 |
Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez
|
Ben amarg és el cor del poema.
La mà esquerra a dalt desencadena una estrella,
a baix l'altra mà
remena un bassiot blanc. Ferides que s'obren,
que es tornen a obrir, les cus la nit, les torna a cosir
amb fil incandescent. Amarg. La sang no s'atura mai
de mà en mà salada, entre els ulls,
en els alvèols de la boca.
La sang que es mou en les veus que magnifiquen
la fosca rere les coses,
els halos en les imatges de llimalla, els espais aspres
que escrius
entre els meteors. Cus-te: brilles
per les cicatrius. Només aqueixa mà que remenes
enlaire i l'altra mà que blancament
treballa
a les superfícies centrífugues. Amarg, amarg. En sang i exercici
d'elegància bàrbara. Fins que assegut en el mig
negre de l'obra et mors
de llum compacta.
I en una radiació d'heli rebentes a causa de l'ombrívola
violència
dels nuclis folls de l'ànima.
Herberto Helder, Última ciència
Traducció d'Arnau Pons
Pagès Editors, 2000
***
É amargo o coração do poema.
A mão esquerda em cima desencadeia uma estrela,
em baixo a outra mão
mexe num charco branco. Feridas que abrem,
reabrem, cose-as a noite, recose-as
com linha incandescente. Amargo. O sangue nunca pára
de mão a mão salgada, entre os olhos,
nos alvéolos da boca.
O sangue que se move nas vozes magnificando
o escuro atrás das coisas,
os halos nas imagens de limalha, os espaços ásperos
que escreves
entre os meteoros. Cose-te: brilhas
nas cicatrizes. Só essa mão que mexes
ao alto e a outra mão que brancamente
trabalha
nas superfícies centrífugas. Amargo, amargo. Em sangue e exercício
de elegância bárbara. Até que sentado ao meio
negro da obra morras
de luz compacta.
Numa radiação de hélio rebentes pela sombria
violência
dos núcleos loucos da alma.
Herberto Helder, Última Ciência, Poesia Toda (1996)