Datura stramonium L.: un exemple de simpodi dicasial multiflor

El tema d'avui entra en el camp de la botànica morfològica: es tracta de l'estructura de ramificació de l'estramoni.

Com que es tracta d'una matèria amb terminologia específica -pròpia de la botànica-, procuraré seguir, almenys en part, un estil concís i concret.

Pinus pinea L.: macroblasts vegetatius retrògrads

En els primers anys de vida, els pins fan unes fulles diferents a les adultes o normals -nomofil·les. Les adultes van aparionades -ternades o quinquefoliades, en pins d'altres regions- i embolcades, a la base, per una beina d'esquames encavallades, papiràcies.

Recull de notes fil·logràfiques de l'esbarzer comú Rubus ulmifolius Schott

Es recullen observacions sobre les fulles de Rubus ulmifolius, relatives a les formes, l'articulació i la disposició, en relació a les tiges.

Resum. L'esbarzer comú fa fulles de dues formes bàsiques: trifoliolades i pentafoliolades; però són molt comunes, també, les fulles amb els folíols basals pedats, amb un lòbul a la part externa de la làmina.

Limonium hibericum Erben: notes de les flors i dels fruits

S'observen i comenten alguns aspectes i detalls de les flors i dels fruits de Limonium hibericum Erben, així com d'altres relatius a les inflorescències. Hi ha força literatura sobre les flors i els grups que formen; mes dels fruits dels ensopegalls Limonium, en general, n'hi ha menys i més aviat escassa.

Passejant del Pont de Cabrianes a Les Tàpies (Bages)

Amb motiu d'una activitat amb DEPANA vam fer un passeig que ens va dur del Pont de Cabrianes a les Tàpies, passeig germà d'un altre d'anterior, recollit en aquesta crònica: 'Del Pont de Cabrianes a la Font de les Tàpies'.

I no obstant, avui veurem algunes coses diferents, perquè la natura sempre és canviant. I integrats, també nosaltres, en la natura, encara que sovint ho puguem oblidar, és lògic que no vegem igual les coses, perquè també nosaltres no som, ben bé, els que vam ser, els que érem, en un altre moment.

Una labiada pirinenca: Dracocephalum austriacum L.

Capítol dedicat a alguns punts, sobretot detalls de l'aparell vegetatiu, d'una labiada de muntanya, pròpia de la regió irano-turaniana. La distribució de Dracocephalum és molt limitada. Només viu en algunes serres pirinenques, calcàries, però sobre aquest punt no aportem, per raons de discrecionalitat, més dades.

Sobreempelt de sumoll o Penedès versus Bordeus

Diversitat. Com sabeu, hi ha una tendència, sobretot en joves agricultors, per recuperar varietats agrícoles que, per diferents motius, ja no es cultiven, es cultiven poc o molt poc.

Els motius d’aquestes fluctuacions, varietats que cauen en desús i d’altres que experimenten expansió i puixança, solen ser de tipus comercial. Se sol imposar la varietat que, essent de qualitat, a més gaudeix de bona reputació. Cal comptar, també, amb el miratge que sempre produeixen les varietats de bona productivitat i rendiment.

Visions amb tallantó de les margaridoies de prat Bellis perennis L.(1): morfotipologia vernal

Observem alguns aspectes externs d’aquesta margaridoia. Són força interessants els aspectes relatius a l’hàbit i el tipus biològic, de caràcter força críptic, com és propi, d’altra banda, en plantes que tenen els òrgans persistents ocults o en bona part ocults. El mot hemicriptòfit ja és prou explícit. Certament, definir amb determinació el desenvolupament vital d’aquesta planta sembla cosa d’ocultisme.

Ara les hem cercades endebades, les rosetes d’aquesta planta. La  primera sèrie d’imatges -n'hi ha dues- correspon a l'onze de maig, quan hi havia unes esteses d’aquesta herba força conspícues i atractives. La sèrie final, la que ens ha servit per observar les plantes senceres, descolgades, és de la segona setmana de juny.

Si, com hauríem de deduir per les observacions darreres, de les fulles aplegades en braquiblastos ara ja no n’hi ha cap rastre, podríem pensar que en el repòs estival la planta no portaria res més que les gemmes del següent període vegetatiu, probablement ben arranades a flor de terra; això és habitual, si més no, en els hemicriptòfits.

