Un còmic que tracta un tema tabú des d'una perspectiva interessant. L'estètica de blanc i negre —austera, fosca, sovint hiperrealista— li escau mol4/5
Un còmic que tracta un tema tabú des d'una perspectiva interessant. L'estètica de blanc i negre —austera, fosca, sovint hiperrealista— li escau molt al rerefons d'investigació criminal de tota la història. En ella, una periodista investiga un assassinat a la localitat veïna de Contrition, una comunitat formada quasi exclusivament per predadors sexuals reconeguts. La recerca de la periodista és més curosa i analítica que no pas la del cos de policia, cosa que portarà a la reobertura del cas.
D'altra banda, tenim una trama paral·lela que ens narra els fets des del punt de vista de l'abusador, que inicia un viatge amb un home misteriós de qui anirem sabent més coses a mesura que avança la història. Un dels protagonistes en aquesta altra trama és un jove que es va suïcidar per culpa del ciberassetjament i del bullying a l'escola. Aquesta colpidora història ens parla de la soledat del nano i de la seva incapacitat per afrontar uns problemes que el superen i que li fa pànic compartir amb els adults.
Contrition funciona com un mecanisme de rellotgeria. El guió és excel·lent i quan llegim el còmic ens fa la sensació que ben bé podríem estar mirant una pel·lícula, sobretot per les vinyetes hiperrealistes que ens mostren estampes d'uns EUA i d'unes famílies de classe mitjana que hem vist moles vegades a la televisió. Cap al final fins i tot tenim un gir cap al thriller més fosc i venjatiu, però sempre amb la contenció de què fa gala Carlos Portela en tot moment. És, en definitiva, una novel·la gràfica que paga molt la pena llegir....more
Si no fos pel club de lectura de literatura japonesa de La Carbonera, mai hagués llegit aquesta història, i així m'hauria perdut una obra essencial4/5
Si no fos pel club de lectura de literatura japonesa de La Carbonera, mai hagués llegit aquesta història, i així m'hauria perdut una obra essencial en la trajectòria de Kenzaburō Ōe, un dels dos Premis Nobel de Literatura que té el Japó.
Val a dir que he gaudit molt aquest llibre, més del que m'hauria arribat a imaginar en llegir la sinopsi. Una qüestió personal és, vist amb la perspectiva posterior al club de lectura, un llibre profundament trencador per l'època en què va ser escrit. Encara avui manté intacta la capacitat de remoure consciències, i segurament segueix no sent apte per a tothom. Però anem a pams.
Ōe recrea aquí en forma de novel·la la vivència personal de tenir un fill que neix amb una malaltia que li generarà una discapacitat de per vida. El tema de la maternitat, sobretot de la maternitat no desitjada, no és gaire comú en la literatura; el punt de vista del pare, però, encara és més estrany. En Bird, un intel·lectual frustrat atrapat en un matrimoni anodí, s'assabenta que el seu primer fill ha nascut amb una deformitat. Enfonsat encara més per aquesta notícia, es dona a la beguda i inicia un descens als inferns emocionals. La primera plantofada que ens dona Ōe és la possibilitat, manifestada pel mateix Bird, l'entorn familiar i en última instància per l'equip mèdic, de deixar morir el nadó, fins i tot de matar-lo. L'autor ens colpeix aquí ben fort i no deixarà de fer-ho durant tot el relat.
En Bird només trobarà consol en la Himiko, una dona a qui coneix de la facultat. Himiko és l'únic personatge femení ben definit i que no resulta grotesc ni desconsiderat, un rol que Ōe atorga a les dones potser amb certa intenció de provocar. De fet, Himiko sembla més una confident o un col·lega masculí que no pas una parella o una amant —no treballa i viu de renda, fuma sense parar i de nit deambula per la ciutat amb un cotxe esportiu. És la relació entre ambdós, les seves converses i els encontres sexuals, el que fa avançar el relat i li confereix aquest deix amarg i temptador alhora. Deia que Ōe busca provocar, i amb la relació entre en Bird i la Himiko sense cap dubte ho aconsegueix: el sexe entre ells tendeix a ser brut, agressiu i desconsiderat, sense amagar que en algun cas es tracta d'una violació. Precisament és el record que la Himiko té d'aquest moment un dels elements que fan d'aquesta història una cosa impostada i difícil de creure, sobretot pel gir final. Val a dir, però, que tota la trama sembla una mena de malson derivat de la ressaca i que res del que s'explica sembla tenir sentit —excepte dins del cap d'en Bird, és clar.
