Ufana vernal a la serra del Montsant

Fem un passeig, un grupet d'amics, que ens duu a l'ample carener de la serra, sortint del poblet de la Morera, fent el pas natural del grau (1) de la Grallera i pujant fins al pentinat, o escabellat, pi del Cugat, per a baixar, després, a l'esplèndid Clot del Cirer. Del clot pujàrem altra volta al carener, vers el sud, pel petit recorregut. Per aquest comellar rocós vam fer, repartit el petit grup pels tres regalls del vessant, una petita cerca, i després, un cop tramuntat de nou l'esbalandrat carener, vam anant tornant al poble, passant, primer, pel trau que salva els estreps de la formidable Cingla (2) Closa, i agafant, tot seguit, el camí de cintura que aprofita la franca acollida dels materials tendres, margues i argiles.

El cul-llevat i altres espigolalles de Roca Sereny

Em plau dedicar aquesta remembrança a Agnès Bernat. La mata sembla una 'alzinastre', dit sigui en un mot curiós, escoltat a un senyor de la Llitera, però que no hem trobat reportat enlloc. Si ho fos, una alzineta, seria notable, haver germinat i reeixit en un lloc així. No se m'acut altra cosa que la possible concurrència d'un estatge nebulós.

Apunts de l'obaga de la serra de Queralt

Amb els companys del grup Brimeura, nom dedicat a Marie de Brimeu, fem un lleu passeig per l'obaga de la serra de Queralt, el relleu eminent i rocallós que presideix i guarda la vila de Berga, capital comarcal estratègicament situada, precisament, en el contacte del baix Berguedà, geològicament adscrit a la depressió ibèrica, amb l'alt Berguedà, molt muntanyós i rebregat, integrat en la unitat de relleu del Pirineu (Prepirineu).

Aquest és, justament, un dels trets més vistents de la regió. Arreu hi veiem estrats de roca calcària trencats, en posició vertical o molt redreçada, crestalleres i grops grofolluts d'una claror i d'una nuesa que contrasta vivament amb la verdor del tapís forestal de pinedes i alzinars. És el resultat d'uns grans esforços de plegaments, compressions, encavallaments, lliscaments, etc. També la natura de la roca, de plasticitat limitada i donada a la ruptura, contribueix a subratllar aquest caràcter enèrgic del relleu.

Capítol breu que recull alguns briòfits típics i altres apunts. Però abans cal destacar un punt, molt especialment: la vegetació està molt seca i la secada tampoc no sembla gens atenuada a l'obaga. La persistència hivernal de l'eixut, afegit al de l'estiu passat, configura un estat ambiental general greu, molt preocupant.

Un laboratori fito-geològic: la Plana de CanTorrella

Situació geogràfica. A llevant del pinyol de Montserrat i del fabulós trau del congost del Cairat, hi ha uns relleus modestos però força trencats i complexos, una mena de grop amb grifolls, diferents derivacions o serres, ben puntualitzades pel Puig Ventós (606 m) i el Turó del Ros (639 m), però sobretot per l'encastellada ermita de Sant Salvador de les Espases, esbargívola i sanitosa destinació d'excursionistes i passejants de les aclofades viles del Llobregat.

Passejant pels feixancs de Riells del Fai

El poblet de Riells del Fai (Vallès Oriental) sembla posat en l'escenari d'un teatre clàssic: es troba envoltat d'un relleu ben esglaonat, talment com una graderia, amb un seguit de faixes de roca molt lluminoses, despullades i intensament contrastades, aflorant entre els nivells de sediments tous, més o menys clapejats o poblats per arbustos i arbrets.

Tributària de la depressió vallesiana, continuació meridional del cingles de Bertí, límit de la vora llevantina dels sediments de l'anomenada depressió de l'Ebre i testimoni de les dislocacions del relleu catalanídic, la regió és molt complicada pel que fa a la geologia.

