb la diferència que el preu és molt més assequible perquè ja no són nous de trinca. 

El concepte és una mica diferent del de les botigues de llibres d'ocasió que vaig conèixer a París, o del sistema de llibres de segona mà que hi havia a les grans llibreries franceses. Però no per això és menys vàlid, en la meva opinió! Espero poder-hi entrar aviat, és ben segur que hi aniré fent compres! Llibres a tres eeeeeurus, eeeeehhh!!

Al carrer Rosselló, 158. Barcelona.

Per a més informació, consulteu la seva web.

Expedició Aneto

Fa molts i molts anys que tenia a la meva llista de coses pendents, fer algun dia l'Aneto, que amb 3404 metres és el cim més alt dels Pirineus. Potser fa 10 anys, des que vaig fer el meu primer 3000, o potser fa menys, des que vaig haver fer el segon i el tercer cims més alts de la serralada, el Posets i el Montperdut. 

El cas és que amb aquests antecedents, quan va sortir l'opció de fer l'Aneto a finals de maig amb gent del grup de raquetes, ho vaig sospesar durant uns dies i al final em vaig decidir: m'hi apuntava. Pintava que seria una sortida de principis d'estiu, amb neu a dalt, però no gaire, i sense massa fred. Però a mida que s'apropava la data, vam anar veient que la neu augmentava i baixava de cota, en contra del que era d'esperar, així que ens vam començar a plantejar la sortida com una hivernal de cap a peus. 

Finalment va arribar el cap de setmana: furgo i manta cap allà Osca (al passar per la Franja no vam sentir ningú parlant LAPAO!), deixar el cotxe el més lluny que la neu va permetre (no massa, a Llanos del Hospital, 1750m ), i amb raquetes, cap al refugi de la Renclusa (2140m). Allà vam sopar i hi vam fer nit molt còmodament, per llevar-nos l'endemà abans que sortís el sol i preparar-nos per l'ascenció. 

Una simpàtica marmota ens donava la benvinguda al Massís de la Maladeta

La neu ben dura va fer que comencéssim amb grampons i les raquetes penjades de la motxilla (i de fet, així vam seguir la resta de la jornada), i amunt que fa pujada —molta pujada!— fins al Portillón (2700m). Fins allà em va semblar molt i molt dur, i vaig pensar unes cinquanta vegades en deixar-ho estar i tornar al refu. Però des del Portillón hi ha unes vistes fantàstiques de la Gelera i de l'Aneto, i el dia era immillorable... així que vaig seguir.

Les vistes de la Gelera i l'Aneto des del Portillón. Encara quea questa foto ja és de la tornada!

Aquí el camí va ser més planer, vam trobar-nos als nostres companys palilleros (els esquiadors, que de fet havien sortit una hora més tard i ens van avançar) i amb paciència vam arribar al Coll de Coronas. Allà, un petit descans, i a atacar el tram final, uns 300 o 400m de desnivell fins a l'avant-cim, fins a encarar el Pas de Mahoma, que em tenia preocupada fins a un cert punt. 

Darrer tram de la Gelera... l'Aneto davant.

Primeres vistes del Pas de Mahoma i de la creu del cim...

I amb paciència, també, hi vam arribar. Primer davant del pas, on vam deixar motxilles i ens vam encordar i, després de caminar sis hores, finalment al cim. Alegria i alleujament indescriptibles, pensar "ja està fet (i només queda tornar)". I sí, unes quantes fotos i tornar enrere, abans de quedar glaçadets pel vent que bufava. Motxilles i avall, a fer un bon esmorzar dinar al Coll de Coronas i seguir, seguir avall, que fa baixada. Arribada èpica al refugi amb el mètode culenbajen, que tot i ser ràpid i eficaç ens va fer perdre part de la nostra dignitat alpinista. I del refugi a la furgo, encara una hora llarga més. Sopar a Benasque i carretera fins a casa. 

De tornada cap al Portillón. Com veieu, un dia esplèndid i molta neu.

Un cap de setmana èpic, i sinó, pregunte-ho als meus músculs que encara se'n recorden! I ara ja toca anar pensant en la següent fita... =) 

(Fotos de l'Ester i del Jordi. La que està borrosa és meva.)

L'estiu que comença

Títol: L'estiu que comença

Autora: Sílvia Soler

Edició: Editorial Planeta SA, 2013

Número de pàgines: 223

Premis: Premi Ramon Llull 2013

Els destins de la Júlia i l'Andreu estan entrellaçats des d'abans de nèixer, des del moment en què les seves mares, amigues íntimes i inseparables, van passar els respectius embarassos plegades i van desitjar que, aquells nens que esperaven, estiguessin sempre tan units com elles. Però com passa a la vida real, cadascú vol ser amo del seu propi futur i prendre les seves decisions sense altres condicionants, així que els nostres protagonistes intentaran fer la seva, malgrat que la vida sembla entestar-se a unir-los. 

La Sílvia Soler ens relata cinquanta anys de les vides de la Júlia i l'Andreu, de les famílies Reig i Balart. El relat s'estructura basant-se en moments concrets, escenes determinades, que tot sovint inclouen la nit de Sant Joan, l'inici de l'estiu, i que ens van mostrant com els protagonistes creixen i canvien, però sempre es troben al voltant de la taula parada a la terrassa de Casa Balart per la revetlla. La narració segueix l'ordre cronològic, però va a salts, passant dels quinze als divuit anys, després als vint-i-tres, o vint-i-cinc, trenta, trenta-cinc, quaranta, quaranta quatre... i fins als cinquanta. Amistat, família, amors i desamors, malaltia i mort acompanyen les vides de les dues famíles, com passa a les vides de tots nosaltres, i va conduint a la Júlia i a l'Andreu per camins que potser no haurien sospitat mai. 

