Enquesta telefònica

—Amb la senyoreta Dalmau, siusplau? O és senyora? 

—Sí, jo mateixa, amb qui parlo? Senyoreta va bé. 

—Li truco d’una empresa d’enquestes. Estem fent un estudi poblacional sobre la realitat de les relacions de parella en l’actualitat. Si està disposada a respondre unes preguntes, a canvi li enviarem a casa seva el regal que vostè esculli entre els tres següents: unes ulleres de natació, l’última novel·la de Jaume Cabré o una entrada doble per a un concert dels Amics de les Arts. Només seran deu minuts. 

—D’això... d’acord, pregunti. 

—Perfecte, moltes gràcies. Aviam, primera pregunta: quina edat té? 

—Vint-i-set. 

—D’acord, grup d’edat: entre vint-i-cinc i trenta anys. Estat civil? 

—Legalment, soltera. 

—I a la pràctica? 

—Amb parella. 

—Pa... parella, d’acord. Parella estable..? 

—Sí, se li pot dir així. 

—D’això... no es molesti, però li he de demana, la se... seva parella és, d’això, és un home?

—I si fos una dona què passaria?

—Res, res, és clar... Quina edat té ell? 

—Trenta-dos. 

—I quant temps fa que estan junts? 

—Aviat farà dos anys. I quatre mesos que vivim junts. 

—Ah, caram, viuen junts i tot, quina sort, eh... 

—Molta sort. Podem continuar amb la seva enquesta? 

—Sí, sí, perdoni. Ara li preguntaré sobre les seves relacions anteriors: de quan data la seva darrera relació?

—De fa uns tres anys. Sí, fa uns tres anys que es va acabar. 

—No recorda la data exacta? 

—La data exacta? Francament, no. 

—Creu que això significa que ha deixat de donar importància a aquella relació? 

—Quina mena de pregunta és aquesta? 

—Em pot respondre, siusplau? Com abans acabem l’enquesta... 

—Bé, doncs... no sé. Suposo que una mica sí, han passat pràcticament tres anys, no? La gent passa pàgina i aquestes coses.

—Així, ja no sent res pel seu ex? Diria que l’ha oblidat? 

—Au va, ja prou... 

—Em pot respondre la pregunta, siusplau? 

—...
—Senyoreta? Li demano si ja no sent res per... pel seu ex! —tres pips impertinents omplen el silenci. La noia ha penjat. 

L’enquestador, penja el telèfon de la cabina des d’on truca. L’última cabina que queda en peu en tot el barri. Amb les mans tremoloses, el cor encongit i un nus a la gola, torna a posar-se a la butxaca el paper arrugat on hi tenia el guió de l’enquesta. No es molesta en recollir el canvi que escup la màquina —almenys així algú sentirà que té un cop de sort— i veu com de la pantalleta s’esborra definitivament aquest número de mòbil que se sap de memòria. 

La senyoreta Dalmau torna a la cuina, on el Marc fa el dinar. 

—Qui era? Et feien una enquesta telefònica? 

—Sí. Bé, no. Tornava a ser en Daniel.