Tapissos de cladònies i altres llucs de les planes de Castellfollit del Boix

Acaba el mes de novembre amb fred. Per les planes enlairades de Castellfollit del Boix el vent és força fred. Les mans balbes, tot i els guants. El terreny és molt argilós i ara, per les pluges, molt fangós. En el paisatge hi ha moltes mates grisenques, però els pins tenen un verd molt intens.

Un lluc de llum en una conqueta de roca

Cocó, cocona. Així s'anomenen les conques obertes a la roca que s'omplen amb l'aigua de la pluja. No és casualitat que aquests mots hagin arrelat en terrenys rocallosos, com ara els massissos de Garraf i del Port, dins l'àmbit del Principat.

Rosmarinus officinalis L.: fruit, mixospermia i mirmecocòria

Hi ha un temps per a tot. Com sabeu, es diu que el romaní pot portar flors en qualsevol època de l'any, però val a dir que això no significa que cada peu de romaní tingui flors tot l'any. Hi ha un temps per a tot, també per a fruitar. El fruit del romaní és el tema d'avui que veurem desgranat en les parts anunciades en el títol: el fruit i alguna de les seves peculiaritats; la mixospermia, un caràcter que es pot considerar molt significatiu en la flora mediterrània; i la dispersió que en fan les formigues, fenomen interessant que ha estat, en realitat, el motiu provocador de la valoració dels altres. De passada recordem que, tractant-se de qüestions amb implicacions d'ecologia, mirarem de calçar-nos com cal, d'anar amb peus de plom.

El torrent de Colobrers (i 3): brioflora dels degotalls

Avui passarem de grat de les notes de caire social de l'anterior capítol, temàtica d'una eixutesa feixuga, a la relluent, semprevirent i gerdíssima vegetació dels degotalls.

☰

Un ambient característic. A la natura hi ha ambients mal caracteritzats o, dit d'una altra manera, que no tenen unes determinades condicions ambientals dominants.

Els degotalls calcaris, en canvi, són ambients ben caracteritzats: l'aigua flueix molt lentament i va carregada de sals minerals que es van dipositant damunt de les superfícies d'escolament i de decantació.

El torrent de Colobrers (1): introducció geogràfica

El torrent de Colobrers és un lloc singular i molt popular. En aquest capítol hi farem una breu introducció geogràfica. En un altre volem fer-hi algunes consideracions de tipus social. També volem dedicar un espai al tema que ens sembla més sucós d'aquest espai, la vegetació briopteridofítica dels degotalls.

El visitant que veu per primer cop aquest lloc se sorprèn de l'encaixament i l'estretor del barranc, si més no el del tram inferior, així com de l'aspecte una mica feréstec de la vegetació, sobretot per les llargues cortines de lianes, embullades i fosques, que es depengen per les parets.

El torrent serpeja, sinuós, entre altes i verticals parets de sediments de tonalitats vermellenques, profusament entapissades de bardisses a les parts baixes, juntament amb vistosos claps de coixins de molses regalimoses, d'una verdor intensa, als racons més humits.

Tardor a l'altiplà de la Salut (Collsacabra)

Presentem un recull d'imatges de l'altiplà de la Salut (Garrotxa), al caire oriental del Collsacabra i ja plenament encarat a la vall d'Hostoles. El paisatge és d'allò més agradable, harmoniosa combinació de pastures i boscos. El bucolisme d'aquesta combinació i d'aquest paisatge, del tipus bocage, té un tret vertebrador de natura ambiental: les pluges, l'aigua i la humitat.

☰

Territori plujós i humit. El Collsacabra és plujós. El còmput acceptat de les mitjanes de pluja volta els 1000 mm, valor que en un entorn mediterrani es pot considerar força elevat. També és de destacar que el màxim de pluja es produeix precisament a l'estiu, un altre tret que corrobora el caràcter medieuropeu de la regió.

També són de destacar les boires. El fort desnivellament tectònic del front oriental de l'altiplà és molt favorable per a la formació de núvols i bromes, congriats per la condensació dels vents humits provinents del mar.