El títol del llibre, i l'èxit que ha resultat tenir per Sant Jordi, apuntaven maneres, i com era d'esperar, no m'ha decebut gens. L'he llegit volant, sense poder ni voler parar. La història enganxa i absorveix, està escrita d'una forma exquisita però fluïda, que no entorpeix la lectura, i el fet de narrar moments concrets i estalviar-se la palla fa que s'avanci amb rapidesa. Un punt especialment dolç per mi, és la trascendència que tenen en el llibre les revetlles de Sant Joan, una nit que també té importància per mi i que sempre m'ha agradat. Com a sola nota negativa, diré que fins a cert punt és previsible, tant el final —que d'altra banda, trobo que és el més encertat— com certes escenes que només començar ja veus a venir com acabaran. Un avís que he de fer, és que si sou de llagrimeta fàcil com jo, no oblideu portar els mocadors de paper sempre a sobre. És un d'aquells llibres que m'enamora i la història del qual tindré al cap durant dies, acompanyant-me en tot moment; i suposo que això es deu a la mestria amb que l'autora aconsegueix transmetre'ns el que senten i pensen els protagonistes amb cada fet, amb cada conversa. 

En certa manera, la història pot fer pensar en La solitud dels nombres primers, però per mi la diferència rau en la proximitat que tenen els personatges de Soler, que són molt més fàcils de comprendre i amb qui podem empatitzar molt més. A la novel·la de Giordano, molts cops hauria parat a donar dues cleques tant a l'un com a l'altre, per aturadets i curts de gambals. No és el cas en aquest llibre. En conclusió, novel·la altament recomanable, i apta per a tots els públics. Malgrat ser o semblar un "llibre per dones" crec que qualsevol home bon lector en podria gaudir perfectament.

Tor. Tretze cases i tres morts.

Títol: Tor: Tretze cases i tres morts. 

Autor: Carles Porta

Edició: La Campana, 2005. 6a edició, 2006. Inclou DVD amb el Trenta Minuts.

Pàgines: 418

Això no és una novel·la de ficció. Tor és un poble diminut del Pirineu, dins del municipi d'Alins (Pallars Sobirà) i a tocar d'Andorra. A Tor, fa més d'un segle, hi vivien 150 persones, repartides en tretze famílies, o tretze cases, com és diu al Pirineu. No hi arriba ni llum, ni aigua, i molt menys gas o telèfon, per això a l'actualitat no hi viu ningú tot l'any. Tor s'ha fet tristament famós pels tres assassinats que hi ha hagut en les darreres dècades, fruit de tot un seguit d'odis i cobdícies que ja fa temps van trencar la pau que s'hi havia respirat antigament. I és que la muntanya de Tor és una gran extensió de terreny  que sempre s'ha considerat propietat dels veïns del poble, però la poca precisió d'aquesta definició de propietat, sumada al fet que el terreny prometia grans projectes amb molts beneficis econòmics, han acabat portant la mala maror i les tres morts.

Tot això ens ho va desgranant Carles Porta, que l'any 1997 es va dedicar en cos i ànima a investigar tota la història de Tor arran de l'última mort, la de Josep Montané —Sansa— que va tenir lloc l'any 1995, pocs mesos després que el Jutjat de Tremp el declarés amo únic de la muntanya. La investigació, inicialment feta per un Trenta Minuts (TV3) va obrir tans fils i tantes hipòtesis sobre l'assassinat sense culpables de Sansa que el reportatge de poc més de mitja hora no ho podia abastar. Vuit anys més tard i amb informació nova, Carles Porta publica aquest llibre, a mig camí entre crònica periodística i novel·la, que ens relata pas per pas, tota la investigació. 

Amb aquest llibre he descobert que llegir sobre fets reals és més interessant del que mai hauria pensat. Amb sentències dels jutges incloses, i informes de l'autòpsia, tot és tan versemblant que te'n fas creus de poder posar el nas d'aquesta manera en assumptes aliens. També t'adones que la realitat supera sempre a la ficció, i és que aquesta història és un embolica que fa fort, que després de llegir el llibre sencer i tornar a veure el reportatge, encara no sé qui són els bons i els dolents. I és que suposo que a la vida real, no sempre hi ha uns bons i uns dolents fixos que facin el seu rol i prou. Per molt que en Carles Porta s'esforça en desxifrar els fets i les declaracions i a posar-los en ordre, tot plegat segueix sent un gran embolic, i malgrat tenir-ne una visió global, costa fer-se una idea precisa de tot plegat.

Fa molts anys que vaig clissar per primer cop aquest llibre (deuria ser el mateix 2005, quan es va publicar) i ja em va cridar l'atenció. Evidentment, jo no sabia res de la història (quan es va emetre el Trenta, jo tenia 7 anys), però la idea em va enganxar de seguida. Per una cosa i per l'altra, sempre ha quedat posposat fins que va caure a les meves mans el Sant Jordi del 2012. I avui l'acabo. Propera parada, Fago. 

El Trenta Minuts: 

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1110/Tor-la-muntanya-maleida