Litres d'alcohol, ressaques, baralles i sexe rude i brutal són les vies d'escapament d'un individu que somia a fugir a l'Àfrica. En la seva espiral de decadència, en Bird prendrà les pitjors decisions possibles, sempre amb el record del seu fill deforme clavant-li les dents al subconscient. Entremig hi trobem personatges ben curiosos com els amants de la Himiko, la seva amiga de la ràdio o en Deltxev; tots ells li diran quatre coses a en Bird i miraran de fer-lo recapacitar. Tractant-se d'un fet autobiogràfic, és evident que la cosa acaba bé, ja que el seu fill a la realitat es va salvar i ha acabat sent un geni de la música, però si no sabem del cert això costa de pair el relat, perquè cada cop va a pitjor. Fins i tot en el tram final, quan tot es torna més truculent, Ōe fa gala d'humor negre en l'escena amb el jove policia. Sens dubte una altra provocació a sumar a la resta.
Dit això, si voleu entrar en el joc narratiu que ens proposa l'autor, gaudireu d'un relat íntim i demolidor que voreja els penya-segats del seny i que ens porta fins al límit del mal gust i també de l'absurd. Ōe basteix una novel·la valent i profunda sobre un fet que li va canviar la vida l'any 1963, i ho fa a través d'una traducció de l'Albert Nolla que, com sempre, llisca d'allò més bé. Endinseu-vos en el relat d'aquesta qüestió personal tan peculiar, si goseu, però feu-ho sota la vostra estricta responsabilitat. Quedeu avisats....more
A favor: descobrir una autora molt potent amb una narrativa molt personal. La barreja d'idees i l'escenari resulten enlluernadors, amb una mena de 4/5
A favor: descobrir una autora molt potent amb una narrativa molt personal. La barreja d'idees i l'escenari resulten enlluernadors, amb una mena de bordell de luxe on proliferen els elements de fantasia. El contrast entre l'ambient de la Casa i el de la ciutat, que s'acaba convertint en una crítica a molts nivells —social, de gènere, sobre l'abús de poder i sexual— i que cap al final es desferma en una narrativa punyent i visceral. Tot l'imaginari que ens trasllada a una mena de decadència sublim que pot recordar a pel·lícules com «Eyes Wide Shut».
En contra: en l'anglès original s'ha de reconèixer que la cadència del text pot costar d'empassar, sobretot per la rauxa de la protagonista i el seu discurs accelerat i sense pausa, sense comes ni res semblant. En algun punt m'ha costat seguir una mica la narració de la protagonista, que parla des del seu punt de vista i a vegades dona algunes coses per sabudes. La part de ciència-ficció m'ha resultat estranya en molts punts, ja que mai m'ha fet la sensació que fos una narració sobre el futur, sinó més aviat una distopia fantasiosa sobre una ciutat —una mena de Sodoma i Gomorra— que s'ha fet seva la més obscena de les morbositats; en aquest aspecte, crec que els elements fantàstics funcionen molt millor que els de sci-fi.
En definitiva: és una història amb un potencial visual realment excepcional no exempta de crítica. L'autora parla sense embuts i tracta temes actuals que sovint es menystenen o directament s'invisibilitzen. Premee Mohamed arrisca amb una veu narrativa que, potser amb un punt de pausa extra, pot resultar atractiva i apta per a tothom. La part de fantasia fosca funciona d'allò més bé i ens omple la ment d'un barroquisme i una sensualitat desbordants, però els elements de ciència-ficció trenquen sovint l'encanteri. Els personatges són lluminosos, però estan enfonsats en el fang, i això els genera clarobscurs prou interessants. Sens dubte aquesta història m'ha fet venir ganes de llegir més textos d'aquesta autora canadenca que segur donarà a parlar....more