Això ens portaria a suggerir una hipòtesi de fenomenologia: brotada tardoral o post-estival; vegetació hivernal; floració i fructificació vernals; marciment i repòs estival, l’estat actual a la primera estació que hem observat, un fenassar del Vallès.

Sobre la possessió o manca de tija, l’interessat podrà comprovar, a la literatura, que es considera un ventall de possibilitats força ampli: acaule, subacaule, ocasionalment caulescent... Tot plegat, aquesta aparent manca o dificultat de definició, tindria un bon bressol en dos punts a destacar: la menudesa de la planta i la possibilitat que hi hagi, en els poblaments d'aquest hemicriptòfit, abundor de peus encara no arribats a l’expressió de la plenitud vegetativa.

Apunts de la cargola moscada Erodium moschatum (Linné) L'Héritier

Tema. Recollim i comentem imatges de la cargola ruderal Erodium moschatum (L.) L'Hér. Es consideren també alguns detalls específics de les flors.

Lloc. Les plantes són de Santiga, de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Vora herbada de l'aparcament.

Data. 6.5.2022. Les imatges de detall són posteriors.

Ecologia. Nitròfil i antropòfil. Vorals i espais antròpics marginals, abandonats i descurats. Característic de les comunitats ruderals de l'aliança Hordeion leporini.

Succisa pratensis Moench, proterandra i ginomonoica

La proteràndria. Són proterandres les plantes o les flors que formen i maduren els estams abans no ho fa el pistil o pistils. En la família del comí, Umbelliferae, en la de la margarida, Compositae o Asteraceae, en moltes campanetes Campanulaceae i en moltes altres plantes, el fenomen de la proteràndria hi és molt comú i habitual.

Pinus pinea L.: pinetons forruts amb parafil·les

Veurem avui una sèrie de pins joves, de l'espècie P. pinea L. Alguns d'aquests pins tenen una faisó curiosa, molt forruda. L'aspecte peculiar d'aquests pinetons és degut a unes fulles especials, juvenils o primordials, però en algun cas hi plana, a més, la sospita d'un hàbit motivat per alguna mena de tràngol. Amb el títol d'aquest capítol ja hi hem volgut expressar aquesta borrosa combinació d'aspectes.

De manera que en aquest capítol hi veurem, principalment, el tema de les fulles primordials en P. pinea, i, més secundàriament, l'aspecte tofut d'alguns exemplars i algunes implicacions possibles, els possibles fonaments ecològics o mesològics, uns de caire físic i un altre de caire orgànic o morbós. Al capdavall, entre la morbiditat i la normalitat no hi ha sinó un trànsit gradual, potser insensible.

Aquests peculiars pinetons els vam veure a l'espai agrari de Gallecs, no gaire lluny del mas de Can Jaume Magre, a l'entorn d'unes clotes que hi ha a llevant d'aquesta casa. Es tracta d'una àrea agrícola amb tot de llucs d'haver estat degradada, en d'altres temps. Potser per això hi ha unes pinedes jovençanes de pi blanc de restauració, possiblement plantades per a evitar una erosió excessiva. A l'entorn dels camps i de les pinedes hi ha alguns pins pinyers P. pinea; amb la seva verda, alterosa i tofuda capça, termenegen artísticament el paisatge. És un tret emblemàtic del paisatge del Vallès.

Exposem el tema de forma epigràfica:

1. Les fulles dels pins i la successió foliar
2. Les fulles primordials dels pins pinyers joves
3. La influència dels factors ambientals físics
4. El nanisme causat per fitoplasmes

☰

1. Les fulles dels pins i la successió foliar. Hem vist, en diverses publicacions, reproduccions manllevades d'il·lustracions del clàssic tractat de botànica sistemàtica de Richard Wettstein. Aquesta l'hem presa del tractat de botànica de Gola-Negri-Capelletti.

Hi veiem les tres classes de fulles vegetatives d'un ramell de P. insignis: els embriofil·les (cot., cotilèdons o fulles cotiledonars), les fulles primordials (b) i, ixent de la seva axil·la, els braquiblasts portadors dels nomofil·les (k).

Aquest tema el vam tractar, de forma prou esplaiosa, al capítol 'Sobre les pinyes i els brots de Pinus halepensis'. Hi remetem al lector interessat, però en fem ara un petit resum.

