Estampes autumnals dels salats de Conill (l'Urgell)

Com alguns ja sabeu, ocasionalment faig de guia de natura per a algunes associacions dites ecologistes. El recull d'avui el faig a partir de les dues visites fetes arran de l'activitat per a DEPANA.

En aquest temps, a incis de la tardor, hi ha les ensopegueres Limonium en flor. És una florada força vistent, molt bonica.

També hi ha la floració d'unes herbetes de la família de les gencianes, del gènere Schenkia, molt proper a Centaurium, que aplega plantes associades als sòls humits i, en alguns casos, salobrencs.

Un manat d'herbes agostenques de rostoll

Em plau dedicar aquest capítol a l'amic Jordi Centelles Gavin, que abans de deixar enrera aquest rostoll es va girar, per a tornar a veure'l, un altre cop, en admirable mostra del sentiment de compartir -formar part-, l'essència mateixa de viure la natura.

Ocells amb l'ADENC i la cicatriu arreica de Conill

Participo en una activitat d’observació d’avifauna de l’ADENC, organitzada per Rosa Muntané i Mireia Calvet. La meva vista, deficient, no em permet veure gaire cosa que tingui més enllà de dos pams, però, ultra el vol dels ocells -en especial dels rapinyaires-, l’entorn és, en general, magnífic.

Algunes estampes tardorals de l'obaga de Reixac (Vallès Occidental) (1)

El marc actual. Humitat. Les darreres pluges han anat molt bé, per mantenir humitat en els sòls. En les plantes es veu molt bé, per exemple en les herbes i les molses dels camins. Hi ha verdor general; les herbes estan banyades de rosada i, sobretot, hi ha la ufana de les que ara floreixen, com ara la margaridoia i la rementerola, petites plantes que, per ser de mena escampadissa i gregària - sembla que fan tornes, per estolons, per bé que no tinc clara la manera de rellucar de la primera-, contribueixen qui-sap-lo a embellir els camins.

De la flor i el fruit de la trincola Gypsophila struthium Loefl. subsp. hispanica (Willk.) Ginés López

Capítol dedicat a il·lustrar i comentar elements del cicle generatiu de Gypsophila struthium subsp. hispanica: la flor i les seves parts; el fruit i les seves parts; i la llavor.

Notes dels pradells de l'Helianthemion guttati de la serra de Marina (3)

En aquest tercer lliurament sobre els pradells terofítics calcífugs de La Roca hi recollim imatges del mes d'abril, fins a principis de maig.

Observant el paisatge i les plantes dels Monegres

La primera qüestió que sorgeix, a l'hora de reportar les visites fetes a aquestes terres de l'Ebre, seria l'abast territorial dels Monegres, és a dir, si podem acceptar que, ultra les delimitacions físiques fixades per la divisió administrativa, podem parlar versemblantment d'una comarca natural dels Monegres.

Notes dels pradells de l'Helianthemion guttati de la serra de Marina (2)

Tal com vam dir al primer capítol, en aquests pradells d'anuals calcífugues hi ha una notable diversitat de flora, de plantes que, si bé algunes tenen el cim del cicle fenomenològic centrat, ja, a la segona meitat de l'hivern, les altres van florint de forma gradual, al llarg de la primavera.

Notes de flora i vegetació de les gesses del Llobregós (La Segarra) (1)

Aquest report recull temes d'un parell de passejades, per un mateix lloc de la ribera del riu Llobregós, a prop del llogarret dit Talteüll, a la zona del forat de la Capella i l'actualment ruïnós Mas del Sot.

Apunts de carpografia de la coleta de sembrat Vaccaria hispanica (Miller) Rauschert

En d'altres ocasions ja ho vam destacar: són moltes les plantes que fan fruits en capsella, un ovari sec i més o menys endurit que, arribat a la maduresa, s'obre però només parcialment, permetent, d'aquesta manera, que l'eixida de les llavors no es faci d'un sol cop, sinó a mesura que la planta experimenta moviments, com ara el brandar provocat per l'aire o el pas o contacte d'un animal.

Retorn al Roc de Forellac (muntanyes d'Ordal)

Dedico aquesta conversa a l'amic Valentín González, que durant la llarga campanya d'estudi d'aquest tossal, ja fa més de 15 anys, va tenir la paciència de comportar a l'autor d'aquestes ratlles.

☰

Introducció. Les muntanyes d'Ordal són la continuació, vers l'interior, del massís litoral de Garraf. Els dos sectors formen una mateixa unitat geològica.

Es troben emmarcades per les següents poblacions: a ponent de Corbera de Llobregat, al sud de Gelida i al nord del corredor enlairat on es troba enclavat el poblet d'Ordal.

Amb quatre mots es pot resumir la fesomia de la zona: zones rocoses, quasi nues, de dolomies cantelludes; brolles i garrigues; grans extensions de pinedes de pi blanc; i les pedreres, enormes terrabuits d'enlluernant claror.

Hi havíem anat molt sovint, a aquest tossal dolomític i garriguenc, amb l'amic Valentín González, de l'ERB, durant una llarga campanya de prospecció florística que culminà en un catàleg- el que se'n diu una 'flòrul·la', o sigui una flora molt local- i un breu article sobre la vegetació, publicat a la revista 'Muntanya' (nº 886, desembre de 2009, pàgines 14-21), editada pel Centre Excursionista de Catalunya. L'article va rebre una distinció d'aquesta entitat.

Per la vall de Pineda: briòfits i barreteres

La regió és prou coneguda però té unes característiques ambientals particulars, que ens plaurà de resumir, de forma epigràfica, tot evocant, sempre, la geografia de l'editorial Aedos, de Solé Sabarís, la nostra primera introducció a la síntesi geogràfica del país:

Vinyes i olivets de Sant Joan Samora (Alt Penedès)

Al voltant del petit i higiènic veïnat de Sant Joan Samora hi ha, sobretot, vinyes. La majoria d'aquestes vinyes són de ceps en vas, els clàssics ceps de brocals lliures, no lligats a cap guia. A més, se'n veuen força d'aspecte revellit, de més de 50 o fins i tot 70 anys. En aquest temps de galopant escurçament dels torns de renovació, aquests ceps fan força goig. La verema ja ha passat. No en queda sinó algun bagot fresc i, sobretot, carrolls pansits que, si no són niu de floridures, potser encara podran alleujar la fretura de les grives i els tords viatgers, en el pas de tardor.

Labiades i altres herbes de Ciuret (Ripollès)

Recull del dissabte 7 d'agost, d'un passeig fet amb l'amic Jordi Cebrián, pel camí que porta, pel vessant migjornal del Turó del Pla de la Creu, al coll de Ciuret i Ras de la Collada, pastures que ens van oferir folgat lleure per a fer un mos. Us recomanem, per a tenir una altra visió del passeig, la visita al blog del nostre amic: 'Fitoderia,flora catalana'.

La clota del basal de Ballobar (Baix Cinca)

Recollim avui algunes plantes de la clota del Basal de Ballobar, petit erm, a voltes mollerós, un punt enclotat respecte dels camps del voltant, que es troba a la terrassa de la riba dreta del riu Alcanadre, a l'altura del poble de Ballobar, a la comarca del Baix Cinca (Osca). Som al forcall de la carretera de Candasnos amb el 'camino de los frailes'.

Algunes plantes de la Plana d'Ancosa (Anoia) (i 2)

El rocam i el paisatge. Aquest espai ofereix un excel·lent exemple de la repercussió del substrat en el paisatge; la fotografia ho revela prou bé. La plana pròpiament dita, on hi ha les ruïnes de la casa i del convent d'Ancosa, és un clap d'argiles eocèniques d'extensió relativament limitada. Aquest clap de terrer d'interès agrícola encara avui sosté alguns camps de cereals d'hivern, sobretot d'ordi (en canvi al voltant del poble de la Llacuna hi ha més blat). El mosaic de la plana el completen algunes pinedes i tot de camps abandonats o terreny incult. Però a tot el voltant del clap d'argiles hi ha un terreny aspriu i rocallós, de calcàries i dolomies, malcobert de matolls, amb clarianes de terraprims que, tot i ser l'expressió de la magresa més extrema, acull una flora primaveral ben ufanosa.

