De les espícules polígames de Cenchrus setaceus (Forssk.) Morrone

El passat desembre vam trobar, amb l'amic Cèsar, aquesta panícia, en un talús de la carretera de Cantallops, a l'emporità. Fins i tot vam aturar el cotxe, per a veure-la i retratar-la, com de vegades sentim dir.

Apunts de la cargola moscada Erodium moschatum (Linné) L'Héritier

Tema. Recollim i comentem imatges de la cargola ruderal Erodium moschatum (L.) L'Hér. Es consideren també alguns detalls específics de les flors.

Lloc. Les plantes són de Santiga, de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Vora herbada de l'aparcament.

Data. 6.5.2022. Les imatges de detall són posteriors.

Ecologia. Nitròfil i antropòfil. Vorals i espais antròpics marginals, abandonats i descurats. Característic de les comunitats ruderals de l'aliança Hordeion leporini.

Knautia dipsacifolia Kreutzer subsp. catalaunica (Sennen ex Szabó) O. Bolòs, Vigo, Masalles et Ninot

Tercera dipsacàcia Dipsacaceae que portem, aquest agost que ja es pon, a aquest espai. De fet, ja vam veure aquesta escabiosa al capítol dedicat a les herbes de la ribera de Sora.

Succisa pratensis Moench, proterandra i ginomonoica

La proteràndria. Són proterandres les plantes o les flors que formen i maduren els estams abans no ho fa el pistil o pistils. En la família del comí, Umbelliferae, en la de la margarida, Compositae o Asteraceae, en moltes campanetes Campanulaceae i en moltes altres plantes, el fenomen de la proteràndria hi és molt comú i habitual.

Fruit i llavors de Scrophularia auriculata L. subsp. pseudoauriculata (Sennen) O. Bolòs et J. Vigo

Potser no, que no es pot parlar de model, però déu n'hi dó del nombre de plantes que fan: capselles seques; d'obertura només parcial, apical; amb llavors xiques i abundants; llavors que són, aparentment, d'amollada aleatòria, gradual o passiva, relacionada amb el brandar espontani de la planta. Aquest és, també, el cas de les escrofulàries.

El lector curiós trobarà una aproximació al fruit de les plantes del gènere en aquest capítol: La capsella i les llavors de Scrophularia nodosa L.

Prat periurbà de llevamà, verònica, filamaria...

Per molt comuns que siguin els extensos prats de ravenissa, lluminosament espurnats de blanques flors, potser mai no deixaran de sorprendre'ns i de commoure'ns. Darem un cop d'ull al prat d'un retalló de terreny que ha quedat fora de l'abast del ciment, de l'asfalt i del pas de vehicles. Són espais reduïts que han quedat isolats en l'atrinxerada marginalitat, enmig de la desmarxada xarxa de carrers i edificis industrials.

Efectivament, sembla mentida que en llocs així i quan encara l'hivern és gran, hi hagi una floració d'herbes tan bella i harmoniosament parada com l'estesa de flors d'un jardí.

Floració de Ruscus aculeatus L.

Ruscus aculeatus L. Família Asparagaceae. Subfamília Ruscoideae. Alguns autors el consideren mereixedor de família a part: Ruscaceae. Faneròfit rizomatós, subarbustiu, amb fulletes membranoses, petites i temporeres. Estructura modular, amb eixos principal i secundaris que duen rames breus (braquiblasts), planes i foliiformes (cladodis), amb una espineta a l'extrem.

És característic dels alzinars i comunitats relacionades. De tendència esciòfil, també tolera els espais oberts.

☰

En el capítol d'avui hi veurem les flors del Galzeran Ruscus aculeatus. En fa de diversa mena i es distribueixen de manera també variable. Ens centrem en la morfologia externa o antologia descriptiva. L'antobiologia sembla singularment complexa; només en reportem alguna dada, presa d'un treball de camp consignat i enllaçat.