1. Embriofil·les, fulles embrionàries o cotiledonars
2. Parafil·les o fulles primordials
3. Catafil·les o fulletes esquamoses
4. Nomofil·les o fulles normals

Que sapiguem, els pins fan quatre menes de filomes: els embriofil·les (cotilèdons o fulles cotiledonars); les anomenades fulles primordials (1), fulletes més curtes que els nomofil·les, isolades, no pas aparionades ni inserides al dedins d'un breu cartutx membranós, com fan les acícules normals; els catafil·les, fulletes esquamoses, decídues de la part exserta, escampades pel macroblast, isolades en uns trams, acompanyant els braquiblasts en d'altres i emparant les gemmes dels estròbils masculins en els brots generatius; i les normals -nomofil·les-, aplegades dins d'una petita beina membranosa, formada per una sèrie de catafil·les en bona part encavalcats, semblants a les voltes d'un embenat. 

Aquestes fulles primordials, que nosaltres anomenem parafil·les (vegeu el capítol enllaçat), són pròpies dels pinetons d'un o dos anys, però, pel que hem vist, també es fan a la part baixa dels successius macroblasts de pins joves de més edat, de 8, 10, 12 o més anys, en imatge evocadora, un cop més, del lema, tan present en fitologia morfològica, la part s'assembla al tot.

Rubus ulmifolius Schott, nitròfil i invasor

L'hàbitat de l'esbarzer és la bardissa, mot derivat de barda, 'brossa amb què es cobreixen les tàpies i es tanquen les entrades dels horts o vinyes closes".

L'articlet del diccionari de Francesc de Borja Moll ens situa en una perspectiva matisada i interessant, perquè relaciona clarament l'esbarzer amb l'àmbit sinantròpic.

Així doncs, en el breu capítol d'avui volem destacar que Rubus ulmifolius L és, també, nitròfil, ruderal i invasor sense brida.

≡
Invasor. Sembla que hi ha alguna mena de recança estranya en reconèixer que algunes plantes autòctones són invasores. Sempre associem aquest caràcter amb les plantes al·lòctones. 
Potser per això ens va cridar l'atenció com s'expressa l'escriptor i divulgador Daniel Climent, amb el seu estil planer i directe, en aquest vídeo: 'Vídeo de Daniel Climent: Albarzer Rubus ulmifolius'.
≡

Bardissa amb esbarzer comú i lianes al·lòctones. Les llargues branques pengen com garlandes, en un efecte força ornamental. No cal insistir en les qualitats excepcionals d'aquestes lianes: grimpen, s'estiren, jeuen, cauen, pengen...en la blanesa de la seva arquitectura rau precisament el seu èxit.
≡
El lloc. Trinxera del riu Ripoll, a la Cobertera (Sabadell. El Vallès occidental). Observeu-hi l'extensió de la bardissa d'esbarzer amb abundor de plantes al·lòctones.
≡

Mantell de lianes atapeïdes i flonges, com gegantesc coixí de molses. Aquestes bardisses possiblement pertanyin al col·lectiu, per no dir garbuix, de comunitats que trobem habitualment en marges de terres grasses, torrenteres, arenys, codolars, etc., relacionables amb l'Arundini donacis-Convolvuletum sepium Tüxen et Oberdorfer ex Bolòs 1962 (= Calystegio sepium- Arundinetum donacis, nom proposat per Ninot, Masalles, X. Font i Vigo).
≡

Imatge aèria que dona idea de l'extensió d'aquestes bardisses ruderals amb R. ulmifolius dominant. Fotografia: ©️ Institut Cartogràfic de Catalunya.
≡
Temperament i ecologia. De fet, aquest elements tenen un temperament i unes formes força ben caracteritzades. Pel que fa a l'ecologia aquestes lianes es fan en espais assolellats i calents, en talussos i marges de terres agrícoles, amb abundor de substàncies nitrogenades al sòl i un romanent d'humitat quasi permanent.
Pel que fa al tipus vital són predominantment perennes, molt vigoroses i vividores; la majoria, si més no les dominants, fan tornes; d'internodis llargs; creixent molt ràpid; làmines grosses i versàtils, en general palmatinèrvies.

Lianes (2): sobre la qualitat grimpaire de Smilax

Mancades de la solidesa i rigidesa necessàries per a mantenir-se dretes i independents, les lianes tenen uns mecanismes per a vegetar i desenvolupar-se amb notable enterquesa, molt interessants. Vam tractar aquest tema, de forma general, en el capítol 'Lianes (1): nucs i arraps'.