Algunes plantes de la Plana d'Ancosa (Anoia) (1)

L'anomenada Plana d'Ancosa és una típica crosta de calcàries i dolomies, incapaç de sostenir, en aquest estat, una vegetació forestal madura. La vegetació dominant és la garriga, el lignetum mediterrani més ben adaptat al terreny calcari rocós, permeable i fissurat. Hi ha també claps de carrasques aclofades, actualment florides, i retalls de vegetació forestal, allà on les capes argiloses, menys magres, poden mantenir més frescor al sòl.

La Plana d'Ancosa es troba al voral meridional de l'Anoia, ja afrontada a l'Alt Penedès i a l'Alt Camp. És un dels departaments (vegeu l'entrada 'Sant Joan de Mediona') enclaustrats a l'interior de la serralada prelitoral del sector central.

Ante las dudas que parece tener Pau sobre Arenaria loscosii,...

Ante las dudas que parece tener Pau sobre la Arenaria loscosii, cuenta Loscos que con la Exsiccata regaló al botánico Teixidor una Arenaria sp. nv., “él me consultó o más bien le invité con objeto de que me dedicase esa planta, así lo hizo, lo mismo que Costa con Delphinium loscosii y Tremols con Cressa loscosii: todo con objeto de dar en cara a Miguel Colmeiro a quien predige hace 30 años que, llegaría un día en que el escarabajo haría rodar por la peña los huevos del águila altanera: Colmeiro en efecto desde entonces me mira sino con respeto, con miedo. Es la causa agrupar amigos dejando bien aislado a Colmeiro. Bien hace V. en creer mentira lo de Arenaria loscosii”.

Flora dels badalls del ciment (i 2)

Recuperem la segona part d'un report urbà i suburbà dedicat a les plantes ruderals o sinantròpiques (n). Són totes aquelles plantes que viuen en el medi humanitzat i deshumanitzat, florents sobretot en tots aquells espais que no són netejats i vigilats amb zel permanent. La flora silvestre és incapaç de conviure amb nosaltres, però hi ha un bon estol de plantes que ens han festejat i acompanyat des de temps immemorials, sovint de forma tan discreta que gairebé no ens n'adonem.

Els blets Chenopodium són un exponent típic d'aquesta flora tan particular. No és estrany que pertanyin a la família de les quenopodiàcies, perquè moltes plantes d'aquesta família viuen en llocs amb inhabituals concentracions d'alguns elements. La darrera entrada del blog 'Flora Belalcazarensis', d'Emili Laguna, inclòs en la relació de 'blogs amics', recull diversos blets d'aquesta regió, en l'estil directe de l'autor.

Polycarpon tetraphyllum és un component d'una comunitat viària urbana pauciespecífica. A més, dona nom a una aliança de comunitats ruderals de sòls calcigats, descrita el 1975 pel botànic doblat d'alpinista Salvador Rivas-Martínez. Aquesta petita anual -camèfit?- de floració molt dilatada, com escau a aquest biotipus, ocupa petits i molt migrats espais; ens demanem si no tindrà més espai a la literatura botànica que no en el terreny. En el recull enllaçat hi veurem un detall de la planta força interessant.

L'enllaç. Com en la primera part, recollim en aquesta segona part plantes principalment herbàcies que viuen als carrers i espais descurats, algunes molt comunes.

(n) La nomenclatura relativa a la tipificació de l'estatus de les plantes ruderals és diversa i complexa. Sanz Elorza i altres van publicar un molt interessant atles de les plantes al·lòctones que conté un apartat dedicat a aquest tema, si bé cal no oblidar que, essent moltes les plantes ruderals al·lòctones, també és important el conjunt de plantes ruderals autòctones.

Sabadell

Text i fotografies © Romà Rigol

Una caparreta australiana i l'arròs de pardal

13.7.2019. Obaga del puig Castellar. Montcada i Reixac. Vallès Occidental.

Breu recull estival de temes de l'obaga del Puig Castellar, a la serra de marina (1). Epígrafs:

• L'alocar
• Sistemàtica de Viburnum i Sambucus
• Vidalba en flor
• Fruits de gatmaimó
• L'arròs de pardal
• La caparreta australiana

L'Aloc Vitex agnus-castus i l'alocar. Aquest arbust de la família de les verbenàcies