Notes organogràfiques de Campanula glomerata L.

Capítol dedicat a aquesta campaneta, en el format tipus fitxa sintètica de planta, no habitual en aquest espai. En el meu cas, però, no tan sintètica.

Com d'altres cops, m'agrada de fer notar que les descripcions són personals, no pas manlleus. Això sí, també hi introdueixo, ultra les organogràfiques, alguna nota fenomenològica.

Cydonia oblonga Mill. (3): el codony, un fruit en pom

En aquest espai ja hi vam veure la flor, d'ovari ínfer, del codonyer, en dos capítols. 

Amb aquest referent anterior, el codony, el fruit del codonyer, crec que quedarà ben perfilat, però el rescat dels dos capítols anteriors és recomanable, atès que, en realitat, l'estructura del fruit, les seves parts, es veu potser encara millor en la flor, més que no en el fruit.

Breu carpografia de la canyaferla Thapsia laciniata Georges Rouy

En la família de la pastanaga i el fonoll: Apiaceae (Umbelliferae), el fruit és força característic i d'una estructura constant, per bé que presenta tot de variacions en el detall, en la figura i en la superfície.

Com sia que aquest fruit sol rebre diverses denominacions, relacionades amb els diferents aspectes que són considerats, anirà bé de fer-ne un repàs, al principi.

Cípseles de Card fuell Carthamus lanatus L.

Carthamus lanatus L. és una asteràcia del grup Carduoideae. En aquest capítol s'hi recullen diverses imatges del fruit, la cípsela, amb el matís a afegir que, presentant molta variabilitat en la forma -polimòrfia-, han de considerar-se exemples determinats més que no models del fruit de la planta.

Flor inferovàrica de codonyer Cydonia oblonga Miller (i 2)

Cloenda del capítol dedicat a la flor d'ovari ínfer del codonyer, dedicada especialment a il·lustrar un moment de la formació del codony, la posició basal de l'ovari i l'origen extracarpel·lar o talàmic de la carn del fruit. Són dos punts, els darrers, que veurem breument.

Flor inferovàrica de codonyer Cydonia oblonga Mill. (1)

Avui veurem la flor del codonyer, preludi del botit i borrallut codony. A l'entremig hi ha la misteriosa trasmudança, la primordial gravidesa de l'ovari que voldríem recollir en una segona tramesa, atès que el codonyer ofereix un vistent, revingut exemple de flor d'ovari ínfer, però aquest tret es manifesta encara més bé en la flor fecundada.

Una anomalia: flors diplostèmones de Sambucus ebulus L.

Avui recollim una experiència una mica estranya, perquè estranya va ser la sensació experimentada, com la d'aquell que creu caminar cap a un objectiu i s'adona, de cop, que en realitat n'està tornant.

L'objectiu era simple, tan simple com observar les flors d'un saüquer, a la cerca, com de costum, del que és constant i propi, o sigui de la norma o normalitat.

I en aquesta cerca vam encepegar -reivindiquem l'origen vegetal del verb ensopegar- amb l'altre extrem, o sigui l'anomalia. Llavors vam llucar que potser ho teníem ben merescut, aquest capgirell imprevist, per la mania, a hores d'ara ja ben arrelada, de tafanejar sense brida.
≡
Keywords. Sambucus ebulus L., Adoxaceae, ten stamen flowers, anomaly, nectar, inferior ovary.
≡

13.7.2019. Florida estival de Sambucus ebulus L. Flors blanques, simpètales, rotàcies, pentàmeres, amb cinc pètals de limbe estès, concrescents a la base, formant un petit tub (vegeu-ho a la corol·la despresa del centre de la foto). Cinc estams alternipètals epicorol·lins, radicats al tub corol·lí, a la línia d'unió dels pètals, amb les teques separades -sembla que n'hi hagi deu-, a la primeria connivents, fent un feixet al centre de la flor, finalment estesos o patents, quan les teques ja són badades. Anteres atropurpúries, que s'esquincen pel costat exterior -extrorses.
≡

Entomofília. Les flors flairoses i nectaríferes de l'évol són festejades per diversitat d'insectes. En la imatge anterior hi veiem uns petits insectes alats; en aquesta uns escarabatons i una aranya.
La prefloració és valvar, si més no aparentment. En la poncella els pètals són verdencs o groguencs i aparentment no s'encavalquen, sinó que s'uneixen per les vores.
L'evolució dels estams, de connivents a patents, suggereix que el gineceu deu ser receptiu quan estan estesos, però ens manquen dades per a deduir que hi ha dicogàmia.
≡

Évol de deu estams. Les flors de l'évol s'apleguen densament en poms corimbiformes asimètrics, perquè tenen un major desenvolupament els brancs més externs.

Llucs ocults de Filago pyramidata L.

Remarca prèvia. Filago pyramidata L. ofereix a l'observador, pel camí de la menudesa combinada amb l'ocultació, notables dificultats d'interpretació. Perquè si és força normal, quan observem un detall o un òrgan d'una planta que no sabem quin paper fa ni com anomenar-lo, que la consulta dels recursos de la botànica ens ajudi a ajustar-los en un nivell de comprensió d'una conformitat més o menys plausible, aquesta petita i borrallosa planta, en canvi, congria tal plec de punts peculiars i més o menys orfes de clarícies prou satisfactòries que ens decidim a renunciar a aquesta conformitat, tot limitant-nos a fer la descripció del que anem veient i servint-nos, per si de cas, en els passos llisquívols, de la seguretat i confiança oferides per algun mosquetó, volem dir d'algun adverbi del tipus aparentment.

Tot plegat perquè, com dèiem, les flors d'aquesta composta de la tribu Gnaphalieae són molt xiques i difuses i tan esprimatxades que inspiren espontanis dubtes sobre la seva capacitat per a revenir (1).

≡
Keywords. Filago pyramidata L., Gnaphalieae,  ruderal, pentagonal chapter, cryptic flowering, female flowers filiform eccentric and central, hermaphrodytic and female central flowers, heterocarp, achene with or without feathers.
≡

Tribu Gnaphalieae. Val a dir que aquestes dificultats són pròpies de moltes plantes d'aquesta tribu de compostes que abunda en espècies albo-cinérees, aracnoide-lanuginoso-tomentoses i de flors inconspícues, clandestines o críptiques.

La nota que llegim a l'article del gènere Helichrysum, a 'Flora Europaea', pot donar-ne una bona idea: The distinction from Gnaphalium, in which female florets outnumber the hermaphrodite, is not clear-cut.

≡

Cimes variables. La imatge revela el regular esbrancament, de tipus cimós: cada eix acaba en un glomèrul i dona un o dos -també tres- brancs laterals que repliquen la mena, en un estil decreixent característic, perquè els internodis successius es van escurçant de forma regular.

Aquest tipus d'esbrancament és una cima; monocasi, dicasi o tricasi, segons si són un, dos o tres els brancs sorgits de cada nus.

≡

Glomèrul. La inflorescència és recomposta. Els capítols són menuts i s'apleguen en grups tan densos que bé es podria prendre, cada un d'aquests aplecs o glomèruls, per un capítol.

Passejada per un ram de flors

Em plau dedicar aquesta llarga passejada a l'amic Jordi Cebrián ('Fitoderia. Flora catalana'), antòfil, rodahostals i petjatermes sense brida.

▤

Tenim una selecció, un aplec de fotografies de flors que ens servirà per fer una passejada botànica, però per fer-la caldrà estar en molt bona forma, perquè ordenarem les plantes segons la sistemàtica i per a passar d'una a l'altra haurem de fer un seguit de salts taxonòmics, alguns vertiginosos.

Al lector introduït en la taxonomia botànica potser li sorprendrà la ruta que seguirem en aquesta passejada. L'ordenació sistemàtica de les plantes no és pas única i inamovible. Al contrari, hi ha grans diferències entre els diferents sistemes de classificació que han tingut més reconeixement. Aquí seguirem el sistema de Thorne, força apartat dels més tradicionals.

És clar que tot això, ara que amb els coneixements genètics i moleculars de les plantes s'ha produït una ensulsiada general de les classificacions clàssiques de les angiospermes, no sabem ni tan sols què significa (1).

Al igual que passa, sovint, quan anem d'excursió, l'orde dels punts que visitem no és rellevant en aquest espai. Es tracta simplement d'anar saltant d'una flor a una altra, i, de passada, anar llucant-ne semblances i dissemblances.

▤
DICOTYLEDONEAE

Magnolia x soulangeana Soulange-Bodin

Família Magnoliaceae

Ordre Magnoliales

En aquesta passejada floral la magnòlia morada és l'entrant ideal, perquè en botànica sistemàtica les magnòlies se situen als primers capítols de les plantes amb flor (angiospermes).
Alguns caràcters florals de la magnòlia es consideren típicament primitius, com ara la polimèria (1) i la disposició en espiral i lliure dels antofil·les. No hi ha diferenciació entre calze i corol·la. La magnòlia de fulla caduca o magnòlia morada fa flors grans i vistents, formades per tot de peces encavalcades, els tèpals, semblants a una tulipa a mig obrir. Resum: flor polímera de tèpals lliures i consemblants.
A propòsit de tulipes, en alguns carrers (2) es pot trobar l’arbre de les tulipes Liriodendron tulipifera, un tàxon que alguns autors, no tots, inclouen en aquesta mateixa família.
▤

Thalictrum tuberosum L.

Família Ranunculaceae
Ordre Berberidales
La gran família de les ranunculàcies mereix ser agrupada, amb l’anterior i segons el criteri de Thorne, en el superordre Magnolianae. Sigui com sigui, en la flor hi veiem algunes semblances, sobretot la polimèria, l’abundància i consemblança de les peces del periant, de disposició lliure i no verticil·lada, si més no aparentment.Hi ha també abundants estams –poliàndria- i diversos carpels –policàrpia-, tots ells òrgans encara ben lliures. Així doncs, en les famílies més primitives no hi ha concrescència de les peces florals. La possessió de carpels lliures i més o menys nombrosos va ser el motiu que aquesta família, juntament amb l’anterior i d’altres, s’agrupessin en l’ordre Policarpicae, tàxon en l’actualitat bandejat.

▤

Arbutus unedo L.

Subfamília Arbutoideae

Família Ericaceae

Ordre Ericales

Els brucs abans que les roses, les crucíferes i les malves? (3).  És senzillament la ruta que seguim, per estranya que ens pugui semblar. Aquestes diferències respecte del sistemes més clàssics, per exemple el de Cronquist, adoptat per molts botànics, posen en evidència que termenejar la filogènia de les plantes no és pas una matèria establerta sense discussions.

Les flors de l'avellaner Corylus avellana L. (1)

Som al temps de les flors i la floració de l'avellaner, un arbret comú en els espais humits que li convenen, i també un arbret força cultivat a casa nostra, a les terres meridionals del Principat. És un planocaducifoli monoic; fa flors masculines densament arramadades, en llargs aments de color beix, i flors femenines molt petites, reunides en aments gemmiformes, en forma d'ou, de les quals només són visibles els estigmes radiants o divergents, filiformes, d'un color carmí molt viu i bonic.

▤

Aments masculins d'avellaner. Quan les anteres són madures s'aixequen o separen una mica les bràctees que les cobreixen (d'aquí el nom bràctea tectriu), s'esquincen les teques, els saquets de pol·len, i els granets lleugers de pol·len queden a mercè dels corrents d'aire. En alguns llocs en diuen mocs, d'aquests aments.

▤

L'avellaner Corylus avellana L. pertany a la família de les betulàcies, com el bedoll i el vern. És molt precoç en florir. Floreix del gener al març, abans de treure les fulles de l'any o quan comença la foliació. És un arbret molt comú, sempre en llocs de sòl molt humit, riberes i sots molt frescals.

▤ 

Aments pengívols, llarguets, de fins a 8 cm o més, cilíndrics, blans, d'aspecte vellutat, per la pubescència de les bràctees, solitaris o agrupats en raïmets que, donada la blanesa del conjunt, de la rapa que els agermana, tenen l'aire d'un feixet.

▤

Imatge que permet veure les bràctees pubescents i, en l'aixecada, les anteres, encara plenes. És molt curiosa la retirada que tenen aquests aments amb els cons de les coníferes.

▤

Branqueta que porta uns aments masculins immadurs, a l'esquerra, i un ament gemmiforme femení. De les flors femenines només en veiem els estigmes divergents i filiformes, de color carmí pujat. Sense draperies i amb l'ovari ínfer, és una estructura closa, en forma de borró, que evoca la de la flor de l'alzina (podeu veure'n imatges en aquest text que vaig publicar a la revista 'Miconia'). 

Aquests aments masculins immadurs potser mereixerien, més aviat, el qualificatiu de latents, atès que ja estan perfectament preformats en el període vegetatiu de l'anyada anterior. Ara, a l'hivern, no fan sinó reprendre el desenvolupament. No és un detall singular?

▤

VERSATILITAT I ANEMOGÀMIA

La versatilitat és un tret de moltes plantes anemògames, per exemple, entre les que fan aments, els arbres del gènere Quercus. Les gramínies tenen les anteres exsertes i versàtils. Alguns brucs tenen trets d'anemofília secundària (E. scoparia i E. arborea), tendència a la versatilitat en el pedicel, relativament llarg, pròpia del gènere en general, i superfície estigmàtica superior a la de les espècies entomòfiles.

Pinàcies i cupressàcies, en canvi, no tenen inflorescències oscil·lants.

▤

Detall d'un ament femení pansit.

▤ 

Ament o flor? En aquesta família l'estructura floral és molt complexa i de difícil interpretació. Segons Wendy Zomlefer o, més ben dit, Abbe, l'autor que aquella reporta, aquest ament es consideraria una címula extremament contreta. I els estams que deixa veure l'esquama o bràctea aixecada, a la foto de més amunt, a quantes flors corresponen? Sembla que es tracta de 8 anteres de 4 estams, però d'una sola flor o n'hi ha més sota de cada teula? Seria també, cada escata, una címula d'entrenusos anul·lats?

▤

Més nyucs per furonejar. No són, en absolut, tan senzilles com semblaria, aquestes flors. Hi ha dos detalls que ens semblen força singulars: la formació pre-hivernal dels aments masculins i la deturada del procés reproductiu. Segons es diu, tan bon punt els grans de pol·len inicien la germinació en els estigmes, s'aturen. Els ovaris i els rudiments seminals que contenen no estan, en aquest moment, gens desenvolupats encara.

Ben mirat, això sembla congruent, en aquest cas d'extrema proteràndria. Si les flors masculines s'anticipen tant, respecte de les femenines, és lògic que aquestes tinguin un mecanisme de captura i manteniment en estat de latència de les cèl·lules sexuals masculines. No ho sospitàvem gota, que l'avellaner tingués tants nyucs per furonejar.

▤

Sabadell

Texts i fotografies: ©️ Romà Rigol

Galanthus nivalis (1): l'esquinç del tel

Galanthus nivalis L. és una planta coneguda i fins i tot una mica popular. Sens dubte hi ha contribuït força l'aspecte delicat de la flor, en forma de campanella blanca, i que la floració sigui plenament hivernal, quan al terra dels boscos hi ha un llit de fulles mortes i la nuesa dels arbres imposa una atmosfera d'introspecció i abstracció.

Especialment cridaner resulta veure aquestes flors blanques sorgint d'un mantell de neu. Això suscita una barreja de sorpresa i admiració, pel que sembla una mostra de gosadia i ímpetu excepcionals. Però no hi ha motius per a creure que el fred hagi de ser advers o lesiu. Tot depèn del tarannà de cada planta. Els sembrats verdegen tímidament i algunes herbes de les riberes ja broten i relluquen.

Geòfits de florida precoç. No és pas una casualitat que moltes plantes de floració hivernal o molt precoç tinguin rebostos de reserves soterrades. Per posar un exemple, el comú Ranunculus ficaria (1) té un rizoma ramificat en forma de dits boteruts. Les mateixes violetes boscanes comencen ara a llucar, a compte d'uns sarcocaules menuts i claviformes.

Ludwigia peploides a la riera de Caldes

Polinyà. Vallès occidental. 12-X-2018.

No parem, no, de constatar alteracions, perills i amenaces al nostre medi natural. La d’avui plana sobre el molt malmès i delicat medi palustre. S’han suscitat, però, alguns dubtes sobre l’entitat taxonòmica d’aquesta enoteràcia, donat que el tractament d’aquest gènere fet a casa nostra, fins fa un parell d’anys, podria haver estat desencertat. El cas és que el tractament de Bolòs i Vigo, a la Flora dels PPCC, on no hi consta el tàxon Ludwigia peploides, ha deixat petja, com és natural, a 'Flora Iberica'. Possiblement els autors van haver de refiar-se de les determinacions d’altri (vegeu més endavant). Però el tractament de Ludwigia ha estat revisat i replantejat en un petit estudi de dos botànics gironins, publicat el 2016, que ha introduït dubtes prou fonamentats sobre la presència de Ludwigia grandiflora al nostre país. Aquesta és la nota breu dels botànics de la universitat de Girona:

Fals creixenar. Extenses masses amfíbies de Ludwigia peploides a la riera de Caldes, a l’altura de la carretera de Sabadell-Granollers. Vista de lluny, aquesta massa es podria prendre per un creixenar.