Qualsevol observador pot veure que en els alzinars, sobretot en els que es fan en vessants i fondals de sòls grassos, les lianes hi solen tenir una presència significativa. Per exemple i especialment, Hedera, Clematis i Smilax.
Són plantes molt vividores i vigoroses que tenen uns mecanismes per a grimpar molt eficaços. Avui ens limitarem a recollir el sistema de fixació per mitjà de circells de la liana mediterrània Smilax aspera L., l'arítjol, comuna en els alzinars, garrigues, bardisses i bosquines.
≡

Fer xarxa. Mercès a la capacitat que tenen per entrellaçar-se, elles amb elles, les lianes poden construir grans entramats, sovint endimoniadament embullats, creixent i elevant-se sense límits aparents.

≡

Espines i circells. El funcionament dels circells és prou conegut. S'enrosquen fermament al voltant dels suports, però en l'arítjol, potser més que en altres lianes, s'enrotllen molt sovint al voltant del propi pecíol o tija, en el cas que no contactin amb cap suport; tenen una volubilitat desfermada, aparentment sense brida. Els de la imatge semblen un bolic d'espaguetis.
≡

El material observat. Es tracta d'arítjols joves de dos indrets del Vallès, el sot del riu Tort, tributari de la riba esquerra del Ripoll, i la vall del sot del Sabater Vell, als vessants orientals del massís de Sant Llorenç del Munt.
En el primer lloc vam observar exemplars enfilant-se pels troncs; en el segon es tractava de peus petits, de dos a quatre pams de llarg, agrupats en manats laxes, possiblement eixits de rebrot de rizoma, en un alzinar esclarissat (1).
Les fulles són encara petites i tendrals. Però les espines (2) retroflexes, encara no endurides, ja tenen la qualitat travadissa que permet que els llucs s'elevin de forma col·lectiva, recolzant-se entre ells.
Les espines s'escampen al llarg de la tija sense ordre aparent, assentades a les costelles de la tija, rectes o retroflexes, de vegades llarguerudes, altres cops àmpliament còniques, alternes habitualment, no rarament oposades.
≡

Contrarosca. La imatge permet veure un fenomen que vam descriure en l'enllaç subordinat al ja consignat ('Lianes (1):...'), particularment manifest en els circells de Bryonia dioica Jacq.. Quan es completa l'escanyada de la rosca i s'atura el desplaçament, l'empenta del circell en provoca una altra d'inversa, un  punt d'inversió i una contrarosca.
Observeu, a l'extrem, l'atròfia d'un dels circells de la parella, i, al centre de la tija, un rudiment sec de brot amb circells. Sembla que no és pas inhabitual de trobar beines amb circells que no han desenvolupat fulles.
≡

La volubilitat dels circells és molt apropiada per assegurar una aferrada en qualsevol irregularitat, com ara el badiu de l'escorça del pi de la imatge.
≡

Espines marginals molt finetes, també al llarg de la cara inferior del nervi principal (3). Pel que fa a la variabilitat morfològica de la fulla, és interessant la nota que 'Flora Iberica' dedica a aquest punt. No se li atribueix, però, cap valor o dimensió taxonòmica.
≡

Recolzar i assegurar. Els circells aferren de forma solidària i les espines traven, combinació que recorda la tècnica dels escaladors. Els circells s'escamarlen, a la cerca d'ancoratge.
≡

Un conjunt força especial. La imatge il·lustra bé els components de cada brot foliar. Es tracta de diferents parts de la fulla i dels parafil·les que l'acompanyen: hi ha la làmina, el pecíol, l'eixamplament basal o beina estipulàcia i, a l'extrem d'aquesta, els dos circells oposats.
En relació a la natura de l'òrgan que fa de circell, sembla, doncs, que és foliar o, si es vol afinar, estipular.
Més endavant, quan la fulla ja és madura, el dibuix d'aquest estípit es defineix més (5): als costats porta unes ales que es perllonguen, a l'extrem, en els circells.
La sensibilitat dels òrgans de les lianes és un tema molt complex que pot involucrar la turgència cel·lular, les fitohormones, la transmissió elèctrica de senyals, etc. L'estil rèptil dels circells suggereix activitat, no passivitat. Se sol dir que són especialment sensibles a determinat tipus de contacte, com ara frecs lleus o asprius; no tant a la pressió o el tust.
≡

Forma part de la natura de les lianes la preeminència de l'allargament de la tija -llargs internodis-, amb brots successius d'escàs desenvolupament; la ramificació, en canvi, és escassa o nul·la en aquestes tiges enfiladisses.
La imatge de detall mostra la base engrossida del pecíol o beina; els dos circells exploradors; el pecíol i la làmina, botida i lluent, encara petita i tendra.
≡

Tres brotets tendres a l'extrem d'una tija enfiladissa. Els circells s'allarguen quan les fulles són encara rudimentàries. Aparentment no tenen dorsiventralitat i poden corbar-se sobre tots els costats. 
≡

L'extrem tendre sembla sostenir-se per turgència pròpia i alguna forma de tropisme (4). En aquest estadi la tija no presenta costelles. Les fulles se solen disposar encarades cap avall.
≡

Rubia peregrina, a la dreta, és una planta lianoide escabrosa, amb tot de dentetes marginals i caulinars. El circell de l'arítjol de rebrot ha aferrat una de les fulles de la rubiàcia.
≡

Els lligalls són intricats, nuosos, sobretot si la parella de circells actua combinada. En primer terme hi veiem l'anomenada beina, la base del pecíol amb unes expansions marginals, a manera d'aleta estreta i llarga, i els rudiments de la parella de circells.
≡

Hi veiem que un cop els circells han fet uns tombs sobre la tija engrapada, tendeixen a apartar-se'n, mentre que els de Vitis, per exemple, de capteniment més regular, solen fer una sola abraçada.
≡

Lligar i relligar. En aquest cas hi ha una simetria curiosa: un circell del nus de l'esquerra corre paral·lel a la tija, fins al nus de la rama veïna, mentre que un circell d'aquest nus, al seu torn, baixa fins al nus inferior.
≡

Circell lligant un nus de Phillyrea.
≡

Circells sense làmina. Al nus del centre de la imatge, un altre exemple de pecíol mútic, sense làmina. Sembla que hi ha força nusos que originen circells sense la fulla corresponent.
≡

Els circells fan les tortes més capricioses, ara enroscant-se, ara allargant-se; capteniment aparentment aleatori força sorprenent.
≡

Resum. Smilax aspera L. fa dos circells estipulacis aparionats, situats en una expansió basal del pecíol, a manera de beina incipient. Aquests circells tenen una gran volubilitat i adopten sovint formes molt intricades.
La presència dels circells, com la de les espines, no sembla tenir cap ordre ni patró, fora del corresponent al control  individual de cada exemplar.
≡
Notes
(1) Les plantes rizomatoses solen respondre bé a les estassades i altres tràngols semblants. Ruscus aculeatus, per exemple, també pot rellucar generosament.
(2) A diferència dels agullons, que són merament epidèrmics, les espines tenen incardinats els teixits interns en els de la tija.
(3) Vegeu la 'Flora dels Països Catalans', sobre les subespècies de fulla espinosa o inerme.
(4) En els circells hi sol haver, segons les consultes fetes, haptotropisme, quan un estímul o contacte, en un costat, provoca un creixent de les cèl·lules del costat oposat i, d'aquesta manera, el circell es cargola sobre el punt estimulat o excitat.
(5) Remetem al lector interessat en aquest punt a dues fonts acreditades: la il·lustració de 'Flora Iberica' i la del 'Diccionario de Botánica', de Pius Font, a l'article dedicat al zarcillo, acompanyat d'una làmina de dibuixos de circells foliars.
≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Praderies de raigràs a Solallong

No els triem, els títols, sense fer-ne un tempteig previ. Justament les praderies de raigràs susciten vacil·lacions naturals, perquè, tal com ho veiem, poden considerar-se sembrats però també prats.
Veureu que en el capítol d'avui hi ha molta barrejadissa. Sol passar en les plantes camperoles; fins i tot n'hi ha que, com la betònica, es fan tant en boscos com en espais oberts. Ambivalència que es pot magnificar si, com passa en aquesta passejada, els espais oberts són humits.

≡

Al centre, el sot de la riera de Solallong. En segon terme, rouredes i pinedes de la baga del Camp Roig. En darrer terme, els vessants de la serra de Bescanó. Els prats són pastures o sembrats de farratges, de Raigràs Lolium multiflorum Lam. (1). Som a uns 620 m d'altitud, no gaire lluny de la granja de Solallong.

≡

El lloc. Pastures de la baga del Camp Roig, al sud de la riera de Solallong, a prop de la casa del mateix nom, a ponent de Sant Quirze de Besora (Osona).