Precisament vam estar de sort i vam poder copsar aquest element, les boires, fonamental per a comprendre el paisatge del Cabrerès.

☰

A l'aparcament del santuari de la Salut ja hi ha tot de llucs de l'elevada humitat de la zona, com es pot veure en les hepàtiques i molses d'aquest tronc i en els tapissos de molses que cobreixen les roques, al fons. Es tracta de gresos i conglomerats eocènics, materials de superfície granada o grollera, propícia per a la retenció dels gèrmens dels briòfits.

Roques d'Aguilar

Les Roques d'Aguilar és el nom d'un serradell de la riba esquerra del riu Ripoll, a llevant del veïnat de les Arenes. El puig més alt té poc més de 600 m; una línia d'alta tensió travessa el serradell camús precisament per aquest punt. Imatge del carener del Castelló, presa des de l'obaga d'aquest serradell.

☰

Report d'una passejada del 18 d'octubre que ens dugué de l'àrea d'esplai de les Arenes al serradell dit Roques d'Aguilar (633 m). El camí es despenja per l'obaga fins al torrent del Castelló, fillol del riu Ripoll, riu que ens queda a la dreta del caminoi que, tot passant pel veïnat de Les Arenes, ens porta al punt de sortida.

☰

Introducció fisiogràfica. El paisatge del parc de Sant Llorenç del Munt és ben conegut. El rocam és de conglomerats, gresos i argiles eocènics. Aquesta ossada pot donar sòls força favorables per a la vegetació, sobretot on hi ha un bon gruix d'argiles, però hi abunden els processos erosius destructors que deixen claps de roca del tot escorxada, d'extensió variable.

Aquest tema, molt interessant, el vam tractar en tres llargs capítols que el lector pot trobar a l'etiqueta de Sant Llorenç del Munt. En aquests processos hi ha tingut un paper molt important el conreu de la vinya. 

El resum seria: el rocam massiu i el modelat rodonenc de les roques no afavoreixen gens la fixació del sòl vegetal. Quan es desmantella la vegetació llenyosa es pot precipitar la ruïna del sòl, manllevadís a causa de la precarietat de l'ancoratge.

Pinedes, alzinars i codines. El poblament vegetal no és gaire complex. En l'estrat arbori hi ha una combinació molt comuna, de pinedes de pi blanc i alzinars. En els careners denudats hi ha claps de pins pinyers, mai no gaire significatius. Els roures hi fan un paper molt secundari.

En la vegetació periforestal hi ha bosquines i brolles de romaní amb bruc. A les roques planes o codines hi ha uns poblaments molt característics, amb líquens, andropogònies i crespinells.

☰

Juniperus oxycedrus L. Gàlbuls. Les tres esquames externes de l'estròbil es fonen solidàriament, arribades a la maduresa, tot deixant-hi, a l'extrem, la marca de les rebaves.

☰

Imatge del nostre arxiu per a il·lustrar l'estròbil femení en estat receptiu, en ple hivern (25 de febrer). Així doncs calen, com a mínim, 19 o 20 mesos per a completar la maduració d'aquests gàlbuls. Observeu que els primordis seminals, ampul·liformes, duen, al clotet superior, el líquid viscós que ha de retenir el polsim fecundant. També s'hi observa la crassitud de les esquames ovulíferes.

☰

Oryzopsis paradoxa (L.) Nutt.

☰

Els còdols del massís són poligènics. Els més abundants són, creiem, de calcàries, pissarres i gresos, aquests darrers rogencs, com els que coronen aquesta bonica monjoia.Són els colors del rocam del massís: gris clar, gris mitjà i roig de fetge.

☰

El riu Ripoll.

☰

Setaria pumila (Poir.) Roem.&Schult.

☰

Dipcadi serotinum (L.) Medik.

☰

Juniperus oxycedrus L. amb estròbils masculins tendres, de color vermell clar. Quan apareixen aquests primers llucs masculins encara no n'hi han dels femenins (proteràndria).

☰

Quan en Pau s'ajaça en Pere s'alça. Bona part de les terres catalanes són un nyuc biogeogràfic: mentre a les obagues, sots i riberes hi ha tot de llenyoses de fullatge caduc, en els solans i terraprims hi ha les plantes mediterrànies, molt més ajustades de fulla. Mentre les primeres deixen de vegetar a la tardor, moltes de les segones reviscolen i donen ara noves brotades.

La moderació de l'hivern mediterrani. Aquelles tenen una fenologia ben marcada. Ara van perdent la fulla. Entre les plantes mediterrànies n'hi ha algunes, com ara gatoses i brucs, que floreixen ara. Altres lluquen precisament ara, treuen nous brots a la tardor i de cara a l'hivern. Es tracta d'aprofitar al màxim les darreres romanalles de virtut del sol.

☰

Satureja montana L. encara en flor. Mata secardina de brolles i roques, de substrat carbonatat.

☰

Brot novell, tardoral, de Pistacia lentiscus L. El balanç de les variables ambientals, temperatura, llum i humitat, és ara prou favorable per a vegetar.

☰

Erica multiflora L. florit. El lector interessat pot trobar informació sobre l'equilibri que fan algunes espècies de brucs, entre la reproducció anemògama i l'entomògama. 

☰

Brotada tardoral del bruc d'hivern Erica multiflora L.

☰

Els terrenys denudats i solellosos són ideals per a l'andropogònia Heteropogon contortus (L.) Beauv. ex Roem. et Schultes. Una altra planta que ara es troba en plena floració, si bé aquesta gramínia no només és de filiació mediterrània, sinó també pantropical.

☰

Codines quasi despullades, pinedes i matolls. No sembla un terreny gaire favorable per al garric, mai no gaire abundant. El garric necessita una permeabilitat del substrat que possiblement aquí no pugui trobar.

Es tracta de pinedes de pi blanc secundàries, pròpies del domini de l'alzinar, bosc de renovació que en alguns llocs queda totalment emmascarat i a l'ombra de la pineda.

☰

A la codina hi veiem les dues andropogònies, Heteropogon contortus i Hyparrhenia sp. La primera fa motes glauques; la segona les fa dretes i clares, com un pinzell gastat. Fan un paper clau en els primers estadis de restauració de les codines, l' edafogènesi.

☰

Cecidi de la flor del bruc. Romanalles seques de la cassanella provocada pel cecidòmid Dasineura ericaescopariae Dufour. Aquests cecidis són molt comuns i abundants.

☰

L'espiga d' Heteropogon contortus és d'allò més característica. En la primera imatge del trio hi veiem un primer estadi, quan les arestes de les espiguetes, del color del rovell, estan perfectament trenades i formen un bec llarguerut i fi; més endavant es destrenen i les arestes s'estiren. Assolida ja la reproducció, es congria del tot la deshidratació i les arestes es contreuen i recargolen, fent, elles amb elles, uns bolics d'allò més embullats.

☰

La fil·loxera: Daktulosphaira vitifoliae Fitch, afectant el fullatge d'una parra de marge, la típica Vitis rupestris Scheele que tant s'havia utilitzat com a peu d'eixartar, actualment abundantíssima en els camins.

El tema de la fil·loxera l'hem tractat ja en algunes entrades, com ara en aquesta: fil·loxera, de manera que això ens descarrega de la tasca d'insistir-hi més. Aquest tema és un bon exemple del descrèdit de la realitat: hi ha un munt de literatura sobre aquest fenomen, sobretot de tipus històric i social, i, en canvi, el petit fenomen biològic que el fonamenta i que trobem a les bardisses i marges de camins és, en general, molt poc considerat.

☰

Dichanthium ischaemum (L.) Roberty, una altra gramínia en flor. Molt abundant al massís.

☰

El cecidi dels brots apicals del càdec també és molt comú i abundant. Ja vam dedicar un capítol a aquest tema: Oligotrophus panteli, on podem veure-hi el protagonista, a l'interior d'una bossella translúcida.

☰

Ferida fresca d'un pi carener llampat. Curiosament, l'impacte va començar exactament a la base de la dicotomia del tronc, visible a la primera imatge.

☰

Molt proper al lloc on vam parar per a dinar, en una codina pobrament poblada de farigoles i lliris, hi vam veure aquest plançonet de boix. Gairebé no ho podíem creure. Un bon exemple, creiem, de la conveniència de no confondre magresa amb oligotròfia.

☰

Distribució de les pinedes i els alzinars:

• L'estrat és doble: a sota dels pins hi ha l'alzinar.
• Les pinedes tenen major extensió a les parts baixes, cultivades en d'altres temps.
• Al fondal hi ha pins alts i grossos, com correspon al superior potencial edàfic.
• Hi ha una verdor general molt intensa, delatora d'un creixement una mica excepcional, per l'abundància de pluges de primavera i estiu.
• Com que el creixement de l'any depèn del de l'anyada anterior -brots preformats-, sembla previsible, per a la següent temporada, una bona brotada de primavera.
• En teoria, seria aconsellable fer-ne tretes selectives, sobretot de pins, per a regenerar l'alzinar, però en aquest tipus de terreny possiblement no hi hagi viabilitat econòmica per a fer aquestes actuacions. Només fem aquesta nota per a posar en evidència que la nostra societat no està preparada per a la gestió dels boscos (2).

☰

Saltador de roca, insecte d'aspecte arcaic. Microcorifis. Família Machilidae (maquílids).

☰

Fragment de les claus de la "Guia dels insectes dels Països Catalans", de Juli Pujade i Victor Sarto, editada per Kapel.

☰

Colonització de les roques. Amb aquesta sèrie d'imatges hi hem volgut representar el procés de colonització de les codines a càrrec de plantes vasculars precursores com ara Heteropogon contortus i Sedum album.

Hi ha desplaçament lliure de còdols; els còdols barren el pas a d'altres de menys empenta i comença la reunió de rocs; la barrera fa possible la retenció de pedres i partícules menors, sobretot en llocs topogràficament adients, replanells i clotelles. Els sediments solts són estatge adient per a la germinació de les llavors dels crespinells. Les de l'albellatge contort són de mena ancoradissa -aresta cargolada- i poden germinar en un petit i simple greny o badiu.

☰

Diverses imatges d'aquest liquen de roques calcàries. Toninia sp. (T. sedifolia?).

☰

Aquest aladern de roca ens evoca la varietat prostrada que consignava Francesc Masclans, a la seva popular guia. Sembla que actualment hi ha tendència a portar els aladerns de roca de fulla menuda -diferents del de la imatge- al tàxon de Willkomm Rhamnus myrtifolia. 

☰

Líquens i molses fan un important paper a les roques, capturant humitat i partícules remogudes. Els clotets deixats pels còdols despresos, en forma d'embosta,  també són un nínxol molt propici per a retenir sediments i acollir llavors.

Al centre, Asplenium ruta-muraria L. A l'esquerra, Asplenium trichomanes L.

☰

Una petita balmeta ofereix oportú redós a molses i a algunes plantes vasculars. Al centre, les grans i corrugades fulles de Ramonda myconi (L.) Rchb. Als costats, les fulles llargues i pinnades d'Asplenium trichomanes L.

☰

Ramonda myconi (L.) Rchb. en flor, a mitjans d'octubre.

☰

☰

Notes

(1) Les andropogònies són una tribu de les gramínies.

(2) Sense entrar en qüestions de productivitat, hi ha una gran extensió de terreny forestal esglaonat, del Vallès al Bages, amb una accessibilitat molt precària, que és un veritable polvorí, en cas de foc de massa. De precedents desgraciats n'hi ha, com sabeu. Si això importa gaire a algú, ho desconeixem.

☰

Sabadell

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol