Dos de març de 1974

Plóvdiv. Fotografia: Empar Sáez

 DOS DE MARÇ DE 1974

I

Enfora de tot encara vull dolçament ésser

en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns

foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,

i, el tro per sobre rodolant, beure de nou

al rec, amb pensament lliure i cor en pau.

II

I veure així mateix un cop i un altre el temps

aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,

on encabeixo sol la mirada quieta i sento

la pau, endins, com en un centre que em ve.

III

Potser molt més hem d'esperar i no sofrir

amb tant de mal estès la crueltat

viciosa dels senyors i l'urc que fa picar

sobre bardisses de foc, oh joventut

entorn de la canilla!

D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran

els vostres plors, germanes dolces? I on

pujaré jo la meva

ira plantada i aquest voler-me meu

que em lleva el pensament i fa

la meva llarga vida bruta? Per què gent

d'amor no poden més? Per què no es para 

tot? Ametllers del Congost, rius innocents!

Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,

cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.

Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.

10 de març de 1974

Segimon Serrallonga, Por i Poder. Àlbum Versàlia núm. 4

(De Poemes 1950-1975, 1979)

Papers de Versàlia, 2024

Distensions, Apagaments

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

Distensions, Apagaments

Darrere l'horror, què?

La indiferència,

les blanques màscares

de l'inimaginable, dur no-res

sense categories.

Un ocell de colors impossibles

explora les inoportunitats,

blau transparent, groc eriçat,

negre rocós, verd musical.

De dir «ocell sense colors»

com se'n dirà?

Com se'n dirà de decidir com s'ha de dir?

L'ocell muta en diable.

I què, si no existeix tampoc.

En la meva inexistència aprofundeixo

per sentir els records extingir-se.

Per ser acollits en el no-res

que no en sap d'acollir,

ni de saber o no saber ni res.

Miquel de Palol, Dies claríssims de Síria

Pagès Editors, 2023

Parentius

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez

PARENTIUS

Era la selva que creixia en mi,

salvatge entre les mans

de l'assassí que obria

la mà que violava els parentius.

De nou floreixen carns

i algú soterra les llavors

sota la terra roja,

èbria de tants respirs.

Però m'he lliurat, tot sol,

al flamareig

que dansa i que s'encela.

Endins s'hi adreça,

encara, l'aleteig.

I ronda el corb,

allí, a la vora,

mesclant carronya i or

per fer-ne aliatge.

Així el destí daura els seus fems,

davant del nen que implora

el cos que reconeix 

el vell carnatge.

L'espessorall? M'hi endinso:

el tronc, l'ocell, el cuc, la larva.

Ben endins, a la fronda,

el meu dolor és un arbre.

Guaita, el veus? La tomba

s'obre, es crema, es clou.

El viure m'asfixia

quan imagino els crits

—roents, aguts—

dels qui van infantar-me.

Lluís Calvo, Selvàtica

Lleonard Muntaner Editor, 2015

Ran dels cirerers

Plóvdiv. Fotografia: Empar Sáez

RAN DELS CIRERERS

Com un roc o una efígie:

així em veus, així em jutges

ran dels cirerers.

Però més aviat

soc el riu que flueix,

la llum que parpelleja

entre els rosers silvestres,

el pas de la tardor

en cada arbre,

la veu que reverbera en el coval.

No m'anomenis, llavors,

ni em defineixis.

Ni pensis en mi

com una cosa que puguis heure

o que et plagui retenir.

Jo no et sóc: m'esvaeixo.

I deixo en cada petja

un nou parany.

Has vingut de lluny

i el meu cor t'estalona,

silenciós.

Però ara ja ets lliure.

Quan arribis al cim

continua pujant.

Lluís Calvo, Talismà

LaBreu Edicions, 2017

 

III

 

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

                                   III

La nit: el verb fet l'estranyesa nítida

de retrobar-nos després de massa hores

de sol i calda. La nit i el verb: una

bella cruesa enfonyada en els homes,

en el més íntim de la veu dels homes,

sempre que enfila el greu vici del mot.

Quan la paraula recorr l'ampla espatlla

de la nit, mai no ho fa debades: cerca

un fil d'aram cuit en una altra veu

també en oferta de fosca, entre els cossos

—tots rebregats dintre de túniques blanques

d'aquiescència— que van ingressant

en aquell ritme amfibi de qui espera,

i espera amb ànsia d'encendre's la llengua

damunt un tors d'amic, a les palpentes:

és corporal, el parlament de nit.

Tots envaïm la fosca a canvi d'una

misèria d'aire que es faci paraula,

a canvi d'un sol cos que obri la boca,

a preu de vida i sense partit pres.

Tots violam el silenci perquè

no ens interessa, perquè en venim molt

embafats, i ens declaram partidaris

dels nostres mots: som els àcrates súbdits

d'una república densa d'accents.

Sebastià Alzamora, Rafel

Lleonard Muntaner Editor, 2024

Ars poetica

Varna. Fotografia: Empar Sáez

     

   ARS POETICA

   Com a poeta líric, no em sentiré

mai satisfet de mi mateix

MÀRIUS TORRES

En quines paraules

trobaré la gràcia
justa de la veritat?
Per això parle.

Amb quins signes

encendre el fulgor

de la bellesa?

Per això escric.

I com alçar el crit

per tanta sang vessada,

pel dol universal?

Per això plore.

Francesc Bernàcer, El pes de les ales

Editorial Denes, 2013

Cometa

Troian. Fotografia: Empar Sáez

                                           COMETA

En un dia bonic i per les muntanyes de Melbourne,
una dona caminava per davant dels seus cabells.

Era oliosa fusta preciosa, suau per no trencar-se,

el vaivé li penjava de les sabates i ajudava

a dibuixar seguicis, com títols que s'obren per mengecar

el camp, delimitat per files madures de vestits,

una ala folrada que no podia alçar-la en absolut,

sols podria volar per si mateixa, lliure amb l'esperit.

Un regal esplèndid

de la vida i d'ella, raspallada de tota calma

i fora, les abstraccions insinuades de la boca,

no es veien, tampoc el que queia i el que quedava per viure.

Només el detall, aquell aiguamoll amb les línies d'aigua

i el seu caminar brillant en forma de cometa, davant del sol.

Les Murray, Poemes subhumans

Traducció de Víctor Batallé

Columna Edicions, 2000

***

                COMETE

Uphill in Melbourne on a beautiful day
a woman is walking ahead of her hair.
Like teak oiled soft to fracture and sway
it hung to her heels and seconded her
as a pencilled retinue, an unscrolling title
to ploughland, edged with ripe rows of dress,
a sheathed wing that couldn't fly her at all,
only itself, loosely, and her spirits.
A largesse
of life and self, brushed all calm and out,
its abstracted attempts on her mouth weren't seen,
nor its showering, its tenting. Just the detail
that swam in its flow-lines, glossing about—
as she paced on, comet-like, face to the sun.


Les Murray, Subhuman Redneck Poems (1996)

de tu —l'origen

Plóvdiv. Fotografia: Empar Sáez

de tu — l'origen
de l'escriptura impresa
de vena — en vena
ensenya'm — fill — a córrer
a ensagnar-me en l'incògnit

Irene Tarrés Canimas, nus de carn

Edicions Tres i Quatre, 2024

El mur!

Plòvdiv.  Fotografia: Empar Sáez

CODA


El mur! Els murs! El mur on deixo el meu edicte
amb paraules que són de ningú i de tothom!
Agustí m'anomenen, és Bartra el meu cognom,
criatura del llamp i de l'espera invicta.
Invisible i sabut, torno com l'oreneta
d'espines i cristall. Oh deixa'm que, lleuger,
em posi, Catalunya, a la teva mà dreta
i m'hi adormi, tranquil, amb bruit d'ala i carrer!

                                                   Mèxic, D.F.

                                                   Gener, 1969

Agustí Bartra, fragment del poema: “Cartell per als murs de la meva pàtria” dins: Poemes del retorn

AdiA Edicions, 2022

Tensions de la plenitud: fulguracions

Troian. Fotografia: Empar Sáez

Tensions de la plenitud: fulguracions

3

En l'explosió de l'Univers vaig xiuxiuejar una estesa

de camins: fluctuacions sembrades amb llavors de

galàxies; allà van créixer i cremar les estrelles,

allà sorgiren els àtoms que et formen. En

l'explosió de les estrelles vaig deixar florir 

una multitud de planetes que esperaven un

alè que els fes fecunds. En el seu esclat vaig

sembrar a l'atzar paraules que duguessin

algun dia fins a tu, tempteigs que anessin

ascendint cap a més refinament dels

sentits, cap a consciència i llibertat.

M'agradava pensar que tot això et 

parlaria de mi, que em sentiries en

tu, que el vertigen de l'Univers,

la revolta contra el dolor, i el 

neguit de la llibertat no

t'encegarien tant, que

sabries veure que tot

l'univers era en el

fons un mot

enamorat

que s'obria

pas fins a

tu

David Jou, Cant espiritual

Viena Edicions, 2017

 

un somiador

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Saéz

 

Vaig veure un llenç de gavines, de cop,

aletejant i alçant-se com aplaudint i anant amunt

cap al dolor del vol, amb crits i crup

i congregant la llum com enfrontant-s'hi

per picar l'os de lluna buit

i després caure braços estesos com qui no ho vol

peus endavant cap a la terra un altre cop.

Era un estol d'homes dorments amb el cap cot

que ara es donaven a la nit.

les seves ombres de part avall de les espatlles

van enfonsar-se com una ploma en caure,

que es creu que és seu el pes, pro se li escapa.

Alice Oswald,  Dart (fragment d'“un somiador”)

Traducció de Jaume Coll Mariné

Cafè Central, 2024

**

I saw a sheet of seagulls suddenly

flap and lift with a loud clap and up

into the pain of flying, cry and croup

and crowd the light as if in rivalry

to peck the moon-bone empty

then fall all anyhow with arms spread out

and feet stretched forwards to the earth again.

They stood there like a flock of sleeping men

with heads tucked in, surrendering to the night.

whose forms from shoulder height

sank like a feather falls, not quite

in full possession of the weight.

Alice Oswald, Dart (2002)

Cant vint-i-setè

Sofia. Fotografia: Empar Sáez

CANT VINT-I-SETÈ

Les mans dins la butxaca, les mans fora de la butxaca,

arribar al fons de la cambra,

mirar si dins les esquerdes de la paret

hi ha unes cuques que dormen.

Tornar enrere i asseure's

mentre el meu germà es tomba.

Després hem sortit de casa

per estar dempeus enmig del carrer llarg

a fregar de les canyes.

De la banda de les muntanyes hi havia el sol que baixava,

de la banda de la mar la lluna plena creixia

sobre l'esquena d'un ase.

Eren dues coses rodones que s'emmirallaven

i nosaltres miràvem a banda i banda,

perquè semblava que estiguéssim entre dos sols.

Tonino Guerra, La mel

Traducció de Lucia Pietrelli & Pau Vadell

Adia Edicions, 2018

***

CANTÈDA VINTSÈT

Al mèni tla bascòza, al mèni 'dfura dla bascòza,

arivé in clèva a la cambra

guardè se dróinta al crépi di méur

u i è di bagarózz ch'i dórma.

Turnè indrì e mètsi disdài

intènt che e' mi fradèl u s sdraia.

Dop a sémm scap 'd fura da chèsa

par stè d'indì te mèz dla strèda lònga

ch'la rasénta al crani.

Da la pèrta di méunt u i éra e' sòul che calèva,

da la pèrta de mèr la léuna pina la criséva

sòura la scóina d'un méul.

L'éra dò ròbi tòndi ch'al s spicéva

e néun a guardémmi una vólta ad qua e óna ad là,

parchè e' paréva ch'a fósmi te méz a du séul.

Tonino Guerra, Il miele (E'mél), 1982

Fragments de llum

 

Troian. Fotografia: Empar Sáez

FRAGMENTS DE LLUM

      3

Potser estimar no és res més que això:

aixoplugar la solitud de l'altre.

Pep Cortès, Fragments de llum (dins: Tots els guanys del silenci)

OmniaBooks, 2024

 

Bestreta amb pols

Starosel. Fotografia: Empar Sáez

 

Bestreta amb pols

Has trencat l'urna de les teves cendres,

abans d'hora.

La serenor expandint-se.

L'expectació a la mort, a la direcció del vent.

Néixer en la mort.

Entra la llum,

sense perímetre.

Jordi Ibáñez Torruella, El perímetre de la llum

Serveis Editorials Llibreria La Temerària, 2023

Que vingui la pau

Sofia. Fotografia: Empar Sáez

La pregària filosòfica de la pau té una bona pila de versions —El lament de la pau, d'Erasme, n'és una de les llargues, i l'anotació de Wittgenstein «Siguem humans», la més curta—. D'entre les que s'acostumen a sentir a l'escola de l'ànima hi ha aquesta:

Que vingui la pau. La pau de debò.

Que la pluja matinera augura.

I que fa olor de pa.

Que vingui la pau. I mai més la quietud tensa dels imperis universals, ni la quietud apagada de la misèria.

Que vingui la pau. La pau viva de les persones. De cada persona, de cada ànima. I la pau, sobretot, de tots els qui no han tingut pau.

Josep Maria Esquirol, L'escola de l'ànima: de la forma d'educar a la manera de viure

Quaderns Crema, 2024

 

I aquest blau

 

Varna. Fotografia: Empar Sáez

I aquest blau

         que s'aferma

                   en el cel

         i la llum és allà

                   de sobte

                            a tocar

                   branquillons

                            cristalls

                                     de claredat

                   cal·ligrafia

                            amb tinta

                                     de sol

                                     allà on només hi havia

                                               una pàgina negra

Mireille Gansel, La frontera invisible

Traducció d'Antoni Clapés

Cafè Central & Llibres del Segle, 2024

***

et ce bleu / qui s'affirme / dans le ciel / et la lumière est là / soudain / à portée de main / ramilles / cristaux / de clarté / calligraphie / à l'encre / de soleil / là où il n'y avait / qu'une page noire

 

Credo

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

 

Credo


En veritat, en veritat us dic que en veritat
i malgrat ell mateix, encara crec en l'home.
En la dona que alleta i en el qui estén la mà,
en qui acompanya el feble i en qui fa més senzill
el darrer alè del moribund.

                            En tu.

En veritat us dic que en veritat els descreguts de l'home

no tindran lloc al meu reialme terrenal, privat, ínfim,

perquè el món n'és ple de tant d'absurd que tot ho violenta.

En veritat us dic que en veritat 

ja només puc creure en allò que ens redimeix

dels molts pecats comesos pels fills dels déus estèrils.

Aquí el poema podria esdevenir un misteri,

un atzucac,

        

            un enigma per desxifrar,

enllà dels mots, la resta dels misteris,

afillant-se l'ambigüitat i fent-se obscur.

Però jo et mostro els mots perquè

en facis, segons el teu gust, allò que més et plagui.

I aleshores, diu.

En veritat us dic que en veritat

ja no puc ni vull creure en res més que en els múltiples

amors de què som capaços i en l'acte creatiu

com a únic motor vital i redemptor.

(El lliri a la mà, que sempre fa bona olor.)

I ja no hi ha més misteris que aquell que,

en veritat us dic, hem perfet planerament.

En veritat et dic, amor, que en veritat

ja més enllà de tu el món esdevé un desert

de potents miratges d'homes impotents,

però que te m'has fet llum, i lloc, i eternitat,

i el centre perenne que defineix l'amor i,

doncs, que em defineix a mi (ara que anem

sense llasts inútils i ja només restem en l'essencial).

Que el meu espai es contreu

quan en necessites més,

perquè tots els espais som tu i jo

que els omplim nuats incansablement.

En veritat et dic, amor, que en veritat

essent en tu tot l'ésser resplendeix,

esdevé humà, finit, etern.

I és en vós que soc. I m'ets.

Àlvar Masllorens, Escriptures sagrades

Pagès Editors, 2024

En la dolçor del pètal

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Sáez

 

En la dolçor del pètal

i les ditades de núvols gris i malva,

ben en silenci

sento les veus de l'invisible.

Un foc antic que malda per volar

m'arrela arran de mar.

Desabrigada, espero noves hores,

mentre les ones, fredoses, llauren l'esperit.

Roser Cabacés, Aiguaneix

Pagès Editors, 2021

S'agita un bosc ple de vida

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez

S'AGITA UN BOSC PLE DE VIDA

A Carles Duarte

La música és una forma de mesurar el temps, així ho vas assimilant. Sentiràs a dir: els déus són la projecció moral dels homes. I encara, amb els teus propis ulls, veuràs que la moral és la ballarina que dansa sense música. El so que no es pot endreçar existeix com un enigma per resoldre, mentre la ballarina ajusta els moviments al silenci que interpreta. No decep les expectatives, el silenci plora i no té ulls. La lírica desapareix davant nostre i ens quedem a mitges, només en retenim les escorrialles. La funció del poeta és l'espionatge, l'observació dels mecanismes que segueixen paràmetres semblants. Però el faisà sempre acaba perdent-se entre el matoll. Que gran, que gran, la mirada de l'os, el traç de l'ull en significar-se. Tots els humans acabem sent nàufrags. No trobaràs ni un bri de poesia més enllà de la teva pell. Les paraules s'eleven com muntanyes de pols que vibren amb el ressò dels objectes. Malgrat tot, no sents la partitura d'Orfeu fecundant els astres? Calla i observa la projecció que ja no existeix. El foc calcina l'instant. S'agita un bosc ple de vida.

Jordi Valls, Pollo

Tanit Poesia, 2019

Va ser una nit

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

Va ser una nit


Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.

Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.

Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar, perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.

Màrius Sampere, Llibre de les inauguracions (1986)

(dins: 123 Màrius Sampere, Edicions del Buc, 2015)