☰

El galzeran i les seves flors tenen tot un plec de característiques i una variabilitat molt interessants. 

Sobretot perquè, ultra les variants morfològiques, les flors formen part de la sexualitat i la fenomenologia reproductiva. En el cas del galzeran la reproducció és una mica enigmàtica...Es parla obertament de reproducció fallida, amb taxes de fructificació molt baixes.

☰

Com hem exposat altres cops, entenem la flor com un procés. En aquest procés tendim de forma natural a fixar-nos en els extrems: la flor i el fruit. Passa com en la deriva cromàtica del tomàquet: transita del verd al vermell d'una manera enigmàtica. A l'entremig agafa un color que posa a prova el nostre lluc, alhora que els nostres mots.

D'aquesta manera, no podem evitar associar la flor marcida i fecundada amb la imperfecció, i, a més, imperfecció doble, de la flor pansida i del fruit incomplet. Segurament això forma part de l'essència del nostre estil de veure les coses, que funciona a la manera d'una auca o a còpia de fotogrames i de seqüències, unes triades i les altres omeses.

Linum strictum L. subsp. strictum

Linum strictum L. subsp. strictum. Avui veurem alguns aspectes d'aquest lli, una herbeta força comuna, d'aquelles que podem trobar en una gran diversitat d'espais oberts, camps, camins, erms, matolls, etc., en especial en sòls magres i pedrosos.

Tot i ser una planta relativament petita, els trets morfològics d'aquest lli estan ben perfilats, fins i tot en petits detalls florals, i no ofereixen cap dificultat a l'observació, com d'altra banda també passa en d'altres llins. 
Però és bo d'examinar bé les plantes d'aquest gènere, perquè hi poden haver exemplars hibridògens, de taxonomia complicada.
≡

Una herba erta i secardina. Fora del temps de la florida, quan els puntets grocs de les flors són molt vistosos, en general aquest lli és poc aparent,  poc ramós i poc foliós, més aviat magre, dreturós i enravenat. El nom strictum fa referència, segons diuen, a aquest ajustament (1).
≡

Quasi graminoide. Hi apreciem el tirat ert de la tija, una mica estriada; les fulles llargament lanceolades, sèssils, escabres al marge; les flors axil·lars, ventrudes o en forma de gerra (urceolades), coronades pels sèpals connivents, estrets i llargs. L'aire és una mica graminoide.
≡

Pentamèria regular. Tots els antofil·les, els fèrtils i els estèrils, consten de cinc peces: 5 carpels, 5 estils i 5 estigmes; 5 estams; 5 pètals i 5 sèpals. Observeu-hi, a la gorja, els caparrons irregulars de les anteres i els estigmes, més petits i definits. Limbes solcats, amb venetes i lòbuls arrodonits a l'extrem.
≡

Rastells de cilis cabuts. Flor amb la corol·la enretirada. Anteres dorsifixes i introrses, encarades a l'interior. Feixet d'estils de llargària no del tot igual, amb estigmes globosos. A més de les mineralitzacions de les dentetes marginals, els sèpals duen, a la part mitjana i per damunt de la part eixamplada que envolta l'ovari, que té forma de cullera o embosta, una curta rastellera de cilis glandulosos, molt característics però també presents en d'altres llins.
≡

Persistència calicina. La mateixa imatge però amb més camp de visió. Observeu-hi les rastelleres de cilis glandulosos i la notable gruixària del nervi del sèpal. A la flor de l'esquerra hi veiem els filaments estaminals sense les anteres, que cauen quan els rudiments seminals han estat fecundats i l'ovari es transforma en càpsula.
En la flor del lli estricte sempre hi és present el calze, en la poncella, en la flor badada i madura i en la fecundada i fruitada.
≡

Calze bombat. Sèpals llargament afuats, verds a la part superior, membranosos a la inferior, que és molt bombada, en forma d'almosta; filaments estaminals plans, eixamplats a la base, implantats a l'ovari. No hi veiem estaminodis ni concrescència estilar.
≡