Hi ha una grassesa d'herbes que fa goig, accentuada perquè, a primera hora del dia, encara les herbes estan banyades per la condensació nocturna. Les tiges granades del raigràs tenen un aire molt característic, són llarguetes i primes i dibuixen un arc ampli. Si el dall es fa quan els fruits ja han caigut, hi haurà resembra espontània.

Llucs ocults de Filago pyramidata L.

Remarca prèvia. Filago pyramidata L. ofereix a l'observador, pel camí de la menudesa combinada amb l'ocultació, notables dificultats d'interpretació. Perquè si és força normal, quan observem un detall o un òrgan d'una planta que no sabem quin paper fa ni com anomenar-lo, que la consulta dels recursos de la botànica ens ajudi a ajustar-los en un nivell de comprensió d'una conformitat més o menys plausible, aquesta petita i borrallosa planta, en canvi, congria tal plec de punts peculiars i més o menys orfes de clarícies prou satisfactòries que ens decidim a renunciar a aquesta conformitat, tot limitant-nos a fer la descripció del que anem veient i servint-nos, per si de cas, en els passos llisquívols, de la seguretat i confiança oferides per algun mosquetó, volem dir d'algun adverbi del tipus aparentment.

Tot plegat perquè, com dèiem, les flors d'aquesta composta de la tribu Gnaphalieae són molt xiques i difuses i tan esprimatxades que inspiren espontanis dubtes sobre la seva capacitat per a revenir (1).

≡
Keywords. Filago pyramidata L., Gnaphalieae,  ruderal, pentagonal chapter, cryptic flowering, female flowers filiform eccentric and central, hermaphrodytic and female central flowers, heterocarp, achene with or without feathers.
≡

Tribu Gnaphalieae. Val a dir que aquestes dificultats són pròpies de moltes plantes d'aquesta tribu de compostes que abunda en espècies albo-cinérees, aracnoide-lanuginoso-tomentoses i de flors inconspícues, clandestines o críptiques.

La nota que llegim a l'article del gènere Helichrysum, a 'Flora Europaea', pot donar-ne una bona idea: The distinction from Gnaphalium, in which female florets outnumber the hermaphrodite, is not clear-cut.

≡

Cimes variables. La imatge revela el regular esbrancament, de tipus cimós: cada eix acaba en un glomèrul i dona un o dos -també tres- brancs laterals que repliquen la mena, en un estil decreixent característic, perquè els internodis successius es van escurçant de forma regular.

Aquest tipus d'esbrancament és una cima; monocasi, dicasi o tricasi, segons si són un, dos o tres els brancs sorgits de cada nus.

≡

Glomèrul. La inflorescència és recomposta. Els capítols són menuts i s'apleguen en grups tan densos que bé es podria prendre, cada un d'aquests aplecs o glomèruls, per un capítol.

Passejada per un ram de flors

Em plau dedicar aquesta llarga passejada a l'amic Jordi Cebrián ('Fitoderia. Flora catalana'), antòfil, rodahostals i petjatermes sense brida.

▤

Tenim una selecció, un aplec de fotografies de flors que ens servirà per fer una passejada botànica, però per fer-la caldrà estar en molt bona forma, perquè ordenarem les plantes segons la sistemàtica i per a passar d'una a l'altra haurem de fer un seguit de salts taxonòmics, alguns vertiginosos.

Al lector introduït en la taxonomia botànica potser li sorprendrà la ruta que seguirem en aquesta passejada. L'ordenació sistemàtica de les plantes no és pas única i inamovible. Al contrari, hi ha grans diferències entre els diferents sistemes de classificació que han tingut més reconeixement. Aquí seguirem el sistema de Thorne, força apartat dels més tradicionals.

És clar que tot això, ara que amb els coneixements genètics i moleculars de les plantes s'ha produït una ensulsiada general de les classificacions clàssiques de les angiospermes, no sabem ni tan sols què significa (1).

Al igual que passa, sovint, quan anem d'excursió, l'orde dels punts que visitem no és rellevant en aquest espai. Es tracta simplement d'anar saltant d'una flor a una altra, i, de passada, anar llucant-ne semblances i dissemblances.

▤
DICOTYLEDONEAE

Magnolia x soulangeana Soulange-Bodin

Família Magnoliaceae

Ordre Magnoliales

En aquesta passejada floral la magnòlia morada és l'entrant ideal, perquè en botànica sistemàtica les magnòlies se situen als primers capítols de les plantes amb flor (angiospermes).
Alguns caràcters florals de la magnòlia es consideren típicament primitius, com ara la polimèria (1) i la disposició en espiral i lliure dels antofil·les. No hi ha diferenciació entre calze i corol·la. La magnòlia de fulla caduca o magnòlia morada fa flors grans i vistents, formades per tot de peces encavalcades, els tèpals, semblants a una tulipa a mig obrir. Resum: flor polímera de tèpals lliures i consemblants.
A propòsit de tulipes, en alguns carrers (2) es pot trobar l’arbre de les tulipes Liriodendron tulipifera, un tàxon que alguns autors, no tots, inclouen en aquesta mateixa família.
▤

Thalictrum tuberosum L.

Família Ranunculaceae
Ordre Berberidales
La gran família de les ranunculàcies mereix ser agrupada, amb l’anterior i segons el criteri de Thorne, en el superordre Magnolianae. Sigui com sigui, en la flor hi veiem algunes semblances, sobretot la polimèria, l’abundància i consemblança de les peces del periant, de disposició lliure i no verticil·lada, si més no aparentment.Hi ha també abundants estams –poliàndria- i diversos carpels –policàrpia-, tots ells òrgans encara ben lliures. Així doncs, en les famílies més primitives no hi ha concrescència de les peces florals. La possessió de carpels lliures i més o menys nombrosos va ser el motiu que aquesta família, juntament amb l’anterior i d’altres, s’agrupessin en l’ordre Policarpicae, tàxon en l’actualitat bandejat.

▤

Arbutus unedo L.

Subfamília Arbutoideae

Família Ericaceae

Ordre Ericales

Els brucs abans que les roses, les crucíferes i les malves? (3).  És senzillament la ruta que seguim, per estranya que ens pugui semblar. Aquestes diferències respecte del sistemes més clàssics, per exemple el de Cronquist, adoptat per molts botànics, posen en evidència que termenejar la filogènia de les plantes no és pas una matèria establerta sense discussions.

Herniaria alpina Chaix als Pirineus meridionals

La nota d'avui cau en el límit de l'àmbit d'aquest espai, perquè no hi veurem una planta, sinó la troballa, relativament recent, d'una planta que mai abans no havia estat trobada en cap punt de la península ibèrica. O, més ben dit, que no hi havia seguretat que hi fos trobada. Justament cloem aquest text fent-hi referència, a aquesta incertesa.
Aquesta notícia ens ha dut a fer algunes consideracions sobre el valor d'alguns coneixements.
▤

Val a dir que vista la troballa amb la perspectiva fitogeogràfica, la natural en aquests casos, no té tanta rellevància com si es valora des de la perspectiva de la flora d'un àmbit politico-administratiu. Dit d'una altra manera, es tracta d'una novetat per a la flora ibèrica, però no per als Pirineus, ja que és ben coneguda dels vessants septentrionals d'aquesta serralada.

La novetat, doncs, seria que mai abans no s'hauria trobat en els vessants ibèrics o meridionals, o, filant una mica més prim, no n'hi ha constància o testimoniatge irrefutable. La troballa ha estat possible, que sapiguem, mercès al treball de camp de dos botànics, Arnau Mercadé i Moisès Guardiola, joves biòlegs de sabata.
▤

No ens sembla gaire exagerat dir que aquests botànics pertanyen a una classe amenaçada d'extinció. El treball de camp ha sofert una devaluació alarmant en els medis acadèmics i administratius. Les persones que, tot i els inconvenients, estudien la flora del país, comptant amb poca cosa més, si hi compten, que el motor de la passió i la tenacitat personals, fan una feina que considerem bàsica i important.
Gestionar sense conèixer? No és res més que treballar per a recollir dades de les espècies que viuen a casa nostra. De tot plegat, potser el més alarmant és constatar que moltes persones involucrades en la direcció i els plans de gestió del territori, ignoren, sinó la menystenen, la necessitat d'aquest coneixement.
▤

Al centre de la imatge, Estela Illa, professora del Departament de Biologia i Micologia de la Universitat de Barcelona i membre del grup 'Geobotànica i Cartografia de la Vegetació' (GEOVEG). La veiem en ple estudi de les comunitats de congestera, el tema de la seva tesi doctoral, a la vall d'Ull de Ter, vall veïna a la del Freser, on ha estat trobada l'herniària de muntanya. Un altre exemple de mena amenaçada d'extinció. Ens referim a la doctora Illa. La devaluació del treball de camp té un efecte molt perniciós en l'esperit dels estudiants, on hi nia la idea que l'estudi de camp, a més d'exigir molta dedicació i constància, no mereix gaire consideració en els mateixos medis acadèmics i científics.
▤
L'article de Moisès Guardiola. Aquest botànic de sabata i professor de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) va trobar l'herniària de muntanya als vessants de l'alta coma del Freser (Alt Ripollès), el 2018. N'ha publicat la notícia en un article confegit amb el clàssic estil dels botànics, precís, articulat i concís.
L'ha publicat als 'Anales del Jardín Botánico de Madrid', volum 76, nº 2 (2019), revista editada pel Real Jardín Botánico de Madrid. El podeu consultar o llucar en el següent enllaç:
'Herniaria alpina (Caryophyllacea) in the Iberian Peninsula'
▤

L'article de l'espècie a 'Flora Europaea'. Observeu-hi l'interrogant, a tocar del punt negre indicatiu d'endemisme (europeu). Veureu que Guardiola segueix el mateix criteri, a les claus del seu article, de prendre com a primer aspecte de la guia determinativa la llargària dels internodis.
Font: ©️ 'Flora Europaea. Vol. 1. Tutin; Heywood; Burges; Valentine; Walters i Webb. Cambridge. University Press. 1964'.
▤
La notícia la trobareu en aquest enllaç, tal com la presenten en el web del parc natural d'aquest espai.
Aquests estudis de camp s'emmarquen en els treballs de catalogació de les espècies promoguts pels responsables del parc, de creació relativament recent, 'Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser'. La creació d'una nova figura administrativa de protecció que afecta a un espai natural té la virtut de poder fer aflorar espècies noves per a la zona afectada. En les plantes vasculars les novetats solen ser escasses; en canvi, en altres grups poc estudiats, per exemple el de les muscínies, les novetats corològiques poden ser abundants.
▤

A la imatge, marbre viat, amb vies molt blegades. Els marbres són calcàries metamorfitzades.
Un punt de geologia. Els relleus de l'alt Ripollès tenen una varietat de roques molt interessant.  Les 'Roques de tot lo món', de la vall del Freser i de l'entreforc amb la de Núria, són molt espectaculars. A més del gneis d'aquestes roques, hi ha esquistos, calcàries i marbres (nota 1). Als afeccionats a les roques que no coneguin aquestes valls els recomanaríem la visita a la coma del Freser i als vessants del Puigmal. Hi ha afloraments de marbre molt vistents, així com cúmuls de detrits d'aquesta roca, escampats pels vessants.
▤

A la imatge, fructificació de l'oxítrop Oxytropis campestris, copsada a Ull de Ter, mateta dels prats de muntanya, calcícola preferent. 
Comunitats calcícoles de muntanya. L'herniària de muntanya Herniaria alpina Chaix viu en comunitats primocolonitzadores de roques calcàries de l'alta muntanya, juntament amb l'emblemàtica mata entapissadora Dryas octopetala (nota 2). En aquestes comunitats hi solen tenir una significativa participació, segons l'exposició, algunes salenques nanes Salix sp.
▤
Una novetat de confirmació? L'herniària de muntanya consta al BDBC. Les referències reportades són diverses: de dues edicions de l'atles corològic ORCA, de Bolòs i de Bolòs, Font i Vigo; d'E. Vayreda; de Braun-Blanquet, 'La végétation alpine des Pyrénées orientales', de 1948; i del catàleg florístic del poblament vegetal de la vall de Ribes, de J. Vigo, com podeu veure en aquest retall:

Font: 'El poblament vegetal de la vall de Ribes. 1. Generalitats. Catàleg florístic'. Josep Vigo (1983). Acta Botanica Barcinonensia. 35:1-793.
Per això hem de suposar que d'aquestes citacions no hi deu constar cap testimoniatge, en plecs d'herbari o altres documents, o, potser, es tracta de citacions corresponents als vessants del nord i, per tant, de territori de jurisdicció francesa.
▤
Nota 1. Si llegiu l'article de Guardiola hi podreu veure que esmenta unes roques que consten amb altres noms al mapa interactiu de l'ICGC, el recurs en línia bàsic que utilitzem i recomanem.
Nota 2. Josep Vigo aportava el nom 'dríade' en el seu clàssic 'L'alta muntanya catalana: flora i vegetació', però en la versió moderna i revisada de 2008 hi recull el nom 'dries'. Considerant la cura que aquest autor té, en els mots, noms i nomenclatura, val la pena tenir-ho en compte.
▤
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol