Les dones viuen un futur prometedor i es preparen per colonitzar les estrelles. Els homes, en canvi, s'han convertit en monstres arran d'una mena2,5/5
Les dones viuen un futur prometedor i es preparen per colonitzar les estrelles. Els homes, en canvi, s'han convertit en monstres arran d'una mena de virus que els ha fet mutar fins a esdevenir bèsties. D'alguna manera, tots dos mons han de tornar a col·lidir per fer avançar el relat. Vet aquí un punt de partida interessant que Progenie promet assaonar amb una punyent posada en escena.
Vaig comprar el còmic animat per un altre volum de la mateixa editorial, esperant trobar-hi la mateixa qualitat gràfica i narrativa, tot i que l'altre no té res a veure amb aquest pel que fa a concepte i execució. Reconec que vaig caure rendit davant l'element de ciència-ficció i els pocs detalls que en vaig veure al web, motius suficients per apostar per un títol que, ni de bon tros, m'ha aportat tanta satisfacció com el seu predecessor.
El dibuix en blanc i negre m'agrada i trobo que casa amb la història, tot i és molt irregular. En una vinyeta trobem un traç precís, detallista, molt ben delimitat, i a la següent hi trobem a faltar tot això i resulta desesperant copsar el que hi passa, ja que el dibuix es mostra imprecís, com a mig fer, fins i tot esborronat. Aquesta heterogeneïtat en l'aspecte, així com la construcció d'algunes pàgines, ha fet que la lectura sovint resultés tediosa i poc satisfactòria.
El guió, que comença amb una bona idea de partida, tampoc és res de l'altre món, i acaba sent tòpic i barroer en la construcció del conflicte i el clímax narratius. La trama resulta poc elaborada i abusa d'estereotips que hem vist massa vegades perquè ens sorprenguin. Els monstres acaben sent útils —a la seva manera— i continuen ancorats en uns clixés que Charlotte Perkins Gilman havia superat amb major o menor rigor científic fa més d'un segle. En definitiva, la ficció especulació aquí és mínima i ens trobem amb una mera aventura bèl·lica que posa el focus en la supervivència. Un survival, de fet, malgrat el grandiloqüent missatge final.
I la cirereta la posa el text final, un epíleg que servidor a penes ha entès i que trobo està prenyat d'una pedanteria narrativa que busca ser transgressora però s'embarbussa en la seva pròpia dialèctica. Una traca final fallida i que no fa sinó augmentar la sensació que tot plegat es podia fer millor....more
Ambiciosa primera novel·la de Michelle Min Sterling que planteja temes d'allò més interessants amb una estructura que funciona prou bé. Personalmen4/5
Ambiciosa primera novel·la de Michelle Min Sterling que planteja temes d'allò més interessants amb una estructura que funciona prou bé. Personalment, li he trobat coses d'òpera prima —diàlegs massa descriptius, obsessió per la mètrica dels paràgrafs, etc—, però la premissa m'ha resultat molt atractiva i el desenvolupament prou interessant. El llibre es llegeix fàcil i l'autora ens deixa veure l'entrellat a mesura que avancem, de manera que es manté l'interès.
Un punt a favor és que la ciència-ficció es queda en un segon terme per centrar-se en els personatges, una mica com feia Emily St. John a El Mar de la Tranquil·litat, la qual cosa la fa apta per a tots els lectors. És cert que el punt d'especulació social i científica podia haver donat per a més, però crec que no era la intenció de l'autora, que sembla haver-hi posat una bona dosi de component autobiogràfic o, com a mínim, elements referencials a les seves arrels.
Caldrà seguir de prop el pròxim moviment d'aquesta autora canadenca....more
Fins al darrer moment he dubtat entre posar-li un 3,5 o un 4, però aquest apoteòsic final —inclosa la genial escena postcrèdit— demanava a crits un4/5
Fins al darrer moment he dubtat entre posar-li un 3,5 o un 4, però aquest apoteòsic final —inclosa la genial escena postcrèdit— demanava a crits un 4.
La Sònia Boj té un talent innat per crear personatges potents i ben treballats, i la protagonista de «L'androide que podia estimar» no n'és una excepció. En aquest cas, la dualitat Plaerdemavida/LV69 afegeix un extra que m'ha fascinat. Després de llegir la continuació de «L'Extern», on la Yasira Shien mostra sense embuts totes les seves personalitats, causades o no per forces Externes, aquest desdoblament de Plaerdemavida, que té molt a veure amb les malalties mentals i amb el costat fosc que tots amaguem, m'ha fet xalar de valent.
Però la Sònia no només se centra en els personatges: aprofita l'extens l'arc narratiu de la protagonista per fer-nos reflexionar tot tractant temes com el racisme o l'anticapitalisme, sempre des del punt de vista de l'original univers cataclà que ha ideat aquest grup d'escriptors meravellosos que és el Concili Fetiller. Les sinergies creades per tot el grup tenen el seu zenit en aquest relat transversal i atemporal on s'hi barreja una mica de tot i de tothom; qui agita la coctelera i hi posa la màgia, això sí, és la Sònia.
L'únic defecte que li puc trobar al text és l'extensió. M'he quedat amb ganes de més? Per descomptat, però això no és tot. Hi trobo a faltar més 'txitxa'. El relat m'ha semblat massa fragmentari, fins i tot difícil de seguir en determinats moments, amb salts massa bruscos en determinats moments de la vida de Plaerdemavida. Crec que la història demanava un text més llarg, una vida més lineal bastida amb arguments narratius més sòlids i no tan desconnectats entre si. Però bé, això és una opinió personal i com totes la podeu llençar a les escombraries, si voleu.
El que compta és que el llibre m'ha agradat i m'ho he passat molt bé llegint-lo. Tant de bo la Sònia entomi aviat el repte de reprendre aquest sorprenent final. Perquè no ens deixaràs així... Oi, Sònia?!...more
Les coses trencades mereixen la seva veu. La literatura ha de parlar de tot, sense embuts ni filtres, però sempre des del prisma de la crítica i la4/5
Les coses trencades mereixen la seva veu. La literatura ha de parlar de tot, sense embuts ni filtres, però sempre des del prisma de la crítica i la reflexió. Res no és gratuït, ni tan sols la violència. Això és el que ens explica sovint l'splatterpunk. I això és el que ens mostra amb mestria l'autora Rayne Havok en aquesta doble sessió de venjança sexual.
El magnífic pròleg de la Tamara Romero ens posa en situació per abordar un text que conté múltiples trigger warnings. La contextualització del segon text previ, en canvi, la trobo una mica fora de lloc per aportar dades massa concretes i trencar un clímax narratiu que encara no hem assolit; no cal justificar tota la violència que llegirem a continuació, d'això ja s'encarregarà l'autora. Coneixem així un individu menyspreable que viu obsessionat per les pel·lícules snuff. En el seu deliri per protagonitzar-ne una, es veurà immers en un malson del qual desitjarà despertar sense èxit. El caçador caçat és un recurs prou utilitzat en la literatura i el cinema, però sens dubte aquí us sorprendrà: hi té molt a veure l'esmolada imaginació d'Havok, capaç de treure's del barret aquesta escena dels mitjons que deixarà més d'un lector/a amb els esquemes (i l'estómac) fets miques. La venjança de les noies i dones caurà sobre el paio amb el pes inapel·lable de la violència extrema, que sovint és l'únic recurs per fer entrar algú en raó. Havok intercanvia amb molta intel·ligència els rols i descriu amb tot luxe de detalls una situació que és un cop de puny directe al rostre del lector. Servidor es declara encantat amb tot el relat, no només de la citada escena dels mitjons. La seva prosa mesurada i la precisió quirúrgica de les paraules per descriure'ns uns actes absolutament desmesurats m'ha mantingut enganxat fins al final.
El segon relat és una preqüela del primer i ens posa ens explica el trauma que va patir una de les noies protagonistes quan era poc més que una adolescent. Amb una potència visual abassegadora i uns referents que ens acosten al cinema de terror americà, entrem de ple en la voràgine de dues festes, la de graduació i la de Halloween, des del punt de vista d'una noia que entre una i altre ha patit una evolució fruit d'una valentia descomunal. Altre cop la venjança extrema. Altre cop la sororitat. Havok obre el relat amb un acte que la podrida societat en què vivim sovint tolera impunement i que en els darrers temps s'ha repetit massa vegades. En la segona meitat basteix un elaborat pla en què les noies agafen les regnes i posen les regles d'un joc macabre al qual no només els nois poden jugar, el de la violència sexual. Tots ells reben el seu càstig, cadascun de la forma més retorçada i sanguinolenta imaginable, generant una catarsi que desemboca en un acte de poètica quotidianitat. El karma els ha tornat la jugada als protagonistes i la balança del dolor s'ha equilibrat; les ferides s'han tancat, però les cicatrius mai no desapareixeran. Queda, però, molta feina per fer. I aquí és on aquest relat lliga amb el primer.
No us faci por acompanyar Rayne Havok en aquest viatge: si esteu disposats a entrar en el seu joc, gaudireu. Perquè tot el que escriu ho fa amb coherència, amb (des)mesura, amb un elevat component poètic i gran potència visual. La venjança sovint és l'únic camí, un camí que les dones també estan disposades de recórrer. Deixeu-vos endur per la narrativa visceral i punyent de Havok i potser descobrireu que el llibre us agradarà més del que esteu disposats a reconèixer. Us puc assegurar, això sí, que us farà reflexionar....more
Tinc debilitat per Pilar Pedraza, ho reconec: em fascina la seva escriptura erudita, detallista, orgànica i absolutament desacomplexada i sempre em deTinc debilitat per Pilar Pedraza, ho reconec: em fascina la seva escriptura erudita, detallista, orgànica i absolutament desacomplexada i sempre em deixo arrossegar per les seves històries. Una altra cosa és, però, que el que explica m'acabi agradant. «Nocturnas» és un conjunt de relats, i com en tota antologia hi ha alts i baixos.
La segona i la sisena part, les que estan més ancorades al present i a la realitat, no m'han convençut del tot. I és que un servidor prefereix a la Pilar que s'endinsa en la història i fa arqueologia d'éssers mitològics i personatges eclèctics, subversius i que sempre van a contracorrent. A les parts primera i tercera ho fa, si bé els textos m'han resultat una mica repetitius o no m'han acabat d'enlluernar. La quarta i la cinquena part, però, són figues d'un altre paner. Quina delícia d'històries! Quin ritme narratiu i quins personatges més vius (malgrat que molts siguin no-morts)! He xalat de valent amb aquestes històries que, a més, estan interrelacionades entre elles i presenten diferents capes argumentals.
En definitiva, a «Nocturnas. Historias vampírticas» hi he trobat part del que buscava: la Pilar Pedraza més fosca i més canyera. Tot just és el seu segon llibre que llegeixo, però sense cap dubte aniré a trobar-ne més. I és que mai em cansaré de llegir a aquesta dona, autèntica deessa patria de la literatura gòtica i referent innegable per a un bon grapat d'escriptors i lectors. ...more
Que el Concili Fetiller som un grupuscle d’allò més heterogeni es fa evident cada cop que publiquem un recull de contes, i ja en van uns quants. «SamaQue el Concili Fetiller som un grupuscle d’allò més heterogeni es fa evident cada cop que publiquem un recull de contes, i ja en van uns quants. «Samaniat: les bruixes es rebel·len, les fades s’empoderen» és el recull més autèntic de tots i potser també el més homogeni, almenys pel que fa a qualitat. Un servidor ha sabut reconèixer a totes les fetilleres i fetillers a través de l'estil dels seus relats i tothom ha brillat amb allò que millor se li dóna, allò que el fa destacar. Jo he gaudit molt llegint-lo i crec que el lector també ho farà. Trobareu en aquest llibre una notable reinterpretació del mite de les bruixes i, de passada, d’una de les seves celebracions més típiques però alhora desconegudes: el Samaniat.
Amb el pròleg l’Arnau Folch, guardià del Llegendàrium, fa una classe magistral sobre l'origen de les bruixes i dóna peu a la resta d'autors. En David Gómez Simó, un valor segur en qualsevol terreny, tergiversa el convuls moment polític i el subverteix amb elements de fantasia per arribar a una independència del tot inesperada per part d'uns espanyols de patriotisme carrincló que put a naftalina. La Ramona Solé trasllada la inseguretat que pateixen les dones al sexe contrari, i ho fa amb una prosa elegant i sensual que s'emmiralla en les rondalles dels pobles i ens atrau de forma irremeiable a una ratera que, a través de ritus i ofrenes, desemboca en el moment àlgid del Samaniat. L'Alícia Gili, la Mare Guilla, opta també per la temàtica política amb unes ciberbruixes que segueixen les eixelebrades prediccions escrites en un antic llibre per derrocar el patriarcat i, ja de pas, engegar-ho tot en orris. Renéixer per tornar a començar és un bon eslògan polític.
En Ferran d'Armengol, per l'harmoniosa prosa del qual sento gran admiració, ens convida a passar la nit a l'ermita de Sant Martí, en la qual viurem un somni lúbric que res a veure té amb els actes que d'un lloc sant caldria esperar. El necro-trap d'en Sergi G. Oset és el revers pervers de la prosa d'Irene Solà. Vet aquí un relat catastrofista que té per protagonista a un individu que mentre predica el seu credo topa de front amb un Samaniat. Com era d'esperar d'aquest poeta radical del vers català i màxim exponent alquímic de les rimes impossibles, ens submergim en un text de cadència ominosa i subjugant que ens fa ballar/petar el cervell a ritme de Trap. L'Edgar Cotes és potser qui s'allunya més del seu registre habitual. Presenta un relat sobre el conflicte generacional i sobre la relació entre una mare i una filla. L'emancipació —pròpia i de la bruixa— és el punt de partida per una trama plagada de referents a Bradbury i Miyazaki que acaba esclatant en un poètic final.
I sense desmerèixer la resta vet aquí la traca final, els dos relats que més m'han agradat. L'Alister Mairon, fervent fetillera del grimdark, posa el contrapunt al relat anterior amb un reguitzell de venjança, luxúria i caos. Tot això es desferma gràcies a una invocació per part de tres joves que busquen combatre la injustícia i la supèrbia dels gossos del poder capitalista i patriarcal. Breu resum: les bruixes encara viuen entre nosaltres i tornen amb més gana que mai. Bravíssimo! I per tancar la Sílvia Armangué, una veu tan particular i lluminosa que és impossible no estimar. Ens presenta el més vital i rialler dels contes, un goig per als sentits: les paraules ens creen salivera i ens fan ensumar, ens deixen veure orgies i ens hi conviden a participar, però no us enganyeu, també colpeixen amb cruesa. El més destacat, en la línia de Charlotte Perkins Gilman, és presentar-nos un món femení on els homes són poc més que bàrbars i animals, que molesten més que altra cosa, però que es deixen ensenyar i dominar. I quin final més esplendorós!
En definitiva. No són aquests contes aptes per a nens: violència, sexe i bruixeria són a passar de pàgina i a tocar de la mà. Malgrat que tots els contes són diferents comparteixen línies de pensament importants, les que donen nom a l'antologia. Aquí hi trobareu bruixes, però sobretot hi trobareu empoderament, lluita contra el patriarcat i el feixisme i sobretot molta i molta sang. Benvinguts al Samaniat....more
«The Judas Rose» està, sense cap mena de dubte, un graó per sota de «Llengua materna». La considero una mena de novel·la de transició, un interlu3,5/5
«The Judas Rose» està, sense cap mena de dubte, un graó per sota de «Llengua materna». La considero una mena de novel·la de transició, un interludi de 400 pàgines que ens prepara per al desenllaç d'«Earthsong».
Suzette Haden Elgin fa la mateixa aposta que al primer volum de la trilogia, però té pitjors cartes: l'as que suposa el personatge de la Nazareth encara hi és, és cert, però la resta de personatges que ens dóna a conèixer (en són molts i poc o gens relacionats amb els anteriors) no tenen ni de bon tros el desenvolupament i l'atractiu dels personatges de la primera part. L'autora obre massa flancs i en tenca molt pocs, de forma que la nostra atenció es dilueix a mesura que avança la novel·la. De fet trobo que hi ha capítols sencers que sobren (com el de la vida a les colònies o el del sopar al qual conviden uns lingüistes), ja que es podien haver resolt amb un parell de paràgrafs, o una pàgina a molt estirar, enmig d'un dels capítols.
Després de la meravellosa «Llengua materna», la meva sensació com a lector ha estat la de desencís: el làadan ja hi és en tota la seva esplendor, però l'autora no el deixa brillar. Fins a un punt culminant. Arribats aquí l'autora es treu de la màniga dos capítols superbs d'aquells que et fan explotar el cap i et fan exclamar WTF! Però ja és massa tard. Elgin no té temps per desenvolupar-ho i clarament (o això espero) se'ls reserva pel llibre que tanca la trilogia. La sensació és similar a la del primer volum, però en aquell l'autora havia trigat molt per poder construir un univers que ara és de sobra conegut, i l'element catàrtic quan apareixia la sororitat era 100% efectiu. Aquí, però, arriba tard i lleugerament esbravat. Més de 400 pàgines per unes trames que es podien haver resolt en menys de la meitat.
A més la novel·la no resulta ni molt menys atemporal. Massa elements la contextualitzen i l'ancoren a l'època en què va ser escrita, a finals dels 80 (personatges com Ronald Reagan, Bush pare, Ghandi, el papa Juan Pau II... i elements sociopolítics com la URSS), malgrat que la trama succeeix un parell de segles més endavant. No m'empasso que les dècades dels 80 i els 90 fossin tan importants com per deixar petja en la societat que descriu la novel·la. També hi apareix barrejada molta religió, si bé aquest és un element que acaba resultant cabdal en el transcurs de la novel·la i no acaba sobrant.
En definitiva. Novel·la fallida per la seva longitud, no tant pel seu contingut. Entreté (aquesta és la seva funció) però no sorprèn fins al final. I ens deixa a mitges. Caldrà recuperar «Earthsong» per treure'n l'entrellat....more