Carpografia externa de Kickxia elatine (Linnaeus) Dumortier subsp. elatine

Capítol breu, específic i epigràfic, dedicat a la il·lustració del fruit d'aquesta escrofulariàcia mollar i molt vil·losa.

Notes de flora d'un camp de raigràs del Moianès

Per força aquest capítol és complementari d'alguns altres ja publicats, que hem dedicat, o bé a altres camps de raigràs, o bé a plantes d'aquest mateix lloc que, al nostre lluc, eren mereixedores de tenir un espai propi.

Retorn al Roc de Forellac (muntanyes d'Ordal)

Dedico aquesta conversa a l'amic Valentín González, que durant la llarga campanya d'estudi d'aquest tossal, ja fa més de 15 anys, va tenir la paciència de comportar a l'autor d'aquestes ratlles.

☰

Introducció. Les muntanyes d'Ordal són la continuació, vers l'interior, del massís litoral de Garraf. Els dos sectors formen una mateixa unitat geològica.

Es troben emmarcades per les següents poblacions: a ponent de Corbera de Llobregat, al sud de Gelida i al nord del corredor enlairat on es troba enclavat el poblet d'Ordal.

Amb quatre mots es pot resumir la fesomia de la zona: zones rocoses, quasi nues, de dolomies cantelludes; brolles i garrigues; grans extensions de pinedes de pi blanc; i les pedreres, enormes terrabuits d'enlluernant claror.

Hi havíem anat molt sovint, a aquest tossal dolomític i garriguenc, amb l'amic Valentín González, de l'ERB, durant una llarga campanya de prospecció florística que culminà en un catàleg- el que se'n diu una 'flòrul·la', o sigui una flora molt local- i un breu article sobre la vegetació, publicat a la revista 'Muntanya' (nº 886, desembre de 2009, pàgines 14-21), editada pel Centre Excursionista de Catalunya. L'article va rebre una distinció d'aquesta entitat.

Apunts de l'obaga de la serra de Queralt

Amb els companys del grup Brimeura, nom dedicat a Marie de Brimeu, fem un lleu passeig per l'obaga de la serra de Queralt, el relleu eminent i rocallós que presideix i guarda la vila de Berga, capital comarcal estratègicament situada, precisament, en el contacte del baix Berguedà, geològicament adscrit a la depressió ibèrica, amb l'alt Berguedà, molt muntanyós i rebregat, integrat en la unitat de relleu del Pirineu (Prepirineu).

Aquest és, justament, un dels trets més vistents de la regió. Arreu hi veiem estrats de roca calcària trencats, en posició vertical o molt redreçada, crestalleres i grops grofolluts d'una claror i d'una nuesa que contrasta vivament amb la verdor del tapís forestal de pinedes i alzinars. És el resultat d'uns grans esforços de plegaments, compressions, encavallaments, lliscaments, etc. També la natura de la roca, de plasticitat limitada i donada a la ruptura, contribueix a subratllar aquest caràcter enèrgic del relleu.

Capítol breu que recull alguns briòfits típics i altres apunts. Però abans cal destacar un punt, molt especialment: la vegetació està molt seca i la secada tampoc no sembla gens atenuada a l'obaga. La persistència hivernal de l'eixut, afegit al de l'estiu passat, configura un estat ambiental general greu, molt preocupant.

Fruit i llavors de Scrophularia auriculata L. subsp. pseudoauriculata (Sennen) O. Bolòs et J. Vigo

Potser no, que no es pot parlar de model, però déu n'hi dó del nombre de plantes que fan: capselles seques; d'obertura només parcial, apical; amb llavors xiques i abundants; llavors que són, aparentment, d'amollada aleatòria, gradual o passiva, relacionada amb el brandar espontani de la planta. Aquest és, també, el cas de les escrofulàries.

El lector curiós trobarà una aproximació al fruit de les plantes del gènere en aquest capítol: La capsella i les llavors de Scrophularia nodosa L.

Passeig pel torrent de la Masica (Ripollès)

Introducció. A llevant de Ripoll i emmarcat per dos colls, el de la Creu i el de Canes, aquest ja a les envistes de la Garrotxa, hi ha un corredor fluvial molt ben definit, el de la riera de Vallfogona, afluent del Ter que a l'alçada de la casa de la Tolosa gira de cop cap al sud (tenim un report d'aquest tram de la riera), encarant-se a les obagues de la serra de Llaés (Llaers).

Cop d'ull a la riera de Sora (baix Ripollès)

Observacions i fotografies del dissabte 12 de juny, al camí de la riba dreta de la riera de Sora, a l'altura de les Codines. A partir del petit i bonic pont de les Codines l'accés amb vehicle està limitat als veïns. Prenem imatges de la vorada herbàcia de la ribera, atapeïda, diversa i exuberant.

En el baix Ripollès hi ha espais amb unes condicions ambientals i una vegetació força interessants, destacables. Assajarem d'exposar-ho de forma epigràfica:

La capsella i les llavors de Scrophularia nodosa L.

Scrophularia nodosa L. és una planta de ribatges, vernedes (al. Alno-Padion) i altres boscos humits o molt humits. Les florelles tenen forma de truc. El lòbul superior fa una mena de cofa negrenca molt curiosa i característica.

≡
Tipus de fruit. Càpsula seca dehiscent, bicarpel·lar, bilocular i pluriseminal. Dehiscència septicida i septífraga.
≡

Són moltes, oi?, les plantes que fan capselles que en madurar es baden parcialment i deixen a mercè de l'ambient tot de petites o minúscules llavoretes. Tot plegat conforme a una norma força general: si les llavoretes són menudes solen ser nombroses; són més grosses quan són escasses o solitàries.

I en veuríem un altre, de tret força present: quan les llavoretes són petites o minúscules, el mecanisme que permet el lliurament a l'ambient sovint és de tal manera que l'amollada no és sobtosa, sinó que va fent-se amb l'arbitri del brandar de la planta, com el balandreig d'un salpasser, a caprici del lluc del buf.

Suposem que aquest sistema es produeix en capselles parcialment obertes o esqueixades, a la part de dalt. Creiem que això és el que passa en Scrophularia nodosa L.

≡

Els fruitets verds, semblants a una llimona, van progressivament perdent color i saba, fins a endurir-se completament. En el procés de maduració es va marcant el solc de la juntura carpel·lar fins que, finalment, la càpsula becuda s'esquinça una mica per dalt i els dos carpels se separen parcialment.
Observeu-hi la posició lateral o inclinada del ram fruitat, disposat de manera adient per a facilitar l'amollada de les llavors. En realitat l'aplec és més complex, paniculiforme, amb els fruitets encarats en diverses direccions, però sobretot al defora de l'eix de la planta.
≡

Dehiscència septicida. Es tracta de dos carpels tancats i units per la cara ventral, de manera que la mera dehiscència septicida -mort del septe o envanet- no faria sinó separar-los, els carpels, però mantenint cadascun la seva integritat i, per tant, guardant empresonades les llavoretes, al seu dedins.

Estampes de Camprodon

Camprodon-ermita de Sant Antoni i tornada pel Ritort. Ripollès. 26.8.2019.

Pugem a Camprodon quatre germans Rigol, dos terços del total. S'escau la curiosa circumstància que dos dies més tard hi puja l'amic Jordi Cebrián. Ja l'havíem fet plegats, aquest recorregut (1), perquè és frescal i molt agradable (2); per això el vam proposar als germans.

Terminologia d'interès botànic: borró; esquizocarp; cecidi; alcaloide. 

Alguns gèneres: Buxus; Cydalima; Fraxinus; Eriophyes; Geranium; Tilia; Fagus; Odontites; Serratula; Polygonum; Lotus; Molinia.

⇩

Tanyeda de freixes. Aquests freixes tan espigats són tanys de peus assocats. Desconeixem l'ús que se'n fa, d'aquestes tanyedes. La fusta del freixe té propietats interessants, sobretot la combinació d'elasticitat i tenacitat, molt apreciada per fer objectes com ara juguets, estics o batolles. D'altra banda, al Ripollès hi ha una gran tradició d'aprofitament del freixe com a farratge de capça, en verd.

⇩

Val a dir que la crònica del Jordi al seu blog 'Fitoderia, flora catalana', consignat a la relació de blogs de la dreta, és més rica i exhaustiva que no la que avui us proposem. Forçosament hi surten alguns temes comuns, sobretot l'alarmant mort dels boixos. Com sia que vam tractar aquest lamentable tema en la crònica del Collsacabra, la reportem aquí enllaçada, per si fos del vostre interès.