Imatge que permet veure la forma globosa de l'ovari; els rastells de pèls glandulars; els filaments d'implantació epicarpel·lar, etc.
≡

Fruit badadís. Sèpals persistents en la fructificació. Han estat una mica separats, per tal de mostrar les càpsules, globoses i una mica becudes. La càpsula té 10 línies, 5 corresponents a les juntures dels carpels, més marcades que les altres 5, que són dels nervis medials dels carpels. En una de les càpsules hi veiem l'inici de l'esquinçada o dehiscència, per les línies de les làmines carpel·lars encarades (dehiscència septicida).
≡

Dehiscència biscida. Cinc carpels tancats i aplegats com els grills d'una mandarina. Cada carpel té dues cambres -bilocular-, per desenvolupament d'un envanet central, i porta una llavor en cada cambra -carpels disperms.
Com hem vist abans, hi ha separació dels carpels pel pla d'unió, o sigui dehiscència septicida, però també s'insinua -es pot veure al carpel, un punt badat, de l'esquerra- partició del carpel en dues meitats, ni que sigui parcial, de manera que hi ha dehiscència de dos tipus -biscida (2).
≡

Llavors amb forma de musclo, lluents, de color castany clar. Hi apreciem la tenuïtat dels envans, tant el carpel·lar com el que migparteix el lòcul en dues meitats, que, de fet, es veu incomplet o merament marginal.
≡
Criteri i discrepàncies. Com sigui que hem trobat algunes discrepàncies respecte de la informació d'algunes fonts de referència, volem fer la mateixa remarca d'altres cops: ens limitem sempre a les observacions pròpies i fetes a partir d'un petit grup de mostres; per tant, cal tenir en compte que podrien, en algun punt, apartar-se de les formes més habituals o considerades típiques. En resum, descrivim plantes, no tàxons.
Les discrepàncies han estat: no hi veiem un sol estil, sinó els cinc estils independents, aplegats en feix, però no concrescents; no hi hem vist estaminodis, sinó solament els cinc estams.
≡
Notes
(1) Potser serà oportú de recordar els versos de Verdaguer i veure com va copsar o expressar l'estricte ajustament del lli:

LLI

Jo
só
bri
fi 
de lli,
dret
i prim
fins al cim.
Coliu-me,
quan floriré;
teixiu-me,
i us vestiré
d'un llani-llini
blanc com l'ermini.

Jo 
só
bri
fi
de lli.
Mon tronc
és un jonc;
ma flor,
un robí.

Tinc
cinc
fulles
en la flor.
totes belles
i vermelles
com un cor.

(2) Si s'obrís el carpel pel nervi medial hi hauria dehiscència loculicida, però a manca de les comprovacions, al medi natural, sobre el comport de les càpsules, no sabem si hi ha o no dehiscència septífraga, ruptura del septe i dels marges carpel·lars.
≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Una historieta d’antologia

Antologia entesa, és clar, en el sentit estricte: l'estudi de les flors, no en l'habitual.

Un cop més, en Josep Vigo ens servirà de guiatge en aquest breu capítol d'avui, dedicat a una flor que té uns antofil·les que fan curiosos moviments.

Riscos de la instantaneïtat. Precisament insistim, altre cop, que és important considerar la dimensió temporal i l'evolució dels òrgans, perquè la mera consideració organogràfica pot portar-nos, fàcilment, a l'enganyifa (1).
▤

A la fotografia, flor borrosa i fruit incipient de fetgera blanca Parnassia palustris L., una petita planta de mulladius i rierols de muntanya (2). És una planta força comuna que sol aparèixer en llocs  molls, de sòl sempre xop o avorats a corrents de lenta circulació.
▤
Pentamèria –verticils florals en cinc peces- dominant, com és típic en la família de les saxifragàcies (3). A la flor fecundada hi veiem, de baix a dalt: cinc peces verd clar, d'extrem arrodonit, els sèpals del calze; a sobre d’aquestes unes altres en forma d’espasa, blanques, una miqueta més llargues. Els estams estan parcialment desballestats. Les anteres esbadellades i buides han caigut i només en resten els filaments, ben estesos, que són aquestes peces blanques en forma d’espasa.
▤
L'encarnació de l'enganyifa. Què són, llavors, els bonics filaments acabats en caparrons groguencs? Feixos de falsos estams o estaminodis, també en nombre de cinc (4). Quin paper poden fer aquests estams purament escenogràfics? Diu el diccionari que un estaminodi és l’estam que ha perdut la seva funció i roman estèril quan ha completat el seu desenvolupament. Però Josep Vigo diu, al seu clàssic 'L'alta muntanya catalana: flora i vegetació', que aquests òrgans són nectaris que gairebé no produeixen nèctar, i que porten de 9 a 13 filaments terminats en un capet lluent.
▤
Les reverències. És el mot que utilitza el botànic ribetà. Els cinc estams tenen una maduració seqüencial. Primer s'allarguen i s'estiren cap amunt. Un cop assolida la maduresa que produeix l'esquinçada de les teques contenidores dels grans de pol·len, els filaments, plans, en forma de cinteta, es bleguen cap al centre de la flor, tot deixant l'antera situada justament a la vertical del gineceu.
Aquest moviment dels estams, evocador d'una salutació, el van fent un darrera l'altre, però de manera que poden coincidir-hi dos al centre de la flor, el que s'acaba d'acotar i el que tornarà a estirar-se. Podeu veure aquest detall a la imatge de dalt, a la flor de l'esquerra, força borrosa, i a les il·lustracions d'Eugeni Sierra, aquestes ben clares, que podeu veure clicant l'enllaç de la nota 4.
▤
I l'enganyifa. Els insectes visitants se senten atrets per la lluïssor dels falsos nectaris (o estaminodis, tant és!), i, amb els moviments que fan, esforçant-se per recaptar un aliment que en realitat els falsos estams no ofereixen, poden empolsar-se del pol·len de l'estam madur, situat a frec dels caparrons brillants, o bé, si visiten la flor quan ja es troba en fase femenina i les anteres ja han caigut, poden pol·linitzar-la, si han visitat prèviament, és clar, una altra amb pol·len madur i se n’han empolsat. Vigo assenyala l’interessant detall que l’estil del gineceu madur creix i se situa exactament en el punt on els estams havien acabat la reverència. Evidentment, es tracta del punt adequat per a que hi hagi un bon contacte amb el cos dels insectes, és a dir, sempre a l'entorn dels caparrons relluents, un esquer fet de nèctar  purament il·lusori.
▤
El rol d'exhibició. És molt habitual, a les flors, que hi hagi unes peces que fan exclusivament la funció de reclam. Potser l'exemple més conegut és el de la corona de lígules de moltes compostes. En el capítol dedicat a les flors de l'aladern vam apuntar-hi que sembla que algunes flors tancades fan precisament aquest paper.
▤
El benefici de la seqüència de la maduració i del moviment dels estams sembla prou clar. La possibilitat que un insecte s'hi empolsegui augmenta i es perllonga en el temps, mentre que una maduració sincrònica dels cinc estams portaria associat un major risc de pèrdua, si no hi concorren els insectes pol·linitzadors.
▤
El curiós de la historieta és com l’al·logàmia –pol·linització encreuada- sembla  disfressar-se d’autogàmia, perquè l’estam doblegat a sobre de l’estigma sembla suggerir clarament que hi ha autopol·linització. El més apassionant és comprovar que a la natura les historietes mai no acaben, flueixen i no sabem per quins camins ho faran.
▤
Notes
(1) Posem-hi un exemple actual, el de les flors dels oms. Són petitones i de mal veure, aplegades en fasciclets, força atractius, tot amb tot. Són flors hermafrodites, efectivament, però una observació que no sigui merament instantània permetrà veure que aquestes florelles, aparentment iguals a la primeria, no es captenen totes de la mateixa manera.

En l'om és un fenomen normal que moltes flors, en cada fasciclet, no desenvolupin el gineceu. Es manté rudimentari i arraulit al dedins de la copeta del perigoni sepalí. Es captenen, doncs, com a flors masculines. A la primeria es veuen totes iguals, però unes fruiten i d'altres no.
(2) Josep Vigo comenta, al seu llibre, que a casa nostra aquesta herba troba a l'estatge montà els ambients que li convenen, però en països nòrdics també es fa al nivell del mar.
(3) Alguns autors consideren que Parnassia és mereixedor de ser segregat d'aquesta família. Sobre aquest punt, copiem de  Wendy Zomlefer (1980):
"La familia Hydrangeaceae se consideraba antiguamente una subfamilia (Hydrangeoidae) dentro de Saxifragaceae, siendo ésta una familia tradicionalmente grande, heterogénea y polifilética, dividida a su vez en 17 subfamilias (Thorne, 1976) y en numerosas tribus (véase Soltis et al., 1990 y Morgan y Soltis, 1993). Estas subfamilias (y grupos incluidos en ellas) se consideran en la actualidad como familias a parte (Escalloniacea, Grossulariaceae, Parnassiaceae), de modo que las Saxifragaceae abarcan 30 géneros (550 especies herbáceas)."
(4) Per a veure amb precisió tots aquests antòfils no hi ha res com els dibuixos de la làmina que Eugeni Sierra va fer per a 'Flora Iberica'. Els podeu veure en aquest enllaç.

▤
Sabadell
Text i fotografia: ©️ Romà Rigol

Flora dels badalls del ciment (i 2)

Recuperem la segona part d'un report urbà i suburbà dedicat a les plantes ruderals o sinantròpiques (n). Són totes aquelles plantes que viuen en el medi humanitzat i deshumanitzat, florents sobretot en tots aquells espais que no són netejats i vigilats amb zel permanent. La flora silvestre és incapaç de conviure amb nosaltres, però hi ha un bon estol de plantes que ens han festejat i acompanyat des de temps immemorials, sovint de forma tan discreta que gairebé no ens n'adonem.

Els blets Chenopodium són un exponent típic d'aquesta flora tan particular. No és estrany que pertanyin a la família de les quenopodiàcies, perquè moltes plantes d'aquesta família viuen en llocs amb inhabituals concentracions d'alguns elements. La darrera entrada del blog 'Flora Belalcazarensis', d'Emili Laguna, inclòs en la relació de 'blogs amics', recull diversos blets d'aquesta regió, en l'estil directe de l'autor.

Polycarpon tetraphyllum és un component d'una comunitat viària urbana pauciespecífica. A més, dona nom a una aliança de comunitats ruderals de sòls calcigats, descrita el 1975 pel botànic doblat d'alpinista Salvador Rivas-Martínez. Aquesta petita anual -camèfit?- de floració molt dilatada, com escau a aquest biotipus, ocupa petits i molt migrats espais; ens demanem si no tindrà més espai a la literatura botànica que no en el terreny. En el recull enllaçat hi veurem un detall de la planta força interessant.

L'enllaç. Com en la primera part, recollim en aquesta segona part plantes principalment herbàcies que viuen als carrers i espais descurats, algunes molt comunes.

(n) La nomenclatura relativa a la tipificació de l'estatus de les plantes ruderals és diversa i complexa. Sanz Elorza i altres van publicar un molt interessant atles de les plantes al·lòctones que conté un apartat dedicat a aquest tema, si bé cal no oblidar que, essent moltes les plantes ruderals al·lòctones, també és important el conjunt de plantes ruderals autòctones.

Sabadell

Text i fotografies © Romà Rigol